Tot i que en Francesc Macià i Llussà havia nascut a Vilanova i la Geltrú, sempre es va vincular força amb les terres de Lleida.Després d'ingressar a l'Exèrcit espanyol, va arribar a Lleida el 1887 per fer-se càrrec de la Comandancia de Ingenieros Militares.
L'any 1895 va assolir el Grau militar de Comandant i el 1904, el de Tinent Coronel.Les seves relacions amb Lleida i els cercles econòmics de la plana lleidatana van determinar el seu Matrimoni,l'any 1888, amb l'Eugènia Lamarca, filla d'un Terratinent d'Alcarràs.L'any 1907 va acceptar ser el Candidat de Solidaritat Catalana per les Borges Blanques i per Barcelona.Aleshores, sota l'amenaça de formació d'un Tribunal d'Honor, va renunciar ,voluntàriament, a la Carrera militar.
Entre els anys 1907 i 1923 va obtenir l'Escó parlamentari del Districte de les Borges Blanques i va esdevenir un important personatge als Cercles polítics lleidatans.Tanmateix,hi experimentava una Evolució política que feia augmentar la seva influència personal sobre el Moviment Nacionalista català.
Va estar afiliat a la Lliga Regionalista fins l'any 1912, però d'una manera més nominal que efectiva (sic).En Francesc Macià i Llussà,molt decebut pel fracàs de la "Coalició Solidaritat Catalana",s'acostar al Republicanisme Catalanista i a l'Obrerisme més radical. Aquesta "radicalització" explica que hi posés en marxa el "Partit Independentista Estat Català (1922)".
Exiliat en motiu del Cop d'Estat de Primo de Rivera, va iniciar una nova vida política com a incansable Conspirador.És l'època de l'Intent d'Invasió de Catalunya des de Prats de Molló l'any 1926, una conspiració que va acabar amb la seva detenció per la Policia francesa.
En tornar de l'Exili l'any 1931,any dels inicis de la Segona República espanyola,va participar-hi en la creació d'ERC,una Formació política catalana de la qual va ser elegit President de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
Després de la Victòria electoral de la seva ERC,el 14 d'abril de 1931 va proclamar l'Estat Català (sic i resic), integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques (FRI).I,després de negociar amb el Govern Provisional de la República Espanyola a Madrid, va acceptar la creació de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya.
En va ser President fins que va morir el dia de Nadal de l'any 1933,és a dir,que l'any 2012 farà 79 anys.El seu enterrament va aplegar una multitud, la qual cosa demostra la popularitat de la seva figura. Tothom li deia amb simpatia "l'Avi", i es va convertir en un símbol de la voluntat d'afirmació nacional de Catalunya.
El Bisbe Irurita es va negar -rotundament- a enviar Capellans a la vetlla de Francesc Macià,però mercès a l'Arquebisbe Vidal i Barraquer el va obligar a fer-ho.L'Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un document inèdit que revela diversos fets relacionats amb la mort de "L'Avi".
Monsenyor Manuel Irurita, Bisbe de Barcelona quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, es va negar en un primer moment a enviar capellans a la vetlla i va ser l'arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes.Aquesta revelació s'inclou en un document fins ara inèdit que ha fet avui públic l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que permet consultar-ho al seu portal a internet coincidint amb la commemoració del 79è aniversari de la mort de Macià.El document és una carta de Jaume Creus, amic íntim de Macià, que va escriure l'any 1970 al biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del president.
En Jaume Creus va viure molt directament les circumstàncies de la mort de Macià i va cuidar-se del seu embalsamament.En la seva carta, explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d'enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient.
La carta de Creus explica que “a Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix la carta– posava com a condició que també hi havien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes. ‘Doncs llavors no hi ha capellans', deia el bisbe”.
La citada Associació també dóna a conèixer avui un altre document històric relacionat amb la mort de Macià, que és la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del president, conegut popularment com l'Avi.A la crònica, Alavedra parla de l'acceptació de la mort per part de Macià: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir. No ho creia. Va ser més tard, això. Però quan ho va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de Macià i quan finalment Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
Froilan Franco,àlies El Mestre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada