El tìtol de Rei d'Aragó,no era propietat del Comte de Barcelona

Dir, que el títol de Rei d’Aragó,no era propietat del Comte de Barcelona, d’un Sobirà estranger, que és el que es desprèn de la constitució d’aquell Estat primerament dual i després plural,la reialesa pertanyia únicament als aragonesos...!

Els aragonesos sostenien aquella elegibilitat per a obviar les conseqüències d’aquella possessió per un altre del seu Títol Reial.Aquí hi ha gat amagat, hom pot dir davant l’espectacle d’uns Reis Catalans que no porten el nom de Catalunya al seu Títol, sinó el d’Aragó.

Uns Reis d’Aragó que no parlen aragonès sinó que parlen i escriuen en català; d’uns almiralls, d’uns guerrers, d’uns diplomàtics que no són aragonesos sinó catalans i a tot arreu són coneguts amb el nom de catalans.

Bastir un Regne d’Aragó general,perquè no lliga amb res del que hom troba en la realitat històrica.I a la dificultat d’escatir la realitat d’aquell Estat peculiar i complex, s’hi afegeixen aquelles indefinicions estructurals d’origen a què es refereixen alguns historiadors.

Indefinicions que en realitat no són tals i així hom proposa rebatre, fins a esmicolar-lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite, o més ben dit, la gran mentida històrica que constitueix l’expressió de “Corona d’Aragó” tan comunament emprada per hom referir-se a aquella gran confederació o ajust de pobles i organismes governada per la monarquia catalana.

I havem dit gran mentida perquè tal és esguardada de tots els angles, així els polítics com els concernents la realitat física dels pobles.En aquest darrer aspecte ja sobta -de bell antuvi- que per designar una realitat alhora geogràfica i històrica -un agregat de països regit per mitjà dels vincles constitucionals que es van crear entre aquells mateixos i entre ells i la reialesa- hom es valgués no pas del nom de la nació o nacions governades per aquell regisme monàrquic, sinó amb el nom de “Corona”, és a dir, amb la instància suprema de govern.

Els països governats pels antics Comtes-reis eren diversos i la seva gran majoria no eren pas aragonesos, sinó catalans, i aquest motiu tot sol ja feia inacceptable, d’entrada, l’ús del terme Aragó per a la designació del conjunt dels regnes. Així és que essent inadequat i impropi el nom d’Aragó o de regne d’Aragó, es va recórrer en un cert moment, de faisó maldestre i tardana, al subterfugi de l’expressió “Corona d’Aragó”.

Imposar ben a gratcient,atès que l’expressió “Corona d’Aragó”, en el sentit que aquí combatem, fou tardanament emprada, imposada i mantinguda contra vent i maror per una ben demarcada política.Subratllem la idea fent-ne una comparança amb el que succeïa als països veïns.

A França, per exemple, aleshores es parlava del “royaume de France” i també de la seva “couronne”, i que el mateix succeïa a Castella. I que en tots dos casos hi havia una paritat entre l’abast territorial d’ambdues expressions per bé que s’escaigués més l’empre d’una que no pas de l’altra, segons l’esdevinença o la referència.

En el cas de Catalunya,però, només la desafortunada locució de Corona d’Aragó es podia emprar per designar la totalitat dels Regnes,atès que el Regne d’Aragó era exclusivament el format, si fa no fa, per les tres províncies aragoneses actuals. És a dir, que una cosa era l’extensió dels territoris damunt els quals el sobirà comú imperava i una altra de ben diferent l’extensió del regne d’Aragó.

I és per això que el nom de regne d’Aragó no es feia servir ni es podia emprar per designar el conjunt de regnes i territoris,és a dir, el “regne”, en el sentit de “cosa governada” oposada al Rei, al Príncep.

Es va haver d’arribar al regnat de Ferran II el Catòlic, perquè aquest Rei, amb un maquiavelisme impecable -i pecador alhora- i amb una finalitat ben concreta, comencés a emprar, això sí, escadusserament i amagada i en un Document Diplomàtic, el nom de Regne d’Aragó referit a tot el conjunt d’Estats deçà de mar i dellà mar posats sota la seva sobirania.

La qual cosa constituïa una vulneració de la legalitat vigent en alterar els cossos polítics. I amb això va contribuir a l’Anihilació de Catalunya, a la desaparició del seu nom de la història i a la consagració d’Aragó com a potència medieval imperial.
Relativament a aquest punt és molt il•lustratiu el parer de Jaume Vicens i Vives: “Des de mitjan segle XIX ens ha molestat que els comtes de Barcelona fossin coneguts arreu sota el nom de reis d’Aragó; que els nostres besavis guerrers i marxants transcendissin a les planes de la història estrangera batejats com a aragonesos; que en parlar de la nostra expansió mediterrània s’emprés el qualificatiu d’aragonesa”.

Hem acudit als procediments més refinats per evitar aquest confusionisme: hem parlat de Confederació catalano-aragonesa, de reis de Catalunya-Aragó, de comtes-reis, de monarques, amb una, dues, o tres numeracions. Al meu judici, aquest infantilisme verbal no sols ens ha perjudicat, i ha molestat innecessàriament els aragonesos -que també hi eren- sinó que ha creat un perillós confusionisme en el nostre esperit públic.

Sobre això cal dir que encara que admetem que els aragonesos també hi eren, el fet és que la falsa història corrent els presenta com si ells fossin els únics que hi eren. Per això, voler corregir aquesta història mentidera i falsa i voler fer saber que els catalans no sols també hi eren, ans eren els que en tots sentits i en tots aspectes varen ésser els autors veritables de tota l’obra política i existencial d’aquell gran Estat, és una qüestió de justícia estricta i de respecte a la veritat, en tanta de mesura que clama la seva proclamació.

Cridar per la justícia -en una pruïja molt catalana- a favor d'altre, quan la injustícia és cridanera envers un mateix, no sembla pas un afer gaire equitable. I no voler molestar el proïsme quan el que hom pretén és que aquest proïsme no continuï abusant de tu i molestant-te, apar talment beneiteria.

El nom no fa la cosa,i amb aquest apotegma tampoc no hi podem estar d’acord, car l’ocultació de la veritat que hi ha implícita en certs canvis de nom i la mentida i molts cops la difamació que en resulten, han estat gairebé sempre la causa de grans malvestats polítiques i àdhuc de guerres.

Hom insisteix en la idea que la “Corona d’Aragó” fou l’obra mestra de la Política catalana medieval. I ve a dir que no hem de renunciar-hi. Però és que no es tracta d’això, de llevar mèrits a una obra política, cultural, militar i de tot ordre que la nació catalana va desenvolupar amb la seva construcció política.

Veritablement va ser una obra mestra, encara que amb l’afegiment d’algun defecte institucional que a la llarga li causà la destrucció. Es tracta, simplement, que aquesta obra s’ha desat, s’ha dissipat, s’ha esvanit de la vista dels mateixos catalans i així, tota la història ulterior n’ha anat mancada i es va produir aquella desfeta qualificda de mort de la Nació catalana.

Catalunya pràcticament va desaparèixer de la història, i una de les causes més determinants n’ha estat la denominació falsa i ultratjosa aplicada a la construcció estatal catalana. Els pobles s’aguanten damunt la pròpia història i aquesta sols es sosté si els noms la recorden, i això ho saben i ho practiquen tots els estats, els quals no permeten que hom alteri llur versió dels fets, encara que ben sovint la tal versió sigui allunyada de la veritat.

Tant és cert això, que modernament la historiografia aragonesa, conscient que la bastida mentidera de la “Corona d’Aragó” trontollava a la claror d’una realitat palesa cada dia més i d’una reflexió més lúcida -incloent-hi eminents historiadors estrangers- ha reaccionat tota amarada, com és lògic, d’una intencionalitat política evident -potser encoratjada des dels cercles superiors de l’Estat- i ha renovat la seva ofensiva adreçada a presentar la història de la unió catalano-aragonesa i dels successius additaments territorials des d’un pla enterament aragonès, i no sols amb tendenciositat, ans amb omissions i alteracions filles d’uns propòsits no gaire científics.

I allò que sobta més, és que la nostra historiografia hagi reculat ostensiblement -potser per la influència del professor Vicens i Vives- fins al punt que sembla que cedim el terreny ocupat ben fermament d’ençà de Ferran Soldevila i per obra seva i de molts altres historiadors que el precediren, per la veritat històrica catalana.
I que hom no al•legui que es tracta d’un problema mort o somort, que ja no interessa ningú.

Tot al contrari, és un problema ben viu i que traspua ara i adés en l’enorme quantitat de papers, estudis i ponències, i de congressos dedicats justament a l’estudi de la “Corona d’Aragó”. No crec que hi hagi res semblant en esguard d’altres països, i deu ésser així, perquè en aquesta mal anomenada “Corona” hi ha moltes cartes que no lliguen, molts punts sense explicació i esdevé per a molts una organització política misteriosa, de què hom no acaba de treure’n l’entrellat.

I el motiu és aquest, no ens hem pas d’enganyar: la “Corona d’Aragó”, aquest regne, aplec de regnes sense nom, no es pot entendre tal com comunament s’exposa i s’ha exposat per la historiografia corrent, perquè la història de l’organisme polític i de la nació que hom designa amb la dita expressió, no és pas la història d’Aragó, sinó que és la història de Catalunya. I bandejant aquesta, no hi ha manera humana d’explicar-la ni d’aclarir els misteris de la seva història.

I quant a importància, no cal ací que la ponderem. Ja hem fet adés referència a l’actitud vigilant i combativa actual aragonesa, defensant amb apassionament els seus punts de vista sobre la unió catalano-aragonesa i ultrant-los fins a extrems aberrants i absolutament fora de lloc.

Anem doncs a combatre la falsa denominació de “Corona d’Aragó” aplicada al conjunt de pobles i organismes polítics aplegats sota el poder originari dels comtes de Barcelona i a propugnar que aquella realitat gloriosa no era altra que Catalunya i que, per tal, el nom que li escau és aquest.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges