Camps de concentració als Països Catalans (1939)

  Els camps de concentració als Països Catalans i els catalans internats.En acabar la Guerra Civil de 1936-1939 passaren per la zona catalana de la frontera franco-espanyola prop de mig milió de persones.Unes 220 000 eren soldats, i al voltant de 270 000, dones, vells i criatures.


 Tots els homes de menys de 65 anys eren internats en camps de concentració; la resta romangueren al càrrec dels Ajuntaments que havien ofert la seva ajuda i, alguns infants, dels quàquers. A part els camps de pas o classificació, com els de Prats de Molló (Vallespir), les Haràs (Perpinyà) i els Banys d'Arles i el Voló (Vallespir), i els especialitzats, com els de Cotlliure (Vallespir) i Vernet (Conflent), els permanents i de caràcter general més importants foren, en terra catalana, els d' Argelers (Vallespir), de Sant Cebrià de Rosselló i del Barcarès (Rosselló), i en terra occitana, a més del d'Agde, que, organitzat en 14 grups, i a partir del 1945, esdevingué centre d'acolliment per a refugiats sota el control de l'Oficina Internacional de Refugiats, els de Bram (Aude) i de Setfonts (Tarn i Garona), i per als qui fugiren per mar del País Valencià, els de Bizerta (Tunísia) i el de Qasr El-Boukhari (Lemdiyya, Algèria).

Al principi fou acordat que les despeses dels camps de concentració anirien a càrrec del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), orientat per Negrín, i de la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE), sota el patrocini de Prieto. La vida als camps fou dura; fins després d'algunes setmanes de l'expatriació no foren començats els barracons i els serveis hospitalaris. A Tolosa de Llenguadoc i a Perpinyà fou creat l'Office de Recherches pour Réfugiés, per posar en contacte els refugiats i llurs famílies disperses pel territori a l'Estat francès.

El mateix 1939 foren permeses expedicions de refugiats cap a països d'Amèrica; uns 6 000 s'allistaren a la legió francesa, que lluitava contra Alemanya. El govern francès facilità, als qui ho volgueren, el retorn a l'Estats espanyol, on també anaren a camps de concentració com a presoners i foren depurats: Betanzos a Galícia, Magdalena a Santander, Toro, Torrero a Saragossa, San Marcos a León, i Miranda de Ebro. Dels 12 000 republicans de nacionalitat espanyola (del 80 al 90% excombatents) que, amb l'ocupació de França per Alemanya, foren reclosos als camps de concentració nazis, al voltant d'un 30% eren catalans. Foren internats especialment als camps de Mauthausen i als dependents d'Ebenree, Schnier, Gusen I (on moriren 2 570 republicans espanyols, 734 dels quals havien nascut als Països Catalans), Gusen II i, en nombre menor, a Dachau, Buchenwald, Oranienburg, Auschwitz i al castell de Hartheim.

 Un 61%, com a mínim, fou exterminat; de la resta, un 50% morí durant l'any que seguí llur alliberament. El tema dels camps de concentració ha estat evocat literàriament, entre d'altres, a les novel·les K&L. Reich d'Amat Piniella, El Crist dels 200 000 braços d'Agustí Bartra i Els vençuts de Xavier Benguerel, i ha estat objecte de l'exhaustiu estudi de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (1977).