Quo Vadis...,Penedès ?

Quo Vadis, Penedès? Ara ens trobem en un moment d’impàs, ja que sembla que l'actual situació de crisi pugui servir d’excusa per desatendre la reivindicació majoritària d’un territori penedesenc, com si això fos un problema menor comparat amb la magnitud –real certament– de la crisi que estem patint. Però el que nosaltres sempre hem pensat i defensat és que si poguéssim actuar des de la proximitat estaríem en unes condicions molt millors per fer-hi front,l’enorme suport que ha tingut la demanda de la vegueria Penedès per part tant dels ajuntaments com de la societat civil, i aquesta d’una manera àmplia que inclou no solament persones individuals i entitats culturals i cíviques sinó també els agents econòmics i socials. Ara estem a l’expectativa de la publicació del Decret de desplegament de l’àmbit Penedès, una publicació que sembla imminent però que ja fa massa temps que es demora: l’àmbit serà una oportunitat per redreçar i projectar el Penedès des del punt de vista econòmic, social i identitari, una magnífica esperança per a un futur que ja no pot esperar més. Mentrestant anem veient símptomes de com el Penedès es mou. Una mostra en són les recents jornades de Cunit amb el suggerent títol Quo vadis Penedès: en el desplegable publiquem la ponència d’un dels membres de la PVP. O també la gosadia d’aquest municipi de Cunit (de la “província” de Tarragona) i el seu veí Cubelles (de la “província” de Barcelona) d’ajuntar-se per promoure una marca turística nova, el Penedès Marítim, i fer front així a la cotilla provincial que les Diputacions continuen fomentant i subvencionant tot i estar en mans teòricament nacionalistes. I finalment l’oposició al Logis Penedès, abans que no sigui definitivament consumat, per part d’amplíssims sectors del territori que el veuen com la imposició d’un model de subjugació als interessos metropolitans i en la línia oposada a un Penedès basat en l’economia de proximitat, el vi i l’enoturisme, la protecció del paisatge i la qualitat ambiental. Froilan Franco,àlies El Mestre

La Batalla de l'Ebre en el Record (2012)

En aquests dies ha fet més de 75 anys de l'inici dels bombardejos de l'aviació feixista italiana, al servei de Franco, sobre les ciutats catalanes. Tortosa i Flix foren les més afectades del sud del país, amb centenars de víctimes i destrucció de part del seu teixit urbà. Cal afegir-hi que, un any després, esdevindrien, primera línia de foc de la Batalla de l'Ebre, amb Gandesa, Vilalba, Pinell, Corbera, la Fatarella i altres. Històricament, les comarques de l'Ebre, per la seva condició fronterera al llarg del riu, han estat les que han patit més directament les conseqüències de les conflagracions militars, especialment des del segle XVIII ençà. Entre el 1937 i el 1939, fou més d'un any de guerra directa sobre el territori entre bombardejos, trinxeres, escomeses per un i altre bàndol, i milers de morts. A més, al final, molts de pobles de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre havien quedat destruïts i una tercera part de Tortosa totalment enderrocada, fins al punt que hom es planteja si calia reconstruir-la o, com es féu a Corbera d'Ebre, deixar les runes del casc antic i edificar-la de nou als eixamples. En acabar la guerra es varen bastir monuments recordatoris, no tant de la batalla com de la victòria militar del dictador sobre la República; el monòlit aixecat al lloc des d'on comanda la batalla el general Franco, al coll del Moro, amb el monument al mig del riu a Tortosa, en són les mostres més conegudes i significatives. L'any 2012, però, el Coll del Moro, a Gandesa, és noticia des de la perspectiva de la pau; pels treballs d'ordenació i museïtzació que s'estan realitzant per habilitar un parc cultural amb un museu arqueològic recuperant les restes ibèriques i informant sobre la tribu dels ilercavons. L'acció dels vencedors franquistes establí, fins i tot, una discriminació entre les víctimes, amb espectaculars monuments funeraris, com el dedicat als morts del terç de Requetes als afores de Vilalba, mentre que els ossos dels combatents republicans s'anaven fonent amb el terra ignorats per tothom. D'ençà de la restauració de la democràcia, s'endegaren iniciatives, tímides al principi i més potents en els darrers anys, per recuperar la memòria de la Batalla de l'Ebre amb una visió que es pretén més objectiva i, sobretot, humanitària. Aquesta tasca ha estat orientada en paral•lel des de dues institucions: COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre) i CEBE (Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre). La primera, dignificant els espais on es produí la batalla (Corbera, Serres de Pandols i Cavall, cruïlla de Camposines, Pinell, la Fatarella, Batea...), a més de diversos centres d'interpretació que es refereixen a aspectes concrets repartits a diversos llocs. La segona, bastint un important museu a l'edifici del que foren les escoles velles de Gandesa on, a més de la crònica de com fou la Batalla de l'Ebre, es mostren objectes militars, roba i elements de la vida quotidiana dels combatents i habitants de la zona. Gent d'arreu del país comença a situar la Batalla de l'Ebre com un centre d'interès i, en certa manera, com un punt de peregrinació per recuperar sobre els terrenys històries rebudes dels vells de la casa durant els anys de la dictadura. És important perquè aquests llocs no tenen el caràcter turístic i festiu de l'excursió de cap de setmana. El silenci i el respecte amb què persones de totes les edats passegen per les runes de la Corbera Vella, la necròpolis de Camposines, la cota 705 de la serra de Pandols, o escolten els audiovisuals de la Batalla de l'Ebre a Gandesa són el testimoni que ha acollat la consciència col•lectiva que fets com aquests no es poden repetir mai més. Froilan Franco,àlies El Mestre

Jordi Pujol visita la Vila de Sitges (2012)

Jordi Pujol visita Sitges per a recordar la trobada d’intel•lectuals de 1981 Convidat per la revista On, l’expresident visita la Fundació Stämpfli i comparteix les seves reflexions sobre l’estat del país amb representants de la societat civil sitgetana. L’expresident de la Generaltat, Jordi Pujol, va ser a Sitges divendres passat, convidat per la revista On, que edita Hydra Media. El motiu de la visita era presidir l’acte de presentació del nou format digital de la publicació –que es va celebrar al restaurant Pic-nic– i commemorar la trobada d’intel•lectuals catalans i castellans que fa trenta anys va acollir el Palau Maricel amb la finalitat de trobar ponts entre tots dos mons. L’expresident va aprofitar per a visitar també la flamant Fundació Stämpfli. Jordi Pujol va mostrar a Sitges el seu magnetisme, tant en la seva intervenció com en la visita a la Fundació Stämpfli o passejant per la Ribera, on va ser aturat constantment per ciutadans de Sitges i visitants del Festival Internacional de Patchwork. La revista On va convidar l’expresident per a que abordés la trobada que va reunir el desembre de 1981 a 84 intel•lectuals catalans i castellans al Palau Maricel, amb la finalitat de construir ponts entre les dues cultures i, sobretot, rebre major comprensió de les aspiracions nacionals catalanes. La trobada es va celebrar per iniciativa de Jordi Pujol, que aleshores feia un any i mig que era president de la Generaltat. Durant la seva intervenció de divendres passat, el qui va ser president entre 1980 i 2003 va mostrarse dolgut per la poca receptivitat actual que des de la intel•lectualitat i el conjunt de la societat espanyola es té per la cultura catalana. “Ara ja no hi ha intel•lectuals castellans que defensin Catalunya”, va afirmar Pujol. En aquest sentit, l’expresident va reflexionar durant gairebé una hora i mitja sobre els reptes irrenunciables de Catalunya, com el pacte fiscal, la competitivitat econòmica, l’empenta de la societat civil, la defensa de la llengua i la integració dels immigrants. Pujol no va defugir els punts més delicats, quan va apuntar que si no es produeix un canvi d’actitud per part d’Espanya, Catalunya haurà d’optar per la independència. L’expresident va recordar la trobada de 1981 i va subratllar l’esperit plural que la va caracteritzar tant en l’equip organitzador com entre els convidats. Durant la seva exposició, Pujol va traçar l’evolució del pensament del catalanisme en els darrers trenta anys i el difícil encaix amb Espanya i va confiar en les decisions que haurà de pilotar el president de la Generalitat, Artur Mas, en els propers anys. En l’acte de divendres passat, Jordi Pujol va compartir taula amb l’alcalde de Sitges, Miquel Forns; la regidora de Cultura, Mireia Rossell; La directora del Consorci del Patrimoni de Sitges, Vinyet Panyella, i el president del Gremi d’Hostaleria, Joan Anton Matas, a més d’una vintena de sitgetans vinculats al món cultural, que van ser presentats a l’expresident per Santi Terraza. Abans del dinar, els responsables de la revista On, Eduard Ripoll i Marta Aragó, van presentar la nova etapa de la revista. Com a cloenda de la trobada, l’alcalde Miquel Forns va obsequiar Jordi Pujol amb un exemplar del llibre “Sitges d’ahir i de sempre”. Visita a la Fundació Stämpfli Abans de l’acte commemoratiu del restaurant Pic-nic, l’expresident de la Generalitat va visitar la Fundació Stämpfli i es va interessar per la iniciativa del matrimoni Stämpfli per dotar Sitges d’un centre internacional d’art contemporani, així com per diferents capítols de la història de Sitges. Durant la visita, Pere Stämpfli va oferir un recorregut comentat del fons de la col•lecció exposat a les tres sales. L’expresident va mostrar la seva admiració també pel treball de recuperació i reconstrucció de l’espai realitzat per l’arquitecte Josep Maria Coll. Acabada la visita, Jordi Pujol va estrenar el Llibre d’Honor del Consorci del Patrimoni de Sitges, convidat per la seva directora, Vinyet Panyella. A la visita també hi van ser l’alcalde Miquel Forns, i la regidora Mireia Rossell, així com el membre del Patronat de la Fundació, Lluís Jou i l’arquitecte Josep Maria Coll. Jordi Pujol signant al Llibre d’Honor dels museus Marta Ferrusola i Miquel Forns Froilan Franco,àlies El Mestre. Convidat a la Trobada per la Revista ON

La Caiguda dels Templers ( Any 1.312 )

L'any 2012 Catalunya celebra el Set-cents Aniversari de la Caiguda dels Templers Corria l’any del Senyor de 1118 i milers d’anhels en ment de nou valents realitat esdevingueren. Hug de Payns era el seu cap sagrat, per Godfrey de Saint-Omer ajudat, i l’Orde d’Els Pobres Cavallers de Crist fundaren, I ben alt l’estendard del Regne de Déu portaren. Sang abnegada i heroica fluint-los per les venes, defensant un propòsit ben noble, una missió sagrada no podia ser aturada… i absent el Rei Balduí de Jerusalem establiren llur allotjament en el lloc on el sobirà per a tal fi disposà, i durant nou anys hi romangueren. Havia estat el sagrat temple de Salomó, llavors el nom els era fácil de triar. Cavallers del Temple. Cavallers Templers, Templers. Amb coratge sense igual, mil combats guanyaren. Ideals ben Cristians, creu roja i esperits sans, la Terra Santa aquests valents defensaren. L’Abat Bernard de Claravall era home important! El Sant pare atorgà privilegis grans als monjos guerrers de la Santedat. L’Orde va anar amb el temps fent-se gran amb espases i serveis a Crist fidels. Els hàbits eren blancs, la creu roja en lluiment

Els Països Catalans,una Nació d'Europa

L'actual manca de Sobirania de la Nació Catalana prové precisament d'una claríssima data,la d'una Derrota històrica que va començar l'esquarterament dels Països Catalans. "El dia 25 d'abril de l'any 1707 es va perdre una batalla al terme d'Almansa, i a conseqüència d'aquella derrota van entrar al País Valencià i van continuar pels Països Catalans una Quadrilla de Lladres que des d'aleshores manen ací i encara no se n'han anat". Així comença el disc del Grup musical valencià "Al Tall" titulat "Quan el mal ve d'Almansa" i així comença la Història de la Divisió nacional catalana.La Derrota Catalana d'Almansa, la Resistència històrica d'aquells nobles Lluitadors catalans anomenats Maulets que defensaren la terra, concretament a Xàtiva i a València, que va d esembocar en la invasió de Catalunya per Tortosa i Cambrils, ciutats durament castigades, i que va acabar amb la darrera Derrota de l'11 de setembre de 1714 i un any després la definitiva caiguda de Mallorca, formen part dels Països Catalans com a Nació, de Salses a Oriola i del Cinca a l'Alguer. Què sabem de la batalla d'Almansa?. És com una cosa oblidada fins i tot en molts Llibres d'Història regionalista de Catalunya. Una Batalla on van perdre els valencians, si el volem dir així, aquests Valencians dominats pels Blavers, tendències negatives cap a la catalanitat, com ens fan saber moltes vegades els catalunyesos. Doncs no, la derrota d'Almansa suposà el començament d'infinitat de coses negatives. La primera, la persecució política de la llengua catalana amb la promulgació del decret de Nova Planta, un regal del primer Rei de Borbó a tot el poble català, el de dalt i el de baix, sense distinció. Continuà amb la pèrdua dels nostres drets forals i la fragmentació total de l'antic regne d'Aragó, una divisió de la qual encara no ens hem recuperat. El regne d'Aragó havia conservat les llibertats, que provenien de l'Edat mitjana, i conservava la tradició comercial vinculada estretament al comerç mediterrani. Catalunya ja va veure fragmentada la terra quan Espanya va r egalar a França la Catalunya Nord per mitjà del Tractat dels Pirineus,signat el 7 de novembre de 1659, que ocasionarà una profunda decadència cultural, econòmica i política.El Regne de València havia perdut l'esplendor cultural dels segles XIV i XV i estava derrotat políticament després de la derrota a la revolta de les Germanies. En realitat, era tot un Regne en decadència que fou absorbit pel poderós veí castellà centralista, que no tingué pietat a l'hora d'enfonsar la nsotra terra, que va estar traïda per l'aliat anglès.Malgrat que un segle després Catalunya visqué una recuperació cultural i lingüística i uns tímids intents d'autogovern, el nostre país encara no s'ha recuperat dels desastres armats d'ara fa gairebé tres segles. La nostra situació actual és conseqüència d'una invasió, fruit de la qual ha aparegut el blaverisme a València, que ha desnacionalitzat la terra pel lloc més feble, el sud. Tampoc a Catalunya se li ha retornat la Llibertat militarment perduda o el tros de terra regalat a França. I encar més, la nostra nació, fragmentada territorialment, ha perdut en part la consciència de pertànyer a un país que va des de les Corberes al Segura. Aquesta, fins al moment, és una victòria del veí castellà, de l'espanyolisme, que els autonomistes corroboren. La implantació de Fronteres regionals al Pirineu, al riu Sénia o el Cinca i Matarranya, és l'arma que han utilitzat per destruir la consciència nacioal catalana i absorbir-nos com a poble dins d'un estat que viu d'espatlles a la nació catalana, amb el qual mai no ens entendrem. Ara més que mai cal reivindicar la unitat del país català, superar els regionalismes valencians i principatins i conscienciar-nos que els Països Catalans sencers recuperin la seva Unitat i Sobiranisme, com haurien volgut els Maulets, en Rafel de Casanoves i tots aquells que sofriren la derrota en pròpia carn. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

25 Abril 2012

A la Història de Catalunya hi trobem infinitat d’importants dates que ens confirmen com a poble i pobnle europeu.L'actual manca de Sobirania de la Nació Catalana prové precisament d'una claríssima data,la d'una Derrota històrica que va començar l'esquarterament dels Països Catalans. "El dia 25 d'abril de l'any 1707 es va perdre una batalla al terme d'Almansa, i a conseqüència d'aquella derrota van entrar al País Valencià i van continuar pels Països Catalans una Quadrilla de Lladres que des d'aleshores manen ací i encara no se n'han anat". Així comença el disc del Grup musical valencià "Al Tall" titulat "Quan el mal ve d'Almansa" i així comença la Història de la Divisió nacional catalana.La Derrota Catalana d'Almansa, la Resistència històrica d'aquells nobles Lluitadors catalans anomenats Maulets que defensaren la terra, concretament a Xàtiva i a València, que va d esembocar en la invasió de Catalunya per Tortosa i Cambrils, ciutats durament castigades, i que va acabar amb la darrera Derrota de l'11 de setembre de 1714 i un any després la definitiva caiguda de Mallorca, formen part dels Països Catalans com a Nació, de Salses a Oriola i del Cinca a l'Alguer. Què sabem de la batalla d'Almansa?. És com una cosa oblidada fins i tot en molts Llibres d'Història regionalista de Catalunya. Una Batalla on van perdre els valencians, si el volem dir així, aquests Valencians dominats pels Blavers, tendències negatives cap a la catalanitat, com ens fan saber moltes vegades els catalunyesos. Doncs no, la derrota d'Almansa suposà el començament d'infinitat de coses negatives. La primera, la persecució política de la llengua catalana amb la promulgació del decret de Nova Planta, un regal del primer Rei de Borbó a tot el poble català, el de dalt i el de baix, sense distinció. Continuà amb la pèrdua dels nostres drets forals i la fragmentació total de l'antic regne d'Aragó, una divisió de la qual encara no ens hem recuperat. El regne d'Aragó havia conservat les llibertats, que provenien de l'Edat mitjana, i conservava la tradició comercial vinculada estretament al comerç mediterrani. Catalunya ja va veure fragmentada la terra quan Espanya va r egalar a França la Catalunya Nord per mitjà del Tractat dels Pirineus,signat el 7 de novembre de 1659, que ocasionarà una profunda decadència cultural, econòmica i política.El Regne de València havia perdut l'esplendor cultural dels segles XIV i XV i estava derrotat políticament després de la derrota a la revolta de les Germanies. En realitat, era tot un Regne en decadència que fou absorbit pel poderós veí castellà centralista, que no tingué pietat a l'hora d'enfonsar la nsotra terra, que va estar traïda per l'aliat anglès. Malgrat que un segle després atalunya visqué una recuperació cultural i lingüística i uns tímids intents d'autogovern, el nostre país encara no s'ha recuperat dels desastres armats d'ara fa gairebé tres segles. La nostra situació actual és conseqüència d'una invasió, fruit de la qual ha aparegut el blaverisme a València, que ha desnacionalitzat la terra pel lloc més feble, el sud. Tampoc a Catalunya se li ha retornat la Llibertat militarment perduda o el tros de terra regalat a França. I encar més, la nostra nació, fragmentada territorialment, ha perdut en part la consciència de pertànyer a un país que va des de les Corberes al Segura. Aquesta, fins al moment, és una victòria del veí castellà, de l'espanyolisme, que els autonomistes corroboren. La implantació de Fronteres regionals al Pirineu, al riu Sénia o el Cinca i Matarranya, és l'arma que han utilitzat per destruir la consciència nacioal catalana i absorbir-nos com a poble dins d'un estat que viu d'espatlles a la nació catalana, amb el qual mai no ens entendrem. Ara més que mai cal reivindicar la unitat del país català, superar els regionalismes valencians i principatins i conscienciar-nos que els Països Catalans sencers recuperin la seva Unitat i Sobiranisme, com haurien volgut els Maulets, en Rafel de Casanoves i tots aquells que sofriren la derrota en pròpia carn.

Grandiosa Cultura ilercavona a Catalunya (2012)

A les contrades del Riu Ebre,el filòsof,teòleg i poeta Abu Bakr,sota el Domini Sarraí,va ser un dels màxims representants de la grandiosa Cultura ilercavona a Catalunya.

l'prestigiós historiador del segle XVI, Al-Maqqari, va descriure l'Imam com un home alt,prim, amb faccions de la cara molt pronunciades i el color torrat de la pell, el cabell arrisssat i fosc,que el tapava el turban blanc que li cobria bona pat del cap, una frondosa barba ocupava la resta de la cara.Es considerava un “Alarb pur” -manera poètica de definir els àrabs.Pertanyia a un dels primeres nissagues que van assentar-se a les Terres de l'Ebre als anys 715-717.

Va nèixer l'any 451 de l'Hégira,és a dir,-1059 d.d C.- era conegut com IBn Abí Randaga,freqüentava els banys públics,el soc i la mesquita, on es discutien els problemes polítics i socials del govern del Califat de Còrdova.

De molt petit va aprendre a desxifrar l'Alcorà, va estudiar poesia, gramàtica àrab, Dret Musulmà,Jure i Càlcul. Abulgualid el betxí, a la ciutat de Saragossa, li va ensenyar les qüestions de controvèrsia i va obtenir el títol de Llicenciat en les matèries estudiades amb aquest gran mestre.Va estudiar la Ciència de la Partició d'Herències i les matemàtiques i, a Sevilla, les Humanitats.

Va marxar a l'Orient,tot i fent-ne el Pelegrinatge a la Meca i va visitar Bagdad i Basora. Va visitar Egipte,on es va dedicar a l'Ensenyament a la Ciutat de Damasc.Els darrers anys de la seva vida va passar-los a la ciutat d'Alexandria, on tindria uns deixebles força coneguts com ara el Predicador de la Mesquita de València,àlies l' Alí Ibn Ahmad Ibn Muhammad Haira, a qui va ensenyar Lectures Alcoràniques.

Va deixar escrites obres de diverses matèries alcoràniques:de moral,de dret i política o jurídica,i un Tractat sobre la Pietat filial i un Llibre que critica la corrupció del Cant dels Sufis,que adornaven els joves amb riques joies i elegants vestits a fi que la contemplació de la seva bellesa assenyalés la Bondat i boniquesa del Creador.

Heus ací els versos que va posar en boca d'un Beduí:"Consolat que la resignació és un ornat de l'home bo" i "que contra les vicissituds del temps no caben lamentacions", i, tot i que de "quelcom servís que l'home exterioritzés la seva pena per causa de la desgràcia", o de "quelcom aprofités el despreniment", seria avaluar-lo davant de qualsevol infortuni.

L'Arabista Alarcon ha estat l'Estudiós i Traductor de la seva obra alcorànica.

La Llumanera dels Prínceps,en demostra dots com a poeta, amb sentències divulgades com:"Sofrir una pena amb resignació,enalteix el dolor de la pena i l'esforç realitzat per a suportar-la resignadament"."La persona de bon sentit es considera com si estigués sota el pes de la desgràcia, fins i tot abans que ocorri"."Si bé es considera que totes les coses tenen el seu termini, fes tu com si el fi de les desgràcies es trobés en el punt de comença". "A qui preveu no l'agafen desprevingut, i qui està previngut no tem res, espera que li ocorri quelcom inesperat".

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Els Reis Catòlics desmembren la Nació Catalana.

En temps del Rei Catòlic,Ferran II, una acció de separatisme anticatalà,amb I'Infant Enric, el seu cosí.Convocat a les Corts de Catalunya per raó del seu Comtat d'Empúries, es va negar a comparèixer-hi, tot al•legant que "no es forçat venir en Corts de Catalunya sinó en quant só Senyor de la Vall de Banyuls".

ÉS destacable aquesta tal denegació, seguríssim feta d’acord amb el mateix Rei, atès el seu parentiu, pel que representa d’anar soscavant l'abast institucional de les Corts catalanes i també i l’escantonament del seu territori.

I és també remarcable perquè el dit Infant, que sota Ferran II va ésser Virrei de Catalunya,tanmateix amb la ferma protesta de les Institucions catalanes. que negaven que a Catalunya hi pogués haver Virrei,tot i essent com era la terra dels Reis,va ser un singular personatge dins la Família Trastàmara,qui sembla discrepar de la tendència castellanista que li era pròpia, per decantar-se cap a una assimilació amb Catalunya.

N’és una mostra la seva Correspondència i el seu Testament redactat en català davant el notari Vilana.N’hi ha encara els greus intents de segregació perpetrats pel mateix Rei Ferran el Catòlic. En alguns s’intenta el "trossejament de Catalunya", ajuntant Lleida a Osca i Tortosa a València.Intent aquest darrer reiterat, ja que el mateix oferiment va ser fet per Felip V als dits Regnes si es posaven de la seva banda en la contesa.

El cas més dramàtic,serà aquell que va ser portat amb tota la malícia del món per atuir, per sempre més, Catalunya i deixar-la malmesa i inerme.Me n’estic referint als Comtats de la branca jussana dels Pirineus. A fi i efecte d’obtenir-los i donar un cert aire seriós als seus al•legats, l’Arquebisbe “Marca” es va enfilar fins a l’època romana per tal de demostrar que les Marques frontereres que ell exigia per Frontera actual eren les mateixes que hi havia hagut entre la Gàl•lia i la Hispània.

No hi va plànyer esforços ni tota classe de mitjans, entre els quals la propaganda francesa al Rosselló ja molt abans de la Guerra dels Segadors.Tot amb tot, la catalanitat dels Comtats es va palesar abans, durant i després de la guerra amb actes heroics que desmenteixen de mig a mig l’afebliment del sentiment de pertinença a la Pàtria catalana, car les accions per retornar a la llar comuna van ser contínues i sostingudes i I'enyorança envers les altres terres i envers els temps passats, ben viva i vehement.

La cessió de la Catalunya Nord va ser una iniquitat i tots dos contractants, la Monarquia francesa amb el Cardenal Mazarí al capdavant i la Monarquia espanyola, el sabien molt bé. Per part de França, que no havia renunciat mai als seus suposats drets sobre Catalunya, representava l'enèsima vulneració del Tractat de Corbeil, que si va permetre el definitiu engrandiment de França pel renunciament de Jaume I als seus drets i dominis al migdia d’aquell Regne, havia de representar l’assegurança de les fronteres de Catalunya amb França,cosa que sabem prou bé que mai no va succeir-.
Els Reis d’Espanya, sabien perfectament que tota cessió de territoris, d’alienacions, segregacions i divisions, els era expressament interdit per les constitucions de Catalunya, en vigor de les quals havien de jurar el seu estricte compliment abans de pendre possessió de la Corona Reial i Comtal de Barcelona i d’accedir al poder i jurisdicció supremes-.Per tal raó, tant el sobirà francès com l’espanyol estaven ben assabentats que l'acte de transferència de sobirania sobre els comtats catalans pirinencs, del Rosselló, del Conflent i part de la Cerdanya, era un acte jurídicament nul-. .
Ara bé, tot i això, la cessió fou acomplerta en una mena de complicitat mutual, en una malifeta en la qual tots els pactants estaven d’acord-.Per la política de Madrid, a desgrat de la pèrdua d’un títol i de l’afebliment de les defenses frontereres de cara al regne de França, la mutilació de Catalunya era un pas important en l’objectiu de l’assimilació i l’asserviment total de la terra catalana-. Per la política de França, la conquesta del Rosselló li va permetre disposar d'una nova carta important a jugar en la seva política internacional-.Ara bé,el que és clar, doncs, és que a totes dues potències la solució del Tractat dels Pirineus ,signat a l’Illa dels Faisans a la desembocadura del Riu Bidasosa,els hi era un afer que els els convenia l’any 1659.

Privada França de gaudir-ne en pau,tot i albirant possibilitats diplomàtiques en el negocieig internacional,bo i jugant la Carta dels Comtats de Catalunya Nord, amb la finalitat d’adquirir nous territoris, Lluís XIV i els seus diplomàtics van fer la prooferta de "Restituir els Comtats" pocs anys després d’haver-los assolit.

De tota manera les dites negociacions (1868-1871) es tornaren aiguapoll i no seria difícil esbrinar-ne les causes.Tanmateix, una llum d’esperança en unes paraules de Lluís XIV: "...el meu pensament seria, per la dita permuta de tornar als espanyols el Rosselló i el Comtat de Cerdanya amb tot el que he adquirit ençà dels Monts pel Tractat dels Pirineus".

Aquests actes espoliadors infligits a Catalunya són alliçonadors i convé de reflexionar-hi.Però abans de tot cal remarcar el "gran sarcasme que es comet" contra Catalunya i els catalansl,quan hom titlla grollerament de separatista la Nació catalana, que és precisament la gran víctima d’un “separatisme brutal i no gaire corrent en la història”.

I en parlar d’això convé no oblidar la gran tasca catalana d’unió dels Regnes i terres sota la sobirania dels Reis catalans, i que en aquest designi va deixar-hi esquinçalls del seu propi territori amb la finalitat delejada de mantenir la integritat del Regisme reial i la continuïtat de l’Acoblament dels Regnes.Són paraules del vilanoví en Víctor Balaguer sobre la Corona d’Aragó.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Naixença -sui gèneris- de l'Estat Català Medieval

Com a conseqüència d’uns fets pactats entre el Regne d’Aragó i el Comte de Barcelona,va esdevenir la Naixença d’un ens polític -sui generis-, que ja no era el Regne Aragonès antic, sinó que era un Estat català,totalment diferent d’aquell, i que molt a posteriori i a tort, mancat d’una adient denominació,va acabar convertint-se “ grotescament” (sic i resic) en "Corona d’Aragó".

La formació de l'Estat Català Medieval,un nou Poder Internacional diferent dels poders que havien tingut els antics components del Regne d’Aragó,i personificats en el Sobirà d’un dels dos països que l’integraven, és a dir en el Comte de Barcelona, Sobirà de Catalunya, que serà regit anys després, a la mort de Ramon Berenguer IV pel seu fill Alfons, el qual ja va emprar com a primer Títol el de Rei d’Aragó.

Tal mudament en el Títol de Presentació del Sobirà, no va representar ni poc ni molt canvi en la Situació jurídica dels dos Estats ajustats sota el regisme comú:era el Poder del Comte de Barcelona,és a dir,el Poder català aquell que governava Aragó i continuava governant Catalunya,portant la política internacional.

I era així, no sols per vigor de la donació de Ramir II i les cessions dels Ordes Militars,sinó també per la força de les realitats.Si el Rei i aquells Ordes Militars van escollir el Comte de Barcelona per dominar i governar el regne d’Aragó,va ser ,justa la fusta per les virtuts humanes i militars que posseïa i també per la potència de Catalunya, i encara, a causa de la necessitat en qui el Regne d’Aragó es trobava tant d’auxili, com de favor i ajuda, perquè estava arran de la desfeta.

Tot plegat, va comportar que en incorporar el Regne d’Aragó al seu propi regisme, en Ramon Berenguer IV hagués de continuar amb els mitjans i instruments de govern de què ja disposava i així mateix en l’exercici de les pròpies funcions sobiranes.En altres paraules,l'organització de l’Estat Català Medieval va continuar existint i actuant amb una ampliació del seu Camp d'actuació com a base fonamental del nou Estat format.

Pel que fa a la veritable necessitat, que patia el Regne d’Aragó n'hi ha prou en recordar que el rei Alfons VII de Castella ,amb massa ambició cobejava el Regne d’Aragó i més concretament el Reialme de Saragossa que en bona part ja ocupava.En una reunió que Alfons VII va celebrar amb Ramir II l’octubre de 1134, ambdós Sobirans van concloure una "Concòrdia" que obligava l’Alfons a restituir la Ciutat de Saragossa, deixant-li només Calataiud, Sòria i Alagón, és a dir, la part occidental del “Regnum Caesaraugustarum”.

El fet que Alfons VII continués incloent-hi Saragossa en el seu Títol demostra quin sentit tenia l’acord:“Alfons VII de Castella restituïa a Aragó la part oriental del Regnum amb la seva capital, però se’n reservava la sobirania”.

La transmissió del Regne d’Aragó amb els Drets Sobirans inherents al Comte de Barcelona va ser, doncs,ben bé perfecta i operada en virtut de les dues vies obertes a l’efecte: la que es va iniciar amb l’Elecció de Ramir II i la que va començar amb la Institució com a Hereus del Regne d’Aragó a les grans institucions cristianes de Jerusalem.

Perquè el primer,Ramir el Monjo, ni que fos vulnerant les Disposicions del Rei difunt,l'Alfons el Bataller i forçant potser les Normes Consuetudinàries i, a més a més, amb l’impediment de la seva Condició Sacerdotal, no sols va ocupar el Tron d’Aragó i va regnar-hi , sinó que tot això es produía en vigor d’una elecció feta per una majoria de Cabdals del seu poble.Les institucions de Jerusalem van transferir al Comte de Barcelona i amb l’aprovació del Pontífex de Roma tots els Drets que els competien sobre el Regne d’Aragó.

La transmissió de poders a l’Estat català, encarnat en Ramon Berenguer IV, és a dir, la d’aquest a favor del seu fill Alfons I, el Cast, qui de naixença fou anomenat Ramon pel seu pare. Aquest fill Ramon -Alfons- va ser successor del seu pare el virtut del Testament per aquest atorgat ,de paraula, el mes d’agost de 1162 (segle XII), al Burg de Sant Dalmau de Gènova, davant l’Albert de Castellvell i Huc de Cervelló, en el qual Testament li deixa tots els seus Honors de Barcelona i d’Aragó i tots altres honors seus,llevat del Comtat de Cerdanya que llega al seu fill Pere, amb la senyoria de Carcassona, els feus que per ell tenia Trencavell i els drets que tenia sobre Narbona.

S’ha d’advertir que l’accessió de Ramon Berenguer IV al Domini i a la Sobirania d’Aragó no va consistir pas "en un canvi de Dinastia en aquest Regne", sinó que va ser un fenomen polític ben diferent:el de l’adquisició d'un nou territori, en aquest cas un Regne, que s’incorporava al Patrimoni del Sobirà de l’Estat Català,adquiridor.

La ciutat de Barcelona,des d’aleshores tenia una nova Entitat Política Internacional,a més del de l’adquisició per la Casa de Barcelona del seu primer Títol reial.Tanmateix, no és pas aquesta la teoria dominant en aquest punt, i això es deu a haver-hi, a més de les dues vies exposades que van convergir en la titularitat de Ramon Berenguer, una altra versió sobre l’afer successori davallant del Rei Bataller "és la versió ben bé aragonesa", nascuda i mantinguda contra vent i maror fins a l’actualitat del segle XXI.

Froilan Franco,àlies El Mestre.

El Felibritge a la Catalunya Nord:felibres i precatalanistes (2012)

Al Rosselló hi ha una Mantinença Catalana, de la qual han estat Síndics en Carles Grandó, l’Emili Foxonet,i la Joanna Mauresó,que va dimitir l'any 1976 per desavinences amb el capolièr Renat Jouveau.

Amb la Segona Renaixença de la Llengua Occitana al segle XIX,en senyal d’amistat entre Occitània i Catalunya,a més de “La Copa Santa”,que és un cant en honor a l’ amistat entre Felibres i Precatalanistes, escrit per en Frederic Mistral,és ben sabut que El Felibritge era una Associació creada l’any 1854 per l’occità Josep Romanilha,qui va envoltar-se d’uns quants lletraferits,àlies Felibres de força instint literari,entre els quals van destacar-se dos joves Frederic Mistral i Teodor Aubanel.

L’objectiu del projecte era forjar una Llengua culta i literària que s’alliberés del “patés” i amb voluntat d’arribar als lectors,alfabetitzats en francès.Segons l’Editorial de l’Armana Prouvençau s’adaptaria una grafia tècnica.El Felibritge,amb tot,no trigaria gaire a imposar-se,arran d’una espectacular revelació de Mirelha.El moviment es va institucionalitzar l’any 1876,tot i dotant-se d’uns Estatuts i fixant-se un territori que abastava els Països d’Oc i els Països Catalans,dividits en 7 Mantinences:Provença,Llenguadoc,Llemosí,Gascunya,Catalunya,València i Majorca,a l’interior de les quals hi operaven les Escòlas.

La figura clau en un context com el francès,haria estat quimèrica vers la reivindicació de la llengua,sense Frederic Mistral,que amb els seus excel.lents poemes en llengua occitana depassava de molt la “Il.lustració” legítima amb el seu geni el Dret de l’Occità a esdevenir una Llengua literària com la llengua catalana.Va rebre l’any 1904 el Premi Nobel.Heus ací el Drama de la “chata” que mor en accedir al desvetllament del desig:

“Lou mas di Falabrego”: Cante una chata de Provènça./Dins leis amors de sa jovènça,/a travèrs de la Crau,vèrs la mar,dins lei blats,/umble escolan dau grand Omèra/ieu la vòle seguir.Come èra/rèn qu’una chata de la tèrra,/enfòra de la Crau se n`es gaire parlat.E mai son frònt non lusiguèse/que de joinessa; e mai n’aguèsse/ni diadèma d’òr ni mantèu de Damàs,/vòle qu’en glòria fugue auçada/come una rèina,e careçada/ pèr nòsta lenga mespresada,/car cantam que pèr vautre’ , ò pastre’ e gènts dei mas!.

D’en Frederic Mistral,però,cal esmestar també que va ser l’incansable treballador,que era l’anima i vida del Felibritge,sotmès a constants tensions ideològiques i polítiques.Tanmateix,al costat de Frederic Mistral,destaquen d’altres literats,com el seu íntim amic Teodor Aubanèl,estitzant i suggerent,amb els reculls “Lei filhas d’Avinhon” l’any 1885 d’un sensual lirisme.
Contactes entre felibres i precatalanistes.

Els primers contactes els va mantenir en Frederic Mistral amb el vilanoví en Víctor Balaguer, qui s'havia exilat del 1865 al 1867 a Occitània per les seves idees republicanes, i que hi va ser rebut com a representant dels Poetes i Escriptors catalans. Poc abans, el 1864, l'Armana Prouvençau havia proposat com a “Llengua Literària Panoccitana” el dialecte rodanenc, parlat a la línia Arle-Avinhon, alhora que el 1861 el Poeta català en Damas Calvet de Budalles havia participat en el Felibritge de Tarascon.

L’any 1867 en Victor Balaguer i alguns Polítics Catalans van regalar als Felibres Provençals la Copa Santa, feta d'argent cisellat, en agraïment a l'acollida dispensada pels occitans Frederic Mistral,Aubanel, Loïs Romieu, i William Bonaparte-Wyse.

En tornar Victor Balaguer de l’exili occità,els Felibres provençals visten Barcelona,on Frederic Mistral va ser Mantenidor dels Jocs Florals del 1868.També va composar L’Himne d’Occitània,àlies la “Cançon de la Coupo”, amb música d'una Nadala de Sàboli, i que serà cantat a totes les cerimònies occitanes, i en especial, als banquets de Santa Estèla.

El mateix any, Frederic Mistral demanava, oficialment, al govern francès, -en nom dels Felibres-, l'Ensenyament de la Llengua Occitana a l'Escola pública.
Dos fets van estroncar aquesta amistat.Per una banda, la revolució contra Isabel II del 1868-1869, que va dur en Victor Balaguer , ja dedicat plenament a la política, a instal•lar-se a Madrid, alhora que el 1870 es fundava a Barcelona la -Jove Catalunya-, de caire reivindicatiu i polític.Per l'altra banda, l'Alçament de la Comuna de París del 1870, que va dur els Felibres a adoptar un to més conservador i purità.

L'any 1983 hom va celebrar a Perpinyà una gran Festa conjunta (catalans i occitans) en què s'hi van aplegar les “Copes Santes de Catalunya i Occitània”. Any rere any,Catalunya i la Mantinença catalana hi participen a la Santa Estela i organitzen una reunió, el matí dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or, a Perpinyà.

L’any 1987 s’hi va celebrar al Rosselló la Santa Estela, cosa que només havia succeït un cop, l'any 1910. D'ençà del 1982, la Mantinença Rossellonesa publica el butlletí trimestral en llengua catalana "Tradició i cultura".Visca la Nació Europea,àlies els Països Catalans !!.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

La Dona Papessa,pel.lícula alemana (2009)

Vaig veure per televisió “La Dona Papessa”, una pel.lícula de Nacionalitat alemanya filmada l’any 2009.Havia sentit a parlar de la "Papessa Joanna" en la Història de l’Església Catòlica, per a uns, un personatge real i històric, per a uns altres, la Majoria, un Personatge Llegendari.

S’explica que la Papessa Joanna va néixer al segle IX a Ingelheim am Rhein, a prop de Magùncia,filla del monjo Gerbert, un predicador arribat del país dels anglos per difondre l’Evangeli entre els saxons.Una intel.ligència privilegiada i l’ambient que va viure van permetre a la Joanna estudiar en un temps en què estava prohibit a les dones.

Després de diversos avatars,a la pel.lícula del director Sonke Wortman es relaten de manera potser una mica fantasiosa:que va entrar, vestida de noi, en un Monestir com a Copista,on va prendre el nom de Johannes Anglicus (Joan l’Anglès).I,sembla que des d’aquesta condició, la “Joanna-Joan” va poder viatjar de Monestir en Monestir i conèixer grans personatges de la seva època fins que l’any 848 va arribar a la ciutat de Roma.

A Roma va practicar la docència,tot i dissimulant "sempre la seva condició femenina" i, com es veu a la pel.lícula inspirada en el llibre d’Emmanuel Royidis, segurament protegida per aquells homes la clarividència dels quals els feia adonar dels beneficis que aportava a la comunitat "una ment tan preclara com la de Johannes Anglicus".Si la "Història de la Papessa Joanna" és ben bé certa,seria evident que va trobar aquesta complicitat masculina-.Altrament mai no hauria arribat a seure al Tron de Sant Pere.

Clar i català,els prejudicis en contra de les dones en aquella època del segle IX "eren tan ferotges" que els impossibilitaven qualsevol tipus de formació, i molt menys arribar als medis eclesiàstics en aquell temps tan contraris al gènere femení de l’existència.

Ara bé,l'erudita i sàvia de la Johannes Anglicus va arribar a les oïdes del Vaticà,concretament regnant el Pontífex Lleó IV, que de seguida va convertir la Johannes Anglicus en el seu Secretari particular per als assumptes internacionals.

Al juliol de l'any 855,un cop mort aquest Pontífex, Lleó IV,tot i les intrigues habituals,la Johannes Anglicus va ser elegit "Papa amb el nom de Benet III o Joan VIII".Dos o tres anys més tard,questa història-llegenda no precisa bé les dates, sembla que la "Papessa Joanna" va donar a llum en públic, com es veu en algunes pintures i gravats que reprodueixen aquest fet.Segons el Relat del Jean de Mailly, aquesta "Dona Papessa" va ser lapidada per la Gentada fortament i molt enfurismada.

Lògicament,es conceptuï com es conceptuï, "Aquest Final tan tràgic",la història-llegenda de la Papessa Joanna fa reflexionar molt sobre el “Vell tema de l’accès de les dones al sacerdoci”,al segle XXI encara en un “Carreró sense sortida”, tot i que per a un creient i catòlic, “Per què no pensar que una dona pot ser beneïda amb els Dons de l’Esperit Sant”, tot i seguint, tammateix, la mateixa Doctrina del Jesucrist, que com es recull als Sants Evagelis sempre les va tenir en consideració?

Sota una greu ofuscació, que als ulls moderns sembla tan absurda i irracional, i que segrega la Meitat de la Humanitat, l’Església Catòlica ha negligit el Paper Sacerdotal per a les dones encara que sigui de sentit comú que “són aptes per a qualsevol càrrec eclesiàstic”, per més elevat que sigui.

Amb un treball i una intel.ligència força ben aplicada, en aquesta part del món en els últims dos segles “Les dones han anat trencant sostres de vidre”, però les Cúpules de les Esglésies Catòliques encara els estan vedades.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Els reis catalans,al numeral adjunt,porten el Títol

Les notes més destacades que trobem sobre el Numeral Adjuntat al Títol són les de Pere el Cerimoniós.

A les seves Ordinacions, les que va estatuir per al Regiment de la seva Cort va posar-hi de “Pere Terç", i així es va consignar en tots els Manuscrits subsegüents, àdhuc en els exemplars destinats a les Institucions del Regne d'Aragó.

En tal manera que el rei Pere III, que era el "tercer Pere" dins la Dinastia i Comtat de Barcelona,va ser així mateix el "Pere Terç" de la Monarquia catalana que regnava damunt tots els Estats que la constituïen. És a dir, que era Pere III en tots els Estats que formaven l’ens polític general, comprenent-hi el mateix regne d'Aragó.

Hi ha encara una altra prova directa de I’ús del "numeral terç" pel dit Rei el Cerimoniós. En regalar aquest Rei la seva Biblioteca al Monestir de Poblet va ordenar que s'hi posés la inscripció següent: "Aquesta és la libreria del rey en Pere III en diferencia dels reys altres qui han aqui nom Pere".

Una tercera prova ens forneix el mateix Rei, aquesta no directa però sí molt significativa de I’ús de "l’ordinal III" per tal d’adjectivar-se. I no és directa perquè no és, com les ara aportades, una prova del seu ús.Nogensmenys, permet d’albirar perfectament quina era la concepció que el susdit rei tenia de la seva casa i de la monarquia, i ensems amb això, ens permet de veure el fonament que d'acord amb aquesta concepció tenia la numeració que emprava.

Aquesta prova no és altra que l’encàrrec que Pere III va fer al mestre estatuari Aloy d’esculpir les estàtues dels sobirans predecessors seus per al Palau reial de Barcelona, les quals havien d’ésser, onze dels antics comtes de Barcelona i nou dels comtes-reis d'Aragó.

És a dir, que el dit Rei considerava que el seu Patrimoni reial era el que començava amb el Patrimoni Comtal de Barcelona, al qual s’havia incorporat més tard el regne d'Aragó; en altres mots, el rei pensava que el seu patrimoni, el seu Estat, era la continuació de l’antic Estat del comtes de Barcelona amb les adquisicions subsegüents.

Altrament, la numeració dita catalana que feia servir Pere III era també la que de consuetud s’emprava a la Cancelleria, a l’escrivania i als arxius reials. I és així mateix la que sempre ha utilitzat la historiografia catalana i també la no catalana antiga.

Per tal de sospesar bé l’evolució històrica de la qüestió numeral és molt útil un estudi de la distingida historiadora Eulàlia Duran publicat a "Cuenta y Razón" de 1988. Es refereix primerament a la crònica del canonge Francesc Tarafa (Crònica de la Província de Catalunya) de qui diu que considerava Catalunya l’essència de la Corona.

Hom suposa que "això va causar una reacció aragonesista que considerava Aragó el regne més important". Aquesta tendència, afegeix, "fou iniciada pel cronista de Ferran el Catòlic, Gauberto Fabricio de Vagad a la seva polèmica "Coronica de Aragón" i tingué el seu millor representant en Zurita, el qual als seus "Anales de la Corona de Aragón" va assentar les bases per reivindicar la primacia del regne d'Aragó sobre el comtat de Barcelona, tot nomenant els reis a partir del primers. “Aquest nou comptament fou assumit després per la historiografia castellana".

Aquestes breus indicacions d’Eulàlia Duran vénen a afegir-se a la nostra també breu exposició històrica de la numeració reial la qual roman així afermada en constatar que la que actualment es fa servir, ço és l’aragonesa, no és res més que una numeració sobrevinguda, que ha pervingut a la predominança per motius purament polítics, en contra de la realitat històrica viscuda i en contra de l’ús historiogràfic tradicional.

Aquest empre, doncs, tardà i espuri, que podem anomenar aragonès pel seu origen i per la seva finalitat, no és de cap manera rebedor.La qüestió apareix doncs, sense cap dubte, ben clarificada: la numeració catalana és l’única realment històrica i, per tal, és la que correspon i la que a dreta llei s’ha de donar als reis de l’antiga monarquia que regnava damunt el conjunt de pobles que posteriorment i a tort s'ha anomenat la Corona d'Aragó.

També és ben clar que la dita numeració no és cap invenció dels historiadors catalans moderns, sinó que és la tradicional en la historiografia catalana. I aquí és avinent de dir que als papers aragonesos de caràcter jurídic hi ha una gran desorientació respecte a la numeració del reis.

Així, per exemple, els Reis Pere II el Gran i Pere III el Cerimoniós, són numerats, el primer com a Pere I, per raó de "ser el primero que hizo fueros" i el segon, el Cerimoniós, Pere II, no sabem pas perquè, als "Fueros de Aragón".

Però és que no sols hi ha això, sinó que ocorre la circumstància que la dita numeració, alhora catalana i històrica, és així mateix I'única que és Ilegítima i lògica. És Ilegítima i justa per tal com és conseqüència natural de l'adjunció del regne d'Aragó al patrimoni comtal català, amb el resultat polític esmentat més amunt, el qual és, altrament, el que es produeix en casos consemblants.

l és Iògica perquè I'Estat resultant fou un Estat nou, que començava aleshores, per la qual raó amb els novells sobirans havia d’iniciar-se una nova sèrie reial. Tanmateix allò que fa estrany a molts i enquimera i esdevé intolerable per a d'altres, és que aquella numeració històrica sigui catalana i com a tal, corroboradora de la catalanitat d'aquell Estat.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Sant Jordi,si coneixeu Sant Pancraç (2012)

Dia 23 abril 2012:Diada de Sant Jordi i laborable.Ha arribat el moment de tornar a comptar i a construir.Ha arribat el moment que Catalunya necessita l'Estat propi per poder ser competitiva,per prosperar i anar endavant.Els catalans integren un poble "de seny i treball".

Durant la transició,després de l'atonyinament que van suposar una guerra i 40 anys de dictadura feixista, ningú no creia en somnis independentistes.No era el moment. Durant aquests darrers 30 anys la societat catalana ha confiat en els polítics, en l'Autonomia i en l'Estatut.Un cop acabada la dictadura franquista, la societat catalana es va posar a treballar per tornar a construir Catalunya amb la confiança que l'Estatut serviria per avançar i amb el convenciment que els polítics catalans de la transició –la majoria lluitadors antifranquistes– farien bona feina.

En aquells moments el poble va donar confiança a uns líders polítics que avui s'ha demostrat a bastament que en moltes negociacions no van estar a l'altura. Són la generació de polítics ni-ni: ni l'autonomia ha servit prou per fer progressar Catalunya, ni saben el que han de fer en aquests moments.Segons Gaziel la concepció que els catalans tenim del món és essencialment econòmica:

«Nosaltres anhelem la vida feinera i metòdica, de poca volada però d'una gran solidesa i perfecta continuïtat. Treball i seny: heus aquí els dos puntals de Catalunya.»D'aquesta sòlida doctrina social dels catalans, en neixen una pila de virtuts amables: la individualitat, la senzillesa dels costums, el gust per les coses casolanes, la continuïtat planera de la vida, l'encís de la llar, l'honradesa comercial, l'estalvi, etc.

Però tots sabem que a la vida hi ha uns moments en què es fa del tot impossible continuar-te guanyant el pa de cada dia.Preguntem-nos en quin moment de la història es troba avui Catalunya: Avui els catalans vivim en un món globalitzat. Podríem dir que aquest és el nostre món, el món dels negociants, el món dels pobles amb una cultura basada en el comerç.Per poder aprofitar els avantatges que el món globalitzat pot donar a les empreses catalanes hem de tenir les eines necessàries per poder tornar a fer bons negocis.

Perquè això sigui possible i perquè els catalans puguem retrobar la tranquil•litat de treballar per a nosaltres mateixos, hem de sortir d'Espanya, hem d'iniciar el nostre camí sols. Hem de liderar el país per fer-lo tornar a les cotes més altes que mereix. Sembla mentida que en una mateixa latitud i tocant-se materialment, per bé que girats d'esquena, pugui haver-hi dos pobles amb una mentalitat tan diferent. Amb un signe espiritual tan oposat.

Hi va haver una època que semblava que ens podríem entendre, i fins i tot fer negocis entre les dues parts. Va ser aleshores que els catalans ens vàrem dividir: els uns es varen deixar entabanar pel somni impossible de la repartidora, i els altres no vàrem saber reaccionar.Hem estat sotmesos a pressions fortíssimes i als més durs tractaments de Desnacionalització i d'Assimilació per part d'Espanya, però encara resistim, encara som aquí.

Els catalans som homes i dones que el que ens estimem més del món són els valors que ens identifiquen: si aquests són amenaçats, què hem de fer? Tots sabem que els pobles no poden viure indefinidament amb el conflicte permanent, sofrint desgràcies sempre. Sempre arriba un dia que cal plegar i començar de nou.Catalans: necessitem gent amb mentalitat nova per a un moment nou.

Ha arribat el moment de tornar a comptar i a construir. Ha arribat el moment que Catalunya necessita l'estat propi per poder ser competitius, prosperar i anar endavant.Amb l'estat propi els catalans treballarem com mai per fer avançar Catalunya.Tornarem a ser bons empresaris i tornarem a fer grans negocis, però ara ho farem per a nosaltres i per a Catalunya.En aquest segle XXI Catalunya ha de ser el país pròsper i industrialment avançat del sud d'Europa. Serà un estat «amb contribució positiva» a Europa i si cal donarà suport perquè s'allarguin més els anys que Espanya pugui rebre fons socials europeus.

Nosaltres ja hem ajudat massa anys el país veí, els hem aportat més del que teníem, hem aguantat les crítiques injustes, hem estat molts anys responsables amb la història, i ara és el moment que la història ha de ser responsable amb Catalunya!-Sant Jordi, si coneixeu Sant Pancraç digueu-li que en doni a Catalunya i als catalans,força energia,molta salut i massa feina per als nostres braços.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Cent deu Aniversari del Dr Bartomeu Robert (1902-2012)

El sitgetà Dr Bartomeu Robert és l'empremta de l'alcalde fugaç.Barcelona homenatja el doctor Robert pel 110è aniversari de la seva mort.

El Dr Robert va ser President de la Lliga iDiputat, aquest metge va estar sis mesos a l'alcaldia: va depurar el cens i va dimitir després del "Tancament de Caixes"

L'any 1940, el govern franquista va fer retirar el Monument al Dr Bartomeu Robert, mort 38 anys enrere.El conjunt escultòric, aixecat el 1910 a la plaça Universitat de Barcelona, va ser desmuntat i guardat en un magatzems fins que es va recol·locar, l'any 1985, a la plaça Tetuan, on els arbres impedeixen que l'obra de Josep Llimona pugui ser vista des de fora de la plaça.

Allà es va celebrar el 13 d'abril de 2012 un sobri Homenatge al doctor Robert, en commemoració del 110è aniversari de la seva mort. El tinent d'alcalde Jaume Ciurana va recordar que aquest carismàtic metge d'arrels catalanes i nascut a Mèxic, a més de fundar l'hospital de Sant Pau, presidir la Lliga Regionalista i ser diputat a les Corts, va ser també un dels alcaldes més estimats de la història de Barcelona, tot i que només va estar mig any en el càrrec.

Prou per començar a desmuntar les estructures caciquistes mitjançant la depuració del cens, abans de dimitir en suport als comerciants arran del Tancament de Caixes. “El paral·lelisme amb la situació actual és evident, i el doctor va saber posar-se al costat del poble i els interessos catalans”, va vindicar Ciurana.

Al paral·lelisme també va recórrer el besnét de l'homenatjat, el diplomàtic Fernando Perpiñá-Robert, que per fer front a la crisi actual va receptar “l'alegria i la il·lusió pel futur” del seu rebesavi.

A l'homenatge, en què va participar la cantant Núria Feliu, hi van assistir una quarantena de persones. L'actual alcalde, Xavier Trias, no va poder ser-hi perquè tenia un enterrament. Per cert, Trias, també metge de professió, ja porta tres mesos més que Robert en el càrrec.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Vida i mort de l'Escola Republicana de Puigmoltó del Garraf

Com a observador privilegiat dels esdeveniments escolars,no pas des del bàndol republicà,però sí des de la recerca i l’estudi del perìode republicà als Arxius Històrics de Ribes i de Sitges,vaig fer una anàlisi objectiva d’aquella Escola Pública Unitària i Mixta del poble de Puigmoltó,que en l’actualitat celebra els seus 25 anys de la seva supressió,tot pletat i en paquet amb les escoles unitàries d’Olivella i de Garraf,per raons econòmiques-.

Aquella “plaça major de l’ensenyament primari” com l’anomenaven els ciutadans i ciutadanes de la petita “vila”,quelcom més que un nucli de Ribes del Penedès,com a darrer mestre públic d’aquell centre escolar,a punt de convertir-se en un Casal de Cultura per obra i gràcia del socialisme ribetà,hi celebro els 25 anys d’una memòria històrica entranyablement penedesenca,en un moment que el Gran Penedès fa un recull en el projecte “Tots els Noms” i “L’Escola Republicana”-.

La Generalitat Republicana ,creadora de l’Escola Unitària i Mixta,va seguir,en el camp de l’ensenyament,els passes iniciats per la Mancomunitat-.Resulta interessant constatar que els catalans que potenciaven la renovació educativa anteriorment,són els que reemprenen el camí dins la Generalitat ,que a més de crear escoles republicanes,formava els mestres catalans en profunditat-.Dotada,però, de més embranzida que la Mancomunitat,ràpidament preparava les eines tant per catalanitzar l’ensenyament com per dotar a Puigmoltó i a Catalunya de mestres ben capacitats,de visió àmplia i humana i que responguin a les exigències dels municipis catalans-.

La Generalitat Republicana va revitalitzar Ribes del Penedès tan reanudant les Escoles d’Estiu de la Mancomunitat com l’Escola Nova com a metodologia,és a dir,els escolars de Puigmoltó eren el centre i les mestres les coordinadores practicant l’escola activa-.L’any 1931,any del naixement de l’Escola republicana a Puigmoltó,la Generalitat creava el Consell de Cultura,el secretari del qual era l’Alexandre Galí i,aviat l’Escola Normal amb l’objectiu de preparar el personal per a l’escola pública-.

En iniciar-se la guerra,els religiosos ribetans són obligats a plegar-.El 27 juliol 1936 va nèixer el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada),una delegació del qual era a Sitges,integrat per tots els sectors que representaven els corrents de l’hora,es va intensificar el laïcisme i es acrecentar la unificació docent,es va implantar la coeducació i l’Escola Nova o règim d’escola activa-.

La Generalitat va intervenir directament en la bona marxa de l’ensenyament al municipi de Ribes,adaptant el col.legi religió i creant l’escola unitària de Puigmoltó amb la finalitat d’acollir en règim graduat tots els infants dels voltants fins a 60 alumnes-.

En inciar-se el període de la postguerra l’escola unitària de Puigmoltó es transforma amb les bases de la reforma educativa franquista de l’any 1938,transformacions que fan el cim amb la Llei General d’Educació de l’any 1970 (EGB)-.El nou Estat espanyol és autoritari de partit únic ,-Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS-,L’Escola Pública Unitària segueix sent d’educació mixta i a l’espera de la nova reforma educativa de l’any 1945-.

El control ideològic a Puigmoltó és asfixiant,a través de depuracions que afecta a alguna mestra-.L’Estat deixa la inculcació ideològica en mans de la Falange i de l’Església,a vegades amb tensions entre l’Església i sectors falangistes-.L’Escola de Puigmoltó portarà la confessionalitat catòlica amb pràctiques religioses obligatòries i una orientació religiosa en els programes escolars-.

S’ataca tota reminiscència de signe republicà com ara el laïcisme i tota mena de rastres de la Institución Libre de Enseñanza,bo i retornant a la formació religiosa,clàssica i humanístic,segons les lleis de 1938 i 1945-.En general,les mestres de Puigmoltó no tenen un nivell baix de formació,com passava arreu de Catalunya-.El centralisme de l’Estat franquista es fa sentir a Catalunya amb més intensitat-.

A l’Escola Unitària de Puigmoltó,com arreu de Catalunya,s’elimina l’ensenyament amb referència específica a Catalunya i es va prohibir tant l’ensenyament com l’ús de la llengua catalana com a vehicle escolar-.I,així fins a l’entrada de Ruiz Jiménez al Ministeri d’Educació Nacional l’any 1951,que són els primers intents de reforma de l’aparell escolar,bo i coincidint amb l’inici d’un procés d’integració de l’Estat espanyol al capitalisme internacional-.

L’any 1956 es concreta el primer Pla Nacional de Construccions Escolars per a l’Educació Primària-.L’Ajuntament de Ribes segueix amb el mateix edifici a Puigmoltó,una antiga vivenda comprada per govern municipal republicà.Els progressistes defensen la democratització de l’ensenyament públic,bo i entenent per tal la possibilitat per a tots els infants d’accedir a la instrucció-.En aquest any el Ruiz Giménez és destituït i passa a formar part de la denominada “Oposició democràtica”-.

No seguiré endavant en aquesta anàlisi,fruit de la meva recerca i estudi d’una escola unitària “plaça major de l’ensenyament a Puigmoltó” durant 52 anys,sinó només insisistir en la Memòria Històrica d’una petita Vila,que alguns (no s’hi val) la cataloguen com el C/ Puigmoltó de Ribes del Penedès-.

Les escoles de l’Opus Dei marquen la pauta a tot l’Estat espanyol,però a Catalunya un sector de la burgesia inicia pel propi compte el canvi en l’aparell escolar-.Les institucions Rosa Sensat i la Coordinació Escolar,consoliden tant la formació dels mestres com l’extensió del moviment educatiu-.Sant Pere de Ribes no va quedar gens ni mica endarrerit,que afavorirà l’Escola Unitària Mixta de Puigmoltó durant anys-.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Efemèrides històriques que commemorem el 14 abril 2012

El 600 Aniversari del Compromís de Casp.L’any 2012 i al mes de juny,es compleix i Sisè Centenari del Compromís de Casp,pel qual va ser elegit en Ferran d’Antequera Rei de la mal anomenada Corona d’Aragó.Quan l’any 1410 (segle XV) mor el Rei Martí l’Humà sense descendència,s’va plantejar un greu problema: elegir un successor. Eren 5 els Pretenents:Jaume d’Aragó,Comte d’Urgell; Ferran de Castella,anomenat d’Antquera; un noi de curta edat,Fadrique;Lluís,Comte de Guisa i Alfons d’Aragó,Comte de Gandia.
Els nobles d’Aragó,Catalunya i València s’hi van posar a favorm d’un o altre Pretenent,cosa que va produir enfrontaments i guerres entre els Pretenents.Es va recórrer a solucionar el conflicte per Via Diplomàtica,però tots els intents van fracassar, i finalment,després de diverses reunions entre els diferents Parlaments,es va arribar a allò que es va dir la Concòrdia d’Alcanyiz entre Aragó i Catalunya, per la qual cosal s’elegirien Tres compromisaris per cada Regne i Catalunya.
Per Catalunya es van nomenar com a Compromisaris en Micer Guillen de Valseca, l’Arquebisbe de Tarragona i Bernal de Gualbes.Per Aragó es van nomenar en Berenguer de Bardají, el Bisbe d’Osca i Francesc d’Arana.Per València es van nomenar el Fray Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer i Giner Rabaza, aquest darrer és recusat i substituït per Micer Pedro Beltrán.
Els compromisaris s’hivan reunir al Castell de la Vila de Casp. En abril de 1412 va quedar Constituïda l’Assemblea, als 30 dies es van tancar al Castell per tal de deliberar i elegir el futur Rei de la Corona de Aragó. L’acord es va mantenir en secret fins el 28 de juny de 1412.A l’explanada de l’Església de Santa Maria la Major se ccelebrà una Missa Solemne presidida pel Bisbe d’Osca,l’Homilia la va tenir Sant Vicenç Ferrer, tot i proclamant-ne les qualitats d’En Ferran d’Antequera; el qual va ser proclamat solemnement Rei dels, Parlament, Súbdits i Vassalls, qui el van reconèixer com a Rey i Senyor.


Un altre afer és el Vuitanta Aniversari de l’Estatut de Núria.
Es va complir el 80è Aniversari del Punt Final de l’Avantprojecte d’Estatut redactat a Núria. La sala de l’Estatut de l’Hotel Vall de Núria recorda l’esdeveniment històric que va viure, ara fa 80 anys, amb tot un seguit de fotografies dels ponents treballant en l’antiga habitació 202 i fent petar la xerrada, d’una manera distesa, al voltant d’una taula al bell mig de la vall. La ponència era presidida pel venerable patriarca del republicanisme penedesenc Jaume Carner (avi del dirigent socialista Joan Reventós), que pocs mesos després seria nomenat ministre d’Hisenda per Manuel Azaña, acompanyat del socialista Rafel Campalans, el nacionalista radical Josep Dencàs i els republicans d’esquerres Pere Coromines, Martí Esteve i Antoni Xirau.
La ponència redactora havia estat elegida tan sols deu dies abans per l’assemblea dels representants dels municipis, que va prendre el nom de Diputació Provisional de la Generalitat. La ponència redactora va elegir Núria no tan sols per trobar el recolliment necessari (Tony Judt parlaria de paradís) per reeixir en la tasca encomanada, sinó com a símbol de la nova Catalunya moderna i emprenedora.
Tot just el diumenge 22 de març s’havia inaugurat, a bombo i platerets i amb vagó/saló de luxe, la línia del ferrocarril de cremallera Ribes de Fresser-Núria, el segon cremallera de l’Estat després del que donava accés al monestir de Montserrat, de 12,5 quilòmetres (7,5 de cremallera), que superava un desnivell de més de mil metres, totalment electrificat. Les obres havien començat tres anys enrere a càrrec de l’empresa Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents. L’establiment hoteler va servir un banquet per a 300 persones. La vall, que frega els 2.000 metres d’altitud, estava enfarinada de neu.
L’avantprojecte va ser aprovat, amb petites modificacions, el 14 de juliol (aniversari de la Revolució francesa) i plebiscitat pels ajuntaments i el poble de Catalunya (les dones a través de signatures) el 2 d’agost. L’Estatut de Núria apostava per la República federal, l’escola pública, l’abolició del servei militar i el recurs de les armes en els conflictes internacionals.
Froilan Franco,àlies El Mestre.

Tallers per a la Diversificació Curricular

Cal,cada dia molt més,el total Suport a l’Atenció de les Diversitats als centres escolars.Cal la creació de Tallers per a la Diversificació Curricular que es realitzen tant en Entitats com en Institucions de les Viles i de les ciutats catalanes o si més no,dins els propis centres escolars d'arreu.

El suport a l’Atenció de les Diversitats als Centres escolars catalans, que es duu a terme des del "Programa Èxit" ,normalment es concreta en "Propostes de Tallers", tant en institucions i entitats formatives de les ciutats com dins dels IES.

Els Tallers són un excel.lent un recurs didàctic per a la Diversificació Curricular i s’adrecen principalment a l’alumnat que necessita una organització diferenciada de l’establerta en el centre quant a continguts i criteris d’avaluació per a 3r i 4t d’ESO.

Aquesta experiència educativa parteix de la premissa que l’Atenció a la Diversitat és l’atenció a la particularitat de cada alumne. Així, aquesta perspectiva cerca com donar suport als joves perquè puguin mantenir amb èxit la seva escolaritat per tal de poder assolir les competències bàsiques de l’etapa secundària obligatòria (ESO).

Aquests tallers tenen una durada de vint a trenta hores trimestrals, que s’acosten a organitzar en sessions setmanals d’entre dues i tres hores i s’ofereixen a grups reduïts, generalment, d’uns dotze alumnes.Ara bé,per dur a terme els Tallers, es fa imprescindible la participació activa dels Mestres i dels Professors responsables dels Grup durant tot el procés.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Fundador del Taller "Club Amics de l'Eco" (1991-1998)

El tìtol de Rei d'Aragó,no era propietat del Comte de Barcelona

Dir, que el títol de Rei d’Aragó,no era propietat del Comte de Barcelona, d’un Sobirà estranger, que és el que es desprèn de la constitució d’aquell Estat primerament dual i després plural,la reialesa pertanyia únicament als aragonesos...!

Els aragonesos sostenien aquella elegibilitat per a obviar les conseqüències d’aquella possessió per un altre del seu Títol Reial.Aquí hi ha gat amagat, hom pot dir davant l’espectacle d’uns Reis Catalans que no porten el nom de Catalunya al seu Títol, sinó el d’Aragó.

Uns Reis d’Aragó que no parlen aragonès sinó que parlen i escriuen en català; d’uns almiralls, d’uns guerrers, d’uns diplomàtics que no són aragonesos sinó catalans i a tot arreu són coneguts amb el nom de catalans.

Bastir un Regne d’Aragó general,perquè no lliga amb res del que hom troba en la realitat històrica.I a la dificultat d’escatir la realitat d’aquell Estat peculiar i complex, s’hi afegeixen aquelles indefinicions estructurals d’origen a què es refereixen alguns historiadors.

Indefinicions que en realitat no són tals i així hom proposa rebatre, fins a esmicolar-lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite, o més ben dit, la gran mentida històrica que constitueix l’expressió de “Corona d’Aragó” tan comunament emprada per hom referir-se a aquella gran confederació o ajust de pobles i organismes governada per la monarquia catalana.

I havem dit gran mentida perquè tal és esguardada de tots els angles, així els polítics com els concernents la realitat física dels pobles.En aquest darrer aspecte ja sobta -de bell antuvi- que per designar una realitat alhora geogràfica i històrica -un agregat de països regit per mitjà dels vincles constitucionals que es van crear entre aquells mateixos i entre ells i la reialesa- hom es valgués no pas del nom de la nació o nacions governades per aquell regisme monàrquic, sinó amb el nom de “Corona”, és a dir, amb la instància suprema de govern.

Els països governats pels antics Comtes-reis eren diversos i la seva gran majoria no eren pas aragonesos, sinó catalans, i aquest motiu tot sol ja feia inacceptable, d’entrada, l’ús del terme Aragó per a la designació del conjunt dels regnes. Així és que essent inadequat i impropi el nom d’Aragó o de regne d’Aragó, es va recórrer en un cert moment, de faisó maldestre i tardana, al subterfugi de l’expressió “Corona d’Aragó”.

Imposar ben a gratcient,atès que l’expressió “Corona d’Aragó”, en el sentit que aquí combatem, fou tardanament emprada, imposada i mantinguda contra vent i maror per una ben demarcada política.Subratllem la idea fent-ne una comparança amb el que succeïa als països veïns.

A França, per exemple, aleshores es parlava del “royaume de France” i també de la seva “couronne”, i que el mateix succeïa a Castella. I que en tots dos casos hi havia una paritat entre l’abast territorial d’ambdues expressions per bé que s’escaigués més l’empre d’una que no pas de l’altra, segons l’esdevinença o la referència.

En el cas de Catalunya,però, només la desafortunada locució de Corona d’Aragó es podia emprar per designar la totalitat dels Regnes,atès que el Regne d’Aragó era exclusivament el format, si fa no fa, per les tres províncies aragoneses actuals. És a dir, que una cosa era l’extensió dels territoris damunt els quals el sobirà comú imperava i una altra de ben diferent l’extensió del regne d’Aragó.

I és per això que el nom de regne d’Aragó no es feia servir ni es podia emprar per designar el conjunt de regnes i territoris,és a dir, el “regne”, en el sentit de “cosa governada” oposada al Rei, al Príncep.

Es va haver d’arribar al regnat de Ferran II el Catòlic, perquè aquest Rei, amb un maquiavelisme impecable -i pecador alhora- i amb una finalitat ben concreta, comencés a emprar, això sí, escadusserament i amagada i en un Document Diplomàtic, el nom de Regne d’Aragó referit a tot el conjunt d’Estats deçà de mar i dellà mar posats sota la seva sobirania.

La qual cosa constituïa una vulneració de la legalitat vigent en alterar els cossos polítics. I amb això va contribuir a l’Anihilació de Catalunya, a la desaparició del seu nom de la història i a la consagració d’Aragó com a potència medieval imperial.
Relativament a aquest punt és molt il•lustratiu el parer de Jaume Vicens i Vives: “Des de mitjan segle XIX ens ha molestat que els comtes de Barcelona fossin coneguts arreu sota el nom de reis d’Aragó; que els nostres besavis guerrers i marxants transcendissin a les planes de la història estrangera batejats com a aragonesos; que en parlar de la nostra expansió mediterrània s’emprés el qualificatiu d’aragonesa”.

Hem acudit als procediments més refinats per evitar aquest confusionisme: hem parlat de Confederació catalano-aragonesa, de reis de Catalunya-Aragó, de comtes-reis, de monarques, amb una, dues, o tres numeracions. Al meu judici, aquest infantilisme verbal no sols ens ha perjudicat, i ha molestat innecessàriament els aragonesos -que també hi eren- sinó que ha creat un perillós confusionisme en el nostre esperit públic.

Sobre això cal dir que encara que admetem que els aragonesos també hi eren, el fet és que la falsa història corrent els presenta com si ells fossin els únics que hi eren. Per això, voler corregir aquesta història mentidera i falsa i voler fer saber que els catalans no sols també hi eren, ans eren els que en tots sentits i en tots aspectes varen ésser els autors veritables de tota l’obra política i existencial d’aquell gran Estat, és una qüestió de justícia estricta i de respecte a la veritat, en tanta de mesura que clama la seva proclamació.

Cridar per la justícia -en una pruïja molt catalana- a favor d'altre, quan la injustícia és cridanera envers un mateix, no sembla pas un afer gaire equitable. I no voler molestar el proïsme quan el que hom pretén és que aquest proïsme no continuï abusant de tu i molestant-te, apar talment beneiteria.

El nom no fa la cosa,i amb aquest apotegma tampoc no hi podem estar d’acord, car l’ocultació de la veritat que hi ha implícita en certs canvis de nom i la mentida i molts cops la difamació que en resulten, han estat gairebé sempre la causa de grans malvestats polítiques i àdhuc de guerres.

Hom insisteix en la idea que la “Corona d’Aragó” fou l’obra mestra de la Política catalana medieval. I ve a dir que no hem de renunciar-hi. Però és que no es tracta d’això, de llevar mèrits a una obra política, cultural, militar i de tot ordre que la nació catalana va desenvolupar amb la seva construcció política.

Veritablement va ser una obra mestra, encara que amb l’afegiment d’algun defecte institucional que a la llarga li causà la destrucció. Es tracta, simplement, que aquesta obra s’ha desat, s’ha dissipat, s’ha esvanit de la vista dels mateixos catalans i així, tota la història ulterior n’ha anat mancada i es va produir aquella desfeta qualificda de mort de la Nació catalana.

Catalunya pràcticament va desaparèixer de la història, i una de les causes més determinants n’ha estat la denominació falsa i ultratjosa aplicada a la construcció estatal catalana. Els pobles s’aguanten damunt la pròpia història i aquesta sols es sosté si els noms la recorden, i això ho saben i ho practiquen tots els estats, els quals no permeten que hom alteri llur versió dels fets, encara que ben sovint la tal versió sigui allunyada de la veritat.

Tant és cert això, que modernament la historiografia aragonesa, conscient que la bastida mentidera de la “Corona d’Aragó” trontollava a la claror d’una realitat palesa cada dia més i d’una reflexió més lúcida -incloent-hi eminents historiadors estrangers- ha reaccionat tota amarada, com és lògic, d’una intencionalitat política evident -potser encoratjada des dels cercles superiors de l’Estat- i ha renovat la seva ofensiva adreçada a presentar la història de la unió catalano-aragonesa i dels successius additaments territorials des d’un pla enterament aragonès, i no sols amb tendenciositat, ans amb omissions i alteracions filles d’uns propòsits no gaire científics.

I allò que sobta més, és que la nostra historiografia hagi reculat ostensiblement -potser per la influència del professor Vicens i Vives- fins al punt que sembla que cedim el terreny ocupat ben fermament d’ençà de Ferran Soldevila i per obra seva i de molts altres historiadors que el precediren, per la veritat històrica catalana.
I que hom no al•legui que es tracta d’un problema mort o somort, que ja no interessa ningú.

Tot al contrari, és un problema ben viu i que traspua ara i adés en l’enorme quantitat de papers, estudis i ponències, i de congressos dedicats justament a l’estudi de la “Corona d’Aragó”. No crec que hi hagi res semblant en esguard d’altres països, i deu ésser així, perquè en aquesta mal anomenada “Corona” hi ha moltes cartes que no lliguen, molts punts sense explicació i esdevé per a molts una organització política misteriosa, de què hom no acaba de treure’n l’entrellat.

I el motiu és aquest, no ens hem pas d’enganyar: la “Corona d’Aragó”, aquest regne, aplec de regnes sense nom, no es pot entendre tal com comunament s’exposa i s’ha exposat per la historiografia corrent, perquè la història de l’organisme polític i de la nació que hom designa amb la dita expressió, no és pas la història d’Aragó, sinó que és la història de Catalunya. I bandejant aquesta, no hi ha manera humana d’explicar-la ni d’aclarir els misteris de la seva història.

I quant a importància, no cal ací que la ponderem. Ja hem fet adés referència a l’actitud vigilant i combativa actual aragonesa, defensant amb apassionament els seus punts de vista sobre la unió catalano-aragonesa i ultrant-los fins a extrems aberrants i absolutament fora de lloc.

Anem doncs a combatre la falsa denominació de “Corona d’Aragó” aplicada al conjunt de pobles i organismes polítics aplegats sota el poder originari dels comtes de Barcelona i a propugnar que aquella realitat gloriosa no era altra que Catalunya i que, per tal, el nom que li escau és aquest.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

La Cultura a la Vila de Sitges (2012)

Sitges la cultura no és un valor afegit que cal tenir en compte en els múltiples serveis si no que és molt més que això.La Cultura a Sitges és "l’ADN" que el caracteritza, que el fa el que és i el que som.

I és el que transpira davant de qualsevol visitant que encara que potser només cerqui en alguns casos lleure, conviu des que arriba, amb aquesta realitat que no el deixa indiferent.És per aquesta raó que parlem de finalitat i no estratègia.

La cultura sitgetana no és una excusa,és un recurs per aconseguir un resultat sitgetana.És a dir,que la cultura a Sitges és Sitges, i aquesta idea, més enllà de semblar un "joc de paraules" cal tenir-ho molt present perquè cal vetllar per la seva bona salut, el seu desenvolupament constant, la seva qualitat i l’acolliment divers per a totes les persones que són Sitges i fan Sitges ja sigui perquè hi viuen, hi estiuegen, o hi venen a parar casualment.

La Cultura a la Vila de Sitges és el vestit que ens posem cada dia i el que oferim.
És en aquesta línea que com a institució i dins la Regidoria Municipal de Cultura cal estar ben bé a prop i vetllar perquè aquesta màquina no és pari.

Tot i les dificultats econòmiques,a Sitges hi tenim un Teixit Associatiu i Artístic molt important. Cal doncs donar tot el suport a aquest teixit associatiu i artístic abans de les persones particulars. Escoltar-los i crear junts les diferents Propostes Culturals col.lectivament.

Ara bé,el que cal és treballar a fons per no perdre cap activitat bàsica de l’esquelet, cercant recursos i noves maneres de fer i de col·laborar no només amb la ciutadania,sinó molt més amb les agrupacions i col.lectius sitgetans.

En quant a Accions Concretes, a banda de les establertes en el Calendari Cultural i del Suport a iniciatives de les Associacions i particulars que mirem d’estructurar, estem mirant a la llarga perspectiva (perquè la realitat no ens ha de frenar) nous plantejaments que fins ara havien estat adormits però que cal tornar a fer-ne front com tenir "la Dinamització Teatral de Qualitat".així com la Revalorització d’espais expositius entre altres.La relació amb els Museus, la potenciació i dignificació del Llegat Patrimonial sitgetà, entre altres, és quelcom molt bàsic.

D’altra banda ha arribat el moment de tenir clar l’ de l'Arxiu Històric i Municipal, que en l'any 2012 compten amb uns "Equipaments més que precaris" i això no els frena amb una Programació d’Activitats que van més enllà de l’ús funcional.En definitiva cal escoltar molt i no aillar-se.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

La Batalla Identitària a Catalunya (2012)

Aquesta és la batalla identitària:"País,Llengua i Cultura=Carnet identitari"

L’adjectiu “identitari” no ha existit mai a la Llengua catalana fins no fa gaires mesos,és a dir, ben poc.L’han començat a usar aquells que pensen que els Nacionalistes catalans -i, de fet, la majoria dels catalans- estem massa preocupats per les coses relacionades amb la nostra Identitat Nacional.Francament, no sé el perquè tant d’estranyar-se...!. Que aquells que no veuen reconeguda degudament la seva Identitat Col•lectiva es preocupin, mobilitzin i protestin, és absolutament i justament raonable.

Com n’és que algú s’espavili quan ha perdut el Carnet d’Identitat o quan no és reconegut pels altres com aquell que ell diu que n’és-. De fet, només no s’han de preocupar de la seva Identitat aquells que ja la tenen reconeguda, aquells als quals ningú no posa en dubte qui són, què són.

Personalment,em fa força estrany que alguns "s’estranyin de la nostra inquietud", de la nostra reivindicació.Des de fa no gaires anys, però, s’han inventat un adjectiu qualitatiu o especificatiu segons hi vagi davant o després del nom, “Identitari”, que els ajuda en la seva campanya, perquè és un adjectiu lleig, massís, pesat.
Ens diuen que ens en passem el dia ocupant-nos de “Coses identitàries”(especificatiu) i d’ “Identitàries coses” (qualificatiu) que, en canvi, no ens ocupem d’allò que preocupa molt més la gent-.Vejam, que no som “gent” nosaltres...?.

Si la majoria dels catalans són nacionalistes -i al Parlament en són-, com es pot dir que ens preocupem d’allò que no preocupa...?. De fet,el que ens preocupa com a nacionalistes és el que, segons els números, preocupa a la majoria, encara que no els preocupi a ells. Déu n’hi do!

És que n’hi ha alguns que només veuen el món per un forat:el que no els preocupa a ells, ja no és interessant!. Això sí que és fer-se un món a mida. I es queden tan frescos, i tan moderns, i tan majoritaris...!

A més, no és veritat que els problemes que ells anomenen “identitaris” estiguin oposats als problemes socials, culturals o econòmics dels ciutadans. Així com la meva identitat no és independent de la meva professió, la meva edat, el meu sexe i les meves manies, així mateix la identitat d’un País va lligada a la seva economia, a la seva història, a la seva cultura, als seus projectes i aspiracions. No són coses separades, senzillament perquè “la identitat”, tota sola i separada de la resta, no significa res, no és res de res.

Treballem per la nostra “identitat” quan sabem a quin País som i quan treballem per enfortir el benestar, la cultura, els sentiments, el comerç i, amb això,l’autoestima dels ciutadans del País.

No ens deixem enredar per la “trampa identitària” dels que, des d’una Identitat defensada per les lleis i els canons (sic), pretenen que nosaltres no tinguem identitat, ni veu, ni llengua, ni personalitat, ni història col•lectiva. No ens deixem enredar per les històries identitàries que ells s’inventen contra nosaltres. Vetllem per mantenir la salut col•lectiva i per enfortir-la, vetllem per saber qui som i què volem, per saber com respondre i com actuar quan algú posi en dubte la nostra identitat.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

El Comunidor al Temple de Sant Bartomeu a Sitges

El Comunidor al temple parroquial,possiblement algun dels lectors es preguntarà que és un Comunidor ?.

En general és una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que concreaven o creaven alhora les tempestats que les dispersin i les allunyin.

El Rector de la Parròquia que comunia (conjurava) el mal temps,les tempestats i les pedregades amb oracions amb oracions o exorcismes.Dues torres asimètriques integren els dos campanars del Temple parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla,la més baixa,a l’esquerra,es diu el Comunidor,construït l’any 1674,de planta octogonal.

Un cop enderrocada l’antiga Torre de les Hores,ubicada al C/ Major,l’any 1868 s'hi van posar les campanes i el rellotge de la Vila-. La torre de la dreta, amb dos cossos octagonals amb el cloquer, fou reformada el 1863 i acabada per una imatge de la Puríssima Concepció,que mira el passeig i els pujols de Miralpeix.

Un dels dos campanars, la torre del Comunidor, és dos anys posterior; al 1868 s'hi van posar les campanes i el rellotge de la vila, un cop enderrocada l'antiga Torre de les Hores del carrer Major. Al segle XIX es van fer novament obres d'importància: entre 1854 i 1856 és construí la capella del Santíssim i el 1868 es reformà el segon campanar, de planta octogonal.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Trspàs del Dibuixant i Escriptor l'Antoni Mingote i Barrachina (2012)

La Vila de Sitges està de dol
L'Antoni Mingote i Barrachina era fill del Músic l’Ángel Mingote, natural de Daroca, i de la Carme Barrachina,natural de Batea (Tarragona,filla del Mestre públic l'Esteve Barrachina i Benages,natural de Rubelos de Mora (Terol), escriptora, on exercia de Mestre el seu pare, però la Família Barrachina es va establir a Sitges,prer Concurs de Trasllats de Mestres, on va néixer fa 93 anys el Dibuixant.

De ben jove es va afeccionar a la lectura i va aprendre a dibuixar de forma autodidacta. Va passar la seva infantesa entre Daroca,poble del pare, Calataiud i Terol,poble del mestre Barrachina, on va estudiar.

L’Antoni Mingote i Barrachina ocupava també la “Cadira “R” de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) des de l’any 1987. Al Desembre de l’Any 2011, el Rei Don Joan Carlos I, li va concedir el títol de Marquès de Daroca.

Dibuixant i escriptor, l’Antoni Mingote i Barrachina va ser un assidu col•laborador del Diari ABC durant 50 anys,és a dir, més de mig segle. Va dirigir la Revista Don José (1955) i va crear el Premi Mingote (1967). Va rebre el Doctorat Honoris Causa per les Universitats d'Alcalá d'Henares i Rei Juan Carlos I de Madrid.

Va escriure obres de ficció —“Las palmeras de cartón (1948)”, “Adelita en su desván (1991)—“ i Llibres de Divulgació: “Historia de la gente (1955 i 1984),” “Historia de Madrid (1961)”, “Historia del Traje (1963)”, “Hombre solo, Hombre tranquilo (1976)”, “El mus: historia, reglamento, técnica, vocabulario (1980)”,etc.

Al llarg de la trajectòria de la seva vida va rebre nombrosos Reconeixements Oficials: “Cruz de Caballero de l'Ordre d'Isabel la Catòlica (1961)”; “Premi Ondas (1976)”; “Premis Juan Colom”, “Larra i Víctor de la Serna (1979)”; “Premi Nacional de Periodisme (1980)”; “Premi Iberoamericà d'Humor Gràfic "Quevedos" (1988)”; “Medalla d'Or al Mèrit Artístic (1988)”; “Medalla d'Or de l'Ajuntament de Madrid (1995)”; “Ploma d'Or, del Club de l'Escriptura (1999)”; “Premi Lucca de Tena (2002)”; “Medalla d'Or de les Belles arts (2002)” i “Medalla d'Or de la Comunitat de Madrid (2010)”, entre altres premis i distincions.

En aquest mateix any 2012 la “Fundació Universitat d'Alcalá d'Henares” li va nomenar, al febrer , President d'Honor de l'Institut Quevedo de l'Humor.A.C.S.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Mor l''emblema de la Ironia sorneguera (2012)

Mor als 93 anys el dibuixant Antoni Mingote, emblema de la Ironia sorneguera:
conservadora i centralista.Nascut a Sitges, el Dibuixant titllava de
cursis els qui demanaven el català al Senat.

Entre els molts defectes del Règim dictatorial espanyol es trobava: "el seu nul sentit de l'humor". Per tant, si una cosa tenia el règim, era la seva gran al·lèrgia a tothom que es dediqués a fer riure. I encara més d'una manera intel·ligent. Per això, les Revistes d'Humor "no van tenir el seu moment daurat" fins a finals de la Dictaura del Generalíssm, moment en què -Por Favor-, -El Papus-, -Muchas Gracias- i -Barrabás van ajudar a Torpedinar la dissortada dictadura.

En plena dictadura, només hi va haver lloc per a una revista satírica:"La Codorniz", de la qual el Dibuixant sitgetà l'Antoni Mingote, mort el 3 d'abril de 2012 als 93 anys, va ser un dels excel.lents emblemes. De "La Codorniz" se n'han explicat un grapat de Llegendes Urbanes sobre portades que mai s'han publicat (sic i resic). Una de les que es parla sovint és la que va coincidir amb la celebració dels 25 anys de la instauració del règim franquista.

L'aparell de l'Estat va llançar un Lema per a l'Efemèride:25 años de paz. Es parla d'una portada en què es va recollir el lema amb punts suspensius. A la contra es completava el missatge: “25 años de paz...iencia”.

Amb aquesta publicació es mostrava una cara més oberta, tot i que també va rebre els Cops de la censura. Entre els seus col·laboradors hi havia autors que discrepaven del Règim, però sense mostrar la seva oposició, com seria el cas del Dibuixant sitgetà l'Antoni Mingote, i altres com ara Perich, Forges i Gila, que optarien per un camí de crítica social i defensa de la democràcia.

Paradoxalment,l'any 2001,l'Antoni Mingote va rebre a Llançà i de mans d'aleshores President de la Generalitat,l'Honorable Jordi Pujol, el Premi Gat Perich d'humor gràfic.

El sitgetà Antoni Mingote va col·laborar amb La Codorniz a partir del 1943 i, des del 1953, amb el diari ABC, on la imatge dels seus dibuixos i els seus acudits esdevindrien fins ara una part de la visió dretana i centralista de la publicació.

Malgrat que havia nascut a la Vila de Sitges, l'any 1919,el Dibuixant Antoni Mingote no parlava mai el català, tot i que confessava un amor molt "sui generis" per la llengua catalana,per exemple,parlant de la seva mare,nascuda a Batea en deia:“La meva mare pensava en català i cantava en català”, deia amb orgull.Però,aquest amor de mare, no li impedia titllar de “cursis” els qui demanaven el català al Senat.

El seu "Humor" es va caracteritzar per l'Enaltiment dels Valors de la dreta i de l'espanyolisme, barrejat tot plegat per un cert populisme que retratava el costumisme hispànic i que el faria atractiu a públics de diferent procedència social.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Igualtat de Gènere versus Identitat de Gènere (s.XXI)

La identitat sempre ha marcat l'existència humana i al segle XXI, més que mai cada persona necessita no sols saber com és i qui és ella mateixa sinó també qui i com és l'altra i les altres persones amb les quals s’hi relaciona.

Per a complicar encara més aquest “marc de relacions”, els subjectes se senten “envaïts pels seus cossos” de manera que es perceben vertebrats entorn d'una sèrie de percepcions, valors, comportaments, actituds i aptituds diferents de les que la societat ha projectat, a través de l'Educació, per a ell o per a ella atenent les seves característiques sexuals biològiques.

És a dir, que mentre que la societat espera que un ésser humà nascut home tingui comportaments associats a la masculinitat o que, si neix dona, es comporti de manera femenina, hi ha éssers humans que se senten radicalment estranys a aquestes demandes contra les quals es rebel•len,ai las! i es posicionen en contra fins al punt de necessitar canviar la seva condició sexual biològica per a sentir-se éssers humans íntegres, persones amb una Identitat ajustada al seu ésser, al seu sentir, al seu estar en el món.

Entre aquesta bipolarització produïda entre els qui es pleguen sense donar cap resposta al paper que els ha estat assignat a partir de la seva condició sexual i els qui s'hi rebel•len absolutament, hi ha força matisos que afecten totes les persones, perquè cap home és estrictament masculí ni hi ha cap dona que respongui, una per una, a totes les característiques associades a la feminitat (sic): es fa el que coneixem com “subjectivitat”,una subjectivitat que la societat obvia”, perquè s'organitza en funció d'una suposada “objectivitat” sostinguda per estereotips a partir dels quals es regula què és “ésser normal” i què no n’és, quines són les “relacions normals” i quines no, amb la qual cosa s'obrin enormes bretxes que distancien unes persones d'altres, que les discriminen, que les posen en risc d'exclusió o que les sotmeten a insofribles graus d'infelicitat-.

La incursió de la Tecnologia i la Societat del coneixement provoquen transformacions en l'imaginari col•lectiu i generen nous codis comunicatius que modifiquen els models no sols de relació personal, sinó també social, cultural, econòmica i científica, que afecta fins i tot al transcórrer de la història i configuren noves dimensions en les mesures de “temps i espai”.

Altrament, l'entrada massiva de les dones en l'escena pública està produint impactes que estan provocant substantives i sensibles transformacions que transcendeixen les tradicionals “Relacions de Gènere”, afectades per la divisió sexual del treball-.I en l'àmbit del coneixement, l'impacte de les teories crítiques feministes està revolucionant la idea unicista de raó, saber i veritat, i està incorporant, dinàmiques, didàctiques i epistemologies més plurals i participatives.

L'amplitud de la normativa en matèria d'Igualtat de Gènere,s’ està facilitant l'entrada de subjectes diversos en els espais de presa de decisions, que tindran repercussions tan imprevisibles com positives sobre la forma d'exercir el poder que tindrà en compte l'existència de diversos models de persones i les diferències de les seues necessitats i desitjos-.S'està desenvolupant en un context social i econòmic en què es confonen els conceptes “tenir” i “ésser”, de manera que sembla que som el que tenim o, al contrari, que tenim el que som, amb la qual cosa es genera més desigualtat, més vulnerabilitat i més dolor.

Ens hi cal obrir un espai de reflexió sobre com la “Creació de la Construcció de la Identitat personal” des d'un únic model afecta cada persona, la Identitat col•lectiva i, per tant, el conjunt de la societat.Un espai des d'on facilitar la trobada de les diferents alternatives que s'articulen amb la finalitat de superar els obstacles, d'identificar els aspectes positius de la diversitat i de donar rang de “normal” a qualsevol conducta i/o comportament humà, marcant com a únic límit el respecte de la voluntat de l'altre.

Des de la perspectiva dels Drets Humans, mantenint els principis que els alimenten, perquè una societat rica en drets és una societat més lliure, justa, respectuosa i democràtica, perquè els drets no obliguen a ser allò que no es desitja ser, ni a relacionar-se des de valors aliens a cada ideologia; al contrari, els drets garanteixen la diversitat, el respecte a la diferència i al desenvolupament integral de les indivídues i els individus.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges