En temps del Rei Catòlic,Ferran II, una acció de separatisme anticatalà,amb I'Infant Enric, el seu cosí.Convocat a les Corts de Catalunya per raó del seu Comtat d'Empúries, es va negar a comparèixer-hi, tot al•legant que "no es forçat venir en Corts de Catalunya sinó en quant só Senyor de la Vall de Banyuls".
ÉS destacable aquesta tal denegació, seguríssim feta d’acord amb el mateix Rei, atès el seu parentiu, pel que representa d’anar soscavant l'abast institucional de les Corts catalanes i també i l’escantonament del seu territori.
I és també remarcable perquè el dit Infant, que sota Ferran II va ésser Virrei de Catalunya,tanmateix amb la ferma protesta de les Institucions catalanes. que negaven que a Catalunya hi pogués haver Virrei,tot i essent com era la terra dels Reis,va ser un singular personatge dins la Família Trastàmara,qui sembla discrepar de la tendència castellanista que li era pròpia, per decantar-se cap a una assimilació amb Catalunya.
N’és una mostra la seva Correspondència i el seu Testament redactat en català davant el notari Vilana.N’hi ha encara els greus intents de segregació perpetrats pel mateix Rei Ferran el Catòlic. En alguns s’intenta el "trossejament de Catalunya", ajuntant Lleida a Osca i Tortosa a València.Intent aquest darrer reiterat, ja que el mateix oferiment va ser fet per Felip V als dits Regnes si es posaven de la seva banda en la contesa.
El cas més dramàtic,serà aquell que va ser portat amb tota la malícia del món per atuir, per sempre més, Catalunya i deixar-la malmesa i inerme.Me n’estic referint als Comtats de la branca jussana dels Pirineus. A fi i efecte d’obtenir-los i donar un cert aire seriós als seus al•legats, l’Arquebisbe “Marca” es va enfilar fins a l’època romana per tal de demostrar que les Marques frontereres que ell exigia per Frontera actual eren les mateixes que hi havia hagut entre la Gàl•lia i la Hispània.
No hi va plànyer esforços ni tota classe de mitjans, entre els quals la propaganda francesa al Rosselló ja molt abans de la Guerra dels Segadors.Tot amb tot, la catalanitat dels Comtats es va palesar abans, durant i després de la guerra amb actes heroics que desmenteixen de mig a mig l’afebliment del sentiment de pertinença a la Pàtria catalana, car les accions per retornar a la llar comuna van ser contínues i sostingudes i I'enyorança envers les altres terres i envers els temps passats, ben viva i vehement.
La cessió de la Catalunya Nord va ser una iniquitat i tots dos contractants, la Monarquia francesa amb el Cardenal Mazarí al capdavant i la Monarquia espanyola, el sabien molt bé. Per part de França, que no havia renunciat mai als seus suposats drets sobre Catalunya, representava l'enèsima vulneració del Tractat de Corbeil, que si va permetre el definitiu engrandiment de França pel renunciament de Jaume I als seus drets i dominis al migdia d’aquell Regne, havia de representar l’assegurança de les fronteres de Catalunya amb França,cosa que sabem prou bé que mai no va succeir-.
Els Reis d’Espanya, sabien perfectament que tota cessió de territoris, d’alienacions, segregacions i divisions, els era expressament interdit per les constitucions de Catalunya, en vigor de les quals havien de jurar el seu estricte compliment abans de pendre possessió de la Corona Reial i Comtal de Barcelona i d’accedir al poder i jurisdicció supremes-.Per tal raó, tant el sobirà francès com l’espanyol estaven ben assabentats que l'acte de transferència de sobirania sobre els comtats catalans pirinencs, del Rosselló, del Conflent i part de la Cerdanya, era un acte jurídicament nul-. .
Ara bé, tot i això, la cessió fou acomplerta en una mena de complicitat mutual, en una malifeta en la qual tots els pactants estaven d’acord-.Per la política de Madrid, a desgrat de la pèrdua d’un títol i de l’afebliment de les defenses frontereres de cara al regne de França, la mutilació de Catalunya era un pas important en l’objectiu de l’assimilació i l’asserviment total de la terra catalana-. Per la política de França, la conquesta del Rosselló li va permetre disposar d'una nova carta important a jugar en la seva política internacional-.Ara bé,el que és clar, doncs, és que a totes dues potències la solució del Tractat dels Pirineus ,signat a l’Illa dels Faisans a la desembocadura del Riu Bidasosa,els hi era un afer que els els convenia l’any 1659.
Privada França de gaudir-ne en pau,tot i albirant possibilitats diplomàtiques en el negocieig internacional,bo i jugant la Carta dels Comtats de Catalunya Nord, amb la finalitat d’adquirir nous territoris, Lluís XIV i els seus diplomàtics van fer la prooferta de "Restituir els Comtats" pocs anys després d’haver-los assolit.
De tota manera les dites negociacions (1868-1871) es tornaren aiguapoll i no seria difícil esbrinar-ne les causes.Tanmateix, una llum d’esperança en unes paraules de Lluís XIV: "...el meu pensament seria, per la dita permuta de tornar als espanyols el Rosselló i el Comtat de Cerdanya amb tot el que he adquirit ençà dels Monts pel Tractat dels Pirineus".
Aquests actes espoliadors infligits a Catalunya són alliçonadors i convé de reflexionar-hi.Però abans de tot cal remarcar el "gran sarcasme que es comet" contra Catalunya i els catalansl,quan hom titlla grollerament de separatista la Nació catalana, que és precisament la gran víctima d’un “separatisme brutal i no gaire corrent en la història”.
I en parlar d’això convé no oblidar la gran tasca catalana d’unió dels Regnes i terres sota la sobirania dels Reis catalans, i que en aquest designi va deixar-hi esquinçalls del seu propi territori amb la finalitat delejada de mantenir la integritat del Regisme reial i la continuïtat de l’Acoblament dels Regnes.Són paraules del vilanoví en Víctor Balaguer sobre la Corona d’Aragó.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada