Sobre els motius que va poder tenir el Comte Ramon Berenguer IV per no intitular-se Rei del nou Estat Medieval Català, és molt poc coneguda l’opinió del vilanoví Víctor Balaguer, malgrat ésser força interessant.
*Hom diu: “No es va intitular Rei, sinó Príncep i Dominador d’Aragó, pel que se sospita, per una certa presumpció de Dret personal que creia tenir en virtut de les cessions que li van fer els Templers i els altres cohereus del Rei Alfons el Bataller, confirmades per les repetides cessions de l’Emperador Alfons de Castella i els seus fills, més que no pas per les dotacions del rei Ramir II d’Aragó”.
*Aquesta opinió,força defensada per Víctor Balaguer, és ben digna de consideració si hom fa cas de dues circumstàncies decisives: la primera, el dret absolut del Comte-rei català a emprar el títol de Rei, com el proven a bastament els documents dels Ordres Militars, que contenen explícitament la facultat del Comte-rei d’emprar el títol reial, i el mateix testament de Ramon Berenguer IV instituint successor el seu fill.-.La segona, la situació de domini en que es trobava el Comte de Barcelona envers el regne d’Aragó,allò que li permetia d’albirar i arbitrar altres solucions al problema de la denominació del seu Estat català i del seu Poder-.
*La seva prematura mort va frustrar, però, allò que hauria estat la justa solució del “nom adequat” del nou Estat medieval, format a conseqüència de la nova dominació dels Comtes de Barcelona-. No va ser així i la “reina” Peronella i els seus consellers van poder imposar el seu propi sistema denominatiu del nou Estat medieval-.D’altra banda, atesa l’actuació de la “reina” Peronella reflectida en els actes al•ludits, en tot aquest afer caldria anar-hi amb molt de compte-.
*La dita Reina fa constar en la seva abdicació que el seu fill Alfons havia estat anomenat Ramon ,a l’hora del naixement,pel seu pare Ramon Berenguer IV-.Doncs,en una tal situació, si Peronella es va veure en cor de mudar el nom al seu fill, per què no va poder ,tanmateix,mudar-Ii el Títol?-.
*Tot aquest afer del títol reial apareix als ulls dels estudiosos desapassionats de l’Estat Medieval de Catalunya, no només ple d’embolicaments,sinó ben bé més que sospitós-.Una anàlisi de la “Corona” considerada en els seus dos aspectes: com a insígnia de sobirania i com al mateix poder sobirà,hom afirma que la Corona d’Aragó, aquella “Corona” que presumien els Sobirans de les terres anomenades amb la mateixa locució, era una “Corona” que pertanyia totalment i absoluta als Sobirans catalans i era per això mateix una Corona catalana,és a dir de Catalunya-.
*L’inobliquable catalanitat de la Monarquia medieval que governava aquella gran i complexa construcció política,evidencia aquella catalanitat de la Corona,perquè primerament, aquella catalanitat dels Reis, -una catalanitat sense clivelles- , comporta necessàriament la mateixa qualificació pel que fa a la Corona que lluïen, objectada basant-se justament en el seu nom, el d'Aragó.
*A tal objecció, però, hom pot respondre-hi : la Corona simbòlica, és a dir, al poder sobirà al cim d'una monarquia, no és res més que l’ element fonamental d'aquella monarquia i la seva pròpia manifestació, la qual, d'altra banda, roman reduïda en la insígnia material.
*Per tal de pervenir a la demostració absoluta de la catalanitat de la Corona cal doncs, que reafirmem la catalanitat indiscutible dels Reis, i per això, serà oportú de fer esment d'algunes altres particularitats: La que es refereix a les Corts Generals de tota la Confederació i la que es refereix a la coronació dels reis-.
Pel que concerneix aquelles Corts, no ha estat prou remarcat que el Rei,com a representant físic de la Corona, va parlar-hi tot temps i en tota avinentesa en llengua catalana, el qual fet és una prova irrefutable de la natura catalana d’aquella Monarquia.
*N’és en tal mesura que, precisament per això, aquest capteniment no va ser mai contestat per ningú, ni pels mateixos aragonesos, que si van combatre la monarquia mitjançant les Unions durant més d'un segle, gens per això van deixar mai de respectar el procedir reial pel que fa a la llengua,la catalana-.
*Aquest punt, de primera i summa importància, no ha estat rellevat o l’ha estat imperfectament, pels historiadors que s'han ocupat dels afers de la "Corona" catalana-. Així, Josep Pella i Forges i Josep Coroleu en els seus "Fueros de Cataluña" noticien com a dada sobresortint i elogiable que a les Corts de Montsó 1382 es va acordar que el Rei hi faria la proposició reial en català i que la resposta es faria en llengua aragonesa-. Els dits autors fan la referència, per tal de fer veure el caràcter equitatiu i respectuós d'aquella Monarquia envers totes les parts-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada