La Comtessa Ermesenda de Carcassona,
Estadista feudal als Països Catalans (segle XI)
La Comtessa Ermessenda era filla de Roger I de Carcassona i d’Adelaida de Gavaldà,molt poc coneguda al segle XXI als Països Catalans,malgrat governar durant seixanta anys i ésser coetània de l’Abat Oliva,ara bé la Història dels Països Catalans ens la presenta com una dona complexa i apassionant,que sedueix encara per la seva força,per la seva intensitat,perquè era una Comtessa en la que s’hi conjuminava “l’equilibri entre el poder i els sentiments”,que no sempre l’afavoreixen.
Ermessenda de Carcassona, será comtessa de Barcelona, Girona i Osona i va governar com a Regent ,primer del seu fill Berenguer Ramon I,(1017-1023), amb qui va regnar després fins la mort d'ell, i després va ser també Regent del seu nét Ramon Berenguer I (1035-1041),fill de Ramon Borrell,Comte de Barcelona, “qui mort l’any 1017”, un cop vídua va governar durant seixanta anys, imposant-se al seu fill, Berenguer Ramon I, i al marge del seu nét, Ramon Berenguer I, el Vell.
Va ser una de les dones amb més autoritat dins la política catalana del segle XI i també dins la Història de Girona-.La seva vida és un exemple de l'evolució de la condició de la dona aristocràtica: la dona de sang noble que va passar de gaudir d'una situació privilegiada a la pèrdua de poder dins un món en guerra (sic).Políticament va tenir un paper molt important als Països Catalans, sobretot després de la mort del seu marit, el 1017-.Casada l’any 993 amb Ramon Borrell, va participar de valent amb ell en el govern dels seus Comtats, en la Presidència de les assemblees i tribunals i en les campanyes militars a Al-Àndalus-.
En morir el seu marit, segons els costums de la Llei Visigoda, va quedar com a Usufructuària dels béns del seu difunt marit; i a més es va encarregar del Tutelatge del seu fill Berenguer Ramon I fins la seva majoria d'edat,l’any 1023.Aleshores lluitaria contra el Comte d'Empúries i, més tard, contra el seu propi fill Berenguer Ramon I per conservar el Poder als Països Catalans i quan aquest va morir l’any 1035, la Comtessa Ermessenda de Carcassna,va ésser de bell nou Tutora del seu nét Ramon Berenguer I, perquè la seva mare, Guisla de Lluçà, havia perdut tots els drets sobre el Govern Comtal arran del casament amb el Vescomte de Barcelona, Udalard II. Altrament,a partir de 1053 va lluitar amb Ramon Berenguer, que havia estat Excomunicat pel Vaticà a causa del casament amb Almodis de la Marca i que es trobava en una situació difícil davant Mir Geribert i la Noblesa revoltada-.
Clar i català,aquesta dona catalana que va tenir un poder polític molt important per als Països Catalans,és extraordinària,jo diria que insòlita en alguns aspectes com ara poder governar en solitari en una època en què els homes eren els qui exercien el poder arreu de Catalunya i,és que la Comtessa Ermessenda de Carcassona va ser una dona catalana amb un projecte polític-social molt gran,tot i intentant unir territoris i comtats mitjançant la Llei Visigoda o Goda,que no aprovava que els negocis es discutissin per mitjà de la lluita i la violència,per això passa a la Història de Catalunya com una gran Estadista,cosa que li permet ésser-ne paral.lela amb els estadistes històrics i una autèntica volcà català del segle XI.La seva tomba és a la Catedral de Girona,un dels llocs on apareixen per primer cop les Quatre Barres de l’Escut Comtal de Barcelona :els pals vermells sobre fons daurat-.
I,com tot s’ha de dir,l’Ermessenda de Carcassona,també va tenir una relació estretíssima amb l’Església catòlica i catalana de la seva època medieval,per exemple l’any 1015 va fer un donatiu a la Catedral de Girona de 100 Unces d’Or per a la construcció de les parets i la coberta de la nova Catedral romànica,tot i essent l’animadora de les Fundacions dels Monestirs femení de Sant Daniel de Girona i masculí de Sant Feliu de Guíxols,sense oblidar-nos-en que al seu Testament va fer sucodses donacions al Vaticà.
Durant les seves dues Regències,l'Aristocràcia catalana va iniciar el procés de Feudalització de Catalunya,tot i enfrontant-se de ple als Prínceps i a l'Església,però recolzada per Consellers com Gombau de Besora, el jutge Ponç Bonfill Marc i els bisbes partidaris de la Reforma Gregoriana com l'Abat Oliba, Bisbe de Vic i l’Abat de Ripoll i Cuixà, o el seu germà Pere Roger de Carcassona, Bisbe de Girona-.Ara no podem oblidar-nos-en que el seu gran Poder a Catalunya, provenia de l'immens dot que va rebre de manera usufructuària, que comprenia els dos Comtats de Girona i Osona,és a dir, que l’economia funcionava a la perfecció.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges.
divendres, 30 de març del 2012
dijous, 29 de març del 2012
Imposar els sentiments no pas les raons (2012)
Resulta que ara són radicals,els que pretenen canviar, com sigui, la realitat social imposant els seus sentiments, que no les seves raons, a la resta de ciutadans.
Per descomptat que els catalans no es considere radicals en cap de les acceptacions etimològiques de la paraula,llevat de la defensa dels sus principis democràtics i nacionalistes, com no pot ser d'altra manera
Globalment, per activa i per passiva, qualsevol Nacionalisme és excloent, necessita ressaltar la diferència i supedita la llibertat individual a la col•lectiva, i no precisament per a la superació d'injustícies socials, justificat en un sentiment de pertenència, la majoria de les vegades manipulat mitjançant la desmesurada exaltació del que entenen "fets diferencials".
Els segles XIX i XX, respectivament, estan plens d'Exemples que la major de les vegades ha acabat en tragèdies per a les societats que han patit el Nacionalisme com a base de la seva Convivència. Només en les Nacions,on el valor de la llibertat individual ha impregnat les Lleis han aconseguit el desenvolupament de societats democràtiques i han estat capaços d'assimilar tota mena de races i cultures, i això és el que hom vol per a Catalunya i a l'Estat espanyol.
D'altra banda, un "insigne" columnista habitual en aquest setmanari, que en el seu moment no va tenir inconvenient a col• laborar en el nostre Ajuntament de la mà del Partit Popular, s'ha permès fer escarni i mofa d'un símbol, que per a alguns ciutadans d'aquesta Villa representa el sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya de forma unívoca. Pel mateix que al columnista li molestaria que es poguessin utilitzar frases pejoratives envers els símbols que el representen, li recomanem defensi i divulgui com vulgui els seus sentiments i raons, però alhora s'abstingui de fer-ho vexant els d'altres. La utilització demagògica de les paraules pot ser divertit i simpàtic per a un mateix, però no ajuda a la convivència en una societat tan oberta i plural com la sitgetana.
Per acabar, reafirmem, un cop més, que igual que en el seu moment la pertinença a Europa va ser i segueix sent una garantia per a la llibertat, igualment l'any 2012, considerem que la pertinença a la Nació catalana i a la Nació espanyola ens garanteix aquesta mateixa llibertat, davant dels que des d’alternatives identitàries o messianismes esquerrans pretenen imposar els seus sentiments i concepcions polítiques per sobre de la llibertat individual de cada ciutadà.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Per descomptat que els catalans no es considere radicals en cap de les acceptacions etimològiques de la paraula,llevat de la defensa dels sus principis democràtics i nacionalistes, com no pot ser d'altra manera
Globalment, per activa i per passiva, qualsevol Nacionalisme és excloent, necessita ressaltar la diferència i supedita la llibertat individual a la col•lectiva, i no precisament per a la superació d'injustícies socials, justificat en un sentiment de pertenència, la majoria de les vegades manipulat mitjançant la desmesurada exaltació del que entenen "fets diferencials".
Els segles XIX i XX, respectivament, estan plens d'Exemples que la major de les vegades ha acabat en tragèdies per a les societats que han patit el Nacionalisme com a base de la seva Convivència. Només en les Nacions,on el valor de la llibertat individual ha impregnat les Lleis han aconseguit el desenvolupament de societats democràtiques i han estat capaços d'assimilar tota mena de races i cultures, i això és el que hom vol per a Catalunya i a l'Estat espanyol.
D'altra banda, un "insigne" columnista habitual en aquest setmanari, que en el seu moment no va tenir inconvenient a col• laborar en el nostre Ajuntament de la mà del Partit Popular, s'ha permès fer escarni i mofa d'un símbol, que per a alguns ciutadans d'aquesta Villa representa el sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya de forma unívoca. Pel mateix que al columnista li molestaria que es poguessin utilitzar frases pejoratives envers els símbols que el representen, li recomanem defensi i divulgui com vulgui els seus sentiments i raons, però alhora s'abstingui de fer-ho vexant els d'altres. La utilització demagògica de les paraules pot ser divertit i simpàtic per a un mateix, però no ajuda a la convivència en una societat tan oberta i plural com la sitgetana.
Per acabar, reafirmem, un cop més, que igual que en el seu moment la pertinença a Europa va ser i segueix sent una garantia per a la llibertat, igualment l'any 2012, considerem que la pertinença a la Nació catalana i a la Nació espanyola ens garanteix aquesta mateixa llibertat, davant dels que des d’alternatives identitàries o messianismes esquerrans pretenen imposar els seus sentiments i concepcions polítiques per sobre de la llibertat individual de cada ciutadà.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
divendres, 23 de març del 2012
Ressuscitem l'Ortografia a Catalunya (2012)
"Hom es planteja d’apujar l’exigència lingüística a les aules catalanes amb el noble fi que els Mestres del segle XXI i del futur no permetin les faltes a la pissarra.
"Matem l’Ortografia",era un títol d’un Crèdit Trimestral de llengua catalana, presentat en un dels Cursos de Formació dels Mestres i els Professors per a la Reforma Educativa, i formava part d’una llista d’altres títols nous que pretesament havien de servir per motivar l’alumnat i fer que els mestres i els professors de català deixéssim d’obsessionar-nos amb qüestions menors, com ara la Vocal Neutra i l’Accentuació, per passar a centrar-nos en el més important: la llengua com a eina de comunicació, la producció de textos orals i escrits, el plaer de l’escriptura.
La teoria, benintencionada,era que si s'aconsegueix que els adolescents s’interesséssin pels aspectes més amens, de l’ús de la llengua catalana,com ara aprendre a confeccionar un telenotícies, un diari personal, fins i tot un diàleg divertit que pogués servir per lligar amb aquell noi o aquella noia., després l’aprenentatge dels aspectes formals, com la Sintaxi o l’Ortografia, vindrien per si sols, gairebé per ciència infusa: memòria visual, al capdavall.
Davant del raonable escepticisme de molts,l'entusiasme dels "Predicadors de la Reforma Educativa dels anys 1990, que presentaven tot allò com si haguessin descobert la sopa d’all i, en la majoria de casos, amb un aire de superioritat aclaparador.
A la pràctica, el que vam fer, obligats per les circumstàncies i després de múltiples cursets, reunions, discussions, i d’una infinitat d’hores perdudes, va ser trossejar i desordenar aquells coneixements que abans ensenyàvem d’una forma ordenada, i distribuir-los per trimestres que no podien ser correlatius, o bé t’exposaves a incórrer en la il•legalitat.
Els dossiers, primer, i els llibres després (les editorials ben aviat es van adaptar a la demanda, encara que la recomanació inicial era que cada professor es fes el seu propi material, de l’estil de "Matem l’ortografia" es van convertir en un aiguabarreig que incloïa, tot en un, tipologia textual, vocabulari, unes gotetes de sintaxi, unes miques d’ortografia i una pinzellada de literatura, com més 'light' millor, que no fos dit.
El resultat és, deu anys després, el següent: hom es planteja d’apujar l’exigència lingüística a les proves de Selectivitat per als alumnes que vulguin estudiar Magisteri, amb el noble fi que els mestres del futur no facin faltes a la pissarra.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
"Matem l’Ortografia",era un títol d’un Crèdit Trimestral de llengua catalana, presentat en un dels Cursos de Formació dels Mestres i els Professors per a la Reforma Educativa, i formava part d’una llista d’altres títols nous que pretesament havien de servir per motivar l’alumnat i fer que els mestres i els professors de català deixéssim d’obsessionar-nos amb qüestions menors, com ara la Vocal Neutra i l’Accentuació, per passar a centrar-nos en el més important: la llengua com a eina de comunicació, la producció de textos orals i escrits, el plaer de l’escriptura.
La teoria, benintencionada,era que si s'aconsegueix que els adolescents s’interesséssin pels aspectes més amens, de l’ús de la llengua catalana,com ara aprendre a confeccionar un telenotícies, un diari personal, fins i tot un diàleg divertit que pogués servir per lligar amb aquell noi o aquella noia., després l’aprenentatge dels aspectes formals, com la Sintaxi o l’Ortografia, vindrien per si sols, gairebé per ciència infusa: memòria visual, al capdavall.
Davant del raonable escepticisme de molts,l'entusiasme dels "Predicadors de la Reforma Educativa dels anys 1990, que presentaven tot allò com si haguessin descobert la sopa d’all i, en la majoria de casos, amb un aire de superioritat aclaparador.
A la pràctica, el que vam fer, obligats per les circumstàncies i després de múltiples cursets, reunions, discussions, i d’una infinitat d’hores perdudes, va ser trossejar i desordenar aquells coneixements que abans ensenyàvem d’una forma ordenada, i distribuir-los per trimestres que no podien ser correlatius, o bé t’exposaves a incórrer en la il•legalitat.
Els dossiers, primer, i els llibres després (les editorials ben aviat es van adaptar a la demanda, encara que la recomanació inicial era que cada professor es fes el seu propi material, de l’estil de "Matem l’ortografia" es van convertir en un aiguabarreig que incloïa, tot en un, tipologia textual, vocabulari, unes gotetes de sintaxi, unes miques d’ortografia i una pinzellada de literatura, com més 'light' millor, que no fos dit.
El resultat és, deu anys després, el següent: hom es planteja d’apujar l’exigència lingüística a les proves de Selectivitat per als alumnes que vulguin estudiar Magisteri, amb el noble fi que els mestres del futur no facin faltes a la pissarra.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 21 de març del 2012
De Carnestoltes i d'Excursions (2012)
Desprès del Carne stoltes i, un any més, seria bo que els centres escolars es plantegessin quin ha de ser el seu paper respecte a aquesta celebració.
És cert que l’escola ha contribuït a la recuperació d’aquesta festa que havia estat censurada i que havia quedat poc més que oblidada. Però un cop assumit això, i en la mesura en què la societat ja ha incorporat aquesta festa com a seva, valdria la pena reflexionar si l’esforç que li suposa a l’escola celebrar-la compensa la inversió de temps que fa en preparar les disfresses de la rua escolar.
Són moltes les hores que es dediquen les setmanes prèvies a la rua per tal de que tot llueixi bonic. Des del punt de vista educatiu, val la pena tot aquest esforç?
Potser el temps de les rues escolars ja ha passat i el que caldria més seria ensenyar les arrels d’aquesta tradició per tal que els nostres alumnes, juntament amb les seves famílies, acabin participant més activament a la rua de la seva localitat.
Amb el cor a la mà caldria preguntar-se quin és el benefici que treuen els nostres alumnes d’aquesta activitat escolar, més enllà d’aturar un munt de dies l’activitat normal de les matèries a impartir i a banda del gran esforç que suposa la preparació de la rua als mestres i professors.
Ningú discuteix que la recuperació del carnestoltes ha estat una contribució social de l'escola més enllà de l’aprenentatge, però que avui dia s’hauria de tenir present més la vessant de l’aprenentatge que no pas la lúdica.
El mateix caldria repensar sobre el tema de les excursions a realitzar. Si en el seu origen va ser l’escola anomenada activa la que incorporà excursions o sortides per conèixer el medi natural i geogràfic, va ser a partir dels anys seixanta en que aquestes van esdevenir unes activitats molt importants dins la formació dels alumnes.
Aquestes sortides, aquestes excursions, eren organitzades pels mestres i professors mitjançant gestions telefòniques o, fins i tot, anant-hi abans, un cap de setmana, a preparar-les personalment. Però els últims anys estem assistint a una major professionalització de les activitats i de les sortides escolars, trobant-nos immersos en una competició d’una oferta que el que busca és captar més clients. Així no és estrany veure anunciats programes de cases de colònies que ofereixen tota mena d’activitats i, fins i tot, discoteca a la nit després de sopar.
ot està tan organitzat que moltes vegades el paper dels mestres i professors queda reduït a la d’un espectador qualsevol i fa que no hi participin ni que vetllin pels seus alumnes. I la demanda d’aquests serveis integrals sembla que va en augment.
Des dels centres escolars no s’hauria mai de permetre que els docents no tinguin el paper protagonista a l’hora de dirigir l’aprenentatge dels seus alumnes.
Les direccions pedagògiques no haurien de consentir que uns monitors del lleure guiïn les activitats formatives dels seus alumnes i que arribin a anul·lar i, fins i tot, fomentar l’absència dels docents responsables d’aquests. La iniciativa sempre l’han de tenir els docents.
En l’altre extrem trobem les excursions o sortides a llocs com Port Aventura, Eurodisney, la platja, els parcs aquàtics i un llarg etcètera que són sortides de caire lúdic que poden fer les famílies amb els seus fills i que no cal que les facin amb l’escola o institut.
Des de l’escola s’ha d’oferir allò que contribueixi a l’aprenentatge i al desenvolupament personal i social dels nostres alumnes i que, en tot cas, no li pot oferir el seu entorn més immediat i no caure en un parany...!
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
És cert que l’escola ha contribuït a la recuperació d’aquesta festa que havia estat censurada i que havia quedat poc més que oblidada. Però un cop assumit això, i en la mesura en què la societat ja ha incorporat aquesta festa com a seva, valdria la pena reflexionar si l’esforç que li suposa a l’escola celebrar-la compensa la inversió de temps que fa en preparar les disfresses de la rua escolar.
Són moltes les hores que es dediquen les setmanes prèvies a la rua per tal de que tot llueixi bonic. Des del punt de vista educatiu, val la pena tot aquest esforç?
Potser el temps de les rues escolars ja ha passat i el que caldria més seria ensenyar les arrels d’aquesta tradició per tal que els nostres alumnes, juntament amb les seves famílies, acabin participant més activament a la rua de la seva localitat.
Amb el cor a la mà caldria preguntar-se quin és el benefici que treuen els nostres alumnes d’aquesta activitat escolar, més enllà d’aturar un munt de dies l’activitat normal de les matèries a impartir i a banda del gran esforç que suposa la preparació de la rua als mestres i professors.
Ningú discuteix que la recuperació del carnestoltes ha estat una contribució social de l'escola més enllà de l’aprenentatge, però que avui dia s’hauria de tenir present més la vessant de l’aprenentatge que no pas la lúdica.
El mateix caldria repensar sobre el tema de les excursions a realitzar. Si en el seu origen va ser l’escola anomenada activa la que incorporà excursions o sortides per conèixer el medi natural i geogràfic, va ser a partir dels anys seixanta en que aquestes van esdevenir unes activitats molt importants dins la formació dels alumnes.
Aquestes sortides, aquestes excursions, eren organitzades pels mestres i professors mitjançant gestions telefòniques o, fins i tot, anant-hi abans, un cap de setmana, a preparar-les personalment. Però els últims anys estem assistint a una major professionalització de les activitats i de les sortides escolars, trobant-nos immersos en una competició d’una oferta que el que busca és captar més clients. Així no és estrany veure anunciats programes de cases de colònies que ofereixen tota mena d’activitats i, fins i tot, discoteca a la nit després de sopar.
ot està tan organitzat que moltes vegades el paper dels mestres i professors queda reduït a la d’un espectador qualsevol i fa que no hi participin ni que vetllin pels seus alumnes. I la demanda d’aquests serveis integrals sembla que va en augment.
Des dels centres escolars no s’hauria mai de permetre que els docents no tinguin el paper protagonista a l’hora de dirigir l’aprenentatge dels seus alumnes.
Les direccions pedagògiques no haurien de consentir que uns monitors del lleure guiïn les activitats formatives dels seus alumnes i que arribin a anul·lar i, fins i tot, fomentar l’absència dels docents responsables d’aquests. La iniciativa sempre l’han de tenir els docents.
En l’altre extrem trobem les excursions o sortides a llocs com Port Aventura, Eurodisney, la platja, els parcs aquàtics i un llarg etcètera que són sortides de caire lúdic que poden fer les famílies amb els seus fills i que no cal que les facin amb l’escola o institut.
Des de l’escola s’ha d’oferir allò que contribueixi a l’aprenentatge i al desenvolupament personal i social dels nostres alumnes i que, en tot cas, no li pot oferir el seu entorn més immediat i no caure en un parany...!
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimarts, 20 de març del 2012
Apàtrides,Incultes i (de vegades) Analfabets (2012)
Són paraules ben poc agraïdes.Costarà molt, si és que s'arriba a aconseguir, superar l'actual estat de coses a l'Educació i l’ensenyament públic.
*I costarà molt perquè és un Sistema sotmès a la dictadura dels Sindicats que sembla que tan sols pretenen mantenir els suposats privilegis de mestres i professors?. Els Sindicats mai no expliquen per què s'oposen sistemàticament a millorar de veritat les condicions de l'Ofici amb més autonomia per als centres i més responsabilitat per als Directors de centre per formar un equip amb un projecte formatiu i instructiu avaluable objectivament avaluable.
Qui, i per què, va decidir, fa cosa de catorze cursos i anys, que els adolescents d'ara no són capaços d'aprendre el que diverses generacions havien après sense problemes?. Quan fas aquesta pregunta et solen respondre que en comptes de coneixements ara els proporcionen eines d'aprenentatge-.
Tota una errada!.I,un error perquè, si això fos veritat, encara mai no s'han sabut quines són aquestes eines i com han funcionat fins ara-. Bé, com han funcionat sí, perquè no es noten-. Amb aquest sistema de les eines, els alumnes de baix queden penjats i els de dalt, orfes-. Aquest sistema ens ha acostumat a tots, societat inclosa, a la Llei del Mínim Esforç, a relativitzar-ho tot, a menystenir les Creences, a desprestigiar la memòria i l'ortografia, a oblidar que un dia formàrem part de l'Occident civilitzat, amb ordre, higiene, bon gust, disciplina, estudi i esforç-.
Una societat i, per tant, una Educació que ja fa temps que va decidir desfer-se de Déu i ara no creu en res-. Rodolem per un pendent boirós i profund sense aturador el fons del qual no s'albira-. Sitges ha passat de ser la gran encisera a ser la gran descreguda-. Què transmetem a les escoles? Tics i tacs, això sí, però això sol no porta enlloc-. I no val en absolut l'excusa de la immigració i els nouvinguts a Sitges i Catalunya-.
Alemanya i Suïssa se'n van fer un fart de rebre emigrants espanyols, per exemple, la dècada dels seixanta-. I Alemanya ho ha continuat fent amb els turcs-.Però van ser aquests emigrants que van haver d'espavilar-se, que van haver d'aprendre les llengües, alemany, francès o italià-. Països com cal, que no van adaptar-se als costums i les tradicions dels qui hi arribaven, sinó que van ser aquests que, si volien, havien de fer l'esforç d'integració.
Aquí, a Catalunya, amb aquest bonisme atroç, fals i mentider, ho fem al revés: mirem d'adaptar-nos als immigrants per tal que no se sentin desplaçats de la vida, les llengües i els costums dels països dels quals han fugit per cames-. I el cas és que ningú no en respon, ningú no pren mesures-. I així la barca s'enfonsa sense remei per manca de timoner, per manca d'il•lusió,de compromís, perquè no tenim cap projecte i no sabem on volem anar com a país i com a catalans i sitgetans-.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*I costarà molt perquè és un Sistema sotmès a la dictadura dels Sindicats que sembla que tan sols pretenen mantenir els suposats privilegis de mestres i professors?. Els Sindicats mai no expliquen per què s'oposen sistemàticament a millorar de veritat les condicions de l'Ofici amb més autonomia per als centres i més responsabilitat per als Directors de centre per formar un equip amb un projecte formatiu i instructiu avaluable objectivament avaluable.
Qui, i per què, va decidir, fa cosa de catorze cursos i anys, que els adolescents d'ara no són capaços d'aprendre el que diverses generacions havien après sense problemes?. Quan fas aquesta pregunta et solen respondre que en comptes de coneixements ara els proporcionen eines d'aprenentatge-.
Tota una errada!.I,un error perquè, si això fos veritat, encara mai no s'han sabut quines són aquestes eines i com han funcionat fins ara-. Bé, com han funcionat sí, perquè no es noten-. Amb aquest sistema de les eines, els alumnes de baix queden penjats i els de dalt, orfes-. Aquest sistema ens ha acostumat a tots, societat inclosa, a la Llei del Mínim Esforç, a relativitzar-ho tot, a menystenir les Creences, a desprestigiar la memòria i l'ortografia, a oblidar que un dia formàrem part de l'Occident civilitzat, amb ordre, higiene, bon gust, disciplina, estudi i esforç-.
Una societat i, per tant, una Educació que ja fa temps que va decidir desfer-se de Déu i ara no creu en res-. Rodolem per un pendent boirós i profund sense aturador el fons del qual no s'albira-. Sitges ha passat de ser la gran encisera a ser la gran descreguda-. Què transmetem a les escoles? Tics i tacs, això sí, però això sol no porta enlloc-. I no val en absolut l'excusa de la immigració i els nouvinguts a Sitges i Catalunya-.
Alemanya i Suïssa se'n van fer un fart de rebre emigrants espanyols, per exemple, la dècada dels seixanta-. I Alemanya ho ha continuat fent amb els turcs-.Però van ser aquests emigrants que van haver d'espavilar-se, que van haver d'aprendre les llengües, alemany, francès o italià-. Països com cal, que no van adaptar-se als costums i les tradicions dels qui hi arribaven, sinó que van ser aquests que, si volien, havien de fer l'esforç d'integració.
Aquí, a Catalunya, amb aquest bonisme atroç, fals i mentider, ho fem al revés: mirem d'adaptar-nos als immigrants per tal que no se sentin desplaçats de la vida, les llengües i els costums dels països dels quals han fugit per cames-. I el cas és que ningú no en respon, ningú no pren mesures-. I així la barca s'enfonsa sense remei per manca de timoner, per manca d'il•lusió,de compromís, perquè no tenim cap projecte i no sabem on volem anar com a país i com a catalans i sitgetans-.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dilluns, 19 de març del 2012
Recuperat el "Te Deum Laudamus" del Mestre Zabala (2012)
Avui dia de Sant Josep,en la Conmemoració del Bicentenari de la Constitució (1812-2012) es recupera "Te Deum laudamus" del Mestre Zabala, que es va interpretar ara fa 200 anys a l'ESglésia de la Mare de Dèu del Carme en acció de gràcies a la Promulgació de la Carta Magna gaditana (La Pepa).
"La Grande Chapelle" és l'encarregada de tornar a interpretar-lo el 19 de març,dia de Sant Josep a les 10.30 al mateix Temple on hi va cantar-se fa dos segles,amb la Regència de la Nació i els Diputats de leas Corts de Cádiz,com a espectadors.
Aquesta Peça Musical del "Te Deum",d'en Nicolàs Zabala,Mestre de Capella de la Catedral (1808-1829),és una Obra de força envergadura per a Doble Cor,solistes i Orquestra, formada per 16 números, dels quals,9 sòn pera un o més Solistes i la resta per al Co o Doble Cor.
Aquesta obra del "Te Deum" respon als cànons estilístics de l'época: transición del Barroc al Classicisme,en té brillantor i bona sonoritat.Les Fonts es conserven en el format habitual de l'època.No existeixen Partituras, sinó "particelas separadas cada voz e instrumento",per la qual cosa ha estat necessaria la trascripción de l'0bra al format actual i la creació de la Partitura complerta.
El "Te Deum Laudamus" consta de 16 peces:a)Te Deum Laudamus;b)Tibi Omnes Angeli //Tibi Cherubim;c)Sanctus, Sanctus, Sanctus// Pleni Sunt;d) Te Gloriosus Apostolorum// The Propetharum;e) The Martyrum Candidatus// Te Per Orben; f) Patre Immensae Maiestatis //Venerandum tuum;g) Sanctus Quoquen Paraclytium Spiritu, Tu Rex Gloriae Christie;h) Tu Patris // Tu ad Liberandum suscepturus;i)Tu devicto mortis acculeo // Tu ad dexteram;j) Iudex crederis esse venturus;k) Te ergo quaesumus tuis famulis, Aeterna Fac Cum Sanctis // Salvum Fac Populum; Et rege Eos // Per Singulos Dies // Et Laudamus nomen tuum // Dignare Nomine; Miserere Nostri Domine // Fiat Misercordia Tua y por último In Te Domine Speravi.
"La Grande Chapelle" és un conjunt vocal i instrumental de música antiga amb vocació europea.Pren el seu nom de la Capella Musical de la Casa de Borgonya i,d`Habsburg que va servir a la Branca espanyola al segle XVII (coneguda també com a Capella Flamenca).
Especialitzada en música sacra, "La gran Chapelle" té per objectiu realitzar una nova Lectura de les obres vocals dels segles XVI a XVIII,amb especial predilecció per la Policoral del Barroc.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
"La Grande Chapelle" és l'encarregada de tornar a interpretar-lo el 19 de març,dia de Sant Josep a les 10.30 al mateix Temple on hi va cantar-se fa dos segles,amb la Regència de la Nació i els Diputats de leas Corts de Cádiz,com a espectadors.
Aquesta Peça Musical del "Te Deum",d'en Nicolàs Zabala,Mestre de Capella de la Catedral (1808-1829),és una Obra de força envergadura per a Doble Cor,solistes i Orquestra, formada per 16 números, dels quals,9 sòn pera un o més Solistes i la resta per al Co o Doble Cor.
Aquesta obra del "Te Deum" respon als cànons estilístics de l'época: transición del Barroc al Classicisme,en té brillantor i bona sonoritat.Les Fonts es conserven en el format habitual de l'època.No existeixen Partituras, sinó "particelas separadas cada voz e instrumento",per la qual cosa ha estat necessaria la trascripción de l'0bra al format actual i la creació de la Partitura complerta.
El "Te Deum Laudamus" consta de 16 peces:a)Te Deum Laudamus;b)Tibi Omnes Angeli //Tibi Cherubim;c)Sanctus, Sanctus, Sanctus// Pleni Sunt;d) Te Gloriosus Apostolorum// The Propetharum;e) The Martyrum Candidatus// Te Per Orben; f) Patre Immensae Maiestatis //Venerandum tuum;g) Sanctus Quoquen Paraclytium Spiritu, Tu Rex Gloriae Christie;h) Tu Patris // Tu ad Liberandum suscepturus;i)Tu devicto mortis acculeo // Tu ad dexteram;j) Iudex crederis esse venturus;k) Te ergo quaesumus tuis famulis, Aeterna Fac Cum Sanctis // Salvum Fac Populum; Et rege Eos // Per Singulos Dies // Et Laudamus nomen tuum // Dignare Nomine; Miserere Nostri Domine // Fiat Misercordia Tua y por último In Te Domine Speravi.
"La Grande Chapelle" és un conjunt vocal i instrumental de música antiga amb vocació europea.Pren el seu nom de la Capella Musical de la Casa de Borgonya i,d`Habsburg que va servir a la Branca espanyola al segle XVII (coneguda també com a Capella Flamenca).
Especialitzada en música sacra, "La gran Chapelle" té per objectiu realitzar una nova Lectura de les obres vocals dels segles XVI a XVIII,amb especial predilecció per la Policoral del Barroc.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Primer President republicà de la Generalitat de Catalunya
Tot i que en Francesc Macià i Llussà havia nascut a Vilanova i la Geltrú, sempre es va vincular força amb les terres de Lleida.Després d'ingressar a l'Exèrcit espanyol, va arribar a Lleida el 1887 per fer-se càrrec de la Comandancia de Ingenieros Militares.
L'any 1895 va assolir el Grau militar de Comandant i el 1904, el de Tinent Coronel.Les seves relacions amb Lleida i els cercles econòmics de la plana lleidatana van determinar el seu Matrimoni,l'any 1888, amb l'Eugènia Lamarca, filla d'un Terratinent d'Alcarràs.L'any 1907 va acceptar ser el Candidat de Solidaritat Catalana per les Borges Blanques i per Barcelona.Aleshores, sota l'amenaça de formació d'un Tribunal d'Honor, va renunciar ,voluntàriament, a la Carrera militar.
Entre els anys 1907 i 1923 va obtenir l'Escó parlamentari del Districte de les Borges Blanques i va esdevenir un important personatge als Cercles polítics lleidatans.Tanmateix,hi experimentava una Evolució política que feia augmentar la seva influència personal sobre el Moviment Nacionalista català.
Va estar afiliat a la Lliga Regionalista fins l'any 1912, però d'una manera més nominal que efectiva (sic).En Francesc Macià i Llussà,molt decebut pel fracàs de la "Coalició Solidaritat Catalana",s'acostar al Republicanisme Catalanista i a l'Obrerisme més radical. Aquesta "radicalització" explica que hi posés en marxa el "Partit Independentista Estat Català (1922)".
Exiliat en motiu del Cop d'Estat de Primo de Rivera, va iniciar una nova vida política com a incansable Conspirador.És l'època de l'Intent d'Invasió de Catalunya des de Prats de Molló l'any 1926, una conspiració que va acabar amb la seva detenció per la Policia francesa.
En tornar de l'Exili l'any 1931,any dels inicis de la Segona República espanyola,va participar-hi en la creació d'ERC,una Formació política catalana de la qual va ser elegit President de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
Després de la Victòria electoral de la seva ERC,el 14 d'abril de 1931 va proclamar l'Estat Català (sic i resic), integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques (FRI).I,després de negociar amb el Govern Provisional de la República Espanyola a Madrid, va acceptar la creació de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya.
En va ser President fins que va morir el dia de Nadal de l'any 1933,és a dir,que l'any 2012 farà 79 anys.El seu enterrament va aplegar una multitud, la qual cosa demostra la popularitat de la seva figura. Tothom li deia amb simpatia "l'Avi", i es va convertir en un símbol de la voluntat d'afirmació nacional de Catalunya.
El Bisbe Irurita es va negar -rotundament- a enviar Capellans a la vetlla de Francesc Macià,però mercès a l'Arquebisbe Vidal i Barraquer el va obligar a fer-ho.L'Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un document inèdit que revela diversos fets relacionats amb la mort de "L'Avi".
Monsenyor Manuel Irurita, Bisbe de Barcelona quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, es va negar en un primer moment a enviar capellans a la vetlla i va ser l'arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes.Aquesta revelació s'inclou en un document fins ara inèdit que ha fet avui públic l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que permet consultar-ho al seu portal a internet coincidint amb la commemoració del 79è aniversari de la mort de Macià.El document és una carta de Jaume Creus, amic íntim de Macià, que va escriure l'any 1970 al biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del president.
En Jaume Creus va viure molt directament les circumstàncies de la mort de Macià i va cuidar-se del seu embalsamament.En la seva carta, explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d'enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient.
La carta de Creus explica que “a Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix la carta– posava com a condició que també hi havien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes. ‘Doncs llavors no hi ha capellans', deia el bisbe”.
La citada Associació també dóna a conèixer avui un altre document històric relacionat amb la mort de Macià, que és la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del president, conegut popularment com l'Avi.A la crònica, Alavedra parla de l'acceptació de la mort per part de Macià: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir. No ho creia. Va ser més tard, això. Però quan ho va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de Macià i quan finalment Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
Froilan Franco,àlies El Mestre
L'any 1895 va assolir el Grau militar de Comandant i el 1904, el de Tinent Coronel.Les seves relacions amb Lleida i els cercles econòmics de la plana lleidatana van determinar el seu Matrimoni,l'any 1888, amb l'Eugènia Lamarca, filla d'un Terratinent d'Alcarràs.L'any 1907 va acceptar ser el Candidat de Solidaritat Catalana per les Borges Blanques i per Barcelona.Aleshores, sota l'amenaça de formació d'un Tribunal d'Honor, va renunciar ,voluntàriament, a la Carrera militar.
Entre els anys 1907 i 1923 va obtenir l'Escó parlamentari del Districte de les Borges Blanques i va esdevenir un important personatge als Cercles polítics lleidatans.Tanmateix,hi experimentava una Evolució política que feia augmentar la seva influència personal sobre el Moviment Nacionalista català.
Va estar afiliat a la Lliga Regionalista fins l'any 1912, però d'una manera més nominal que efectiva (sic).En Francesc Macià i Llussà,molt decebut pel fracàs de la "Coalició Solidaritat Catalana",s'acostar al Republicanisme Catalanista i a l'Obrerisme més radical. Aquesta "radicalització" explica que hi posés en marxa el "Partit Independentista Estat Català (1922)".
Exiliat en motiu del Cop d'Estat de Primo de Rivera, va iniciar una nova vida política com a incansable Conspirador.És l'època de l'Intent d'Invasió de Catalunya des de Prats de Molló l'any 1926, una conspiració que va acabar amb la seva detenció per la Policia francesa.
En tornar de l'Exili l'any 1931,any dels inicis de la Segona República espanyola,va participar-hi en la creació d'ERC,una Formació política catalana de la qual va ser elegit President de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
Després de la Victòria electoral de la seva ERC,el 14 d'abril de 1931 va proclamar l'Estat Català (sic i resic), integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques (FRI).I,després de negociar amb el Govern Provisional de la República Espanyola a Madrid, va acceptar la creació de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya.
En va ser President fins que va morir el dia de Nadal de l'any 1933,és a dir,que l'any 2012 farà 79 anys.El seu enterrament va aplegar una multitud, la qual cosa demostra la popularitat de la seva figura. Tothom li deia amb simpatia "l'Avi", i es va convertir en un símbol de la voluntat d'afirmació nacional de Catalunya.
El Bisbe Irurita es va negar -rotundament- a enviar Capellans a la vetlla de Francesc Macià,però mercès a l'Arquebisbe Vidal i Barraquer el va obligar a fer-ho.L'Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un document inèdit que revela diversos fets relacionats amb la mort de "L'Avi".
Monsenyor Manuel Irurita, Bisbe de Barcelona quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, es va negar en un primer moment a enviar capellans a la vetlla i va ser l'arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes.Aquesta revelació s'inclou en un document fins ara inèdit que ha fet avui públic l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que permet consultar-ho al seu portal a internet coincidint amb la commemoració del 79è aniversari de la mort de Macià.El document és una carta de Jaume Creus, amic íntim de Macià, que va escriure l'any 1970 al biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del president.
En Jaume Creus va viure molt directament les circumstàncies de la mort de Macià i va cuidar-se del seu embalsamament.En la seva carta, explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d'enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient.
La carta de Creus explica que “a Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix la carta– posava com a condició que també hi havien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes. ‘Doncs llavors no hi ha capellans', deia el bisbe”.
La citada Associació també dóna a conèixer avui un altre document històric relacionat amb la mort de Macià, que és la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del president, conegut popularment com l'Avi.A la crònica, Alavedra parla de l'acceptació de la mort per part de Macià: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir. No ho creia. Va ser més tard, això. Però quan ho va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de Macià i quan finalment Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
Froilan Franco,àlies El Mestre
diumenge, 18 de març del 2012
El Codi de Lleis Medieval escrit en Llengua catalana
Durant la segona meitat del segle XIX, va haver-hi un bon nombre d’erudits d’arreu dels territoris de la mal anomenada Corona d’Aragó, que varen dedicar el seu temps a l’Estudi del "Consitudinae Catalunya".
Serà el "Primer Codi de Lleis Medieval", escrit en català,i que és la defensa del Dret Civil Català.Les idees catalanistes,propagades pel català federalista en Valentí Almirall i per la Unió Catalanista van adquirir força embranzida,tot i recuperant d’una mena de Memòria Històrica l’interès per la Història de Catalunya.
El passat medieval dels territoris de la Corona d’Aragó,i les Lleis que la van regir, va passar al “Primer Pla del Punt de Mira” de tots aquells catalans que anhelaven la recuperació dels seus Drets Nacionals a Catalunya.
I,en el Camp Literari,davant el Renaixement,també va influir força en els Jurisconsults catalans,s’esforçaven en defensar les pròpies Lleis de Catalunya, esmicolades –justa la fusta- per l’omnipresent i funest “Decret de Nova Planta” (sic).Tant la Legislació catalana com Codi Civil Català hi van trobar nombrosos defensors a Catalunya,com ara en Joan Martí i Miralles,en Ramon Foguet,en Lluís Lluís i Dolç i Josep Franquet i Ferreres.
L’any 1888 (segle XIX),el Govern central espanyol aprovava el seu Codi Civil, conegut arreu com “Codi Civil d’Alonso Martínez”,que va provocar una forta protesta arreu de Catalunya, ja que es creia que vulneraven els Drets Històrics Catalans.Fins i tot,va crear-se una “Comissió Codificadora” que havia d’analitzar la situació creada, en la qual varen participar-hi activament els Jurisconsults citats.
El prestigiós Codi de Lleis Medieval,va ser recordat molt per la feina que realitzaren el català en Ramon Foguet i el valencià Benvingut Oliver, que varen realitzar estudis complerts d’aquesta obra que els va servir igualment per carregar-se de motius per combatre qualsevol legislació contrària als interessos autòctons.
En Ramon Foguet va estudiar Lleis a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a la Facultat de Dret de Madrid. D’ideologia carlista, va inspirar el Diari La Voz de la Patria i va ser elegit Diputat Provincial. Va publicar una edició del Llibre de les Costums Catalans” l’any 1877 (que va tenir una magnífica repercussió a nivell de tots els Països Catalans).
Anys més tard,l’any 1892, tornaria a incidir en el tema amb la publicació de l’obra “Derecho Catalán – Instituciones civiles de Catalunya”, en defensa de la Personalitat Jurídica de Catalunya davant dels intents d’instauració de l’abans esmentat Codi Civil unificador que recordava els Decrets de Nova Planta,que va ser molt contestat per part de la premsa catalana de les darreres dècades del segle XIX.
La crítica d’en Ramon Foguet hi queia en el fet que el Govern Central considerava Províncies allò que ell considerava com a Pobles:Clar i català,si veritablenent el Govern central vol respectar i conservar la Legislació dels Pobles que la tenen pròpia, mai no hagués de dir que les hi presentarà totes com apèndixs del “Código Civil Español”, si no és que afermadament creu que cap ni un d’ells en té un “Cos cabdal i complert de Legislació”, que mereixi ser conegut i conservat,com se’l mereix el “Codi dels Costums Escrits” .
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Serà el "Primer Codi de Lleis Medieval", escrit en català,i que és la defensa del Dret Civil Català.Les idees catalanistes,propagades pel català federalista en Valentí Almirall i per la Unió Catalanista van adquirir força embranzida,tot i recuperant d’una mena de Memòria Històrica l’interès per la Història de Catalunya.
El passat medieval dels territoris de la Corona d’Aragó,i les Lleis que la van regir, va passar al “Primer Pla del Punt de Mira” de tots aquells catalans que anhelaven la recuperació dels seus Drets Nacionals a Catalunya.
I,en el Camp Literari,davant el Renaixement,també va influir força en els Jurisconsults catalans,s’esforçaven en defensar les pròpies Lleis de Catalunya, esmicolades –justa la fusta- per l’omnipresent i funest “Decret de Nova Planta” (sic).Tant la Legislació catalana com Codi Civil Català hi van trobar nombrosos defensors a Catalunya,com ara en Joan Martí i Miralles,en Ramon Foguet,en Lluís Lluís i Dolç i Josep Franquet i Ferreres.
L’any 1888 (segle XIX),el Govern central espanyol aprovava el seu Codi Civil, conegut arreu com “Codi Civil d’Alonso Martínez”,que va provocar una forta protesta arreu de Catalunya, ja que es creia que vulneraven els Drets Històrics Catalans.Fins i tot,va crear-se una “Comissió Codificadora” que havia d’analitzar la situació creada, en la qual varen participar-hi activament els Jurisconsults citats.
El prestigiós Codi de Lleis Medieval,va ser recordat molt per la feina que realitzaren el català en Ramon Foguet i el valencià Benvingut Oliver, que varen realitzar estudis complerts d’aquesta obra que els va servir igualment per carregar-se de motius per combatre qualsevol legislació contrària als interessos autòctons.
En Ramon Foguet va estudiar Lleis a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a la Facultat de Dret de Madrid. D’ideologia carlista, va inspirar el Diari La Voz de la Patria i va ser elegit Diputat Provincial. Va publicar una edició del Llibre de les Costums Catalans” l’any 1877 (que va tenir una magnífica repercussió a nivell de tots els Països Catalans).
Anys més tard,l’any 1892, tornaria a incidir en el tema amb la publicació de l’obra “Derecho Catalán – Instituciones civiles de Catalunya”, en defensa de la Personalitat Jurídica de Catalunya davant dels intents d’instauració de l’abans esmentat Codi Civil unificador que recordava els Decrets de Nova Planta,que va ser molt contestat per part de la premsa catalana de les darreres dècades del segle XIX.
La crítica d’en Ramon Foguet hi queia en el fet que el Govern Central considerava Províncies allò que ell considerava com a Pobles:Clar i català,si veritablenent el Govern central vol respectar i conservar la Legislació dels Pobles que la tenen pròpia, mai no hagués de dir que les hi presentarà totes com apèndixs del “Código Civil Español”, si no és que afermadament creu que cap ni un d’ells en té un “Cos cabdal i complert de Legislació”, que mereixi ser conegut i conservat,com se’l mereix el “Codi dels Costums Escrits” .
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dissabte, 17 de març del 2012
Presència d'En Jordi Pujol i Soley a Sitges (2012)
Dia 16 de març de 2012
L'Honorable Jordi Pujol i la seva esposa Sra Marta Ferrusola són convidats a Sitges per a celebrar el 30 Aniversari de la Trobada dels Intel.lectuals catalans i castellans a la ciutat de Barcelona,concretament l'any 1981.
Els responsables de l'Oficina sitgetana HydraMedia hi conviden 25 persones sitgetanes -entre les quals m'hi compto - al restaurant PIC-NIC de Sitges,on en un reservat del centre,l'Honorable Jordi Pujol va tenir paraules sobre aquest Aniversari i un debat al respecte.
Són 5 hores d'assemblea,on la complaença dels 25 convidats a l'acte amb un dinar,de franc i molt generós va ser tot un rècor a Sitges.Entre els 25 convidats n'hi havia en Miquel Forns i Fusté,Alcalde de Sitges,qui al final va mostrar-se molt agraït a la presència del Matrimoni català més estimat tot i entregant-li un un exemplar sobre la Vila de Sitges.No cal dir-ne que els aplaudiments van ser constants.
Qui subscriu,en Froilan Franco,mestre de l'Escola pública Esteve Barrachina,va mostrar-se força agraït,primer amb el Sr Jordi Pujol,qui el 28 d'Abril de l'any 1995 va felicitar-me mitjançant un escrit per la concessió de la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995.Vaig entregar-li una còpia d'aquell escrit,que me'l va acollir molt atentament.I en finalitzar l'acte,recordar a la Sra Marta Ferrusola aquells discursos a Montjüíc de Barcelona en finalitzar la Campanya "El Païs a l'Escola" als 20.000 escolars i mestres (entre els quals hi eren el 6è curs d'EGB i el seu Tutor en Froilan Franco),durant tres cursos.
La campanya "El País a l'Escola" organitzada els anys 80 del segle XX pel Congrés de Cultura Catalana (vaig ser consoci dos anys) tractava d'aconseguir-hi una escola catalana en català a travès de la Història de Catalunya i la Cançó catalana.Precisament,en Froilan Franco,Mestre de Català,durant tres cursos s'presentava amb cançons sitgetanes i catalanes.L'acte d'excel.lència a Barcelona sempre va ser en diumenge delmes de Maig,cosa que afavoria la presència no només d'alumnes,sinó també de mares i pares.
Com que l'any 1986 va ser el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (el primer va ser l'any 1906),no cal dir-ne que l'Himne "Obrim Serens..." del Congrés era un element més dels meus alumnes de 6è A (32 alumnes) en la nostra participació en la campanya "El País a l'Escola".Només hi va participar l'Escola Pública "Esteve Barrachina",en la que,sortosament,hi vaig exercir de l'any 1983 a l'any 2000.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995
L'Honorable Jordi Pujol i la seva esposa Sra Marta Ferrusola són convidats a Sitges per a celebrar el 30 Aniversari de la Trobada dels Intel.lectuals catalans i castellans a la ciutat de Barcelona,concretament l'any 1981.
Els responsables de l'Oficina sitgetana HydraMedia hi conviden 25 persones sitgetanes -entre les quals m'hi compto - al restaurant PIC-NIC de Sitges,on en un reservat del centre,l'Honorable Jordi Pujol va tenir paraules sobre aquest Aniversari i un debat al respecte.
Són 5 hores d'assemblea,on la complaença dels 25 convidats a l'acte amb un dinar,de franc i molt generós va ser tot un rècor a Sitges.Entre els 25 convidats n'hi havia en Miquel Forns i Fusté,Alcalde de Sitges,qui al final va mostrar-se molt agraït a la presència del Matrimoni català més estimat tot i entregant-li un un exemplar sobre la Vila de Sitges.No cal dir-ne que els aplaudiments van ser constants.
Qui subscriu,en Froilan Franco,mestre de l'Escola pública Esteve Barrachina,va mostrar-se força agraït,primer amb el Sr Jordi Pujol,qui el 28 d'Abril de l'any 1995 va felicitar-me mitjançant un escrit per la concessió de la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995.Vaig entregar-li una còpia d'aquell escrit,que me'l va acollir molt atentament.I en finalitzar l'acte,recordar a la Sra Marta Ferrusola aquells discursos a Montjüíc de Barcelona en finalitzar la Campanya "El Païs a l'Escola" als 20.000 escolars i mestres (entre els quals hi eren el 6è curs d'EGB i el seu Tutor en Froilan Franco),durant tres cursos.
La campanya "El País a l'Escola" organitzada els anys 80 del segle XX pel Congrés de Cultura Catalana (vaig ser consoci dos anys) tractava d'aconseguir-hi una escola catalana en català a travès de la Història de Catalunya i la Cançó catalana.Precisament,en Froilan Franco,Mestre de Català,durant tres cursos s'presentava amb cançons sitgetanes i catalanes.L'acte d'excel.lència a Barcelona sempre va ser en diumenge delmes de Maig,cosa que afavoria la presència no només d'alumnes,sinó també de mares i pares.
Com que l'any 1986 va ser el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (el primer va ser l'any 1906),no cal dir-ne que l'Himne "Obrim Serens..." del Congrés era un element més dels meus alumnes de 6è A (32 alumnes) en la nostra participació en la campanya "El País a l'Escola".Només hi va participar l'Escola Pública "Esteve Barrachina",en la que,sortosament,hi vaig exercir de l'any 1983 a l'any 2000.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995
Una nova Ofensiva a favor de la Llengua Catalana (2014)
Una “nova ofensiva” a favor del català
El Conseller de Cultura,Honorable Ferran Mascarell en el col·loqui en el qual va anunciar una nova ofensiva a favor de la llengua.Veu viable un Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana per al 2014,(el primer i el segon van ser els anys 1906 i 1986,respectivament).
El Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va anunciar ahir que, a principi de l'any vinent, el seu departament iniciarà “una nova ofensiva” a favor del català, que vol situar en el mateix nivell que el debat sobre el pacte fiscal demanant per a la llengua el suport d'un “estat eficient”.
Durant un col·loqui organitzat pel diari El Periódico, el Conseller va considerar que el català té “notables fortaleses, algunes debilitats i oportunitats” però també “importants amenaces” en el camp tecnològic i en els àmbits de l'empresa i la comunicació. És per aquest motiu que va desgranar una quinzena de propostes, que vol posar en marxa a partir del 2012 i amb la vista posada en el 2014, quan veu viable organitzar el III Congrés Internacional de la Llengua Catalana, després dels celebrats els anys 1906 i 1986.
En primer lloc, el conseller considera molt important el “compromís de l'Estat” amb el català, a la vegada que s'ha mostrat convençut que és necessària “una agenda internacional” pel bé de la llengua.
Com altres vegades, Mascarell entén que les polítiques de l'Estat sempre “han estat profundament contràries als interessos del català”, de manera que aquest punt ha de canviar en el futur. D'altra banda, en aquestes agendes per als pròxims mesos el departament vol millorar relacions amb altres comunitats de parla catalana i que la llengua acabi sent de tots, “no només patrimoni d'aquells que porten noms catalans o valencians”.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
El Conseller de Cultura,Honorable Ferran Mascarell en el col·loqui en el qual va anunciar una nova ofensiva a favor de la llengua.Veu viable un Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana per al 2014,(el primer i el segon van ser els anys 1906 i 1986,respectivament).
El Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va anunciar ahir que, a principi de l'any vinent, el seu departament iniciarà “una nova ofensiva” a favor del català, que vol situar en el mateix nivell que el debat sobre el pacte fiscal demanant per a la llengua el suport d'un “estat eficient”.
Durant un col·loqui organitzat pel diari El Periódico, el Conseller va considerar que el català té “notables fortaleses, algunes debilitats i oportunitats” però també “importants amenaces” en el camp tecnològic i en els àmbits de l'empresa i la comunicació. És per aquest motiu que va desgranar una quinzena de propostes, que vol posar en marxa a partir del 2012 i amb la vista posada en el 2014, quan veu viable organitzar el III Congrés Internacional de la Llengua Catalana, després dels celebrats els anys 1906 i 1986.
En primer lloc, el conseller considera molt important el “compromís de l'Estat” amb el català, a la vegada que s'ha mostrat convençut que és necessària “una agenda internacional” pel bé de la llengua.
Com altres vegades, Mascarell entén que les polítiques de l'Estat sempre “han estat profundament contràries als interessos del català”, de manera que aquest punt ha de canviar en el futur. D'altra banda, en aquestes agendes per als pròxims mesos el departament vol millorar relacions amb altres comunitats de parla catalana i que la llengua acabi sent de tots, “no només patrimoni d'aquells que porten noms catalans o valencians”.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
divendres, 16 de març del 2012
El Bisbe Irurita es va negar a enviar Capellans
El bisbe Irurita es va negar a enviar capellans a la vetlla de Francesc Macià,però l'Arquebisbe Vidal i Barraquer el va obligar a fer-ho.
L'Associació Memòria i Història de Manresa,no fa gaire que hi publicava un inèdit Document que revela diversos fets relacionats amb la mort de "L'Avi".
Monsenyor Manuel Irurita,quan va morir el President de la Generalitat Francesc Macià i Llussà, el 25 XII 1933, es va negar a enviar "Capellans a la Vetlla" i va ser l'arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que el fes.
Aquesta revelació s'inclou en un Document ,fins ara inèdit, que ha fet públic l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que a més en permet consultar al seu Portal a Internet,tot i coincidint amb la commemoració del 78è aniversari de la mort de Macià.
El Document és una carta d'en Jaume Creus, amic íntim del Sr Macià, que va escriure l'any 1970 al Biògraf del Cardenal Vidal i Barraquer, Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del President de la Generalitat Republicana "L'AVI".Sembla ser que en Jaume Creus va viure molt directament les circumstàncies de la mort de "L'AVI" i que va cuidar-se del seu embalsamament.
En la seva carta, explica com el Cardenal Vidal i Barraquer, va obligar el Bisbe Manuel Irurita a atendre les peticions de la Família d'en Francesc Macià i Llussà d'enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat Republicana, ja que aquest era un bon creient.
La carta d'en Jaume Creus explica que “a Barcelona, en aquell moment, teníem un mal Bisbe, -un gran enemic de Catalunya- que es deia monsenyor Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n'era. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del President, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix la carta– posava com a condició que també hi havien d'anar Capellans a l'Enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes. "Doncs llavors no hi ha capellans", deia el Bisbe”.
En Jaume Creus indica que es va haver d'enviar una carta en cotxe al Cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo d'aquests fets i que aquest, immediatament, va telefonar el bisbat de Barcelona.“En demanar pel bisbe, li van dir –a Vidal i Barraquer– que se n'havia anat al llit. Amb energia va comminar perquè s'aixequés i li va donar l'ordre taxativa que enviés de seguida a casa del President el que demanava la família i que es donés el compliment degut als seus desitjos. Es va fer així”.
La citada Associació manresana també dóna a conèixer avui un altre Document Històric relacionat amb la mort d'en Macià i Llussà, que és la Crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del President, conegut popularment com "L'AVI".
A la Crònica,en Joan Alavedra parla de l'acceptació de la mort per part d'en Francesc Macià i Llussà: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir. No el creia. Va ser més tard, això. Però quan ho va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de "L'AVI" i quan finalment el Conseller Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al Govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
L'Associació Memòria i Història de Manresa,no fa gaire que hi publicava un inèdit Document que revela diversos fets relacionats amb la mort de "L'Avi".
Monsenyor Manuel Irurita,quan va morir el President de la Generalitat Francesc Macià i Llussà, el 25 XII 1933, es va negar a enviar "Capellans a la Vetlla" i va ser l'arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que el fes.
Aquesta revelació s'inclou en un Document ,fins ara inèdit, que ha fet públic l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que a més en permet consultar al seu Portal a Internet,tot i coincidint amb la commemoració del 78è aniversari de la mort de Macià.
El Document és una carta d'en Jaume Creus, amic íntim del Sr Macià, que va escriure l'any 1970 al Biògraf del Cardenal Vidal i Barraquer, Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del President de la Generalitat Republicana "L'AVI".Sembla ser que en Jaume Creus va viure molt directament les circumstàncies de la mort de "L'AVI" i que va cuidar-se del seu embalsamament.
En la seva carta, explica com el Cardenal Vidal i Barraquer, va obligar el Bisbe Manuel Irurita a atendre les peticions de la Família d'en Francesc Macià i Llussà d'enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat Republicana, ja que aquest era un bon creient.
La carta d'en Jaume Creus explica que “a Barcelona, en aquell moment, teníem un mal Bisbe, -un gran enemic de Catalunya- que es deia monsenyor Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n'era. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del President, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix la carta– posava com a condició que també hi havien d'anar Capellans a l'Enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes. "Doncs llavors no hi ha capellans", deia el Bisbe”.
En Jaume Creus indica que es va haver d'enviar una carta en cotxe al Cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo d'aquests fets i que aquest, immediatament, va telefonar el bisbat de Barcelona.“En demanar pel bisbe, li van dir –a Vidal i Barraquer– que se n'havia anat al llit. Amb energia va comminar perquè s'aixequés i li va donar l'ordre taxativa que enviés de seguida a casa del President el que demanava la família i que es donés el compliment degut als seus desitjos. Es va fer així”.
La citada Associació manresana també dóna a conèixer avui un altre Document Històric relacionat amb la mort d'en Macià i Llussà, que és la Crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del President, conegut popularment com "L'AVI".
A la Crònica,en Joan Alavedra parla de l'acceptació de la mort per part d'en Francesc Macià i Llussà: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir. No el creia. Va ser més tard, això. Però quan ho va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de "L'AVI" i quan finalment el Conseller Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al Govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 14 de març del 2012
Presentació del Programa LECXIT
La Consellera d'Ensenyament,la Irene Rigau i Oliver, anima els més joves a llegir durant la Presentació del Programa LECXIT.El programa, promogut pel Departament d'Ensenyament, la Fundació La Caixa i la Fundació Jaume Bofill, vol mobilitzar la ciutadania per a millorar la comprensió lectora dels infants.
El Programa LECXIT, "lectura per a l’èxit educatiu", és un projecte pioner a Catalunya que té com a objectiu millorar la comprensió lectora d’infants amb dificultats en aquesta matèria, a través del suport individualitzat i continuat de persones voluntàries. “A Catalunya volem que els nois i noies tinguin èxit escolar, i hem fet una ofensiva de país perquè pugueu aprendre a llegir”, ha declarat Rigau.
La Consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha animat els més joves a llegir com a porta del coneixement. Ho fa fet durant la presentació del programa LECXIT. Aquest programa el promou el Departament d'Ensenyament, la Fundació La Caixa i la Fundació Jaume Bofill amb l’objectiu de mobilitzar la ciutadania per a la millora de la comprensió lectora de l’alumnat.
La consellera Rigau ha afirmat que “llegir és com respirar, és com parlar. Hem de perdre la mandra inicial a llegir per tal de seguir llegint. A Catalunya volem que els nois i noies tinguin èxit escolar, i hem fet una ofensiva de país perquè pugueu aprendre a llegir”.
El programa adopta un enfocament multidimensional, i implica les escoles, les famílies i els alumnes, de manera que mobilitza la ciutadania en la promoció de les competències lectores dels infants. LECXIT parteix de la premissa que, amb la pràctica de la lectura i la comprensió lectora, els infants poden entendre millor el que llegeixen i, d’aquesta forma, progressar en totes les matèries. A través del diàleg sobre allò que s’ha llegit, l’infant desenvolupa les seves estratègies de comprensió.
Amb aquesta iniciativa es vol acompanyar l’alumnat que necessita millorar les seves competències de lectura des de 4t de primària fins a la finalització de la primària. Les sessions de lectura es duen a terme en horari extraescolar de dilluns a divendres a l’escola de l’alumne. Cadascun té una o dues sessions de lectura a la setmana.
El primer any el programa arriba a deu centres a Catalunya, amb la participació de més de 200 voluntaris, que acompanyen 200 infants de quart de primària, i la implicació de més de 500 famílies.
Les activitats que s’implementen en el marc del programa són molt diverses. El programa es desenvolupa a través de mentories individuals, en què el voluntari treballa amb l’infant; activitats grupals, a partir de diversos centres d’interès l’element clau dels quals és la lectura; activitats amb l’escola per crear ponts pedagògics i valorar l’aprenentatge escolar; activitats amb les famílies, que inclouen tallers sobre com incentivar la lectura des de les llars, sessions de lectura en veu alta i materials de suport; vinculació amb l’entorn social i ciutadà, amb la implicació de ciutadans com a voluntaris i la col·laboració amb entitats socials —públiques i privades— del territori en l’impuls de noves activitats vinculades a la lectura.
La titular d’Ensenyament ha destacat que “els voluntaris us regalen el seu temps. Us han fet un regal, una cosa que no es pot comprar i que per tant té el seu valor. Ens interessa que sapigueu llegir bé perquè llegir és com viatjar. Us acompanyen persones que en saben molt, per això trobareu gust en la lectura”. Finalment, Rigau els ha emplaçat a “aprofitar bé aquesta oportunitat que se us regala perquè de grans, en un futur, de ben segur que us en recordareu”.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
El Programa LECXIT, "lectura per a l’èxit educatiu", és un projecte pioner a Catalunya que té com a objectiu millorar la comprensió lectora d’infants amb dificultats en aquesta matèria, a través del suport individualitzat i continuat de persones voluntàries. “A Catalunya volem que els nois i noies tinguin èxit escolar, i hem fet una ofensiva de país perquè pugueu aprendre a llegir”, ha declarat Rigau.
La Consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha animat els més joves a llegir com a porta del coneixement. Ho fa fet durant la presentació del programa LECXIT. Aquest programa el promou el Departament d'Ensenyament, la Fundació La Caixa i la Fundació Jaume Bofill amb l’objectiu de mobilitzar la ciutadania per a la millora de la comprensió lectora de l’alumnat.
La consellera Rigau ha afirmat que “llegir és com respirar, és com parlar. Hem de perdre la mandra inicial a llegir per tal de seguir llegint. A Catalunya volem que els nois i noies tinguin èxit escolar, i hem fet una ofensiva de país perquè pugueu aprendre a llegir”.
El programa adopta un enfocament multidimensional, i implica les escoles, les famílies i els alumnes, de manera que mobilitza la ciutadania en la promoció de les competències lectores dels infants. LECXIT parteix de la premissa que, amb la pràctica de la lectura i la comprensió lectora, els infants poden entendre millor el que llegeixen i, d’aquesta forma, progressar en totes les matèries. A través del diàleg sobre allò que s’ha llegit, l’infant desenvolupa les seves estratègies de comprensió.
Amb aquesta iniciativa es vol acompanyar l’alumnat que necessita millorar les seves competències de lectura des de 4t de primària fins a la finalització de la primària. Les sessions de lectura es duen a terme en horari extraescolar de dilluns a divendres a l’escola de l’alumne. Cadascun té una o dues sessions de lectura a la setmana.
El primer any el programa arriba a deu centres a Catalunya, amb la participació de més de 200 voluntaris, que acompanyen 200 infants de quart de primària, i la implicació de més de 500 famílies.
Les activitats que s’implementen en el marc del programa són molt diverses. El programa es desenvolupa a través de mentories individuals, en què el voluntari treballa amb l’infant; activitats grupals, a partir de diversos centres d’interès l’element clau dels quals és la lectura; activitats amb l’escola per crear ponts pedagògics i valorar l’aprenentatge escolar; activitats amb les famílies, que inclouen tallers sobre com incentivar la lectura des de les llars, sessions de lectura en veu alta i materials de suport; vinculació amb l’entorn social i ciutadà, amb la implicació de ciutadans com a voluntaris i la col·laboració amb entitats socials —públiques i privades— del territori en l’impuls de noves activitats vinculades a la lectura.
La titular d’Ensenyament ha destacat que “els voluntaris us regalen el seu temps. Us han fet un regal, una cosa que no es pot comprar i que per tant té el seu valor. Ens interessa que sapigueu llegir bé perquè llegir és com viatjar. Us acompanyen persones que en saben molt, per això trobareu gust en la lectura”. Finalment, Rigau els ha emplaçat a “aprofitar bé aquesta oportunitat que se us regala perquè de grans, en un futur, de ben segur que us en recordareu”.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimarts, 13 de març del 2012
La Guerra Civil,el Franquisme i la Transició.
La Guerra Civil espanyola, que s’inicia el 18 de juliol de 1936, significa per als Països Catalans una nova Derrota Social i Nacional.La Burgesia espanyola –terratinent a Castella i a Andalusia,Industrial en Catalunya i Financiera al País Basc –i,l’Església Catòlica “auspiciant-ne l’Aixecament militar contra la II República”,vigent des de l’any 1931.Al Principat de Catalunya i el País Valencià la Legalitat Republicana es va mantenir des dels primers moments de la Revolta feixista, però a les Illes Balears i Pitüses,llevat de Menorca va triomfar el Cop d’en Franco.Durant la Guerra Civil s’ìnicien algunes experiències revolucionàries, com ara la “Col.lectivització de terres i fàbriques”, que a pesar de ser parcial,en genera grans enfrontaments entre Anarquistes i altres grups,així com amb els partits petitburgesos.
S’hi planteja,doncs,la diferència entre els qui entenen que únicament es guanyarà la guerra si també va acompanya de canvis revolucionaris (postura defensada per la CNT-FAI i pel POUM, entre altres), i els qui creuen que en primer lloc s`havia de constituir un Bloc Antifascista que hi permetés guanyar la guerra per després hi acometre els canvis socials, econòmics i polítics necesaris.Aquestes diferències provocaran grreus conflictes dintre de la Zona Republicana,com ara enfrontaments armats, seqüestros, desaparicions i depuracions, com és el cas de la persecució al POUM i de l’empresonament (i mort) dels seus Dirigents.
Mentrestant l’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini oferien ayudes militar i financera a en Franco, Els Països europeus negaren qualsevol tipus d’ajuda a la República,tot i al.leegant el cumpliment del “Pacte de No-Intervenció”, que l’EIX feixista ignorava.Mercès a aquesta ajuda d’en Franco puc bombardejar continuament les Ciutats dels Països Catalans,i assassinant milers de civils. Així les Tropes franquistes avanzaren per la Península Ibèrica,tot i entrant a Lleida el 3 d’abril de 1938 i, finalment, a Alacant el 31de març de 1939; era la fi de la guerra i l’inici de 40 años de dictadura feixista.
En primer lloc la Guerra Civil espanyola va suposar la mort de mils de catalans,l’exili, la desmembració del teixit associatiu, la desaparició dels quadres polítics i sindicals del país, la represión de toda disidncia política, la persecució de la llengua i la cultura catalans i la seva sustitució per l’espanyola,l’auge del Nacionalcatolicisme i de la preeminència de l’Església a la vida pública..fins 300.000 persones foren a fusellades, un cop acabada la guerra.El franquisme i els seus 40 anys de “Pau de cementiri” portaran els Països Catalans als límits de la desaparició i anihilació nacionals. La Llengua i la Cultura catalanes foren prohibides i rebaixades al nivell de “Curiositats Locals”,els recursos naturals greument explotats i expoliats,el territori dividit, enfrontat i ocupat per l’exèrcit espanyol.
A partir de la segona meitat dels 50 comença un Procés de Creixement econòmic i desenvolupament industrial i urbà lligat a una important Onada Migratòria provinent de l’Estat espanyol, que transforma la Societat catalana.El dictador espanyol, mort al seu llit el 20 de novembre de l’any 1975,va delegar com al seu Successor en Joan Carles I, l’actual Cap d’Estat espanyol.Aquest Rei inaugura l’actual Periode de Democràcia liberal-burgesa, un periode (conegut com la Transició o la Reforma) que no ha suposat cap ruptura amb el franquisme.
El Bloc de Classes Dominant,aconsegueix amb el vulgo dicto “Procés de Transició Democràtica” mantenir-s’hi al Poder,bo i fent-ne les concessions justes per a poder transformar el vell estat franquista en un altre homologable als Estats liberals de l’Europa Comunitària.Així és com l’Oposició política (sobretot L’Eurocomunisme) accepta un Rei, un Himne, uns símbols, un marc territorial, exèrcit, policía, bandera i estructura jurídica heretats del franquisme.Així, el Procés de Reforma no deixa de ser un formal canvi de l’Estat feixista a una Democràcia burgesa,amb la qual cosa les classes Dominants espanyoles es doten d’un Sistema Polític que les permet insertar-se en les Estructures de Poder Occidental i, tanmateix, desactivar les lluites populars que començaven a optar per “Opcions clarament Rupturistes”.
Als Països Catalans,les movilitzacions populars, que giraven al voltant del Moviment Obrer, el Moviment veïnal, les Reivindicacions d’Autodeterminació i d’Amnistia perr als presos, foren desactivades quan els principals Partits (PSOE, ERC, PSUC) hi pactaren amb les restes del Règim franquista i optaren per abandonar les Posicions rupturistes i desfer les principals Plataformes de Lluïta del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses.Els “Pactes de la Moncloa” seran la fletxa enverinada per al Moviment Obrer,mentres que els “Estatuts d’Autonomia n’hi aniran amb destinació a desactivar la Conciència Nacional que s’hi havia forjat als Països Catalans,a l’entorn de la reivindicació del Dret d’Autodeterminació i de la Unitat de la Nació Catalana.N’és en aquest marc que,l’any 1986, se signa l’Entrada de l’Estat espanyol en la Comunitat
Econòmica Europea (l’any 2012 la Unió Europea) i s’entra en la OTAN.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
S’hi planteja,doncs,la diferència entre els qui entenen que únicament es guanyarà la guerra si també va acompanya de canvis revolucionaris (postura defensada per la CNT-FAI i pel POUM, entre altres), i els qui creuen que en primer lloc s`havia de constituir un Bloc Antifascista que hi permetés guanyar la guerra per després hi acometre els canvis socials, econòmics i polítics necesaris.Aquestes diferències provocaran grreus conflictes dintre de la Zona Republicana,com ara enfrontaments armats, seqüestros, desaparicions i depuracions, com és el cas de la persecució al POUM i de l’empresonament (i mort) dels seus Dirigents.
Mentrestant l’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini oferien ayudes militar i financera a en Franco, Els Països europeus negaren qualsevol tipus d’ajuda a la República,tot i al.leegant el cumpliment del “Pacte de No-Intervenció”, que l’EIX feixista ignorava.Mercès a aquesta ajuda d’en Franco puc bombardejar continuament les Ciutats dels Països Catalans,i assassinant milers de civils. Així les Tropes franquistes avanzaren per la Península Ibèrica,tot i entrant a Lleida el 3 d’abril de 1938 i, finalment, a Alacant el 31de març de 1939; era la fi de la guerra i l’inici de 40 años de dictadura feixista.
En primer lloc la Guerra Civil espanyola va suposar la mort de mils de catalans,l’exili, la desmembració del teixit associatiu, la desaparició dels quadres polítics i sindicals del país, la represión de toda disidncia política, la persecució de la llengua i la cultura catalans i la seva sustitució per l’espanyola,l’auge del Nacionalcatolicisme i de la preeminència de l’Església a la vida pública..fins 300.000 persones foren a fusellades, un cop acabada la guerra.El franquisme i els seus 40 anys de “Pau de cementiri” portaran els Països Catalans als límits de la desaparició i anihilació nacionals. La Llengua i la Cultura catalanes foren prohibides i rebaixades al nivell de “Curiositats Locals”,els recursos naturals greument explotats i expoliats,el territori dividit, enfrontat i ocupat per l’exèrcit espanyol.
A partir de la segona meitat dels 50 comença un Procés de Creixement econòmic i desenvolupament industrial i urbà lligat a una important Onada Migratòria provinent de l’Estat espanyol, que transforma la Societat catalana.El dictador espanyol, mort al seu llit el 20 de novembre de l’any 1975,va delegar com al seu Successor en Joan Carles I, l’actual Cap d’Estat espanyol.Aquest Rei inaugura l’actual Periode de Democràcia liberal-burgesa, un periode (conegut com la Transició o la Reforma) que no ha suposat cap ruptura amb el franquisme.
El Bloc de Classes Dominant,aconsegueix amb el vulgo dicto “Procés de Transició Democràtica” mantenir-s’hi al Poder,bo i fent-ne les concessions justes per a poder transformar el vell estat franquista en un altre homologable als Estats liberals de l’Europa Comunitària.Així és com l’Oposició política (sobretot L’Eurocomunisme) accepta un Rei, un Himne, uns símbols, un marc territorial, exèrcit, policía, bandera i estructura jurídica heretats del franquisme.Així, el Procés de Reforma no deixa de ser un formal canvi de l’Estat feixista a una Democràcia burgesa,amb la qual cosa les classes Dominants espanyoles es doten d’un Sistema Polític que les permet insertar-se en les Estructures de Poder Occidental i, tanmateix, desactivar les lluites populars que començaven a optar per “Opcions clarament Rupturistes”.
Als Països Catalans,les movilitzacions populars, que giraven al voltant del Moviment Obrer, el Moviment veïnal, les Reivindicacions d’Autodeterminació i d’Amnistia perr als presos, foren desactivades quan els principals Partits (PSOE, ERC, PSUC) hi pactaren amb les restes del Règim franquista i optaren per abandonar les Posicions rupturistes i desfer les principals Plataformes de Lluïta del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses.Els “Pactes de la Moncloa” seran la fletxa enverinada per al Moviment Obrer,mentres que els “Estatuts d’Autonomia n’hi aniran amb destinació a desactivar la Conciència Nacional que s’hi havia forjat als Països Catalans,a l’entorn de la reivindicació del Dret d’Autodeterminació i de la Unitat de la Nació Catalana.N’és en aquest marc que,l’any 1986, se signa l’Entrada de l’Estat espanyol en la Comunitat
Econòmica Europea (l’any 2012 la Unió Europea) i s’entra en la OTAN.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Sant Jordi-2010,diada dels Vots anticipats de l'ACN
El Sant Jordi-2010 va ser una Diada perquè els voluntaris de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència sortissin als carrers de 50 poblacions per fer campanya aprofitant l'ambient favorable.
El Gremi de Llibreters de Catalunya preveu facturar aquests dies uns 20 milions d'euros, una xifra semblant a la del 2009,però s'aprofita la diada per demanara el vot favorable a les consultes sobre la independència.
Aquell any-2010 es planteja com un reconeixement als editors i editores catalans que «promouen i cuiden la literatura que es fa a les nostres terres». A més, aquest any-2010 també començarà la Lectura continuada de l'obra de Josep Pla.
L'enquesta d'Òmnium Cultural-2010
En la iniciativa La llança de Sant Jordi, l'entitat preguntava als internautes quin llibre tenien previst regalar, entre 170 novetats en català. En l'apartat de ficció, els cinc més votats han estat Homes, d'Isabel-Clara Simó; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; No hi ha terceres persones, d'Empar Moliner; Se sabrà tot, de Xavier Bosch, i Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.
En l'àmbit infantil i juvenil, els més votats han estat Contes japonesos, d'Anna Gasol i Teresa Blanch; He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila, i Qui diu la veritat: el cavaller o el drac?, de Montserrat Balada i Eva Sans.
Els floristes esperen repetir les bones xifres de l'any passat –5,5 milions de flors– sempre que el temps acompanyi. El gremi de floristes catalans ha fet públics diferents consells per als compradors, com ara que cal fixar-se en la frescor de la flor, que tingui «la tija i el botó ben drets», que el botó (cap de la rosa) estigui un xic obert, que estigui el menys temps possible sense aigua, que es talli uns 5 centímetres de tija abans de posar-la en aigua, que es treguin les fulles que quedin submergides, que es canviï l'aigua sovint i que no es posi la flor a
al costat de la fruita, perquè s'accelera l'envelliment.
El Gremi de Llibreters de Catalunya preveu facturar aquests dies uns 20 milions d'euros, una xifra semblant a la del 2009,però s'aprofita la diada per demanara el vot favorable a les consultes sobre la independència.
Aquell any-2010 es planteja com un reconeixement als editors i editores catalans que «promouen i cuiden la literatura que es fa a les nostres terres». A més, aquest any-2010 també començarà la Lectura continuada de l'obra de Josep Pla.
L'enquesta d'Òmnium Cultural-2010
En la iniciativa La llança de Sant Jordi, l'entitat preguntava als internautes quin llibre tenien previst regalar, entre 170 novetats en català. En l'apartat de ficció, els cinc més votats han estat Homes, d'Isabel-Clara Simó; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; No hi ha terceres persones, d'Empar Moliner; Se sabrà tot, de Xavier Bosch, i Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.
En l'àmbit infantil i juvenil, els més votats han estat Contes japonesos, d'Anna Gasol i Teresa Blanch; He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila, i Qui diu la veritat: el cavaller o el drac?, de Montserrat Balada i Eva Sans.
Els floristes esperen repetir les bones xifres de l'any passat –5,5 milions de flors– sempre que el temps acompanyi. El gremi de floristes catalans ha fet públics diferents consells per als compradors, com ara que cal fixar-se en la frescor de la flor, que tingui «la tija i el botó ben drets», que el botó (cap de la rosa) estigui un xic obert, que estigui el menys temps possible sense aigua, que es talli uns 5 centímetres de tija abans de posar-la en aigua, que es treguin les fulles que quedin submergides, que es canviï l'aigua sovint i que no es posi la flor a
al costat de la fruita, perquè s'accelera l'envelliment.
dilluns, 12 de març del 2012
LibDup per la llengua catalana a Perpinyà (2012)
Convocatòria de la "Federació d'Entitats pel Català i la Cultura catalana.
Dia 31 de Març de lany 2012,a Perpinyà.A les 2 de la tarda fins a les 5.
El 31 de març del 2012, els alsacians, bascos, bretons, corsos, occitans i catalans sortiran al carrer amb un objectiu comú : demanar a França una Llei que garanteixi la vivència i la transmissió de les nostres llengües.
Nosaltres, nord-catalans, organitzem a Perpinyà un LipDub.
Per exemple, a Tolosa de Llenguadoc tindrà lloc la 4a manifestació «Anem òc, per la lenga occitana». El País Basc Nord, Alsàcia, Bretanya i Còrsega també es mobilitzaran.
A Perpinyà organitzem un lip dub (doblatge labial) per la llengua catalana. Un lip dub és un vídeo musical que defensa una causa.L`objectiu és d`establir un nou rècord mundial a Perpinyà.
El lip dub amb més participació (5.770 persones) es va assolir a Vic (Osona, Catalunya Sud).Arribarem a batre aquest rècord, tot manifestant la nostra voluntat d`una llei de promoció del català?
Convideu els vostres amics i apunteu la data del 31 de març a la vostra agenda!
Bloc del lip dub per la llengua catalana:
http://lipdubcatnord.wordpress.com/
Dia 31 de Març de lany 2012,a Perpinyà.A les 2 de la tarda fins a les 5.
El 31 de març del 2012, els alsacians, bascos, bretons, corsos, occitans i catalans sortiran al carrer amb un objectiu comú : demanar a França una Llei que garanteixi la vivència i la transmissió de les nostres llengües.
Nosaltres, nord-catalans, organitzem a Perpinyà un LipDub.
Per exemple, a Tolosa de Llenguadoc tindrà lloc la 4a manifestació «Anem òc, per la lenga occitana». El País Basc Nord, Alsàcia, Bretanya i Còrsega també es mobilitzaran.
A Perpinyà organitzem un lip dub (doblatge labial) per la llengua catalana. Un lip dub és un vídeo musical que defensa una causa.L`objectiu és d`establir un nou rècord mundial a Perpinyà.
El lip dub amb més participació (5.770 persones) es va assolir a Vic (Osona, Catalunya Sud).Arribarem a batre aquest rècord, tot manifestant la nostra voluntat d`una llei de promoció del català?
Convideu els vostres amics i apunteu la data del 31 de març a la vostra agenda!
Bloc del lip dub per la llengua catalana:
http://lipdubcatnord.wordpress.com/
Catalunya Nord i la Llengua Catalana (2012)
El Tractat dels Pirineus (1659) va determinar l'Annexió dels Comtats Catalans septentrionals al Regne de França.
Des de l'any 1662 van esclatar nombroses rebel•lions entre la població però van ser ràpidament contro (segle XVII)per les noves autoritats. Dins aquest context, la defensa de la la desllengua catalana constituïa un dels pilars de la resistència a l'annexió.
Fins als últims anys del segle XVII l'ús del francès era excepcional, atès que la llengua catalana encara era la llengua principal dels Documents oficials. A partir de 1682, però, va començar el procés de francització en el Sistema Educatiu, procés que es va estendre després en els diferents àmbits de la vida pública i fins i tot de la vida privada.
L'ús exclusiu del francès en l'administració a partir de 1700 (segle XVIII) va anar erosionant progressivament la base escrita de la llengua catalana, tot i que la llengua va continuar essent utilitzada en els Usos orals dels pagesos, del Baix clergat i en les Escoles rurals religioses.
El procés de francització es pot dividir en tres etapes: (1) una francització horitzontal i selectiva que va permetre a alguns grups socials mantenir la seva posició hegemònica, sense que fossin aplicades polítiques repressives generals; (2) després, la francització es va estendre espontàniament cap a baix atès que les classes mitjanes van intentar emular el model de les classes dominants; (3) finalment, es va donar un procés de francització cada vegada més coercitiu, ja que el procés d'imitació en les classes populars es feia massa lentament des del punt de vista de les autoritats.
El Sistema Educatiu va ser el principal instrument d'aquest procés, sobretot a partir de la Reforma Escolar de Jules Ferry . Finalment, l'encaix de l'economia rossellonesa al mercat nacional i la participació a les dues guerres mundials van acabar de consolidar el procés d'integració.
L'any 2012,hi ha nombroses Organitzacions de Defensa de la Llengua Catalana que
tenen com a objectiu la introducció i l'ús del català en el Sistema Educatiu, com ara la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes (associació que integra una cinquantena de petits grups catalanistes) que ha dut a terme un bon nombre de campanyes de catalanització.
L'any 1968 es va crear l'Institut Rossellonès d'Estudis Catalans (IREC), a la vegada que el GREC organitzava la primera Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent (1969). Altres organitzacions importants en la defensa i promoció de la llengua catalana són: Òmnium Cultural Catalunya Nord (que col•labora activament a les iniciatives dutes a terme pels seus companys del Principat) i la Federació Sardanista (que aplega cada cap de setmana unes 300 persones de les quals vora la meitat són catalanoparlants).
Les accions dutes a terme en el sector educatiu per les Associacions La Bressola (fundada al 1976) i Arrels (fundada al 1980) s'han anat estenent a tots els àmbits de la vida diària.Un bon exemple n'és la creació de Ràdio Arrels, que emet totalment en català. Finalment, cal esmentar l'associació APLEC que integra totes les associacions dedicades a la promoció del català a l'ensenyament.
Algunes d'aquestes associacions han rebut aquests darrers anys subvencions de la UE destinades a endegar activitats de desenvolupament de la cultura catalana, de les edicions en llengua catalana, de suport a la creació literària i artística, a generar intercanvis culturals entre les dues bandes dels Pirineus, i a iniciar projectes de promoció de la llengua a l'ensenyament primari.
Estatus jurídic i política oficial de la Llengua Catalana.
Tot i que el català sigui considerat com una llengua regional de França, no disposa de cap Estatus Jurídic específic. Això no obstant, la regió Llenguadoc-Rosselló ha creat un organisme oficial que té com a funció la promoció de la llengua i de la cultura catalana i occitana. També existeix un Intergroupe Langues et Cultures Régionales al si del Consell regional.
Pel que fa a l'administració local, l'Ajuntament de Perpinyà ha promogut la llengua i la cultura catalanes per mitjà de diferents iniciatives, d'entre les quals destaca la creació (1978) del Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana (CEDACC), que es composa d'una biblioteca, d'un servei de documentació i d'una sala d'exposicions.
El CEDACC ha incrementat recentment les seves activitats gràcies a la creació d'un servei de català i d'assessorament lingüístic, l'organització de cursos de català per als funcionaris municipals i per a adults, i també cursos de català a l'ensenyament preescolar i primari (1.000 alumnes en total per al curs 1993-1994). De més a més, des de 1981 l'Ajuntament de Perpinyà atorga premis anuals de literatura i d'audiovisuals.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Des de l'any 1662 van esclatar nombroses rebel•lions entre la població però van ser ràpidament contro (segle XVII)per les noves autoritats. Dins aquest context, la defensa de la la desllengua catalana constituïa un dels pilars de la resistència a l'annexió.
Fins als últims anys del segle XVII l'ús del francès era excepcional, atès que la llengua catalana encara era la llengua principal dels Documents oficials. A partir de 1682, però, va començar el procés de francització en el Sistema Educatiu, procés que es va estendre després en els diferents àmbits de la vida pública i fins i tot de la vida privada.
L'ús exclusiu del francès en l'administració a partir de 1700 (segle XVIII) va anar erosionant progressivament la base escrita de la llengua catalana, tot i que la llengua va continuar essent utilitzada en els Usos orals dels pagesos, del Baix clergat i en les Escoles rurals religioses.
El procés de francització es pot dividir en tres etapes: (1) una francització horitzontal i selectiva que va permetre a alguns grups socials mantenir la seva posició hegemònica, sense que fossin aplicades polítiques repressives generals; (2) després, la francització es va estendre espontàniament cap a baix atès que les classes mitjanes van intentar emular el model de les classes dominants; (3) finalment, es va donar un procés de francització cada vegada més coercitiu, ja que el procés d'imitació en les classes populars es feia massa lentament des del punt de vista de les autoritats.
El Sistema Educatiu va ser el principal instrument d'aquest procés, sobretot a partir de la Reforma Escolar de Jules Ferry . Finalment, l'encaix de l'economia rossellonesa al mercat nacional i la participació a les dues guerres mundials van acabar de consolidar el procés d'integració.
L'any 2012,hi ha nombroses Organitzacions de Defensa de la Llengua Catalana que
tenen com a objectiu la introducció i l'ús del català en el Sistema Educatiu, com ara la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes (associació que integra una cinquantena de petits grups catalanistes) que ha dut a terme un bon nombre de campanyes de catalanització.
L'any 1968 es va crear l'Institut Rossellonès d'Estudis Catalans (IREC), a la vegada que el GREC organitzava la primera Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent (1969). Altres organitzacions importants en la defensa i promoció de la llengua catalana són: Òmnium Cultural Catalunya Nord (que col•labora activament a les iniciatives dutes a terme pels seus companys del Principat) i la Federació Sardanista (que aplega cada cap de setmana unes 300 persones de les quals vora la meitat són catalanoparlants).
Les accions dutes a terme en el sector educatiu per les Associacions La Bressola (fundada al 1976) i Arrels (fundada al 1980) s'han anat estenent a tots els àmbits de la vida diària.Un bon exemple n'és la creació de Ràdio Arrels, que emet totalment en català. Finalment, cal esmentar l'associació APLEC que integra totes les associacions dedicades a la promoció del català a l'ensenyament.
Algunes d'aquestes associacions han rebut aquests darrers anys subvencions de la UE destinades a endegar activitats de desenvolupament de la cultura catalana, de les edicions en llengua catalana, de suport a la creació literària i artística, a generar intercanvis culturals entre les dues bandes dels Pirineus, i a iniciar projectes de promoció de la llengua a l'ensenyament primari.
Estatus jurídic i política oficial de la Llengua Catalana.
Tot i que el català sigui considerat com una llengua regional de França, no disposa de cap Estatus Jurídic específic. Això no obstant, la regió Llenguadoc-Rosselló ha creat un organisme oficial que té com a funció la promoció de la llengua i de la cultura catalana i occitana. També existeix un Intergroupe Langues et Cultures Régionales al si del Consell regional.
Pel que fa a l'administració local, l'Ajuntament de Perpinyà ha promogut la llengua i la cultura catalanes per mitjà de diferents iniciatives, d'entre les quals destaca la creació (1978) del Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana (CEDACC), que es composa d'una biblioteca, d'un servei de documentació i d'una sala d'exposicions.
El CEDACC ha incrementat recentment les seves activitats gràcies a la creació d'un servei de català i d'assessorament lingüístic, l'organització de cursos de català per als funcionaris municipals i per a adults, i també cursos de català a l'ensenyament preescolar i primari (1.000 alumnes en total per al curs 1993-1994). De més a més, des de 1981 l'Ajuntament de Perpinyà atorga premis anuals de literatura i d'audiovisuals.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dijous, 8 de març del 2012
El Tribunal Superior de Justícia salva la Immersió a mitges (2012)
El Ple de la Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigeix a la Generalitat de Catalunya "que apliqui el Castellà com a Llengua Vehicular als nens i nenes de les famílies dels quals el demanin".
No s'acaba la Immersió Lingüística en Català a l'escola,però clar i català, en surt tocada...el català no guanys...! El Ple de la Sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,després de dos dies de Deliberacions (7 i 8 de març de 2012),ha decidit el 8 de març 2012 "Imposar en Part" el castellà com a Llengua Vehicular, almenys en els casos en què les famílies catalanes o no catalanes el demanin.
La decisió és la "culminació d'un llarg periple judicial", iniciat per tres famílies que reclamen que els seus fills facin l'Ensenyament en castellà.El Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya,tot i utilitzant la Sentència contra l'Estatut d'Autonomia-2006,del Tribunal Constitucional, va sentenciar que s'havia d'introduir el castellà com a llengua vehicular.
El TSJC va emetre una "interlocutòria" que demana a la Generalitat que aclarís què havia fet per aplicar la Sentència.La conselleria d'Ensenyament,presidida per la Irene Rigau i Oliver, va respondre explicant com funciona la Immersió Lingüística a Catalunya i justificant-ne la seva necessitat,i, el TSJC va trobar-ne insuficient.
Avui,dia 8 de març de 2012,el TSJC ha respost a l'últim Recurs de la Generalitat de Catalunya amb la decisió presa aquest dijous,dia 8 de març 2012.
No s'acaba la Immersió Lingüística en Català a l'escola,però clar i català, en surt tocada...el català no guanys...! El Ple de la Sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,després de dos dies de Deliberacions (7 i 8 de març de 2012),ha decidit el 8 de març 2012 "Imposar en Part" el castellà com a Llengua Vehicular, almenys en els casos en què les famílies catalanes o no catalanes el demanin.
La decisió és la "culminació d'un llarg periple judicial", iniciat per tres famílies que reclamen que els seus fills facin l'Ensenyament en castellà.El Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya,tot i utilitzant la Sentència contra l'Estatut d'Autonomia-2006,del Tribunal Constitucional, va sentenciar que s'havia d'introduir el castellà com a llengua vehicular.
El TSJC va emetre una "interlocutòria" que demana a la Generalitat que aclarís què havia fet per aplicar la Sentència.La conselleria d'Ensenyament,presidida per la Irene Rigau i Oliver, va respondre explicant com funciona la Immersió Lingüística a Catalunya i justificant-ne la seva necessitat,i, el TSJC va trobar-ne insuficient.
Avui,dia 8 de març de 2012,el TSJC ha respost a l'últim Recurs de la Generalitat de Catalunya amb la decisió presa aquest dijous,dia 8 de març 2012.
dimecres, 7 de març del 2012
Crida per una Assemblea Nacional Catalana (2012)
Una Nació que porta una història de resistència i de lluita "en moments històrics determinats",és a dir,de les dissortades dates del 25 d'abril de 1707 i l'11 de setembre de 1714, en les quals en van arrabassar les Libertats Nacionals.
Els anys finals de la dictadura van veure la "Formació de l'Assemblea de Catalunya": Plataforma unitària catalana i antifeixista,que s'ha convertit en un "Model exemplar a reivindicar".
La dictadura va intentar un Genocidi Cultural als Päïsos Catalans,però que en canvi va comprovar com esclatava un nou "Segle d'Or" les lletres Catalanes.Ja entrat el segle XXI, la "Plataforma pel Dret a Decidir",a més de les Consultes per la independència... "Van liderar el camí cap a la Manifestació del juliol del 2010, organitzada per Òmnium Cultural,pal i paller de les reivindicacions catalanes.
L'Independentisme ha crescut als Països Catalans tant en nombre com en capacitat organitzativa, ha experimentat una revifalla.Tanmateix, l'Autonomisme ha caigut en un atzucac des del fracàs de la reforma estatutària.
El pacte "ZP-Mas" va enterrar l'Estatut i les possibilitats de relectura de l'Estat autonòmic. Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'Estatut?
I,ara,amb la greu crisi econòmica que atravessa els Països Catalans,n'hi ha la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades.
L'espoli econòmic és un dels drames nacionals.Sense un Estat propi, ni la cultura de l'esforç en permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena als Països Catalans i un Estat espanyol que mai no ha entès aquests Països Catalans del Rosselló a Oriola i de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col•laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament.
Els catalans, són innovadors...?
Els anys finals de la dictadura van veure la "Formació de l'Assemblea de Catalunya": Plataforma unitària catalana i antifeixista,que s'ha convertit en un "Model exemplar a reivindicar".
La dictadura va intentar un Genocidi Cultural als Päïsos Catalans,però que en canvi va comprovar com esclatava un nou "Segle d'Or" les lletres Catalanes.Ja entrat el segle XXI, la "Plataforma pel Dret a Decidir",a més de les Consultes per la independència... "Van liderar el camí cap a la Manifestació del juliol del 2010, organitzada per Òmnium Cultural,pal i paller de les reivindicacions catalanes.
L'Independentisme ha crescut als Països Catalans tant en nombre com en capacitat organitzativa, ha experimentat una revifalla.Tanmateix, l'Autonomisme ha caigut en un atzucac des del fracàs de la reforma estatutària.
El pacte "ZP-Mas" va enterrar l'Estatut i les possibilitats de relectura de l'Estat autonòmic. Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'Estatut?
I,ara,amb la greu crisi econòmica que atravessa els Països Catalans,n'hi ha la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades.
L'espoli econòmic és un dels drames nacionals.Sense un Estat propi, ni la cultura de l'esforç en permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena als Països Catalans i un Estat espanyol que mai no ha entès aquests Països Catalans del Rosselló a Oriola i de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col•laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament.
Els catalans, són innovadors...?
dissabte, 3 de març del 2012
"El Llemosí" ,llengua als Països Catalans
""Apunts de recerca i d'estudi per les classes de 8è d'EGB al CEIP Esteve Barrachina de Sitges per al "CLUB AMICS DE l'ECO (1992/1998)""(Setmanari L'Eco de Sitges)
*Connex amb el tema de la llengua, del català com a idioma dels Reis i de I'Estat, hi ha el fenomen del Llemosí, aberrant i abominable segons alguns escriptors, el qual va irrompre a començaments del segle XVI i que, emprat de “Maljust” per instàncies públiques poderoses, els va servir per aterrar no tan solament la llengua catalana, sinó també per deixar malmès el cos de la Pàtria.
*Amb l’arma del llemosí, ultra el despoderament del català, hom temptà la seva destrucció històrica, és a dir, esborrar-la de la faç de la terra, tot donant entenent que no havia existit mai.Es tracta, doncs, d’un tema cabdal per entendre la decadència de la llengua catalana esdevinguda, com és prou sabut, de forma fulminant i sense explicacions plausibles.
*Ara bé, si retraiem ací el fenomen històric del llemosí,és a dir, aquell que va consistir en això: Que des d’un moment determinat, si la llengua catalana va deixar d'ésser així anomenada per ésser coneguda amb la de llemosina, a tort i a dret, i això oficialment practicat durant segles, és per la raó següent:
“Que aquest fenomen, malgrat que no ho sembli, és una prova corroborativa, una vera contraprova del que amb el capítol dedicat a la llengua catalana creiem haver pogut demostrar: que aquesta nostra llengua era la llengua de la Monarquia i així mateix la de I'Estat. I encara més, que aquest fet lingüístic comportava que aquell Estat era un Estat completament català i que això hom volia esborrar-ho.
*No fa gaires anys, dos distingits lingüistes van dedicar sengles estudis a la qüestió llemosina, Germà Colon i August Rafanell. Del que exposen ambdós autors es desprèn que qui primer va fer servir el terme de Llemosí fou el Canonge Joan Bonllavi, que l'any 1521 féu estampar a València el Blanquerna de Ramon Llull, "traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana" tal com s'especifica al títol. Ara bé, el llibre porta "una Epístola prohemial" adreçada a Gregori Genovart, canonge de Mallorca, on prevé que "per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga y dolça memòria de aquell bon temps li havem fet retenir acordadament alguns vocables de la llengua llemosina primera".
*Respecte als susdits Genovart i Bonllavi és molt instructiu allò que en diu Germà Colon: "El que sorprèn és que el canonge Genovart, que fou l’instigador i el mecenes d’aquesta impressió en llengua valenciana, era mallorquí i Bonllavi havia nascut a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà). Si exteriorment l’edició sembla marcar la fragmentació de la llengua, en el fons prova la seva unitat: mecenas mallorquí, editor català, impressor i públic valencians".
*Per tal de dur, doncs, a acabament l’obra iniqua d’asserviment de Catalunya, calia que la llengua, el signe més visible d’un poble, desaparegués. Això, en conseqüència, fou fet expeditivament, arterosament i amb tota secretesa. l la tasca era fàcil als seus fautors, car no freturaven aquests de disposicions coercitives ni bans de "Ara Ojats". Tan sols era necessari fer-la desaparèixer del món dels vius amb dos mitjans de la més subtil i alhora més refinada habilior: La interdicció del seu nom i la seva divisió, lligada i complementària d’aquella.
*I així, tot d’una, des de la vida oficial, i no cal dir-ho, també en la vida literària, el català ja no existia ni havia existit mai, puix que el que havia existit era el llemosí i, d’altra banda, el català no havia estat mai la llengua de València ni tampoc la de Mallorca, que si ara eren la llengua valenciana o la mallorquina, abans havia estat la llemosina. Es tracta d’una tàctica verament diabòlica.
*Emprant-la, als seus ideadors no els calia pas prohibir ni perseguir la llengua, res d’això; res d’esvalotar el poble amb ordres importunes.Relacionat amb l’anterior, és escaient de fer notar que Ferran el Catòlic, a desgrat de la impulsió que dóna a l’obra soscavadora de Catalunya, no va gosar mai de fer una bestiesa semblant a la consistent a designar la llengua nacional, la llengua de la Cort, i també llengua del 80 o 90% dels seus sotmesos, amb el nom d’una modalitat regional d’una llengua estrangera.
*El seu esperit implacable i lògic s’hi oposava. Ja tenia ell altres procediments per anar soscavant l’esperit i el cos de la nació, uns mitjans més subtils i aparentment lleials, encara que atemptessin greument contra la mateixa essència de la terra.El cas del llemosí irrompé, doncs, com un dels elements primordials en la decapitació de Catalunya.
*Calia, per reexir en el designi de conquesta del que ja en deien "Aragón" a Castella i els seus cronistes, i que en realitat era Catalunya, la nació catalana, fer per manera que aquell Estat deixés d’ésser un Estat català i es tornes de debò "Aragón", és a dir, que fos Aragó qui manés, que tots els territoris fossin Aragó, i que la llengua catalana no fos la de l'Estat ni la dels reis, ni que ho hagués estat. I per això res més adient que fer desaparèixer el català del mapa d’un cop de ploma, canviant-li el nom mitjançant una injunció sobirana. I així es va procedir i així es va produir el miracle.
*D’ençà d’aleshores el català va deixar d’existir, puix que el que es parlava i escrivia a València era el valencià, i el que hi havia escrit a les obres mestres dels grans escriptors d’aquell temps i dels segles anteriors, era el llemosí, i si a la resta de les terres catalanes s’hi parlava una llengua autòctona o aquesta era una llengua bàrbara, incuIta i digna de menyspreu, segons totes les veus acordades dels corifeus del poder.
*Si la situació que acabem de descriure és certa com ho és, quin dubte hi pot haver concernent la causa de tal fenomen?. Perquè aquest no té cap altra explicació: el de la llengua que passa en el breu lapse de quatre o cinc anys, de la mort de Ferran el Catòlic al de l’aparició sobtada, triomfant i estesa del llemosí i a la proscripció del terme català, passa, com diem, d’ésser la llengua de I'Estat i de la Cort a ésser menyspreada com a llengua de l’únic territori on no se li pot mudar el nom, el Principat; a ésser-Ii estrafet el nom a València i a Mallorca; i a ésser-Ii arrabassada la identitat i la glòria en atribuir a una llengua llunyana i ambigua, la llemosina, tot aquell esplendor que feia del català un dels vehicles culturals importants de I'Europa d’aquells temps. Aquest fenomen brutal, incomprensible, aberrant, no té cap explicació raonable ni és pas fruit d’un procés de decadència.
*Només és, sols pot ésser el resultat d’una dejecció, el derelicte d’una feina de destrucció manada per un poder públic alienat.Que fou així ho prova el fet mateix de la instantaneïtat del procés. I el transcurs del temps va confirmar el que acabem de raonar. Perquè no és pas que es tractés d’una moda passatgera: la generalitat de veus que anaren proclamant per tot arreu que el llemosí havia estat la llengua de la corona i del país, va anar fent el seu fet al llarg dels segles següents.
*I si hi hagué algunes veus discordants, com la de Cristòfor Despuig, no pogueren arribar gaire lluny: els seus extraordinaris "Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa" escrits a mitjan segle XVI, han romàs inèdits fins que l'any 1877 el P. Fidel Fita els estampà. Doncs bé, com explica Eulàlia Duran, autora de la introducció d’una recent edició de la dita obra (Curial edicions): "Despuig no utilitza ni una sola vegada l’expressió llengua valenciana ni menys encara llengua llemosina". I nosaltres hi afegim que això significa quina era la consciència que el país tenia del que passava, i que el nom de llemosí que s’aplicava a la llengua era una imposició vinguda de molt amunt, contra la qual no hi havia res a fer.
*L'autora de la dita introducció emet un altre judici ben interessant. "La timidesa en l'elogi de la llengua catalana denota un cert complex davant de la llatina i la castellana, i contrasta amb la fermesa amb què la qualifica invariablement de catalana, molt fora de la tècnica de l’època”. Certament, aquesta frase dóna una bona imatge tant de l’estat d’esperit de Despuig com de la seva època: la forta pressió de l’ambient amb l’elogi a unes determinades llengües i el menysteniment per a una altra. l tot i això, l’orgull ferit es redreça enfront de la injustícia.
*I si anem repassant les opinions concernent el tema, veurem que aquelles van florir com per art d’encantament. Calia explicar allò que era inexplicable, és a dir, que la llengua que hom tenia al davant, la que feien servir cada dia, no era pas la que es pensaven, sinó que era una llengua altra vinguda de molt lluny. I encara, ultra això, hi havia el fet d’emprar-se en documents "seriosos", emanats d'organismes públics, l’adjectiu llemosí aplicat a la llengua dels instruments més venerables. La lectura de les darreres edicions dels "Fueros y observancias del Reino de Aragón", amb el terme llemosí aplicat a les Ordinacions de Pere III, constitueix un oprobi pels qui ho feien, quan d’ençà de centenars d’anys aquelles ordinacions eren vigents, tot i que no eren pròpiament aragoneses, en un regne que estava sotmès a aquella monarquia.
*I com a anècdota, és escaient de referir-se al cas del comte de Guimerà i Vescomte de Querforadat, entrevinent notori en la publicació d’alguna de les edicions dels "Fueros" i destacat erudit d’aquella època, que encara que aragonès per ascendència familiar, també era català, per la qual raó podia ben bé conèixer la llengua de les Ordinacions. Per això sobta que caigués així mateix en l’aberració de qualificar de llemosí el text citat.
*Això significa, doncs, que la consigna era forta i qualificar de llemosina la llengua comunament emprada era part essencial dels deures dels oficials del regne.
Per fer fi reproduirem algunes mostres de l'abundant literatura que es creà a l’època barroca a fi i efecte d’entabanar la societat i de mantenir la versió mentidera que llemosí havia estat la llengua de l’antiga monarquia i la dels documents reials i doncs que no ho havia estat la llengua catalana.
Vegem-ne tres exemples:
A)El de Rafael Martí de Viciana, que reporta August Rafanell en el seu notable llibre "Un nom per a la llengua", pg.61 (Eumo editorial, 1991): "empero, como el rey y los de su casa y corte, y muchos de sus vasallos hablaban lengua de Provenza y de Limós, aquella como a mas común prevaleció, pero no sin grande mixtura de otras lenguas, y toda en junto fue nombrada lengua limosina, con la qual tenemos escripto el libro de las leyes forales del reino y las obras de Ausias March…
B)Un altre cas notable és el de Fernández de Navarrete, de finals del segle XVIII, que sorprèn granment. Perquè era un personatge força ben informat de la historia medieval peninsular. Per això la seva versió sobre el tema lingüístic europeu és paradigmática. Diu el que segueix: "las lenguas principales de Europa como la francesa, inglesa, italiana, portuguesa, holandesa alemana, sueca y la grisona, siendo apreciable esta última por el idioma en que está escrito, que tiene mucho parentesco con el lemosín o antiguo valenciano".
*Veritablement un no pot menys que restar espalmat davant un text semblant escrit per una de les summitats espanyoles del segle XVIII. (Viajes y descubrimientos que hicieron por mar los españoles).Antoni de Capmany (Memorias Històricas). A l’apèndix intitulat "Diccionario de las voces catalanas más difíciles... para inteligencia de los instrumentos vulgares de la presente edición".
“Estas ligeras y previas advertencias me han parecido oportunas para facilitar a los lectores con conocimiento mediano del idioma lemosín, que fue la matriz del catalàn de los instrumentos de esta edición".El cas de Capmany , pel que es refereix a la llengua, no és pas menys extraordinari que el de Navarrete, puix que es tracta d’un autor català d’àmplia erudició, familiaritzat amb els documents antics, molts dels quals publica en les seves obres, les susdites memòries i les ordinacions navals de Bernat de Cabrera i el rei Pere III, i el comentari que fa al començament del fragment que hem reproduït no pot ésser més inescaient i alhora més revelador.
*Perquè tot parlant del llemosí es refereix primerament a les voces catalanes i més avall al "catalán de los instrumentos de esta edición", justament els documents que a continuació publica a les seves dues sèries diplomàtiques. En que quedem? parla del llemosí o parla del català. La força de la censura és aquí evident.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*Connex amb el tema de la llengua, del català com a idioma dels Reis i de I'Estat, hi ha el fenomen del Llemosí, aberrant i abominable segons alguns escriptors, el qual va irrompre a començaments del segle XVI i que, emprat de “Maljust” per instàncies públiques poderoses, els va servir per aterrar no tan solament la llengua catalana, sinó també per deixar malmès el cos de la Pàtria.
*Amb l’arma del llemosí, ultra el despoderament del català, hom temptà la seva destrucció històrica, és a dir, esborrar-la de la faç de la terra, tot donant entenent que no havia existit mai.Es tracta, doncs, d’un tema cabdal per entendre la decadència de la llengua catalana esdevinguda, com és prou sabut, de forma fulminant i sense explicacions plausibles.
*Ara bé, si retraiem ací el fenomen històric del llemosí,és a dir, aquell que va consistir en això: Que des d’un moment determinat, si la llengua catalana va deixar d'ésser així anomenada per ésser coneguda amb la de llemosina, a tort i a dret, i això oficialment practicat durant segles, és per la raó següent:
“Que aquest fenomen, malgrat que no ho sembli, és una prova corroborativa, una vera contraprova del que amb el capítol dedicat a la llengua catalana creiem haver pogut demostrar: que aquesta nostra llengua era la llengua de la Monarquia i així mateix la de I'Estat. I encara més, que aquest fet lingüístic comportava que aquell Estat era un Estat completament català i que això hom volia esborrar-ho.
*No fa gaires anys, dos distingits lingüistes van dedicar sengles estudis a la qüestió llemosina, Germà Colon i August Rafanell. Del que exposen ambdós autors es desprèn que qui primer va fer servir el terme de Llemosí fou el Canonge Joan Bonllavi, que l'any 1521 féu estampar a València el Blanquerna de Ramon Llull, "traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana" tal com s'especifica al títol. Ara bé, el llibre porta "una Epístola prohemial" adreçada a Gregori Genovart, canonge de Mallorca, on prevé que "per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga y dolça memòria de aquell bon temps li havem fet retenir acordadament alguns vocables de la llengua llemosina primera".
*Respecte als susdits Genovart i Bonllavi és molt instructiu allò que en diu Germà Colon: "El que sorprèn és que el canonge Genovart, que fou l’instigador i el mecenes d’aquesta impressió en llengua valenciana, era mallorquí i Bonllavi havia nascut a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà). Si exteriorment l’edició sembla marcar la fragmentació de la llengua, en el fons prova la seva unitat: mecenas mallorquí, editor català, impressor i públic valencians".
*Per tal de dur, doncs, a acabament l’obra iniqua d’asserviment de Catalunya, calia que la llengua, el signe més visible d’un poble, desaparegués. Això, en conseqüència, fou fet expeditivament, arterosament i amb tota secretesa. l la tasca era fàcil als seus fautors, car no freturaven aquests de disposicions coercitives ni bans de "Ara Ojats". Tan sols era necessari fer-la desaparèixer del món dels vius amb dos mitjans de la més subtil i alhora més refinada habilior: La interdicció del seu nom i la seva divisió, lligada i complementària d’aquella.
*I així, tot d’una, des de la vida oficial, i no cal dir-ho, també en la vida literària, el català ja no existia ni havia existit mai, puix que el que havia existit era el llemosí i, d’altra banda, el català no havia estat mai la llengua de València ni tampoc la de Mallorca, que si ara eren la llengua valenciana o la mallorquina, abans havia estat la llemosina. Es tracta d’una tàctica verament diabòlica.
*Emprant-la, als seus ideadors no els calia pas prohibir ni perseguir la llengua, res d’això; res d’esvalotar el poble amb ordres importunes.Relacionat amb l’anterior, és escaient de fer notar que Ferran el Catòlic, a desgrat de la impulsió que dóna a l’obra soscavadora de Catalunya, no va gosar mai de fer una bestiesa semblant a la consistent a designar la llengua nacional, la llengua de la Cort, i també llengua del 80 o 90% dels seus sotmesos, amb el nom d’una modalitat regional d’una llengua estrangera.
*El seu esperit implacable i lògic s’hi oposava. Ja tenia ell altres procediments per anar soscavant l’esperit i el cos de la nació, uns mitjans més subtils i aparentment lleials, encara que atemptessin greument contra la mateixa essència de la terra.El cas del llemosí irrompé, doncs, com un dels elements primordials en la decapitació de Catalunya.
*Calia, per reexir en el designi de conquesta del que ja en deien "Aragón" a Castella i els seus cronistes, i que en realitat era Catalunya, la nació catalana, fer per manera que aquell Estat deixés d’ésser un Estat català i es tornes de debò "Aragón", és a dir, que fos Aragó qui manés, que tots els territoris fossin Aragó, i que la llengua catalana no fos la de l'Estat ni la dels reis, ni que ho hagués estat. I per això res més adient que fer desaparèixer el català del mapa d’un cop de ploma, canviant-li el nom mitjançant una injunció sobirana. I així es va procedir i així es va produir el miracle.
*D’ençà d’aleshores el català va deixar d’existir, puix que el que es parlava i escrivia a València era el valencià, i el que hi havia escrit a les obres mestres dels grans escriptors d’aquell temps i dels segles anteriors, era el llemosí, i si a la resta de les terres catalanes s’hi parlava una llengua autòctona o aquesta era una llengua bàrbara, incuIta i digna de menyspreu, segons totes les veus acordades dels corifeus del poder.
*Si la situació que acabem de descriure és certa com ho és, quin dubte hi pot haver concernent la causa de tal fenomen?. Perquè aquest no té cap altra explicació: el de la llengua que passa en el breu lapse de quatre o cinc anys, de la mort de Ferran el Catòlic al de l’aparició sobtada, triomfant i estesa del llemosí i a la proscripció del terme català, passa, com diem, d’ésser la llengua de I'Estat i de la Cort a ésser menyspreada com a llengua de l’únic territori on no se li pot mudar el nom, el Principat; a ésser-Ii estrafet el nom a València i a Mallorca; i a ésser-Ii arrabassada la identitat i la glòria en atribuir a una llengua llunyana i ambigua, la llemosina, tot aquell esplendor que feia del català un dels vehicles culturals importants de I'Europa d’aquells temps. Aquest fenomen brutal, incomprensible, aberrant, no té cap explicació raonable ni és pas fruit d’un procés de decadència.
*Només és, sols pot ésser el resultat d’una dejecció, el derelicte d’una feina de destrucció manada per un poder públic alienat.Que fou així ho prova el fet mateix de la instantaneïtat del procés. I el transcurs del temps va confirmar el que acabem de raonar. Perquè no és pas que es tractés d’una moda passatgera: la generalitat de veus que anaren proclamant per tot arreu que el llemosí havia estat la llengua de la corona i del país, va anar fent el seu fet al llarg dels segles següents.
*I si hi hagué algunes veus discordants, com la de Cristòfor Despuig, no pogueren arribar gaire lluny: els seus extraordinaris "Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa" escrits a mitjan segle XVI, han romàs inèdits fins que l'any 1877 el P. Fidel Fita els estampà. Doncs bé, com explica Eulàlia Duran, autora de la introducció d’una recent edició de la dita obra (Curial edicions): "Despuig no utilitza ni una sola vegada l’expressió llengua valenciana ni menys encara llengua llemosina". I nosaltres hi afegim que això significa quina era la consciència que el país tenia del que passava, i que el nom de llemosí que s’aplicava a la llengua era una imposició vinguda de molt amunt, contra la qual no hi havia res a fer.
*L'autora de la dita introducció emet un altre judici ben interessant. "La timidesa en l'elogi de la llengua catalana denota un cert complex davant de la llatina i la castellana, i contrasta amb la fermesa amb què la qualifica invariablement de catalana, molt fora de la tècnica de l’època”. Certament, aquesta frase dóna una bona imatge tant de l’estat d’esperit de Despuig com de la seva època: la forta pressió de l’ambient amb l’elogi a unes determinades llengües i el menysteniment per a una altra. l tot i això, l’orgull ferit es redreça enfront de la injustícia.
*I si anem repassant les opinions concernent el tema, veurem que aquelles van florir com per art d’encantament. Calia explicar allò que era inexplicable, és a dir, que la llengua que hom tenia al davant, la que feien servir cada dia, no era pas la que es pensaven, sinó que era una llengua altra vinguda de molt lluny. I encara, ultra això, hi havia el fet d’emprar-se en documents "seriosos", emanats d'organismes públics, l’adjectiu llemosí aplicat a la llengua dels instruments més venerables. La lectura de les darreres edicions dels "Fueros y observancias del Reino de Aragón", amb el terme llemosí aplicat a les Ordinacions de Pere III, constitueix un oprobi pels qui ho feien, quan d’ençà de centenars d’anys aquelles ordinacions eren vigents, tot i que no eren pròpiament aragoneses, en un regne que estava sotmès a aquella monarquia.
*I com a anècdota, és escaient de referir-se al cas del comte de Guimerà i Vescomte de Querforadat, entrevinent notori en la publicació d’alguna de les edicions dels "Fueros" i destacat erudit d’aquella època, que encara que aragonès per ascendència familiar, també era català, per la qual raó podia ben bé conèixer la llengua de les Ordinacions. Per això sobta que caigués així mateix en l’aberració de qualificar de llemosí el text citat.
*Això significa, doncs, que la consigna era forta i qualificar de llemosina la llengua comunament emprada era part essencial dels deures dels oficials del regne.
Per fer fi reproduirem algunes mostres de l'abundant literatura que es creà a l’època barroca a fi i efecte d’entabanar la societat i de mantenir la versió mentidera que llemosí havia estat la llengua de l’antiga monarquia i la dels documents reials i doncs que no ho havia estat la llengua catalana.
Vegem-ne tres exemples:
A)El de Rafael Martí de Viciana, que reporta August Rafanell en el seu notable llibre "Un nom per a la llengua", pg.61 (Eumo editorial, 1991): "empero, como el rey y los de su casa y corte, y muchos de sus vasallos hablaban lengua de Provenza y de Limós, aquella como a mas común prevaleció, pero no sin grande mixtura de otras lenguas, y toda en junto fue nombrada lengua limosina, con la qual tenemos escripto el libro de las leyes forales del reino y las obras de Ausias March…
B)Un altre cas notable és el de Fernández de Navarrete, de finals del segle XVIII, que sorprèn granment. Perquè era un personatge força ben informat de la historia medieval peninsular. Per això la seva versió sobre el tema lingüístic europeu és paradigmática. Diu el que segueix: "las lenguas principales de Europa como la francesa, inglesa, italiana, portuguesa, holandesa alemana, sueca y la grisona, siendo apreciable esta última por el idioma en que está escrito, que tiene mucho parentesco con el lemosín o antiguo valenciano".
*Veritablement un no pot menys que restar espalmat davant un text semblant escrit per una de les summitats espanyoles del segle XVIII. (Viajes y descubrimientos que hicieron por mar los españoles).Antoni de Capmany (Memorias Històricas). A l’apèndix intitulat "Diccionario de las voces catalanas más difíciles... para inteligencia de los instrumentos vulgares de la presente edición".
“Estas ligeras y previas advertencias me han parecido oportunas para facilitar a los lectores con conocimiento mediano del idioma lemosín, que fue la matriz del catalàn de los instrumentos de esta edición".El cas de Capmany , pel que es refereix a la llengua, no és pas menys extraordinari que el de Navarrete, puix que es tracta d’un autor català d’àmplia erudició, familiaritzat amb els documents antics, molts dels quals publica en les seves obres, les susdites memòries i les ordinacions navals de Bernat de Cabrera i el rei Pere III, i el comentari que fa al començament del fragment que hem reproduït no pot ésser més inescaient i alhora més revelador.
*Perquè tot parlant del llemosí es refereix primerament a les voces catalanes i més avall al "catalán de los instrumentos de esta edición", justament els documents que a continuació publica a les seves dues sèries diplomàtiques. En que quedem? parla del llemosí o parla del català. La força de la censura és aquí evident.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)