La Batalla Identitària a Catalunya (2012)

Aquesta és la batalla identitària:"País,Llengua i Cultura=Carnet identitari"

L’adjectiu “identitari” no ha existit mai a la Llengua catalana fins no fa gaires mesos,és a dir, ben poc.L’han començat a usar aquells que pensen que els Nacionalistes catalans -i, de fet, la majoria dels catalans- estem massa preocupats per les coses relacionades amb la nostra Identitat Nacional.Francament, no sé el perquè tant d’estranyar-se...!. Que aquells que no veuen reconeguda degudament la seva Identitat Col•lectiva es preocupin, mobilitzin i protestin, és absolutament i justament raonable.

Com n’és que algú s’espavili quan ha perdut el Carnet d’Identitat o quan no és reconegut pels altres com aquell que ell diu que n’és-. De fet, només no s’han de preocupar de la seva Identitat aquells que ja la tenen reconeguda, aquells als quals ningú no posa en dubte qui són, què són.

Personalment,em fa força estrany que alguns "s’estranyin de la nostra inquietud", de la nostra reivindicació.Des de fa no gaires anys, però, s’han inventat un adjectiu qualitatiu o especificatiu segons hi vagi davant o després del nom, “Identitari”, que els ajuda en la seva campanya, perquè és un adjectiu lleig, massís, pesat.
Ens diuen que ens en passem el dia ocupant-nos de “Coses identitàries”(especificatiu) i d’ “Identitàries coses” (qualificatiu) que, en canvi, no ens ocupem d’allò que preocupa molt més la gent-.Vejam, que no som “gent” nosaltres...?.

Si la majoria dels catalans són nacionalistes -i al Parlament en són-, com es pot dir que ens preocupem d’allò que no preocupa...?. De fet,el que ens preocupa com a nacionalistes és el que, segons els números, preocupa a la majoria, encara que no els preocupi a ells. Déu n’hi do!

És que n’hi ha alguns que només veuen el món per un forat:el que no els preocupa a ells, ja no és interessant!. Això sí que és fer-se un món a mida. I es queden tan frescos, i tan moderns, i tan majoritaris...!

A més, no és veritat que els problemes que ells anomenen “identitaris” estiguin oposats als problemes socials, culturals o econòmics dels ciutadans. Així com la meva identitat no és independent de la meva professió, la meva edat, el meu sexe i les meves manies, així mateix la identitat d’un País va lligada a la seva economia, a la seva història, a la seva cultura, als seus projectes i aspiracions. No són coses separades, senzillament perquè “la identitat”, tota sola i separada de la resta, no significa res, no és res de res.

Treballem per la nostra “identitat” quan sabem a quin País som i quan treballem per enfortir el benestar, la cultura, els sentiments, el comerç i, amb això,l’autoestima dels ciutadans del País.

No ens deixem enredar per la “trampa identitària” dels que, des d’una Identitat defensada per les lleis i els canons (sic), pretenen que nosaltres no tinguem identitat, ni veu, ni llengua, ni personalitat, ni història col•lectiva. No ens deixem enredar per les històries identitàries que ells s’inventen contra nosaltres. Vetllem per mantenir la salut col•lectiva i per enfortir-la, vetllem per saber qui som i què volem, per saber com respondre i com actuar quan algú posi en dubte la nostra identitat.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges