A les contrades del Riu Ebre,el filòsof,teòleg i poeta Abu Bakr,sota el Domini Sarraí,va ser un dels màxims representants de la grandiosa Cultura ilercavona a Catalunya.
l'prestigiós historiador del segle XVI, Al-Maqqari, va descriure l'Imam com un home alt,prim, amb faccions de la cara molt pronunciades i el color torrat de la pell, el cabell arrisssat i fosc,que el tapava el turban blanc que li cobria bona pat del cap, una frondosa barba ocupava la resta de la cara.Es considerava un “Alarb pur” -manera poètica de definir els àrabs.Pertanyia a un dels primeres nissagues que van assentar-se a les Terres de l'Ebre als anys 715-717.
Va nèixer l'any 451 de l'Hégira,és a dir,-1059 d.d C.- era conegut com IBn Abí Randaga,freqüentava els banys públics,el soc i la mesquita, on es discutien els problemes polítics i socials del govern del Califat de Còrdova.
De molt petit va aprendre a desxifrar l'Alcorà, va estudiar poesia, gramàtica àrab, Dret Musulmà,Jure i Càlcul. Abulgualid el betxí, a la ciutat de Saragossa, li va ensenyar les qüestions de controvèrsia i va obtenir el títol de Llicenciat en les matèries estudiades amb aquest gran mestre.Va estudiar la Ciència de la Partició d'Herències i les matemàtiques i, a Sevilla, les Humanitats.
Va marxar a l'Orient,tot i fent-ne el Pelegrinatge a la Meca i va visitar Bagdad i Basora. Va visitar Egipte,on es va dedicar a l'Ensenyament a la Ciutat de Damasc.Els darrers anys de la seva vida va passar-los a la ciutat d'Alexandria, on tindria uns deixebles força coneguts com ara el Predicador de la Mesquita de València,àlies l' Alí Ibn Ahmad Ibn Muhammad Haira, a qui va ensenyar Lectures Alcoràniques.
Va deixar escrites obres de diverses matèries alcoràniques:de moral,de dret i política o jurídica,i un Tractat sobre la Pietat filial i un Llibre que critica la corrupció del Cant dels Sufis,que adornaven els joves amb riques joies i elegants vestits a fi que la contemplació de la seva bellesa assenyalés la Bondat i boniquesa del Creador.
Heus ací els versos que va posar en boca d'un Beduí:"Consolat que la resignació és un ornat de l'home bo" i "que contra les vicissituds del temps no caben lamentacions", i, tot i que de "quelcom servís que l'home exterioritzés la seva pena per causa de la desgràcia", o de "quelcom aprofités el despreniment", seria avaluar-lo davant de qualsevol infortuni.
L'Arabista Alarcon ha estat l'Estudiós i Traductor de la seva obra alcorànica.
La Llumanera dels Prínceps,en demostra dots com a poeta, amb sentències divulgades com:"Sofrir una pena amb resignació,enalteix el dolor de la pena i l'esforç realitzat per a suportar-la resignadament"."La persona de bon sentit es considera com si estigués sota el pes de la desgràcia, fins i tot abans que ocorri"."Si bé es considera que totes les coses tenen el seu termini, fes tu com si el fi de les desgràcies es trobés en el punt de comença". "A qui preveu no l'agafen desprevingut, i qui està previngut no tem res, espera que li ocorri quelcom inesperat".
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada