Davant la nova Sentència contra el Català, a instàncies d'una família resident a Catalunya que dóna mostres d'inadaptació total i d'odi cultural contra la terra que els ha acollit (sense embuts...), recupero un apunt on faig un ràpid repàs als aspectes positius del català literari que hem viscut al llarg dels anys.
*Apart de les amenaces institucionals a diversos territoris dels Països Catalans per part de governs amb nul·la estima per la llengua de la terra (País Valencià, Illes Balears, Aragó), el fet que al Principat hi hagi un partit amb una única ideologia: anar contra la llengua catalana, és un fet que no té igual al món. La família denunciant és d'aquesta corda. Res li importa l'educació de son fill, sinó prioritzar el seu odi contra la llengua d'aquest país. No estem a Carnestoltes i no és lícit usar disfressa. Com diuen els valencians popularment, i dedicat a aquesta família: que se'n vagin a fer la mà!!!
*El català és la llengua sense estat més parlada d'Europa. Especialment arrelada entre els seus parlants, se la considera l'essència de la catalanitat: el tret distintiu de tot un país, els Països Catalans. Andorra, l'Alguer, Catalunya nord, el Carxe, País Valencià, Franja de Ponent, Principat de Catalunya, i illes Balears i Pitiüses la conreen, i se'n senten orgullosos/es.
*El gran Ramon Llull, savi enciclopedic mallorquí, la va dotar d'un ampli corpus literari a partir del segle XIII. Els reis medievals hi redactaren les seues històriques cròniques sobre les conquestes de la corona. Ausiàs March, un dels més grans poetes de tots els temps, la impregnà de càntics a l'amor que s'extengueren per tota la Mediterrània. Joanot Martorell la convertí en la llengua més moderna de les que es fan i es desfan, amb el galant cavaller Tirant i els seus amors amb la princesa Carmesina. El segle d'or de les lletres va anar agafant regust a orxata. Despuig, cavaller tortosí, hi narrà la història de la ciutat de manera col·loquiada, com a excusa per parlar de les coses de Catalunya. I el rector de Vallfogona, poeta igualment ebrenc i d'alta volada, en tenia prou amb la llanesa catalana. A cop de decret made in borbó la volgueren liquidar, fins que Aribau en llemosí sonà el seu primer bagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia, en llemosí al senyor pregava cada dia i càntics llemosins somniava cada nit. Verdaguer i Guimerà la renaixeren de les cendres, també el Gayter del Llobregat, i revisqueren la dolça Catalunya, pàtria del meu cor, que de quan tu s'allunya, d'enyorança es mor.
*El poeta Maragall aixecava una senyera per damunt dels nostres cants. Arbó incorporava la terra de l'Ebre a l'ideari literari nostrat. I la gran Rodoreda havia d'escriure les pàgines més belles de la nostra narrativa amb immensa veu de dona. I el vallesà Pere Quart a Catalunya deixí mitja vida condormida, l'altra meitat se n'anà amb ell per no deixar-lo sens vida, quan partia cap a l'exili amb una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita, que la somiava completa. Els càntics d'Espriu, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, ens transportaven a l'Alguer.
*I Corominas, Fabra, Solà l'estudiaven amb delit. Joan Fuster, des de Sueca estant, ideava els Països Catalans, perquè la llengua del País València no és que sigui semblant a la catalana, és la mateixa, el mateix per la senyera. Estellés ens deia que s'havien parit pocs amants com nosaltres en tota València, mentre Gerard Vergés, vora l'Ebre, deixava sentir dolça remor de l'aigua en el record.
*De l'Alguer ens arribava la veu fidel de Rafel Garia, a Mequinensa es consagrava l'immens Moncada, Villangómez cantava l'Eivissa blava, i Martí i Pol versava el seu poble vora el Ter. Ara i adès, Salvadó ens transporta a la història des dels turons andorrans, ressona el crit rossellonenc de Joan-Lluís Lluís, Torrent tenyeix la parla d'afers negres valencians, Cabré i Pinyol es tradueixen arreu del planeta. I se sent el seu so des de la muntanya de Caro, el gran port ilercavó des d'on es pot veure en dia clar del Pirineu a Mallorca. I s'ensenya amb caliu a la Pasqual Scanu algueresa i a la Bressola rossellonenca, i es dignifica amb tons èpic amb l'escola valenciana, i s'arrela vora el Matarranya o a Formentera.
*I la parla el pagès, el ferrer, el fuster, el profe, el mestre, l'alumne, el nascut a Campredó i el que ve de Moldàvia. I'm a Catalan difongué mestre Casals, a la ciutat de l'estàtua de la llibertat: quina paraula!!! Mentre arreu on hi havia un català s'editava una revista, en època fosca a la terra nostrada, fos a Nova Zelanda o a la Terra del foc, l'únic indret on es prohibia era ací, a la terra catalana.
*I els bastards del suprem de les Espanyes no podran trepitjar tot aquest bagatge. De ponent ens arriben sentències i tisores. Odi pur a la xamosa melodia, que brolla la llengua mia, la llengua del Maestrat, Garcia Girona dixit (i del Conflent, i de la Ribagorça, i de Menorca, i del Vinalopó). I un poeta de Tortosa del segle XIX ho deixava més clar aigua: vull cantar-te santa meua, en la llengua catalana, perquè les coses que es diuen, en la llengua de la pàtria, són més tendres i més dolces, i surten de dins de l'ànima, que de la pàtria la llengua, és la llengua que el cor parla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada