La Montserrat Roig,neix a Barcelona el 13 de juny de 1946, envoltada d’una família que li transmet l’amor per la literatura i per la seva llengua, la catalana.
*L'Educació Primària la fa al Col·legi Mare del Diví Pastor, i el Batxillerat a l’Institut Montserrat.El 1963 ingressa en la Universitat i s’hi implica amb els Moviments Marxistes de Resistència al Franquisme. El 1966 es casa amb Albert Puigdomènech, militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), on més tard ella també s’afilia, de manera intermitent.
*Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona (1968), comença a treballar com a Redactora en la Gran Enciclopèdia Catalana. El 1969 viatja a la Universitat de Perugia (Itàlia); un any després neix el primer fill, Roger, i rep el premi Víctor Català pel seu primer llibre, Molta roba i poc sabó. Simultàniament, comença la seva intensa trajectòria periodística: en Tele-Exprés, Serra d’Or i com a redactora en el Diccionari de Literatura Catalana —més endavant, escriurà també per a L’Avenç, Els Marges, Destino, Cuadernos para el diálogo, Triunfo i Vindicación Feminista, entre altres.
*El 1971 se separa del marit i, poc temps després, comença una llarga relació amb Joaquim Sempere, pare del seu segon fill, Jordi, nascut el 1975. El 1972 apareix Ramona, adéu, i del 1973 al 1974 treballa com a lectora d’espanyol a la Universitat de Bristol (Anglaterra). El 1976 guanya el premi Sant Jordi amb El temps de les cireres, novel·la que provoca un impacte considerable en la crítica literària del moment.
*El reconeixement unànime es confirma amb Els catalans als camps dels nazis (1977) —premi de la Crítica Serra d’Or—, ingent obra de recuperació de la memòria històrica. S’enceta en aquestos anys la seva carrera televisiva, amb el programa "Personatges" (TV2, 1977-1978). El 1980 resideix durant dos mesos a Leningrad, convidada per l’editorial Progreso de Moscú, per a fer un reportatge que es materialitza en Mi viaje al bloqueo (1982) i, també, L’agulla daurada (Premi Nacional de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, 1985). El 1980, a més, apareix L’hora violeta, novel·la que reflecteix la seva maduresa literària, i ¿Tiempo de mujer?, recull d’articles que, amb El feminismo (1981/1984), mostra el seu compromís amb la lluita per l’alliberament de la dona.
*El 1982 publica la novel·la L’òpera quotidiana i viatja a Mèxic i a Cuba, i l’any següent a la Universitat de Strathclyde (Glasgow). Durant aquests anys continua col·laborant amb diversos Programes Televisius ("Líders", premi Òmnium Cultural, i "Búscate la vida").El 1987 edita la novel·la La veu melodiosa i TV3 retransmet l’obra dramàtica El mateix paisatge. Dos anys després, apareix el recull de relats El cant de la joventut, que consolida la importància de la seva obra en el panorama literari dels vuitanta.
Poc després, viatja a la Universitat Estatal d'Arizona i quan torna se li diagnostica un càncer de mama, contra el qual comença una lluita contra rellotge. El 1990 —i fins a un dia abans de la seva mort— escriu per al diari Avui articles sota el títol "Un pensament de sal, un pessic de pebre", i el 1991 apareix el llibre que resumeix la seva visió de la literatura des del feminisme, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. El mateix any, l’obra Retrat de la senyora Clito Mestres és representada al teatre Romea per la seva germana Glòria. Mor el 10 de novembre de 1991, a Barcelona. Les seves obres han tingut una considerable difusió internacional gràcies a les traduccions, i l’estima dels lectors es manifesta en la successió d’homenatges que, des de diverses institucions, l’han recordada com a escriptora, periodista i intel·lectual feminista.
Avui dia 20 de desembre de 2011 té lloc, al venerable Ateneo de Madrid, un dels darrers actes de l'Any Maragall a la capital del Reino: conferència sobre la correspondència mantinguda entre Salamanca i Barcelona, ço és: entre Maragall i Unamuno, entre els anys 1900 i 1911. (Oportuníssim el llibre que va editar Edimar... l'any 1951, el de la vaga de tramvies!). L'exposició a la Biblioteca Nacional, a l'entorn de Maragall i la seva “paraula il·luminada”, cal qualificar-la de digna i de pedagògica. Del catàleg, n'he comprat i regalat ben bé una dotzena, a amics que viuen a Madrid.
ResponEliminaI ahir, al Centre Cultural Blanquerna, homenatge a Montserrat Roig, i tangencialment a Maria Aurèlia Capmany, escriptores catalanes que van morir ara fa vint anys. Amb intervencions magistrals de la professora Fanny Rubio i de la poeta, i assagista guardonada, Marta Pessarrodona. Les amigues Maria Aurèlia i Montserrat, així com el tan llegit, també en veu alta, don Joan són, per sort, figures vives, encara avui, a Madrid. Els col·legues d'aquesta ciutat em pregunten quants actes i homenatges i cicles i conferències i presentació de nous estudis han tingut lloc als països de parla catalana per tornar a recordar dues dones que, precisament, ens van ensenyar a recordar. I que van lluitar, sense ambigüitats, a favor de les dones, de la memòria, de l'escriptura com a eina per encunyar (i difondre) l'herència de tants instants viscuts –alguns de nit molt negra; d'altres d'heroïcitats que no ressenyaven els diaris–, a favor, en tot cas, d'aquest país, “una pàtria tan petita que la voldria completa”.
¿Quants actes? Els he dit que no ho sé. Quan passi per la meva ciutat natal ho preguntaré a les instàncies oficials d'un govern que, per obligació estatuària, ha de considerar la cultura com a acció de govern prioritària. I els formularé un prec, amb segell d'urgència: que reeditin els textos, en castellà –la majoria, introbables–, de totes dues dones, l'obra i la vida de les quals és d'una qualitat humana i literària que relegaria a la cambra dels mals endreços figures sobredimensionades de la prosa catalana d'avui. Ara és l'hora... quan les relacions entre els partits majoritaris a Catalunya i a Espanya són les de nuvis enlluernats, i encara fidels.