"La Constitució" de la República Catalana (1928)

Constitució de la República Catalana (1928)

El dia 2 d’octubre és el vuitanta-tretzè aniversari del text constitucional de la República Catalana,quan les delegacions dels catalans independentistes convocades a la ciutat de l’Havana,sota la presidència d’en Francesc Macià i Llussà-.Hom no parla,ni tan sols recorda les Constitucions Catalanes,eliminades pels Borbons-.Sense memòria col.lectiva,no hi pot haver Consciència reivindicativa al segle XXI-.El vilanoví en Francesc Macià i Llussà volia reorganitzar les seves forces i definir cívicament els seus principis i els seus ideals patriòtics,bo i proclamant davant del món la unitat espiritual indestructible de Catalunya-.

Volien independitzar-se de l’Estat espanyol i provisionalment,mentre no s’atorgaven la seva Llei fonamental definitiva,van proclamar la Constitució Catalana-.Tant els adversaris de Catalunya com els enemics del Catalanisme solen etzibar,l’any 2011, contra aquests principis i pensaments el blasme que són Doctrines del passat o que són Nostàlgies medievals-.Hom sempre sol invocar,intel.lectual o politic,les influències o del Carlisme,o l’Organització estamental de les Bases de Manresa,o senzillamentel record del passat històric-.

Passa que la llibertat dels catalans,al segle XXI, no s’envelleix,és un concepte català igual a través dels temps-.És a dir,que la llibertat no pot ser vella ni antiquada-.Així el pensaven els catalans reunits a l’Havana quan van redactar la Constitució de la República Catalana,la qual ningú no pot titllar ni d’Etnicista i molt menys d’Essencialista-.

La República catalana considerava catalans tots els nascuts al territori,encara que els seus pares no en fossin-.Reconeixia la igualtat de tots els catalans davant de la Llei,eliminades totes les diferències nobiliàries o privilegis personals-.A més de la inviolabilitat del domicili,i el reconeixement del Dret d’Associació i de Reunió,negava la possibilitat de confiscar els Patrimonis per motiu de delictes polítics,cosa que el franquisme practicaria a gratcient anys més tard-.

En l’organització de la República Catalana es reconeix la separació dels Poders,entre el Legislatiu,l’Executiu i el Judicial-.L’Exèrcit de Catalunya només podia anar amb uniforme en acte de servei i el Codi militar només es podia aplicar en temps de guerra-.Tots els catalans havien de pertànyer al Sometent de la localitat sense altre deure que acudir on se’ls convoqués en cas d’alarma o d’amenaça-.En el terreny social,ens trobem que l’escola pública és gratuïta i obligatòria-.

L’Ensenyament,afirma la Constitució Catalana,no podrà ser memorista o passiu,sinó d’orientació i despertament de la intel.ligència dels alumnes perquè aprenguin a formar-se conceptes propis sobre les coses i els assumptes-.Es prohibia el treball dels nois menors de 16 anys-.L’elaboració del Dictamen que acompanyava la Ponència va ser presentat a l’Assemblea Constituent per en J.Conangla i Fontanilles,que no podia entendre Catalunya com un component de la Federació espanyola,perquè no gaudiria de Govern català propi per regir-se com vulgués-.

Un terratrèmol de magnitud 5,8 sacseja Itàlia

-NOU SISME-

Un terratrèmol de magnitud 5,8 sacseja el nord d'Itàlia

 

El nord d'Itàlia s'ha vist sacsejat per un terratrèmol de 5,8 en l'escala de Richter, semblant al que el passat 20 de maig va causar la mort de set persones a la zona.

El terratrèmol es va produir a 40 quilòmetres al nord de Bolonya i a 60 quilòmetres a l'est de Parma i l'epicentre s'han localitzat a 9,6 quilòmetres de profuditat, segons l'USGS.
Els missatges difosos per Twitter i altres xarxes socials han indicat que el nou tremolor s'ha sentit en tot el nord del país.
El sisme del 20 de maig va tenir el seu epicentre a la zona de Ferrara, al centre-nord d'Itàlia, i va destruir edificis en les ciutats de Modena, Ferrara, Màntua i Bolonya.
Un mínim de set persones van morir i centenars es van veure obligades a fugir de les seves cases.

 

Maciej Marian Gyertich,parlamentari europeu.

Tronava el Maciej  Marian Gyertich,des de la seva Tribuna del Parlament Europeu,a Estrasburg,i ens pretenia convèncer de les seves opinions sobre el General en Franco i el seu règim franquista.Ens deia “que el pobre en Franco només va reaccionar davant la barbàrie comunista: milers de capellans assassinats,esglésies cremades arreu...!"

És el cas d'un periodista vilanoví,qui ens diu “Sentint aquesta cantarella,li va venir a la ment la imatge de la seva àvia,el nom de la qual era Càndida".Ell mateix manifesta “que un cop vaig pensar en ella”,una extremenya resolta i molt pràctica,s’imagina ara fa 70 anys pels volts de l’Agost de l’any 1936,vagant perduda pel seu poble amb tres criatures,els seus germans,al voltant seu,després que el seu pare fos segrestat i assassinat pel simple fet de ser regidor socialista.

Al petit poble extremeny de la seva àvia i del seu besavi no havia mort ningú violentament abans que arribessin les tropes d’en Franco-.No havia mort ningú,perquè l’esquerra,segons el Maciej,assassina es va quadrar i no va permetre cap acte de barbàrie-.De res li va servir a aquell camperol socialista ser persona de bé. Se’l van endur i l’any 2006,set dècdes després,encara no saben on paren els seus ossos.

És cert que van morir molts capellans,és cert que es van assassinar molta gent per la seva condició de propietaris o persones conservadores.El saben prou que hi va haver bogeria,venjança i odi-.Que es pensa que hi ha algú que se senti orgullós d’això,pregunta al Maciej.Per què creu que van decidir ja fa anys tirar endavant i perdonar,uns i altres,les barbaritats comeses?-Sense oblidar-les,és clar.Sense oblidar que el General ,l’heroi dels conservadors,es va aixecar contra un govern democràticament escollit,i,que va practicar la repressió i l’extermini planificat dels seus adversaris polítics.

Ja fa més de 30 anys que un músic català,en Lluís Llach,cantava:

“Qui va vèncer?-.Qui dels ferros forjats per les bombes va fer un poble nou ?-.Qui va vèncer ?-.Qui damunt de tants cossos aixafats va aixecar aquella casa per a tothom?Qui va vèncer-.Qui del llit s’aixeca amb el dret d’anar pel carrer sense sentir por ?.Pots dir-m’ho tu ?-.Saps que ningú-.Tots hem perdut-.Tots som vençuts-.

I,encara ens comminava: però amic,més que buscar respostes cal adreçar el foc,la llar,hem de guanyar tots aquests anys que estan cridant.Catalunya i els catalans han patit,encara estan patint,la nostra història.Què sap vostè dels catalans?.Vostè forma part d’un passat negre,que volem superar i que superarem,però que recordarem i condemnarem sempre.

Froilan Franco,àlies El Mestre.

L'Entrenador del Barça:tot un Senyor fins al final (2012)

Imaginem-nos-en que el millor Entrenador de Futbol en Pep Guardiola,concretament en el seu darrer partit oficial com a Professional ,hi diria als seus jugadors:" "Per favor abaixeu el ritme", el eue en vull és que hi demostreu "el Senyoriu" de sempre,el de totes les temporades que he estat responsable de la banqueta de l'Equip. No m'agrada que avassalleu l'altre equip,el bilbaí.Mostreu-vos-hi "Senyors"...!

M'afanyo a dir que,molt probablement,en Pep Guardiola ha estat decissiu en tots els partits que ha entrenat fins a guanyar 14 copes de mena.I també que aquesta irrepetible centralitat de l'Entrenador del Barça en el futur de l'Equip de Futbol el Barça ha estat especialment siginificativa per gairebé tot el segle XXI,que és el segle en el qual tant en Pep Guardiola com El Barça s'han universalitzat.

No sabem amb exactitud,en aquests temps d'incertesa,què se'n farà,dels futbolistes que integren l'Equip,ni quin perfil tindran,ni quin paper els reservaran,allunyats del mític en Pep Guardiola.Però res no fa pensar que no hagin de seguir essent -amb el nou entrenador- la Clau de Volta de qualsevol projecte d'emancipació i dignitat individual i col.lectiva.

Estimat entrenador en Pep Guardiola,doncs,ha estat un títol oportú que cal entendre en un doble pla.Per una banda,recorda que gairebé tots hem tingut aquell Mestre-entrenador del Barça,aqui devem el desvetllamen de la nostra capacitat per admirar alguna cosa gran,ès a dirv El Barça,més que un Club a Catalunya i que ha acabat orientant la nostra vida diària i,molt sovint,personal i tot.

Però en un pla més elevat,crec que l'Entrenador en Pep Guardiola té molt d'homenatge a un Ofici ben après i ben trempat,amb el qual estem en deute tots els catalans i Catalunya pel molt que ha fet pel Barça tot fent país,pel que segueix oferint al present de Catalunya i per la responsabilitat que li exigeix el futur ple de tanta glòria per al Barça,més que un Club a Catalunya.

Són 14 copes durant 4 anys que en Pep Guardiola i el seu molt ben insinistrat Barça acaba d'oferir no només a Catalunya sinó a Europa.Per tot això el nostre agraïment a tots aquells jugadors als qui l'entrenador oganitzà com a equip i no pas personalismes,que en una Agenda més que atapeïda,ens han fet un forat per confiar-nos els records sobre en Pere Guardiola i la seva família,que com a premi serà un Anya Sabàtic a Nova York amb tota la seva famlia catalana.Enhorabona i a disfrutar,Senyor Entrenador,únic i irrepetible.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Els Nou Barons de la Fama i la Nació Catalana

Els Nou Barons de la Fama:

l'engendrament mític de la Nació Catalana

Podria començar el present article dient que totes les llegendes tenen una base de realitat, malgrat que ens hagin arribat deformades, manipulades, tergiversades, en quatre, cinc, sis, set o més versions diferents, a través dels segles i fins al segle XXI. Més enllà de la tradició de Guifré el Pilós, de la seva consideració oficial com a "Pare de la Pàtria", de la importància de la fundació del Monestir de Ripoll, i de la presumpta donació de l`Escut de les Quatre Barres (sang i or) per part del Rei i Emperador franc Carles el Calb com a senyal identificador, als Països Catalans n’hi ha un mite que fa referència a una gestació anterior i gènesi de la Nació Catalana.

Un mite que, pel que he pogut comprovar personalment a l’hora de fer Colònies Escolars al Santuari de Ntra Sra de Montgrony, no coneix, ni en té la mínima referència, la gran part de gent que conforme els Països Catalans on vivim. És, doncs, encara al segle XXI, una "Llegenda catalana amagada".Hem de reviure-la, per a aquells que ja la coneixeu, tot advertint-vos que el camí no serà gens planer. Seguim, per tant, l`assenyada reflexió que Jaume Vicens i Vives exposava al principi del seu llibre "Notícia de Catalunya"(1954): "Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis".Aquest assaig d’en Jaume Vicens i Vives no es va publicar un any abans (1953) amb el títol original "Nosaltres, els catalans", a causa de la censura del règim dictatorial  franquista,,una anècdota que recuperaria i estimularía en Joan Fuster a escriure i publicar, ara sí, el seu llibre "Nosaltres, els valencians" (1962).

En els tres anys que vam fer Colònies Escolars els meus deixebles de 5è A,un curs-pilot en català (sic),curs rere curs sentíem la Llegenda dels Nou Barons de la Fama, directament vinclada als temps carolingis,segons ens hi informava l’Esteve Busquets i Molas,autor del llibre “Monygroy entre la Història i la Llegenda”. Els textos més antics que en fan referència –l`un escrit el 1418 i conservat a la Biblioteca Universitària de València, i l`altre escrit el 1413, i guardat a la Bibliothèque Nationale de París– divergeixen força en detalls, cosa que dificulta l`explicació lineal dels fets i la investigació històrica.

Tanmateix,opino,com apuntava el ja traspassat historiador en Miquel Coll i Alentorn a "La llegenda d`Otger Cataló i els Nou Barons" (1946) que "el problema dels propis orígens ha preocupat sempre als pobles. Mites, llegendes populars, hipòtesis erudites, fantasies pseudo-històriques, han estat ideades sovint per a resoldre`l-.Clar i català les més belles Faules i les més absurdes Teories han sorgit del desig d`aclarir el lloc i l’espai que va veure la naixença d`un poble, els episodis que la van voltar i la nissaga d`on va davallar".

A Montgrony (5.000 metres sobre el nivel del mar) ens explicaven la “Llegenda dels Nou Barons de la Fama”  i del primer Escut de Catalunya amb un gos gánguil de l’Otger Cataló a la Covadonga Catalana (Catalunya…és el cognom Cataló), unes informacions del llibre "Historia y leyenda de la Catalunya medieval” d’en Ricard Echene i d’altres com ara "El mite sexual del comte Arnau" de Josep Maria Armengou; i la "Gran Enciclopèdia Catalana"-.La realitat i el mite es mesclen i es confonen en una història tan catalana, però tan colpejada,a partir del Compromís de Casp (1412), i pel Tractat dels Pirineus, 1659.que l`han anorreada ben bé-.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Discutir una Monarquia Federal...sí !

Discutir l’Estatut de Catalunya:1932 i 1979,no

Una Monarquia Federal,si-.

Els parlamentaris catalans,més que discutir i debatre sobre els estatuts d’Autonomia, si que han de fer és el reclamar el canviar la Constitució espanyol,om a campanya estatal,per tal de poder reclamar no a soles sinó tot l’Estat espanyol-.

A Catalunya,el que li convé no és pas reformar l’Estatut,en aquest cas de l’any 1979,sinó reformar la Constitució,és a dir que les 17 Autonomies tinguin un Estatut de la mateixa qualitat,és a dir com que no hi hagut ruptura en la Transició i tenim un Rei,doncs una Monarquia Federal-.

Hom vol un Estat Federal,tot recordant allò que té que no es troba en un Estat Autonòmic-.És un fet de la realitat política quotidiana,que no es limita a un determinat territori,sinó que s’estén a tots els territoris d’un país com a denominació geogràfica,no pas com a subterfugi polític-.Uns exemples a l’abast:Estats Units fan una guerra civil perquè uns quants Estats o territoris federats volien segregar-se-.Alemany,on els Estats Federats tenen governs amb tant de poder com el Govern Federal,i tots junts,més poder-

Que mirin des del Govern Central de Madrid l’exermple de Gran Bretanya,que quan se separa d’Irlanda va seguir com si no passés res,i quan hi ha hagut prou pressió a Escòcia i a Gal.les,s’ha fet el que en diuen,la devolució dels vells Drets que la Corona havia arrabassat als pobles-.

Els republicans catalans de l’any 1931 i els antifranquistes catalans de l’any 1977 s’aferressin a la masoquista idea que serien més ells mateixos si altres no tenien els mateixos drets que ells,i així renunciessin a una Constitució Federal,no vol pas dir que hores d’ara haguem de repetir per,ja per 3r cop,el mateix error-.

No es tracta d’augmentar els Drets de Catalunya -de l’Estatut-1979,que no és pas el mateix- sense reclamar els mateixos Drets per a les altres Autonomies-.Quan les 17 Autonomies,quan tots tinguem els mateixos Drets i el mateix Deure de defensar els Drets de tots,és a dir,quan tots siguem parst d’una Federació,serà quan tots se sentin molt segurs-.

És hora que Catalunya se n’adoni que no tindrà més Autonomia i més Autogovern,mentre no en tinguin els altres i que com més en tinguin els altres més en tindrà Catalunya,i que Cada Autonomia serà més ella mateixa dintre d’una Federació,que amb un Estatut-.

En comptes d’un entramat d’Autonomies,ja seria molt bo la creació d’una bona Plataforma per tal de reclamar una Federació de Pobles,propugnant una reforma de la Constitució-.I,sobretot perquè una Constitució Federal per a l’Estat Espanyol seria magnífica pel següent: F de fraternal-.E d’equilibrada-.D de dinàmica-.E d’Equitativa-.R de reformadora-.A d’ampliable i I,de llibertària-.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges 

Sant llorenç de Morunys (2012)

Confins dels Països Catalans: Sant Llorenç de Morunys (2012)

Vila coneguda vulgarment a Lleida per Sant Llorens dels Piteus.Està situada en una profunda Vall als Baixos Pirineus a prop del Riu Cardener.La seva població, antigament, era defensada amb una Muralla d'uns 34 pams d'altura i 8 pams d'ampla, amb set torres als set angles del seu poblament,tot i conservant-s’hi, encara, les seves Restes l’any 2012, havent quedat senceres un tros de Muralla de més de trenta vares, la torre d’un antic Monestir i les Cinc portes amb què es tanca  al segle XXI  aquesta Vila .

El poblament de Sant Llorenç de Morunys va ser cremat  per ordre del General Mina, a causa d'haver-la abandonat els seus pobladors davant l'aproximació de les seves tropes: els carrers del poblament són bastants espaiosos i una miqueta pendents. N’hi ha la Casa de l’Ajuntament,un Hospital Clínic de fundació particular, les Rendes del qual tan sols donen per a socórrer els malalts pobres, amb un llit, un ral diari i assistència mèdica,tot i abonant-se aquests Socors,durant algun temps als  propis domicilis.També una Escola de nens/es dotada amb 2.200 rals a la qual hi concorren cinquanta alumnes,a més d’un Banc de Pagesos, ara mateix es pot reputar com un dels més antics dels Països Catalans.

 Els pagesos van crear el seu Banc de la Pagesia a través d’una Societat popular, fundada al segle XIV pel Regent de la Rectoria de la Vila,mossèn Josep Codol,amb l’objecte d’atendre i de socórrer les diverses “Necessitats dels Pagesos” i d’altres calamitats públiques i privades,sota l’Advocació i protección de la Mare de Dèu dels Colls. Aquesta Societat popular es va fundar,tot i reunint la quantitat,que cadascun dels veïns de Sant Llorenç de Morunys i dels poblets dels voltants Santa Cruz i Sant Cerní, bo i nomenant una Comissió popular,amb la finalitat de “Pregar l’ajut al Vescomte de Cardona en Ramon Tèlech”-.

Una Comissió popular que va aplegar-s’hi la quantitat de 3..039 lliures catalanes de les quals es van destinar 343 al Socors dels necessitats, 330 per a edificar un Hospici i 6 de plata per als  pagesos presos,tot i quedant la resta en poder dels bons Administradors.L'any 1532  n’hi havia a la Caixa un total de 2.079 Lliures Catalanes,amb la qual cosa es van comprar diversos masos de  la població de Clarà,bo i pagant-se’n dels mateixos Fons la dotació de dues-centes Lliures catalanes  que s’hi satisfeia com a salari al Mestre de Primeres Lletres.

La Societat de Socors, fundada pel mossèn Josep Codol, era titular de les “Senyories de Perecamps, Clará i Torrens”. Ara bé,malgrat la circumstància d'haver-se invocat com a “Patrona la Mare de Dèu dels Colls”, va succeir que en comptes de “Societat de Socors” s’anomenés a partir d’ara “Cofradia dels Colls”, però que no hi ha res més que la diferència de nom, ja que en totes les Actes i Reglaments no res hi havia que no sigui laical o civil.Els Clergues quedaven expresament i terminant -inhabilitats per a ser administradors-  dels fons d'aquesta Cofradia dels Colls.

Dins del poblament de Sant Llorenç de Morunys n’hi ha l’Església Parroquial,dedicada a Sant Llorenç,un temple molt antic,amb un bell Orgue de música i la Capella de la Mare de Dèu dels Colls,que segons la Tradició hi va ser trobada en una “Collada a l'Est de la Vila”, on l’any 2012 hi ha la Capella del Puit o dels Àngels.Aquest temple parroquial va ser un  Monestir dels Monjos Benedictins i Filial de l’Abadiat de Tabernoles.Al segle XII,també hi va haver una “Col•legiata de Canonges de força prestigi”,segons  se’n dedueix d'una escriptura de l'any 1196. Aquest Monestir Benedictí,àlies un Priorat, va ser extingit a finals del segle XVI després d'haver-se erigit el Bisbat de Solsona, al qual van ser adjudicats els seus béns el 1593, segons una Butlla, de Sa Santedat,donada a instància del Rei Felipe II.

Les comunicacions vilatanes de Sant Llorenç són Transversals per a Berga, Manresa, Solsona i la Seu d'Urgell, totes  en mal esta-.Vers la seva Indùstria,molt poc avançada,són famosos els “Teixits grollers” de llana per a mantes, peücs i vestit de la gent del camp, els draps dels quals són coneguts amb el nom de “Piteus”, el mateix que com ja hem dit més amunt, es dóna vulgarment a la població: n’hi una dotzena de Telers de Piteus.N’hi ha una Indústria Cotonera, contant-se en l'actualitat sobre cinquanta Telers amb les seves Màquines per a Filatura,i,per a Cardar el Cotó hi ha una màquina moguda per aigua del Riu Cardaner, situada a l’Est del poblament,construïda l'any 1826 per compte  del Mossèn Llorenç Riu, Rector que va ser d'Oliva (Barcelona), però natural d'aquesta vila;el Pressupost de l'obra va ser de 6.000 lliures catalanes, i es paga per cada arroba de cotó que es carda una petita retribució per a la conservació de l'establiment i algun altre objecte de Beneficència.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Camps de concentració als Països Catalans (1939)

  Els camps de concentració als Països Catalans i els catalans internats.En acabar la Guerra Civil de 1936-1939 passaren per la zona catalana de la frontera franco-espanyola prop de mig milió de persones.Unes 220 000 eren soldats, i al voltant de 270 000, dones, vells i criatures.


 Tots els homes de menys de 65 anys eren internats en camps de concentració; la resta romangueren al càrrec dels Ajuntaments que havien ofert la seva ajuda i, alguns infants, dels quàquers. A part els camps de pas o classificació, com els de Prats de Molló (Vallespir), les Haràs (Perpinyà) i els Banys d'Arles i el Voló (Vallespir), i els especialitzats, com els de Cotlliure (Vallespir) i Vernet (Conflent), els permanents i de caràcter general més importants foren, en terra catalana, els d' Argelers (Vallespir), de Sant Cebrià de Rosselló i del Barcarès (Rosselló), i en terra occitana, a més del d'Agde, que, organitzat en 14 grups, i a partir del 1945, esdevingué centre d'acolliment per a refugiats sota el control de l'Oficina Internacional de Refugiats, els de Bram (Aude) i de Setfonts (Tarn i Garona), i per als qui fugiren per mar del País Valencià, els de Bizerta (Tunísia) i el de Qasr El-Boukhari (Lemdiyya, Algèria).

Al principi fou acordat que les despeses dels camps de concentració anirien a càrrec del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), orientat per Negrín, i de la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE), sota el patrocini de Prieto. La vida als camps fou dura; fins després d'algunes setmanes de l'expatriació no foren començats els barracons i els serveis hospitalaris. A Tolosa de Llenguadoc i a Perpinyà fou creat l'Office de Recherches pour Réfugiés, per posar en contacte els refugiats i llurs famílies disperses pel territori a l'Estat francès.

El mateix 1939 foren permeses expedicions de refugiats cap a països d'Amèrica; uns 6 000 s'allistaren a la legió francesa, que lluitava contra Alemanya. El govern francès facilità, als qui ho volgueren, el retorn a l'Estats espanyol, on també anaren a camps de concentració com a presoners i foren depurats: Betanzos a Galícia, Magdalena a Santander, Toro, Torrero a Saragossa, San Marcos a León, i Miranda de Ebro. Dels 12 000 republicans de nacionalitat espanyola (del 80 al 90% excombatents) que, amb l'ocupació de França per Alemanya, foren reclosos als camps de concentració nazis, al voltant d'un 30% eren catalans. Foren internats especialment als camps de Mauthausen i als dependents d'Ebenree, Schnier, Gusen I (on moriren 2 570 republicans espanyols, 734 dels quals havien nascut als Països Catalans), Gusen II i, en nombre menor, a Dachau, Buchenwald, Oranienburg, Auschwitz i al castell de Hartheim.

 Un 61%, com a mínim, fou exterminat; de la resta, un 50% morí durant l'any que seguí llur alliberament. El tema dels camps de concentració ha estat evocat literàriament, entre d'altres, a les novel·les K&L. Reich d'Amat Piniella, El Crist dels 200 000 braços d'Agustí Bartra i Els vençuts de Xavier Benguerel, i ha estat objecte de l'exhaustiu estudi de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (1977).

Parlem-ne de l'Escola Inclusiva a Sitges (2012)

*El segle XXI,el Moviment Inclusor és una nova metodologia escolar: exclou tot allò d’Educació Especial.

.No n’hi ha a l’escola nens i nenes “especials”,sinó una munió d’escolars amb ganas d’aprendre més o menys-.L’Escola Inclusiva és la nova manera d’instruir i educar-.Els nostres infants revifen amb les seves famílies a través de l’Escola Inclusiva-.El Moviment Inclusor  és la joia de les famílies i la integració real dins l’aula-.El Moviment Inclusor vol una educación de prioritat per al Govern municipal de Sitges, que es treballi seriosament per crear entorn inclusiu en tots els àmbits-.Una Escola Inclusiva permet assimilar models de comportament amb tota normalitat.

Hom es va manifestar pel Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva,però és d’agrair-li la possibilitat de la creació dels “Premis Barrachina”,si no per a la població infantil en edat escolar,que ja són milers,sí per als escolars amb Necessitats Educatives Especials per l’Escola Inclusiva-.Tant l’escola pública com la privada de la Vila de Sitges, “ja trencada la uniformitat pel Moviment Inclusor”,potser acceptin la nostra proposta:els Premis Barrachina,atorgar-los-hi amb excel.lència,el 25 d’Agost,als alumnes més avantatjosos,més destacats,millor integrats a l’escola pel Moviment Inclusor-.

Seguríssim,serà el dia més motivador per una quantitat d’alumnes ,el més uniformador de les famílies i sense cap mena de dubte per a la Junta Local d’Educació l’exclamació “Per què no el vam fer molt abans”

*L’extraordinari mestre públic D.Esteban Barrachina Benages,immigrant,essencialment integrat en la vida i ideals sitgetans.mai no vivia d’esquena a la revolució educativa i la innovació pedagògica,que es descabellava arreu de Catalunya i Europa:Escola Catalana,Escola Nova, Escola en Català,Llibertat de l’Educand,Català a l’Escola i Escola Activa, n’eren els termes més viscuts,evidentment amb limitacions-.

Us hi imagineu els noms Moviment Inclusor,Escola Inclusiva en els seus anys de mestre a Villafranca del Campo,a Batea i a Sitges en els seus actius anys de mestre i de regidor d’Educació,quina seria la seva reacció pedagògica...?.Només en les contradiccions polítiques i ideològiques,potser els “Premis Barrachina” pel recolzament del Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva a la Vila de Sitges,no tirarien endavant,però la renovació metodològica,que cronològicament apareix en l’Educació Pública i Privada,haurà d’ésser la força pedagògica tant dels Claustres del

Professors com de les AMPAs i la seva Coordinació,en fer un primer pas envers els Premis Barrachina sota la direcció de la lluitadora empedreïda per l’Educació,l’Àngels Parés i Corretgé-.Singularment i particular,en defenso els Premis Barrachina al Moviment Inclusor,tant com a veneració i estima dels alumnes de l’Escola Inclusiva com un homenatge d’excel.lència a D.Esteban Barrachina Benages per la Vila de Sitges-.

Un cognom per a la cultura escolar:Les dues dècades de la democracia (1980-1990) han estat força significatius envers el nom “Barrachina”,com ara “CEIP Barrachina” (1979),“Biblioteca Barrachina”(1985) “Projecte Barrachina” (1990),”Biblioteca Barrachina” (1984) ”Associació Barrachina” (1998) , “Premis Barrachina” (2006) i “Any Barrachina” (2006) i a sobre Jutge de Pau Barrachina (1920)-.Per llogar-hi cadires!-.Ara bé,els destacats motivadors del nom “Barrachina”,no ens hi enganyem,han estat persones que d’una o altra manera fan la Memòria Històrica d’un mestre públic,excepcional com a immigrat i  integrat a l’entorn vivent sitgetà-.Personatges animadors i estudiosos de Sitges com ara el Professor i Ploma d’Or –1990, en Ventura Sella i Barrachina,,l’historiador en Josep Maria Duart i Montoliu,l’esportista-campió sitgetà en Jordi Ballesteros,el mestre teraupeuta i Alcalde en Jordi Baijet i Vidal i la Ploma d’Or-1995,Mestre de Català i Pedagog,qui subscriu-.Sí que es pot assegurar-ne,que són personatges que més que estimar Sitges,l’han estudiat en profunditat,tot convençuts i amarats d’ aquell pricipi filosòfic “Res no és estimat si abans nés conegut”-.

Tots aquests citats personatges,per activa o per passiva han estat uns veritables animadors tant de l’Educació com de l’Escola Pública,que els hi ha endut a manifestar-se sota la sensibilitat del Mestre de mestres,un exemple d’educador durant pocs anys però ben bé aprofitats, com intentaré demostrar-ne en poques paraules-.En Ventura Sella i Barrachina va ser l’autèntic promotor que el nom triat per al primer edifici estatal públic d’Educació Infantil i Primària en fos no pas el Col.legi la Vila,sinó Escola Pública Esteve Barrachina,l’actual CEIP Barrachina-.En Josep Maria Duart i Montoliu,membre de La Crida,catalanista i estudiós específic de temes sitgetans,com ara les  Actes Notarials,i creador del Projecte Barrachina o l’Escola que Aprèn,que a través d’un sociograma ,ens confirma que “Educar des de l’organització,és una responsabilitat compartida”-.Protagonista del 30è Aniversari del primer edifici estatal l’any 1980,fent un destacat homenatge al mestre Esteve Barrachina per primer cop a l’Escola pública-.

En Jordi Baijet i Vidal,mestre terapeuta d’Educació Especial i protagonista del Premi de Colònies Escolars per a tot el centre escolar de la Direcció General d’Acció Cívica de la Generalitat en la campanya “Escola Neta i Bonica” (1966)-.En Jordi Ballesteros,el nostre campió d’Atletisme,il.lusionat portador del nom “Sitges i el mestre Barrachina arreu de Catalunya”,bi i essent un destacat Monitor a l’Escola Pública Esteve Barrachina,crea l’Associació Barrachina,amb l’objectiu d’integrar totes les quotes escolars,una idea del Director escolar en Jordi Baijet i Vidal-.

En Froilan Franco,àlies El Mestre,anomenat per la Maria Saborit,Directora de la Biblioteca Santiago Rusiñol,una mena de “pare de la Biblioteca Barrachina en català tant pels concursos i medalles i la creació de la secció “Col.lecció Escolar”, amb el nom “Biblioteca Barrachina” sobre temes sitgetans,sota la direcció escolar de la Vinyet Rosés i Àlvarez-.Bo i seguint el Moviment Inclusor sempre i per sempre envers els discapacitats i persones amb minusvàlues de mena a través de l’entita sitgetana Sitges Capaç d’Accesibilitat,tant de moda a hores d’ara a Sitges-.

Justa la fusta,un cop més,tots els responsables de l’Educació Inclusiva i el Moviment Inclusor a la Vila de Sitges,des de la Regidoria Municipal d’Educació,passant per la Coordinació General de les AMPAs dels centres escolars i fins a les Llar d’Infants i Vila en general,hauran de reflexionar  singularment que “en la cloenda de l’Any Barrachina,del Primer Centenari de l’Arribada de D. Esteban  Barrachina Benages a Sitges (1906-2006),encara les nostres oïdes,insertes en la massa social sitgetana,no han pogut  sentir-ne el que venint demanant a través dels Mitjans de Comunicació de Sitges:

l’Eco de Sitges,Diari de Vilanova,Radio Maricel,TV Maricel i revista Del Penedès,sobre el nomenament a títol pòstum de Fill Adoptiu de Sitges el nostre Mestre de mestres o també per tal de no perdre’l (el darrer va ser el Dr Roca Pons)Amic Predilecte de Sitges-.És la societat pura i dura de Sitges qui el demana als poders públics i educatius del municipi-.El Mestre de mestres,a Sitges,ha estat quelcom més que un Mestre d’Escola-.

 Froilan Franco,àlies ElMestre.Sitges

Als Països Catalans s'hi juga massa amb la llengua.

En primer lloc,a les Balears van maldades i al País Valencià, com sempre,resistint. Ja ho diuen, que de ponent ni vent ni gent; els portuguesos tenen una dita: “De Espanha nem bom vento, nem bom casamento”.

No hem sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s’escriu una paraula o si està ben dita o no, però massa sovint sentim discussions d’aquesta mena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que algú, un bon dia, es va encaparrat de dir que a Catalunya tenim un sistema d’immersió lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot  l’inventor de la cosa, Joaquim Arenas ens informa:El sistema a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística.

El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència, se l’integra en el sistema educatiu portuguès, on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa.Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès no se li puguin fer unes classes de reforç fins que s’anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples a l’atzar, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura.

Tots els nens i nois d’aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen. Tots els alumnes, vinguin d’on vinguin, s’integren en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que consideren que és pròpia del lloc, que en aquests exemples és Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d’origen, ni de llengua, ni de religió.

Catalunya,dins del “sistema general de conjunció” sí que s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel...! Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular de l’escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fet que hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s’hi parla molt poc.

Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió, aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. És una manera de no excloure’ls. És una qüestió d’integració a la nostra llengua i cultura.

A Catalunya no tenim un Estat propi ni propici, i bé, de fet l’únic Estat que tenim no només no fa res per al català, sinó que hi va descaradament en contra. El que més molesta a l’Estat espanyol sobre el “model de conjunció a les escoles” és que és un model que funciona, però que a més, ha de ser un model reservat als Estats i a les llengües d’Estat.

No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no es volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

Catalunya sí que hi hagut immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d’això en fa quatre dies.En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d’aprendre a parlar i a escriure. Amb l’ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges                                               

Indiscutible Catalanitat dels Reis medievals

Dues raons,una és a la que es refereix a les Corts Generals de tota la Confederació i una altra la que es refereix a la Coronació dels Reis.

En primer lloc,pel que concerneix a les Corts Generals, no ha estat prou remarcat que el Rei,és a dir, el representant físic de la Corona, va parlar-hi sempre i en tota avinentesa en llengua catalana,una prova irrefutable de la naturalesa catalana de la Monarquia medieval.Aquest capteniment no va ser mai contestat per ningú, ni pels mateixos aragonesos, que si  van combatre la Monarquia mitjançant les Unions durant més d'un segle, gens per això van deixar mai de respectar el procedir reial pel que fa a la llengua catalana.

En segon lloc que és de molta importància per a la Història de Catalunya, no ha estat rellevat pels Historiadors que s'han ocupat dels estudis de la mal anomenada “Corona d'Aragó".L’historiador en Josep Coroleu en els seus "Fueros de Cataluña" noticien ,com a dada sobresellent i elogiable, que a les Corts de Montsó l’any 1382 es va acordar que el Rei hi faria la Proposició reial en  en llengua catalana i que la resposta es faria en llengua aragonesa.

La veritat és que els Reis Catalans d'Aragó i dels altres països per ells senyorejats, a totes les Corts Generals de Montsó, sense necessitat de cap Acta de Cort ni de cap Constitució ni de cap Pragmàtica, van emprar-hi sempre la llengua catalana sense protesta de ningú, i que si a les Corts Generals de Montsó  es va plantejar la qüestió, aquesta va aparèixer al temps del rei Pere III.

L’Assoliment aragonès va consistir tan sols en això: que havia de ser pronunciada en llengua aragonesa la resposta a la proposició reial; ara bé, es va tractar d'una concessió purament nominal, perquè  l'infant Martí es va limitar en aquelles Corts Generals a complir el tràmit pronunciant unes poques paraules en aragonès i fent servir tot seguit el català durant les sessions en totes les seves restants, llargues i nombroses intervencions.El mateix acord que concedia a I'aragonès la categoria de llengua responsiva a la proposició reial, indica que abans d'aquell moment, o sia, a les corts anteriors, la llengua catalana juntament amb la llengua llatina per a la convocació i alguns acords, havia estat la llengua de les Corts Generals.

 Pel que es referieix a la Coronació dels Reis,aquests es coronaven a la ciutat de Saragossa, capital del Regne d'Aragó, per bé que hi ha noticies que alguns dels Reis  van sostenir el dret a coronar-se en qualsevol lloc dels seus dominis.Doncs,s'ha de tenir en compte  que les coronacions dels Reis d'Aragó celebrades a Saragossa, eren efectuades en  llengua catalana, tal com disposaven les Ordinacions del Rei Pere III, les especials confegides per ell per a la Coronació dels reis i de les reines-.

La condició de Reis catalans i per tal, de Monarquia catalana que posseïen aquells sobirans que empraven com a nom primer el títol de Rei d'Aragó, és evident,i essent així, la Corona, símbol d'aquells monarques, era per aquesta raó una Monarquia catalana-.El títol no implicava cap altra sobirania que no fos l'estricta sobirania damunt aquell Regne ,i és per això que tenien els altres títols de Sobirania que els conferien jurisdicció sobre els altres territoris. 

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

L'enorme Municipi de Sueca

Sueca és situada a la Comarca de la Ribera Baixa,de la que és Capital,de la Comunitat Valenciana.El seu origen va arrelar a l’Alqueria Andalusí.La ciutat de Sueca, tot i atenent a l’etimologia del topònim,a més de l’origen andalusí,els seus vestigis humans,trobats al su terme muncipal se’n remonten al Paleolític Superior.El nom Sueca procedeix de l’àrab Suwayqa,pronunciat col.loquialment “Sweqa”,el signifacat del qual és “Mercadillo”,diminutiu de “Süq” en àrab,és a dir “soco o mercado”. Des de l’any 1961 alberga el prestigiós Concurs Internacional de Paella Valenciana.

El seu Terme municipal forma part del Parc Natural de l’Albufera.El seu relleu és constituït per una inmensa Planícia formada pels carreteigs del Riu Júquer en recents èpoques i que a la part més Septentrional s’hi confonen amb les aigües de l’Albufera tot i formant uns terrenys força pantanosos;al bell mig d’aquesta Planícia un tossal de dolomies,la “Montanyeta dels Sants”,declarada l’any 2005 Microreserva,ja que és lúnica afloració rocosa del Terme municipal de Sueca en terra ferma.

El clima del gran Term municipal de Sueca és d’una transició entre el tìpic mediterrani,amb la particularitat de trobar-s’hi a la Franja,que el fa més irregular en les anuals precipitacions que a les Zones circundants,a més d’acumular-ne uns 100 mm més de preciptació a l’extrem-Sud,a causa de la retnció nubosa de la Serralada de Corbera i en part a què les danes o gota freda hi tenen més presencia i més intensitat al Sud de València i el Nord d’Alacant,no és difícil veure que plou al Casc Urbà,mentre que al Perelló no el fa,inclusivament hi faci sol en episodis del Gregal.És un rara avis que hi hagi destacables precipitacions amb el vent de Ponent.

La ciutat de Sueca va ser feta en donació pel Comte Ramon Berenguer IV a l’Orde dels Hospitalaris,tot i quedant així integrada a la Civilització Cristiana Occidental al segle XII,atorgada la Carta Pobla al segle XIII per Jaume I d’Aragó i l’Orde de l’Hospital.L’Albufera va qudar incorporada al Patrimoni Reial pel Monarca fins al segle XIX,on hi ha la caça d’Aus aquàtiques des del mandat del Martí l’Humà. La ciutat de Sueca,es va convertir en Ducat als inicis del segle XIX,tot i essent-ne el Primer Duc en Manuel Godoy,un valid de Carles IV d’Esapanya.

Es van construir les seves Muralles i declarada “Ciutat” en iniciar-se el segle XIX.Per un altre costat,l’economia suecana es fonamenta sobre dos grans Blocs:un primer bloc és l’arrós,la collita del qual puja sempre a més de 40.000 Tm.i,un segon Bloc,però en menor mesura,les hortalisses i les taronges. Le taronges i les hortalisses hi ocupen les dues Zones més solides,és a dir, a l’entorn de la ciutat i als marenys costers, als quals els camperols resguarden els seus camps de les fortes ventades i de la sorra mitjançant “Setos de cipreses, cañas y adelfas”.

Apart desarrolla la seva funció de Centre Comarcal vers les poblacions de les márgens del Riu Júcar: Poliñá de Júcar, Riola, Albalat, Fortaleny, etc, així com respecte a Sollana. *L’Església de la Mare de Déu de Sales (segle XVII),Es un emblemàtic element del municipi ja que és el Santuari de la Patrona de la ciudat,l’Aquitecte del qual va ser Frai Francesc Cabezas.La seva volta revestida de ceràmica destacam, clarament, en el paisatge suecà.Conegut popularment com "El Convent". Retaule Altar Major, frescos, pintura de Juan de Juanes, cúpula cerámica vidriada, sagristía, escalinata, camarí octogonal de la Mare de Déu, talla de la Verge i Museu.

 *L’Antic Convent dels PP Franciscans.Església de Sant Pere (segle XVIII).Església Parroquial de Sueca.Consta d’una Nau Central amb dos laterals en planta de creu.Declarada "Bien de Interés Cultural" por Resolució de 16 de juliol de 1999 de la Direcció General de Patrimoni. *Ermita de la montanyeta dels Sants de la Pedra (any 1613). Vista panorámica del Parc Natural de l’Albufera. Escala d’accés a l’Ermita: façana i atri Ojival primitiu "de Reconquesta" (segle XI), altar neoclàssic i sagristía.La Llar dels Vells,monument d’estil hispanomudéjar,construí l’any 1919,l’Arquitecte del qual va ser en Buenaventura Ferrando.És un edifici benéfico habilitat per les Germanes dels Vells Desamparats i dedicat a l’atenció i cura dels més grans.L’encomiable i esforçada Labor d’aquestes Religioses a Sueca s’hi refleteix al Libre Lección de soledad, de J. V. Yago.
Froilan Franco,àlies El Mestre

Catalunya versus el pioner europeu en Johan Cruiff

Hi ha països on el seleccionador nacional és estranger, i quan aquest arriba el país, com és normal, no parla la llengua del lloc a on l'han contractat. Però Catalunya exigent amb el personal que porta anys i panys com ara els molts anys que hi viu en Johan Cruyff,malgrat tot, pot exigir-li com a estranger el que encara no exigeix a un d'aquí en el dia rere dia,perquè quants catalanoparlants de soca-rel se li dirigeixen sempre en català?. Catalunya és força realista, i sap que la majoria de catalans practiquen la submissió lingüística.Quants catalans canvien al castellà només de sentir un "hola" amb una o tancada…? Personalment,l’he conegut al camp de futbol d’Aiguadolç,en penso que no és veritat que en Cruyff parli malament.En Johan Cruyff parla un holandès d’excel.lència, com tots els catalans parlen la seva llengua mare, només faltaría…!.És més,el seu castellà,home no és que sigui perfecte,però sí que és més que envejable.A mi, ja m'agradaria de parlar l'holandès com ell parla el castellà.A més, parla l'anglès i l'alemany amb soltura i els parla més que correctament.També m'agradaria a mi parlar-los com ell. No comprenc pas el per què,però ara alguns catalans es posem amb el Cruyff, però hi ha molta gent catalana que dirigeix Empreses ben bé catalanes, de fa anys i panys, els quals tampoc parlen català, i tampoc fan cap producte etiquetat en català.M’hi pregunto:per què en Cryuff parla l'anglès, l'alemany i el castellà, però no el català?. Molt curiós,la resposta amb tants a Catalunya,personalment no la sé,doctors té el fultbol català que el sabran respondre-hi.En Johan Cruyff s'ha mostrat "orgullós" de ser el nou Seleccionador català perquè la Federació Catalana ha iniciat "una direcció pionera a Europa" que li permet "entrenar i educar" mitjançant projectes socials per a infants i discapacitats (sic). Hom li va preguntar si aprendria català com a seleccionador nacional que s'ha convertit,en Cruyff va respondre així: “els nens mereixen més els fets que si parles en qualsevol idioma".És a dir,que en Cruyff informa els catalans i a Catalunya el segúent:"El que és important és explicar les coses, no en quin idioma fer-ho"-.Per llogar-hi cadires,Catalunya ! L’excel.lent esportista català i hores d’ara Selecionador Nacional de Fultbol,reconeix olímpicament que és importantíssim conèixer com més idiomes molt millor "per anar pel món",fet que no inclou el català, perquè tal com ha afirmat en alguna ocasió, la llengua catalana no casa amb una mentalitat internacional: "Jo sóc originari d'Holanda, un país molt petit, i no pretenc que tot el món aprengui holandès", ha declarat, convençut-.Malgrat tot, deu haver notat que aquestes declaracions tenen poc de solidàries, atès que, sota un pretès acte d'humilitat, ha dit que no domina cap de les llengües que parla (castellà, anglès, alemany i holandès) i que per tant ara no vol "violar el català",va sentencia no fa gaire-.EnJohan Cruyff porta 35 anys vivint a Catalunya. El problema per a Catalunya i els catalans és el repte que “ja dura” sobre l'oficialitat de la Selecció Catalana de Futbol.En Cruyff va dir al respecte que tampoc s'hi pensa esmerar perquè és "una qüestió de política esportiva i per tant dels polítics".Tot amb tot,el Johan Cruyff s'ha delatat en reconèixer que la seva relació amb el president de la UEFA, Michel Planiti, és "excel•lent". Malgrat que per la seva amistat podria convèncer-lo fàcilment que s'oficialitzés la selecció, Cruyff ha dit que prefereix s'alliberarà de traslladar-li la qüestió catalana,ai las!.Ara bé,en Joan Cruyff és un bon treballador del futbol i la seva línia de sempre a Catalunya ha estat destinada al foment de la pràctica de l’esport entre els nens i els discapacitats. D’ací que va assegurar que no cobrarà diners en els pròxims quatre anys,un acord que l’honora notablement-.Ell vol ésser pioner a Europa «Creant una línia de treball que serà única a Europa»,perr això es declarà «orgullós» de ser el Seleccionador de Catalunya,abans d’Holanda. Amb els seus compatriotes no va arribar mai a un pacte. «Si he de treballar en un lloc, el preu el poso jo, i decideixo si ho faig gratis o no», va comentar. «He tingut molta sort a la vida i ara tot el que faig és per als nens. Estic encantat que els diners que em podrien pagar serveixin per millorar l’atenció dels nens»-.Clar i català,en Joan Criff predica,no des de la trona,sinó amb un exemple d’altruisme amb un programa de treball «únic a Europa» que té un objectiu: «Invertir en la formació dels nens és invertir en el futur». Froilan Franco.El Mestre. Sitges

El franquisme sociològic,vigent a la societat del segle XXI

El silenci sobre el règim franquista ha imperat deliberadament en moltes institucions. La polèmica al voltant dels símbols i monuments franquistes ha reviscut a causa de la campanya que han endegat un grup d'experts per treure les restes del Generalíssim, “cabdill d'Espanya per la gràcia de Déu”, del Valle de los Caídos, aquell infame monument construït per a glòria d'un règim criminal, els membres del qual van fer matar fins al seu darrer batec. Com és habitual quan es parla de monuments franquistes sempre surt a relleu el monument a la Batalla de l'Ebre de Tortosa. És tan trist que el nom de de la ciutat hagi de sortir sempre embolicat de rostre franquista. Alguna responsabilitat i grossa tenen els i les seus/es dirigents actuals i els i les que han tingut responsabilitat de govern durant les darreres tres dècades. Sembla que per quatre vots ben comptats, pretenen mantenir el monument feixista més important d'Europa! Si això és el seu orgull.. i la seva imponent àliga imperial.! L'ombra de “frau econòmica torna a sortir a la palestra”, i és un argument més per mantenir el Generalíssim i el fundador de la Falange en un lloc de privilegi.Com lamentable és que el Monument franquista continuï presidint l'Ebre. No només l'àliga, tot el monument és franquista i representa els valors d'aquell règim. Ens diran que hi ha altres prioritats, que no és el moment, que no remenem coses que fan mal olor. La realitat és que tenen interessos polítics , i que sembla que els rellisquin tant la Memòria Històrica com les víctimes del franquisme pur i dur. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Iniciativa Escola 2012-2013

Somio tantes coses sobre l'escola pública...! N'he intentat explicar unes quantes,tot i aportant-ne les meves idees pedagògiques a la “Iniciativa Escola 2012-2013”. Potser algunes us cridaran l'atenció, o potser no; potser algunes no us agraden, o potser si...!.Només són somnis d'un mestre que intenta pensar per si mateix i a qui encara li queden moltes coses per aprendre. Somio amb una escola pública a la qual l’alumne no té por; pel contrari coneix el valor d’allò que n’està rebent i de l’època de la vida que està vivint; sent l’alegria de la joventut, el valor de l’amistat i la bellesa del coneixement. Somio que els alumnes Aprenen força: saben qui era en Ramon Llull, com es resol una equació, quins rius hi ha a Catalunya, per què les coses cauen al terra si no les agafem…!.Somio amb una escola pública a la que hi van els pares cada cop que hi ha un problema, un dubte, una nota baixa, però no per renyar el mestre, sino per ficar-s’hi d’acord en com renyar el nen. I somio que els nois tenen pares i no només amics, que han de tornar a casa a una hora determinada i que els revisen els deures cada dia. També els ensenyen que quan una persona parla és de mala educació interrompre i que cal dir “bon dia” a l’arribar a un lloc. Somio que el mestre torna a ser algú a qui cal respectar i en qui pots confiar alhora. I que aquest mestre és una persona que ha rebut prou formació com per a posar-se davant de 30 adolescents i ensenyar-los gramàtica, geografia, matemàtiques o física. Ha arribat a l’aula per les seves capacitats i coneixements i, a tots els mestres se’ls ha donat les mateixes oportunitats i possibilitat d’adquirir experiència docent, sigui quina sigui la seva especialitat, capacitat econòmica o circumstància vital. M’imagino el dia que no hi ha mestres que porten cinc anys en una llista i que, finalment, han d’hipotecar una vida ja estable per a fer allò que tant enyoren. No pot ser que la vida d’una persona depengui d’un número. Somio que una escola és un centre de coneixement, on s’ensenya i s’aprèn, on l’important és el saber per si mateix. Somio que els centres escolars no només ensenyen professions, perquè, abans de saber treballar, s’ha de saber cultura. En cas contrari, eduquen màquines de fer diners, sembre societats materialistes, cruels, buides d’esperit i de capacitat crítica. Ensenyen que l’única cosa important és treballar, guanyar diners ràpidament; “fer”, però no “saber”. Per això creen una societat sense gust per la literatura, ni per l’art, ni per la música; una societat èbria d’oci barat, sense ànima per distingir allò important de l’engany comercial; una joventut l’única forma de divertir-se de la qual és perjudicar-se. Per això les escoles tenen una sèrie de continguts mínims, essencials, que cal assolir abans de decidir el camí dels seus estudis. I somio que està clar quins són els objectius d’aprenentatge, i, que està clar que tot aquell alumne que, havent tingut una sèrie d’oportunitats, no els ha assolit, no aconsegueix el seu “suficient”. M’agradaria que tots els nois que obtenen el títol corresponent a una etapa educativa, tenen els mateixos coneixements, s’han hagut d’esforçar de la mateixa manera i han assolit els mateixos continguts.Somio que desapareixen els exàmens de “suficiència” i els aprovats gratuïts. M’agrada pensar que, un dia, als centres escolars serà important aprendre a valorar el coneixement per si mateix, sense un final laboral únicament. Crec en una societat rica culturalment." Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

La vella Espanya ha reaparegut al segle XXI

Si la vella Espanya ha reaparegut al segle XXI,els Països Catalans hauran de trobar una resposta: "Més classes de castellà als Països Catalans...?" A banda de les accions contra el català,els governs estatals també han promogut normatives perquè el castellà sigui més que una assignatura de llengua.L'any 2003, s'impulsa la "Campanya del català a l'escola",amb la finalitat d'aturar els Decrets que desenvolupen la Llei de Qualitat de l'Educació, que preveu un augment de les hores de castellà a les aules. La legislació del PP no s'arriba a aplicar a causa del canvi de govern a Madrid. La victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, però, no es tradueix en un període de tranquil•litat per a la Immersió Lingüística.A finals del 2006, l'Executiu estatal emet un Decret que imposa una hora més de castellà a l'Educació Primària. La resposta catalana és deixar en mans dels centres escolars l'aplicació de la tercera hora.El TSJC avala la normativa de la Generalitat, tot i que dóna un toc d'atenció perquè tots els centres compleixin amb el nombre d'hores fixat per Madrid. Contra la llei del cinema Després d'anys d'una presència anecdòtica del català als cinemes, el 1998 el Govern de CiU –Joan Maria Pujals era el conseller de Cultura– va promoure una Llei que proposava "quotes a l'exhibició"; l'oposició radical de "les majors de Hollywood" va fer que el Govern català acabés retirant el Decret i el substituís per una política de pactes. El resultat va donar només un 3 % de presència del català als cinemes. Per corregir el desequilibri, el segon govern tripartit –amb Joan Manuel Tresserras com a Conseller de Cultura– va impulsar una Llei del Cinema que estableix que la meitat de les còpies que s'exhibeixin estiguin doblades o subtitulades en català, si la versió original no és en català o en castellà (els films europeus amb menys de setze còpies en queden exempts). La Llei es va aprovar al Parlament català amb 117 vots a favor i 17 en contra, però ja des que era un projecte es va trobar amb l'oposició frontal d'exhibidors i distribuïdors: els primers van tancar un dia les sales en senyal de protesta i van projectar espots alarmistes als cinemes per denunciar la llei, mentre que els segons van reduir encara més els pocs films doblats al català i van amenaçar d'estrenar menys pel•lícules a Catalunya, i fins i tot fer-ho directament en versió original. L'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconstruït els ponts trencats amb les majors –que han tornat a doblar alguns títols al català–, però ha anunciat: “Si la llei no es pot aplicar la canviarem.” Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Els Columbrets i les colobres (2012)

Els Columbrets van ser coneguts pels Grecs amb el nom d'Ophiüsai pels Romans com a Colubrària. Denominacions responien a la gran quantitat de Colobres que hi vivien i que van ser eliminades totalment pels pobladors a finals del segle XIX,quan hom va incendiar l'Illa per eliminar la gran quantitat de Serps que hi habitaven llavors. Els Columbrets,també coneguts com les Illes Columbretes són un Arxipèlag que constitueix una Reserva natural del País Valencià.Els illots que el conformen estan situats a 56 km del Cap d'Orpesa, a la costa de la Plana.Està format per una sèrie d'Illots d'origen Volcànic reunits en quatre grups, anomenats: L’Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. Ocupa una superfície total de 19 hectàrees, 14 de les quals a l'Illa Grossa.Els Columbrets tenen un clima més sec que el peninsular,amb uns 300 litres de pluja l'any, i més càlid. Presenten nombrosos Cràters i Xemeneies Volcàniques. Actualment,l’any 2012, estan deshabitats, amb l'excepció de l' Illa Grossa, que compta amb un servei de vigilància de la reserva natural; des de mitjan segle XIX fins 1975 havia estat habitada de manera permanent. L' Illa Grossa compta amb un Far situat en un turó que, amb 67 metres d'altitud, és el punt més alt de l'Arxipèlag. Els Columbrets van servir com a Camp de Tir Militar fins a la seva protecció oficial.A partir de 1987 s'hi va instal•lar Personal de Vigilància de la Generalitat Valenciana.Va ser en gran part destruïda pels pobladors per a fer llenya i destruir les serps. A més, es van introduir animals domèstics com conills, cabres i porcs, que també van eliminar gran part de la vegetació. A l'illa Grossa hi ha restes de margalló , llentiscle i arítjol , que abans cobrien tot l'illot. A les àrees més pròximes al Mar Mediterrani hi ha fonoll marí i pastanaga marina i, a les parts altes, la sosa fina ,l’alfals arbori i els caps blancs endèmics “Lobularia maritima columbretensis”. Els Columbrets van ser declarats Parc Natural pel Decret 15/1988, de 25 de gener, del Consell de la Generalitat Valenciana, i reserva marina de 4.400 hectàrees per Ordre de 19 d'abril de 1990, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació.Van ésser-ne requalificats com a Reserva Natural per Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana.Només es permet la visita a l'Illa Grossa i, entre altres mesures de protecció, no se'n poden collir ni minerals, ni plantes ni animals. Prop de les costes de Castelló, a 28 milles del Cap d’Orpesa emergeixen, desafiant la mar, les antigues Illes de les Serps,àlies les Columbretes, d’'origen volcànic a mig camí entre la Península Ibèrica i les Illes Balears. Entre els visitants que les van frecuentar destaquen els grecs i els romans, sent els “Faroners i els seus familiars” els únics habitants des de mitjan del S. XIX.. Aquest Arxipèleg ocupa un total de 20 Hectàrees emergides amb una màxima logitud de 5 milles. S’assenta sobre una plataforma marina a 80 metres de profunditad.La presència humana sempre va ser devastadora tant per a la Flora com per a la Fauna originals,A l’aigua é son s’hi troven les seves grans riqueses:la seva força complicada Topografia és un veritable Santuari per a tantes espècies sobreexplotades,amb singularitats com ara el Corall vermell i l’Alga laminària rodriguezi. Les seves coves i Balmes sempre van ser els refugis tant dels contrabandistes com dels pirates, fins al segle XIX,en què s’gonstrueix el Far.Fins l’any 1975 (segle XX) hi va haver una estable població .També l’Arxipèleg va ser utilitzat com a Cap de Tir per a les Forces Armades,cosa la qual, que unit a la pesca furtiva i les incontrolades visites van produir un enorme deteriorament de l’entorn i la desaparició d’algunes espècies endèmiques,com la “Víbora de Columbretes”,que els romans les anomenaven Colubrària per la seva abundor. Els Columbrets tenen un clima més sec que el peninsular, amb uns 300 litres de pluja l'any, i més càlid. Presenten nombrosos cràters i xemeneies volcàniques.Actualment estan deshabitats, amb l'excepció de l'illa Grossa, que compta amb un servei de vigilància de la reserva natural; des de mitjan segle XIX fins 1975 havia estat habitada de manera permanent. L'Illa Grossa compta amb un far situat en un turó que, amb 67 metres d'altitud, és el punt més alt de l'arxipèlag. Els Columbrets van ser coneguts pels grecs amb el nom d'Ophiüsa i pels romans com a Colubrària. Aquestes denominacions responien a la gran quantitat de colobres que hi vivien i que van ser eliminades totalment pels pobladors a finals del segle XIX, en hom incendiar l'illa per eliminar la gran quantitat de serps que hi habitaven llavors. Els Columbrets foren declarats parc natural pel Decret 15/1988, de 25 de gener, del Consell de la Generalitat Valenciana, i reserva marina de 4.400 hectàrees per Ordre de 19 d'abril de 1990, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació. Foren requalificats com a reserva natural per llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana. El Far i el seu Aljub Davant del far, ens hi trobem amb un element Arquitectònic interessant: l’aljub del far, construït l’any 1856.Aquest Aljub,està format per dos vasos d’uns 60.000 litres cadascun. Si sotgem per la tanca del nord-oest d'aquest mirador, en eixir del far a l'esquerra, podem distingir a la llunyania, en els dies clars, la línia de costa: al sud-oest, el perfil de les muntanyes del Parc Natural de la Serra d'Espadà, més pròxim es troba el Paratge Natural del Desert de les Palmes ,darrere del qual es distingeiix la bella silueta del Penyagolosa, que, amb els seus 1.814 m constituïei un dels punts més alts de la Comunitat Valenciana. Més al nord el Parc Natural de la Serra d'Irta. De vegades, els dies més clars, s'arriben a veure la Serra del Montsià, a Tarragona, i el Parc Natural del Montgó cap al sud. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Les Quatre Barres,l'Escut del Comtat (2012)

L’al•lusió a un suposat "Pacte sobre el Títol i les Armes no és real", no n'hi ha cap prova,i, d'altra banda, al Comte de Barcelona no li'n calia cap, ni de cara al Títol de Rei ni de cara a l’Emprament de les seves armes. Només amb l'adquisició "per donació del Regne d'Aragó",el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV sabia ,prou bé, que el Títol de Rei li pertanyia a dreta llei, i si no el va fer servir va ésser per motius conjecturables, però no pas per cap mena d'estipulació. I ,pel que fa a les armes, el Comte de Barcelona ja tenia les seves i no necessitava de cap Pacte per a guardar-les-hi, així com per a emprar-les com a Armes de la seva Sobirania sobre el nou domini ,unit a l’antic.Per això que les Armes catalanes, les del Comte i les del Comtat de Barcelona van passar a ésser les armes de la Monarquia catyalana, que d’aleshores endavant regnaria damunt d’Aragó com ja regnava abans amb el títol de Comte sobre Catalunya i el farà més enllà damunt les terres conquerides a l'Islam o guanyades Mediterrània enllà. I el Senyal català de la "Bandera de les Quatre Barres Vermelles en Camp d'Or",àlies la Senyera, les Armes Heràldiques de la seva Sobirania s'estendrà per totes les terres que s'hi vagin integrant.I Aragó, per la seva banda, va conservar les seves pròpies armes,les quals ja no eren les Armes reials,ben clar. L'Escut dels Comtes de Barcelona,no és pas tan sols Dinàstic,sinó també és i per tots els cantons,Territorial.Com afirma l’Historiador català en Pere Miquel i Carbonell,era "l'Escut del Comtat i també el del seu Comte. Aquest és un fet tant evident i que en roman ben bé corroborat si es compara amb els Escuts Contemporanis,com els mateixos de l'antic Aragó. En el cas d'Aragó en passar a la Dominació dels Comtes de Barcelona, els "Quatre Pals van continuar essent el Símbol dels Sobirans de Catalunya i del seu terrritori, el Comtat, i per tant, de la Monarquia catalana general que governava el conjunt de pobles que li eren sotmesos.I van esdevenir, consegüentment, el símbol del nou Estat Medieval. Aquesta conservació de les armes pròpies, naturalment i lògica, donada la incorporació del Regne d’Aragó als Estats del Comte de Barcelona, significava el manteniment i conservació de la mateixa Sobirania,és a dir la de Catalunya.Ara bé, essent com va ésser un "Estat Dual" aquell que va néixer de la unió, cadascuna de les parts continuarà,clarament, amb, els seus signes particulars. Això és essencial, els signes catalans van ser els de la Monarquia, que d'aleshores regiria el nou ens polític general. És a dir, els Reis d’Aragó eren uns Sobirans que tot í portant aquest nom, entre d'altres, eren els Gestors de la Sobirania catalana d'aquell nou Estat Medieval.I,per una altra banda, el seu signe parlant i vistent n’eren les Armes pròpies,que, per tant, no van ser mai les Armes del Regne d'Aragó, sinó les armes del Comtat de Catalunya ,així mateix les de l’Estat, el qual, tanmateix, per ironies del destí i pel fet de dir-se Reis d'Aragó els seus Sobirans -és a dir, el que significa "Dominadors d'aquest Regne",ha estat barroerament anomenat “Regne d’Aragó” ,i,eufemísticament “ Corona d’Aragó”. Conseqüentment, no hi va haver tan sols una Dinastia Catalana a l’Aragó, sinó un Domini del Regne pel Poder Sobirà Català. Per això no hi va haver cap brisura o canvi a les armes de la Monarquia - les de Catalunya - i en canvi, n’hi va haver en l’Escut del Regne d’Aragó, on entremig de les seves armes antigues hi introduïren les armes catalanes. És a dir,clar i català, les armes aragoneses van desaparèixer dels senyals reials i van ser reemplaçades per les armes de l’altre nou Estat, les del seu nou Sobirà.Aquest significat de la bandera de les quatre barres es veu encara més clar si tenim observem l ' actitud aragonesa de reivindicar-les com a pròpies, perquè pensen així defugir el significat que tenen de domini català a Catalunya. És a dir, se les apropien perquè si són catalanes denoten una Monarquia catalana i el caràcter català del nou Estat.Oi,que s’ha de reconèixer la cabdal importància que tenen les armes heràldiques ?-.L’historiador en Pere Miquel Carbonell informa d'algunes cerimònies celebrades en la mort del Rei Joan II-.Que comparegueren al Palau reial de Barcelona, on estava de cos present el Rei : "quatre cavallers cuberts tots de marregues, ab sobrevestes reals cavalcants sobre quatre grossos e bons cavalls tots cuberts per lo semblant de marregues, ço és, de les orelles per tots los cossos fins als peus"-. La Tradició confirma ésser els següents capellans:el primer,era el mossen Francesc Burgues de Sant Climent, senyor de Viladecans ,que portava una bandera amb les armes de Sicília-.El segon,era el mossen Ferrando de Medrano natural de Navarra amb una bandera reial i armes de Navarra-.El tercer,era el mossèn Lois de Alberuela, natural d’ Aragó amb una bandera reial d’or i flama d’Aragó i armes antigues.El quart.el mossèn Miquel de Vivers, natural de Perpinyà amb bandera d’or i flama,també amb una cota d’armes-.Tots quatre eren acompanyats per uns altres cavallers amb els Escuts d’armes. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Plomes d'Or de les Lletres Sitgetanes (1967-2012)

Una de les dites més cruels sobre la condició humana és aquella que diu que “Ningú és profeta a la seva terra”,que ve a significar que ni tan sols pots esperar que els del teu entorn et facin costat. L’Ajuntament de Sitges,ha mantingut des de l’any 1967 i a través de moltes circunstàncies el guardó Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes per als escriptors i aquesta és una de les millors accions que des de les institucions es pot fer pels escriptors: fer que la seva societat es reconeixi i s’hi reconeixi-.I,així en justa i merescuda correspondència al treball d’escriptor,en penso que la vàrem encertar i que els seus raonaments són els que de veritat fan que tal...hagi optat per una vida professional a la seva mida,en la qual no hi ha escatima ni esforços ni hores de feina.No deu ésser fàcil decidir que farem quan serem grans,però tal...sí que l’ha sabut. La recerca i la creativitat han estat les dues vies per on transcorre el ja llarg tren de la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes i n'estic convençut que encara s'allargarà el nombre de 45 ,tot idonant moltes més sorpreses,periòdicament,tan ordenat i planificat com ens sembla que n'hi ha de personal. La importància que té per a...la societat civil,en aquest cas local i sitgetana,protagonista i destinatària dels esforços de recerca i estudi.El nou Ploma d’Or 2012, a punt de concedir-se,serà un altre homenatge a la llengua catalana,que s'utilitza en tots els registres de l’expressivitat. L’aiguabarreig entre memòria,història i realitat la trobem tant en Josep-Manel Soler i Soler,en Jacint Picas com en Ramon Planas,que feien prevaler a vegades l’dealisme a la veracitat i la memoralística que li demanaven els sitgetans.Però en... que encara no té edat per mitificar ha creat una mena de retaule on no hi manca res de ningú ni tan sols la figura entranyable dels gats dels espigons. Ja ens agradaria que la 46 Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-2012 en fos per un sitgetà d'adopció i d'excel.lència,el Preriodista en Víctor lluelles i Cardona,nascut a Cervera i domiciliat a Sitges.Com a escriptor i publicista sempre amb llengua catalana i com a Director dels dos Diaris Digitals www.sitgesnews.cat i www.independentnewus.cat,on molts sitgetans i catalans hi escriuen i opinen amb tota llibertat. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Antoni Briva i Mirabent,sitgetà i Bisbe d'Astorga

Monsenyor Antoni Briva i Mirabent,bisbe d’Astorga,va morir sobtadament,víctima d’un fulminant cobriment de cor,a dos quarts de deu del matí,dilluns dia 20 Juny 1967,quan es disposava a desdejunar-.El Dr Briva Mirabent està enterrat a la capella de la Mare de Déu de la Majestat,de la Catedral d’Astorga-. La Santa Seu designaria el seu successor el gallec Monsenyor Camilo Lorenzo Iglesias,Rector del Seminari Major d’Ourense,que l’any 2007 també celebra el Quarentè Aniversari del primer bisbe de la història de la nostra Vila de Sitges-.Un cop clausurat l’Any Rusiñol el 13 juny,el dia 20 és l’homenatge i el respecte a un sitgetà universal,el bisbe Dr Briva Mirabent-. El gran historiador català en Vicenç Vives deia que el català és un hom de de seny i de rampell-.Els bercians de la Mare de Déu de l’Enzina,Patrona de Ponferrada i del Bierzo Alto y Bajo (la comarca més extensa de l’Estat espanyol) van poder experimentar aquesta veritat en la persona del bisbe sitgetà, monsenyor Antoni Briva i Mirabent-. Com a fidels d’una diòcesi asturicense i com a cristians de sentiment i acció,vam observar que quan el seny del nostre quart bisbe català s’hi imposava,tot era com un vas d’oli, bo i guanyant-s’hi enllà totes les millors simpaties-.En la Diada de la Mare de Déu de l’Enzina, dia 8 Setembre de cada any,és a dir,la Diada del Bierzo ,any rere any,s’hi feia present al costat de les autoritats provincials i municipals ,i així,el tot Ponferrada volia ésser ben a prop del primer bisbe de la història de la Vila de Sitges-. Home i bisbe de seny i rauxa,hom diu que “quan li bufava la rauxa catalano-sitgetana”,sembla ser que li era molt més difícil l’entesa amb els capellans i els laics,responsables en els diferents càrrecs eclesials-.Durant vint-i-set anys,sempre a la Diòcesi d’Astorga,pel que sempre vaig sentir entre els meus familiars i amics (qui subscric era mestre públic a Munguia i Sitges,respectivament) va ser,que “el seu comentari més constant era l’aconseguir,pastoralment, un esdevenidor asturicense força equilibrat entre l’humà i el cristià de la diòcesi”-.En penso,per tant,que els 27 anys del primer bisbe sitgetà,sempre i per sempre a la Diòcesi asturicennse,va ser un signe molt positiu i molt favorable,que com a bisbe ,també s’estava realitzant i perfeccionant fora de Catalunya en aquestes dues vessants-. Ara bé,malgrat ésser una Diòcesi la d’Atorga,sembla ser que força complicada,on tres bisbes van morir amb tota normalitat d’un cobriment de cor,el primer bisbe sitgetà,Dr Briva Mirabent,va tenir la gran sort de venir a raure al Palau Episcopal de l’Arquitecte de Déu,el català Antoni Gaudí i Cornet,que malgrat no hi va viure mai...!,l’esperit de Catalunya i d’un altre bisbe català de Reus,molt amic d’en Gaudí,el bisbe Dr Grau,protagonista al 100%,seria la seva il.lusió el convertir-lo en Museu dels Camins de Sant Jaume per inhabitable i pel seu incomparable estil gòtic-modernista-. Astorga,maragata i lleonesa,és veritat que no tenia l’airet del mar ni el blauet i la llum de la bella subur,que el va veure-hi nèixer-.Vint-i-set, allunyat de la “Mar blava,mar verda,mar escumejant” d’en Maragall,que va acompanyar-lo des de la seva infantesa-.La Mar de Sitges suau i embolcallant de la seva joventut,durant aquells anys i panys,hores d’ara respiraria l’aire fred i ferèstec de la muntanya del Teleno....que el resulta força enfortidor-. Astorga no l’oblidarà mai,tant en la blancor de la neu de la muntanya d’el Teleno,on hi trobava Déu,com a la Catedral de la Verge Blanca,on descansa eternament-. Qui hi subscriu,enllà pel novembre de l’any 1990,en ocasió de la seva arribada a Sitges a les noces d’argent del casament de la seva neboda gran,com tots els sitgetans van poder observar-lo i admirar-lo-. Hom el va veure saludant el nou Rector mossèn Josep Nicolau i visitant el temple parroquial i singularment contemplant la Mar de Sitges....la mar sempre viscuda en l’enyor-.No cal dir-ne de la seva visita al Santuari de la Mare de Déu del Vinyet,i els seus sentiments vers la Patrona de la Comarca del Garraf !-. Els seus 27 llargs anys a Astorga van ser,segons totes les opinions a favor i en contra,dues dècades i mitja de benestar social i de fidelitat episcopal,tal com raja-.Va ser tota una institució com a bisbe catalano-sitgetà,feta de força treball i d’un molt sentit de superació sacerdotal-.En penso com en pensen els ciutadans asturicenes que la Divina Providència va concedir força perseverància en la seva nobilíssima i cristiana actitud episcopal-. Sempre ens imaginem que el nostre bisbe català,que hi feia el número quatre de bisbes catalans,no recordava amb recanç el seu temps de canonge,de professor i de rector del seminari a Barcelona,és a dir,allò dels especialistes en Dret dient-ne: “Distingue tempora et concordabis jure”-. Acabo amb una gratíssima expressió del Dr Briva en un escrit a un altre meu de felicitació del Nadal 1987,bo i expressant-li els meus sentiments sitgetans a més dels meus familiars poferrandins: “Eres maestro en mi pueblo y por tus clases pasa mis resobrinos y los hijos o nietos de mis amigos-.Yo sigo bregando en estas austeras y sobrias tierras leonesas,que a veces tienen unas pizcas de dureza y de crueldad-. Llevo 20 años en Astorga y aunque el tiempo pasa volando,las heridas dejan cicatrices en el viejo guerrero”-.”I,ara unes paraules en català: veig que ja parles el català del poble,que si bé és menys rebuscat,és més espontani i graciós-.En aquests últims temps hi ha hagut un excessiu afay de la nomenada purificació del llenguatge-.Cal fer-ho,però amb mesura”-.Un “Silenci d’Or” Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

El territori d'Aiguamúrcia (2012)

Les dues fites històriques inicials són els Castells d´Albà i el Castell de Selma , que comprenien tot el Terme jurisdiccional,llevat de les Ordes, que depenia de Montagut.El Castell d´Albà va ser repoblat, abans del segle X, per l´Església de Barcelona, que se´n va reservar el domini superior del castell i alguns drets.A mitjan s. XII, quan va establir-se dins el Terme jurisdiccional la Comunitat de monjos benedictins de Santes Creus, n´eren Feudataris l’Albert de Castellvell i Guillem d´Ollers, i Castlanes les Famílies Espiells i Albà, aquesta última amb Residència al Castell d’Albà. Des del s. XII, l´antic Domini del Castell d’Albà s´havia fraccionat en diferents Dominis i quadres, entre els quals Santes Creus,Aiguamúrcia i les Pobles, que des del segle XII van pasar a dependre de la jurisdicció dels Abats Cistercencs. A finals del s. XIII, l´Església de Barcelona perd el domini sobre el Castell i queda com a Senyoria de la Família Albà, a la qual succeeix Bertran de Gallifà. Més tard, passa a la Família Sant Vicenç i després, per una Aliança, als Marquesos de la Manresana, que hi van tenir el domini fins al s. XIX. El Castell de Selma va ser cedit, l´any 978, en Feu pel Bisbe de Barcelona a en Guitard de Mura, que hi havia bastit un castell. L´any 1142, Guillem de Sant Martí cedeix el Castell de Selma i el Terme jurisdiccional als Templers, i l´any 1171 el bisbe de Barcelona els cedeix també els Drets que tenia sobre la parròquia.L’Orde del Temple hi va crear la Comanda de Sant Cristòfol de Selma i, en extingir-se l´Ordre dels templers, el Terme jurisdiccional va pasar als Hospitalers. Durant la Guerra contra el Rei Joan II, el Castlà hospitaler del Castell de Selma va restar força fidel a la Generalitat de Catalunya.L’any 1834 s´hi va refugiar el Cap dels Carlins,en Romagosa, que hi seria afusellat junt amb el Rector de la parròquia del poble.L’any 1847 el Castell de Selma,dissortadament ja es trobava ja en ruïnes i el 1930 el poble de Selma ja era abandonat. Orígens del nom Aiguamúrcia El poble d´Aiguamúrcia s´origina dins l´Antiga Jurisdicció del Castell de l´Albà.Al segle XII, les Senyories d’Eimeric d´Espiells i de Bernat d´Albà,hi disputaven la seva Jurisdicció al Monestir Cistersenc de Santes Creus,però llavors va ser sempre més, un Lloc de Domini del Monestir de Santes Creus. Ara bé,n’hi ha dues versions sobre els orìgens del Nom Aiguamúrcia.Una versió l´atribueix a un Origen Romà,ja que en aquell temps les aigües del Riu Gaià hi eren consagrades a la Deessa Murtra (un dels nom de Venus) i per això el Lloc es va anomenar “Aquae Murtra”, que per l´evolució natural es convertiria en l’actual nom Aiguamúrcial.Una segona versió,també, té origen en el Riu Gaià,és a dir,que les aigües del Riu Gaià quan hi arriben a l´altura del poble s´estanquen i perden la verdor del fons, és a dir, es marceixen o es moren. D´aquí vindria la denominació d´Aiguamorta,que amb el temps,per evolució natural, esdevindria Aiguamúrcia. Ep!!.L’antiga Documentació molt sovint dóna “altres variants del nom Aiguamúrcia, com ara la de "Dayna Murcia" al segle XII. El poble de Santes Creus, format bàsicament pel seu famós Monestir Cistercense, també va originar-se amb un grup de 13 famílies, que l´any 1843, passada l´Etapa Revolucionària, van instal.lar-se a les cases dels Monjos benedictins ja jubilats.Sobre els altres “Nuclis de Població” o actuals o deshabitats que formen el Municipi d’Aiguamúrcia, cal destacar com a Tret històric característic, la seva total dependència al Monestir Cistercense. Ara bé,l´origen real del Monestir de Santes Creus cal cercar-lo,al segle XII -l´any 1150-, quan la Senyoria de Guillem Ramon de Montcada i els seus fills fan una donació a l´Abadia de la Grand Selva, al Llenguadoc, unes terres a Valldaura (Cerdanyola del Vallès), per a la construcció d´un Monestir benedictí.L´any 1152, aquest monestir ja funcionava, però aviat els monjos van buscar un indret molt més apartat del món sorollós, i, l´any 1158, es van traslladar a Santes Creus. El Monestir de Santes Creus,ja des dels primers “Decennis el Monestir té una gran vitalitat”, avancen les construccions i la biblioteca és ja important.Durant el s. XIII, el Monestir va tenir dos Abats, que donaren un definitiu impuls a la Comunitat Cistercense: Sant Bernat Calbó, Conseller de Jaume I, al qual acompanyà en les Conquestes de Mallorca i València, i l´Abat Gener, que obtingué la protecció del Rei Pere III el Gran.Durant l’Abadiat de Sant Bernat Calbó,va prendre un gran increment la Vida Cultural, la Biblioteca i l´Escriptori, i es va formar l´Escola Historiogràfica i Èpica. Santes Creus va tenir un importantíssim paper en la fundació de l´Orde Militar de Montesa,al segle XIV,que va substituír en part l’Orde del Temple.A mitjan s. XV, Santes Creus havia culminat la seva expansió territorial i exercia Domini Senyorial sobre Castells, Lloc i Pobles del Camp de Tarragona i Comarques veïnes.Els abats continuaran jugant un paper força important en la Política catalana, malgrat la nova condició de Poblet com a “Panteó Reial”. Van ser Consellers dels Reis i sempre al costat de les Institucions de Catalunya durant les guerres que se succeiren.Amb la incorporació al segle XVII a la Congregació Cistercenca d´Aragó, els Abats deixaren de ser vitalicis. Però la veritable decadència no comença fins al s. XIX, amb la guerra de la Independència. Durant el Trieni Constitucional (1821-23) va ser suprimida la comunitat i es van subhastar els seus béns.I abandonant els monjos el Monestir, que va ser incendiat i saquejat. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges