Hi celebrem el 178 Aniversari de la publicació de l’Oda a la Pàtria d’en Bonvantura Carles Aribau (1833-2011).Precisament el 23 d’agost la publicava El Vapor.Aquesta Oda a la Pàtria ,com a efemèride literària,és considerada com el Tret de Sortida al Moviment de la Renaixença a Catalunya.
“Adèu-siau,turons,per sempre adèu-siau,o serres desiguals que allì en la Pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repós etern,perr lo color més blau.Adéu tu,vell Montseny,que des de ton alt palau com guarda vigilant cobert de boira e neu guaites per un forat la tomba del Jueual mig del mar immens la malloruina neu”.
*Jo ton superbe front coneixia llavors com conéixer pogués lo front de mos parents,coneixia també lo so de tos torrents com la veu de ma mare,o de mon fill los plors.Més arrencat després per fats perseguidors,ja no conec ni sent com en millors vegades;així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors.
*Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella,si el cant del trobador no sent la mia orella ni desperta en mon pit un generós record?.En va a mon dolç país en ales jo em transport e veig delLlobregat la platja serpentina,que,fora de cantar en llengua llemosina no em queda més plaer,no tinc altre conhort.
*Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,la llengua d’aquells forts que acataren los reis,defengueren llurs drets,venjaren llurs agravis.Muira,muira l’ingrat que,en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu,no plora;que,en pensar en sos llars,no es consum ni s’enyora,ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
*En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia.En llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit.Sí,quan me trobo sol parla ab mon esperit,en llemosí li parl,que llengua altra no sent;e ma boca llavors no sap mentir ni ment,puix surten més raons del centre de mon pit.
Ix,doncs per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel.Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.Ix,e crida pel món,que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis,als estranys,a la posteritat.
*En Bonaventura Carles Arribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar el banquer Gasspar de Remisa.És un poema culte que està dividit en sis estrofes de vuit versos nobles,el poema portà realment per títol La Pàtria (Trobes),però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.E la carta que l’Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús.hi exposà el motiu d’haver escrit l’Oda i li encomanà de corregir-la i de remetrela a limpressor Antoni Bergnes de les Cases.
Estructura del poema:
*A la primera estrofa l’Aribau lamenta la pèrdua per sempre de la llengua catalana.És un plany,un comiat resignat d’una Pàtria entesa com a llengua.L’evocació de la pàtria es fa com d’un paisatge.Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.
*La Segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament,de l’elegia.Ara s’associa al paisatge amb la família i enyorant els elements físics,hom evoca els personals.
*La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glória a la llengua,la glòria passada.Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua d’en JosepPau Ballot i Torres i també amb la frase d’en Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals:Fem-li un refugi a la llengua,almenys fem-li un recer per recordar-la.
*La quarta estrofa,el que abans era un to de renúncia,ara és una invitació,un crit,un programa.Deixa clar que la llegua ha desaparegut del món literari.Esmenta savis,autoritats,costums i lleis.Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho fa amb el ropòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró.
*A la cinquena,torna l’evocació de pròpia i trascendental,doncs és amb la que usa quan es troba sols i parla amb el seu esperit.
*I,a la sisena,l’Aribau evoca la seua infantesa a Catalunya i amb exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró,a qui equipara simbólicament amb la Pàtria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada