Les notes més destacades que trobem sobre el Numeral Adjuntat al Títol són les de Pere el Cerimoniós.
A les seves Ordinacions, les que va estatuir per al Regiment de la seva Cort va posar-hi de “Pere Terç", i així es va consignar en tots els Manuscrits subsegüents, àdhuc en els exemplars destinats a les Institucions del Regne d'Aragó.
En tal manera que el rei Pere III, que era el "tercer Pere" dins la Dinastia i Comtat de Barcelona,va ser així mateix el "Pere Terç" de la Monarquia catalana que regnava damunt tots els Estats que la constituïen. És a dir, que era Pere III en tots els Estats que formaven l’ens polític general, comprenent-hi el mateix regne d'Aragó.
Hi ha encara una altra prova directa de I’ús del "numeral terç" pel dit Rei el Cerimoniós. En regalar aquest Rei la seva Biblioteca al Monestir de Poblet va ordenar que s'hi posés la inscripció següent: "Aquesta és la libreria del rey en Pere III en diferencia dels reys altres qui han aqui nom Pere".
Una tercera prova ens forneix el mateix Rei, aquesta no directa però sí molt significativa de I’ús de "l’ordinal III" per tal d’adjectivar-se. I no és directa perquè no és, com les ara aportades, una prova del seu ús.Nogensmenys, permet d’albirar perfectament quina era la concepció que el susdit rei tenia de la seva casa i de la monarquia, i ensems amb això, ens permet de veure el fonament que d'acord amb aquesta concepció tenia la numeració que emprava.
Aquesta prova no és altra que l’encàrrec que Pere III va fer al mestre estatuari Aloy d’esculpir les estàtues dels sobirans predecessors seus per al Palau reial de Barcelona, les quals havien d’ésser, onze dels antics comtes de Barcelona i nou dels comtes-reis d'Aragó.
És a dir, que el dit Rei considerava que el seu Patrimoni reial era el que començava amb el Patrimoni Comtal de Barcelona, al qual s’havia incorporat més tard el regne d'Aragó; en altres mots, el rei pensava que el seu patrimoni, el seu Estat, era la continuació de l’antic Estat del comtes de Barcelona amb les adquisicions subsegüents.
Altrament, la numeració dita catalana que feia servir Pere III era també la que de consuetud s’emprava a la Cancelleria, a l’escrivania i als arxius reials. I és així mateix la que sempre ha utilitzat la historiografia catalana i també la no catalana antiga.
Per tal de sospesar bé l’evolució històrica de la qüestió numeral és molt útil un estudi de la distingida historiadora Eulàlia Duran publicat a "Cuenta y Razón" de 1988. Es refereix primerament a la crònica del canonge Francesc Tarafa (Crònica de la Província de Catalunya) de qui diu que considerava Catalunya l’essència de la Corona.
Hom suposa que "això va causar una reacció aragonesista que considerava Aragó el regne més important". Aquesta tendència, afegeix, "fou iniciada pel cronista de Ferran el Catòlic, Gauberto Fabricio de Vagad a la seva polèmica "Coronica de Aragón" i tingué el seu millor representant en Zurita, el qual als seus "Anales de la Corona de Aragón" va assentar les bases per reivindicar la primacia del regne d'Aragó sobre el comtat de Barcelona, tot nomenant els reis a partir del primers. “Aquest nou comptament fou assumit després per la historiografia castellana".
Aquestes breus indicacions d’Eulàlia Duran vénen a afegir-se a la nostra també breu exposició històrica de la numeració reial la qual roman així afermada en constatar que la que actualment es fa servir, ço és l’aragonesa, no és res més que una numeració sobrevinguda, que ha pervingut a la predominança per motius purament polítics, en contra de la realitat històrica viscuda i en contra de l’ús historiogràfic tradicional.
Aquest empre, doncs, tardà i espuri, que podem anomenar aragonès pel seu origen i per la seva finalitat, no és de cap manera rebedor.La qüestió apareix doncs, sense cap dubte, ben clarificada: la numeració catalana és l’única realment històrica i, per tal, és la que correspon i la que a dreta llei s’ha de donar als reis de l’antiga monarquia que regnava damunt el conjunt de pobles que posteriorment i a tort s'ha anomenat la Corona d'Aragó.
També és ben clar que la dita numeració no és cap invenció dels historiadors catalans moderns, sinó que és la tradicional en la historiografia catalana. I aquí és avinent de dir que als papers aragonesos de caràcter jurídic hi ha una gran desorientació respecte a la numeració del reis.
Així, per exemple, els Reis Pere II el Gran i Pere III el Cerimoniós, són numerats, el primer com a Pere I, per raó de "ser el primero que hizo fueros" i el segon, el Cerimoniós, Pere II, no sabem pas perquè, als "Fueros de Aragón".
Però és que no sols hi ha això, sinó que ocorre la circumstància que la dita numeració, alhora catalana i històrica, és així mateix I'única que és Ilegítima i lògica. És Ilegítima i justa per tal com és conseqüència natural de l'adjunció del regne d'Aragó al patrimoni comtal català, amb el resultat polític esmentat més amunt, el qual és, altrament, el que es produeix en casos consemblants.
l és Iògica perquè I'Estat resultant fou un Estat nou, que començava aleshores, per la qual raó amb els novells sobirans havia d’iniciar-se una nova sèrie reial. Tanmateix allò que fa estrany a molts i enquimera i esdevé intolerable per a d'altres, és que aquella numeració històrica sigui catalana i com a tal, corroboradora de la catalanitat d'aquell Estat.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada