El moviment Solidaritat catalana va aconseguir plantar cara al centralisme espanyol a principis del segle XX. Va suposar una històrica aliança entre dretes i esquerres, obrerisme i patronal, catalanisme i republicanisme, tots plegats davant d'una situació política insostenible a causa del tarannà de les forces polítiques del nacionalisme espanyol.
*Aquesta fórmula va durar uns pocs anys, però va ser significativa i encara és ben bé estudiada-.La seva força no va quedar en paper mullat ja que es va centrar el camí envers la creació de la “Mancomunitat de Catalunya” i la consolidació de l'incipient nacionalisme català, el qual estava molt basat en el fet cultural.
La Mancomunitat, presidida per l'Enric Prat de la Riva, va aconseguir tirar endavant magnífics projectes en l'àmbit cultural, esportiu, associacionista, educatiu i sanitari. Era la primera agrupació de demarcacions (les anomenades províncies) des dels funestos Decrets de Nova Planta de 1717.
*Catalunya prenia forma i agafava embranzida, mercès a la unitat del Catalanisme polític amb el Republicanisme anticentralista. Tots aquests avenços van poder consolidar-se durant el període de la II República. L'esperit unitari de les forces catalanistes i republicanistes d'esquerres es va tornar a fer efectiu anys després amb la fundació d'ERC el 1931.
*Actualment ens trobem amb una situació política novament insostenible a causa de la intransigència i intolerància espanyola. L'anihilament de l'autonomisme ha portat l'Estatut-2006 a un autèntic atzucac. Les forces del catalanisme polític haurien de moure fitxa. Si la mouen en sentit partidista, faran un trist servei al país.
*La maquinària política corrossiva dels darrers anys ha portat milers d'endolls i alts càrrecs que viuen de la política i que impedeixen camins diferents a l'estatus establert.Avui dia sembla impossible parlar d'una Solidaritat Catalana a l'estil de la de principis del segle XX, que aplegués tots els corrents anticentralistes i que permetés aixecar la bandera de la dignitat a la política catalana.
*N'hi ha enormes interessos econòmics, la premsa exerceix una funció corrossiva i manipuladora, i molts partits han abandonat la tasca ideològica i s'han convertit en una empresa de preservació del poder. És una autèntica llàstima ja que si en algun moment cal un govern de concentració nacional és justament ara, davant la humiliació infringida pel Tribunal Constitucional-.
*Els socialistes són l'espill de l'Espanya profunda-.Davant de l'Espanya profunda, ara no és l'hora de partidisme sinó d'afrontar la unitat catalanista. Sembla que estigui parlant contracorrent, però és l'únic camí viable: superar diferències ideològiques que ens porti a prendre consciència que l'adversari és Espanya. Ara bé, amb l'estratègia que porten els partits polítics actuals, treballar envers la unitat política dels anticentralistes sembla tota una ciència ficció. Ells també seran responsables de l'atzucac polític actual...
*La Solidaritat Catalana (1905-09) va seguir el model associatiu i de funcionament de la resta del país-.Va aconseguir el suport d'uns nuclis republicans consolidats a les ciutats, que giraven al voltant dels setmanaris,a Sitges el Baluart de Sitges i l’Eco de Sitges que encara s’està publicant al segle XXI i va introduir el català com a llengua vehicular.
*Nombrosos membres del nacionalisme conservador que militaven a la Lliga Regionalista, i també tot un seguit de clergues intel•lectuals i catalanistes que van fer una tasca literària i intel•lectual molt remarcable,com ara Mn. Bellpuig.
Durant aquests anys en què s'intentà consolidar el projecte polític de Solidaritat Catalana arreu de Catalunya va topar amb l'important implantació del caciquisme a les alcaldies i de l'espanyolisme, que va tenir durs enfrontaments amb els nacionalistes catalans.
*Des dels periòdics que donaven suport a Solidaritat Catalana es féu una important tasca cultural i de promoció dels dos grans projectes de la cultura catalana d'aquest període: el 1r Congrés internacional de la llengua catalana, que se celebrà el 1906, i el projecte del Diccionari català-valencià-balear, que dirigia el manaroquí Mn. Antoni M. Alcover-.
*Acabat el projecte de Solidaritat Catalana, el republicanisme va comptar amb un cabdill important a partir de la segona dècada de la centúria passada. Es tracta de Marcel•lí Domingo i Sanjuan, que va ser ministre d'agricultura i instrucció pública, personatge que va tenir relacions difícils amb els principals dirigents catalanistes del moment.
*Als sectors catalanistes els va costar moltíssim poder arribar a consolidar el seu projecte, a redós de la figura de l'historiador tarragoní Antoni Rovira i Virgili-.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 30 de novembre del 2011
dilluns, 28 de novembre del 2011
Espanya,capital París: "Un best-seller econòmic"
L'estudi del catedràtic d'economia en Germà Bel és una excel.lent aportació a la "denúncia sobre el frau" que ha suposat les inversions en Infraestructures a l'Estat espanyol durant tres llargues dècades.
*Espanya, capital París és un llibre imprescindible per a qualsevol ciutadà català, amb independència de les seves idees, que vulgui entendre amb claredat quina és la Intenció Permanent de l’Estat espanyol:"convertir Madrid en la capital total".
*Hores d'ara fa 300 anys el Rei Felip Vè va fixar a Madrid el «km 0» de les Comunicacions de l’Estat espanyol.El Decret de l'any 1761 finança amb Pressupostos Generals les 6 Carreteres preferents,és a dir,les Carreteres Radials,àlies els Camins Reials.La resta de Carreteres anaven a càrrec de qui hi estigués interessat. Els objectius polítics s’imposaven a la productivitat de l’economia. I així ha continuat fins l'any 2011.
*L'autor del llibre,en Germà Bel ha entès i ha comprès que la manera més eloqüent de "posar en evidencia l’obsessió centralista", no és amb discursos ni opinions, sinó repassant amb gran rigor i precisió la Història de les Infraestructures. Al costat de l’autor, i amb una prosa amena i suggestiva, viatjarem pels "Camins de Posta", les carreteres de Ferran VI i Carles III i l’Espanya del ferrocarril del segle XIX.
*Amb uns sucosos Capítols reveladors sobre les Autopistes,i sobre l’AVE –la gran obra faraònica de l’Espanya contemporània–, i sobre la Gestió dels Aeroports.
*¿L’AVE servirà per potenciar les ciutats per on passa o perquè la gent vagi a comprar i treballar a la capital? ¿Exercim la solidaritat aèria o Palma de Mallorca paga els aeroports de Madrid i Barcelona? ¿Té solució el desequilibri dels peatges a Espanya? ¿El desinterés pel Corredor Mediterrani porta a una economia de segona divisió?
*En Germà Bel és Màster en Economia per la Universitat de Chicago i doctor per la Universitat de Barcelona, de la qual és Catedràtic d’Economia. Investigador a Harvard. Professor visitant a la Universitat de Cornell. Director de la cátedra Pasqual Maragall d’Economia i Territori de la UB.
*Espanya, capital París és un llibre imprescindible per a qualsevol ciutadà català, amb independència de les seves idees, que vulgui entendre amb claredat quina és la Intenció Permanent de l’Estat espanyol:"convertir Madrid en la capital total".
*Hores d'ara fa 300 anys el Rei Felip Vè va fixar a Madrid el «km 0» de les Comunicacions de l’Estat espanyol.El Decret de l'any 1761 finança amb Pressupostos Generals les 6 Carreteres preferents,és a dir,les Carreteres Radials,àlies els Camins Reials.La resta de Carreteres anaven a càrrec de qui hi estigués interessat. Els objectius polítics s’imposaven a la productivitat de l’economia. I així ha continuat fins l'any 2011.
*L'autor del llibre,en Germà Bel ha entès i ha comprès que la manera més eloqüent de "posar en evidencia l’obsessió centralista", no és amb discursos ni opinions, sinó repassant amb gran rigor i precisió la Història de les Infraestructures. Al costat de l’autor, i amb una prosa amena i suggestiva, viatjarem pels "Camins de Posta", les carreteres de Ferran VI i Carles III i l’Espanya del ferrocarril del segle XIX.
*Amb uns sucosos Capítols reveladors sobre les Autopistes,i sobre l’AVE –la gran obra faraònica de l’Espanya contemporània–, i sobre la Gestió dels Aeroports.
*¿L’AVE servirà per potenciar les ciutats per on passa o perquè la gent vagi a comprar i treballar a la capital? ¿Exercim la solidaritat aèria o Palma de Mallorca paga els aeroports de Madrid i Barcelona? ¿Té solució el desequilibri dels peatges a Espanya? ¿El desinterés pel Corredor Mediterrani porta a una economia de segona divisió?
*En Germà Bel és Màster en Economia per la Universitat de Chicago i doctor per la Universitat de Barcelona, de la qual és Catedràtic d’Economia. Investigador a Harvard. Professor visitant a la Universitat de Cornell. Director de la cátedra Pasqual Maragall d’Economia i Territori de la UB.
divendres, 25 de novembre del 2011
Retallades,Demagògia,Incertesa...(2011)
A causa de la delicada situació econòmica de la ciutadania,ja fa mesos, ens és fàcil d'escoltar tota mena de converses amb fortíssimes crítiques polítiques arreu. Tots i totes diem la nostra, i molts cops ens deixem anar pel desconcert que ens provoca tot plegat.
*No tenim ningú la Vareta Màgica que ens tregui de la terrible crisi econòmica.Molts cops la Demagògia Ciutadana porta a acusar els Funcionaris de tots els mals del món. És curiosa la facilitat amb què molta gent es pot posar en la feina de Professors/es, infermeres i mestres.No entenc aquesta Demagògia tan gran, envers els treballadors de l'Administració ública.I,força vegades,qui parla en contra dels mestres i dels professors,és gent que fa el mínim en el seu Ofici i que l'ha de cremar tot.
*Certament, haurien d'apuntar cap a altres bandes,el Senat,els Consells Comarcals s'han convertit en "uns veritables Cementiris d'Elefants",per tal d'anar soterrant polítics que han tingut poder i assegurar-los un Salari ben retribuït-.Personalment considero lamentable que s'enviï el President Montilla al Senat.Tothom sap la poca importància que té aquesta cambra i per a què la fan servir els partits polítics.
*Respecto Montilla,ja que respecto tots els Presidents de la Generalitat de la Generalitat i els considero nostres, malgrat les discrepàncies ideològiques.Cal rebaixar-lo tant...?. Cal demostrar a la ciutadania que es pot enviar un polític a cobrar al senat, mentre se'ns va demanar estrenyir-nos el cinturó en tot?.
*Una altra de les converses reines del moment són les "Retallades". Els qui han votat el partit governant parlen de la gestió dolenta dels anteriors, sense voler veure una crisi global. Jo no trec la culpa a ningú, ara bé el 2003 els comptes eren immaculats? Hi ha partits de dreta que han omplert d'endollats l'administració durant anys i panys, no tindran una miqueta de culpa també? Hi ha un model polític molt semblant entre els partits de l'stablishment, que ha portat a un situació sense sortida, on ningú no es pot rentar les mans.
*No sé si és caure en la demagògia en la que quèiem tots algun cop, però jo em pregunto:potser sobren més mestres o senadors...?,infermeres o endollats dels Consells Comarcals?.Tots els professors dels IES fan malament la feina...? Els Treballadors de la Sanitat són culpables de la crisi econòmica...?. Tots els autònoms, els més perjudicats per la crisi, els que tenen menys seguretat al treball, però, tots els Autònoms fan bé la seva feina...?
*A Sitges hi ha alguns autònoms sempre al bar i amb una cervesa a la mà. Puc, o
tinc dret, a jutjar-los tots per igual...? tinc dret a dir que tots els autònoms fan malament la seva feina? Tinc dret a dir que es carreguen el país? No són útils i necessaris els professors i els mestres,les infermeres i els metges?.Déu n'hi dó...!!
*No tenim ningú la Vareta Màgica que ens tregui de la terrible crisi econòmica.Molts cops la Demagògia Ciutadana porta a acusar els Funcionaris de tots els mals del món. És curiosa la facilitat amb què molta gent es pot posar en la feina de Professors/es, infermeres i mestres.No entenc aquesta Demagògia tan gran, envers els treballadors de l'Administració ública.I,força vegades,qui parla en contra dels mestres i dels professors,és gent que fa el mínim en el seu Ofici i que l'ha de cremar tot.
*Certament, haurien d'apuntar cap a altres bandes,el Senat,els Consells Comarcals s'han convertit en "uns veritables Cementiris d'Elefants",per tal d'anar soterrant polítics que han tingut poder i assegurar-los un Salari ben retribuït-.Personalment considero lamentable que s'enviï el President Montilla al Senat.Tothom sap la poca importància que té aquesta cambra i per a què la fan servir els partits polítics.
*Respecto Montilla,ja que respecto tots els Presidents de la Generalitat de la Generalitat i els considero nostres, malgrat les discrepàncies ideològiques.Cal rebaixar-lo tant...?. Cal demostrar a la ciutadania que es pot enviar un polític a cobrar al senat, mentre se'ns va demanar estrenyir-nos el cinturó en tot?.
*Una altra de les converses reines del moment són les "Retallades". Els qui han votat el partit governant parlen de la gestió dolenta dels anteriors, sense voler veure una crisi global. Jo no trec la culpa a ningú, ara bé el 2003 els comptes eren immaculats? Hi ha partits de dreta que han omplert d'endollats l'administració durant anys i panys, no tindran una miqueta de culpa també? Hi ha un model polític molt semblant entre els partits de l'stablishment, que ha portat a un situació sense sortida, on ningú no es pot rentar les mans.
*No sé si és caure en la demagògia en la que quèiem tots algun cop, però jo em pregunto:potser sobren més mestres o senadors...?,infermeres o endollats dels Consells Comarcals?.Tots els professors dels IES fan malament la feina...? Els Treballadors de la Sanitat són culpables de la crisi econòmica...?. Tots els autònoms, els més perjudicats per la crisi, els que tenen menys seguretat al treball, però, tots els Autònoms fan bé la seva feina...?
*A Sitges hi ha alguns autònoms sempre al bar i amb una cervesa a la mà. Puc, o
tinc dret, a jutjar-los tots per igual...? tinc dret a dir que tots els autònoms fan malament la seva feina? Tinc dret a dir que es carreguen el país? No són útils i necessaris els professors i els mestres,les infermeres i els metges?.Déu n'hi dó...!!
dijous, 24 de novembre del 2011
La Democràcia és el Sistema Polític menys dolent
La democràcia és el sistema polític menys dolent,no se n'ha inventat cap de millor.
La democràcia no és feixisme, en cap moment la considero. Ara bé, durant aquests darrers trenta anys el funcionament dels partits polítics s'ha allunyat completament de la racionalitat. S'ha apartat gent molt vàlida dels llocs de responsabilitat i s'ha omplert les institucions de mediocritat.L'obediència al líder és la funció clau per anar escalant posicions i romandre eternament en un càrrec.
*De vegades les frases contundents poden semblar demagògiques, però em ratifico totalment en l'asseveració anterior. Recentment en unes Actes Culturals en una important ciutat de les comarques centrals dels Països Catalans, hom va poder comprovar , la incapacitat absoluta i manca de preparació d'alguns/es dels que ens governen.
*Són fets greus i repetitius, directament proporcionals al pèssim nivell polític i a l'esmentada estructura política que afavoreix aquestes situacions.
Com també és greu la tàctica de només “pago els meus”. Hi ha partits, mestres en retallar qualsevol subvenció a quasevol col•lectiu que no els sigui afí estratègicament.
*Recentment he viscut un espectacle esperpèntic, que encara no he paït, i té a veure amb la caça del vot electoral. I en penso: què fàcils els és a algun partit forçar el clientel•lisme i aprofitar-se de diferents segments ciutadans? què fàcil els suposa recordar-los certs favors a canvi de vots? què fàcils els és jugar amb la no-ideologia de la major part de la ciutadania?.Aquests partits criticaran el PCUS, antic Partit Comunista de la Unió Soviètica, i en canvi, quant al control del vot, poden actuar de manera semblant. I és inadmissible.
*Molts lectors em poden qualificar d'innocent, ja que fa anys que s'està actuant d'aquesta manera. Però a mi m'agrada romandre en la innocència molts cops. Durant les darreres eleccions municipals i generals, vaig poder veure com el telèfon mòbil polític cridava al vot durant dues hores abans de tancar el col•legi electoral. És lícit? És lícit recordar l'electorat que t'han de votar? Segur que els autors em contradirien i em dirien que demanen la participació electoral, no el vot al seu partit. Siguem adults però...
*Els catalans i les catalanes hem vist recentment com ens tiraven en orris l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya l'any 2006. Veiem com es fan Pactes veritablement incomprensibles. Molts independentistes que votaran Duran, comprovaran com el seu vot servirà per investir Mariano Rajoy.
Són incoherències del sistema democràtic.
*A molts polítics ben establerts els molesta moltíssim el “Moviment dels Indignats” i el criminalitzen com a exemple de tots els mals. Són gent gandula i no preparada, diuen. Què s'han cregut? Doncs, cal recordar-los que de gent gandula i mal preparada les institucions n'estan plenes.Ara bé, no suporto la manipulació ciutadana que fan determinats partits amb les seues tàctiques a la caça del vot, on sembla que tot val. També denuncio en majúscules la mediocritat política i l'abús que es fa en la concessió de subvencions al color propi.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
La democràcia no és feixisme, en cap moment la considero. Ara bé, durant aquests darrers trenta anys el funcionament dels partits polítics s'ha allunyat completament de la racionalitat. S'ha apartat gent molt vàlida dels llocs de responsabilitat i s'ha omplert les institucions de mediocritat.L'obediència al líder és la funció clau per anar escalant posicions i romandre eternament en un càrrec.
*De vegades les frases contundents poden semblar demagògiques, però em ratifico totalment en l'asseveració anterior. Recentment en unes Actes Culturals en una important ciutat de les comarques centrals dels Països Catalans, hom va poder comprovar , la incapacitat absoluta i manca de preparació d'alguns/es dels que ens governen.
*Són fets greus i repetitius, directament proporcionals al pèssim nivell polític i a l'esmentada estructura política que afavoreix aquestes situacions.
Com també és greu la tàctica de només “pago els meus”. Hi ha partits, mestres en retallar qualsevol subvenció a quasevol col•lectiu que no els sigui afí estratègicament.
*Recentment he viscut un espectacle esperpèntic, que encara no he paït, i té a veure amb la caça del vot electoral. I en penso: què fàcils els és a algun partit forçar el clientel•lisme i aprofitar-se de diferents segments ciutadans? què fàcil els suposa recordar-los certs favors a canvi de vots? què fàcils els és jugar amb la no-ideologia de la major part de la ciutadania?.Aquests partits criticaran el PCUS, antic Partit Comunista de la Unió Soviètica, i en canvi, quant al control del vot, poden actuar de manera semblant. I és inadmissible.
*Molts lectors em poden qualificar d'innocent, ja que fa anys que s'està actuant d'aquesta manera. Però a mi m'agrada romandre en la innocència molts cops. Durant les darreres eleccions municipals i generals, vaig poder veure com el telèfon mòbil polític cridava al vot durant dues hores abans de tancar el col•legi electoral. És lícit? És lícit recordar l'electorat que t'han de votar? Segur que els autors em contradirien i em dirien que demanen la participació electoral, no el vot al seu partit. Siguem adults però...
*Els catalans i les catalanes hem vist recentment com ens tiraven en orris l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya l'any 2006. Veiem com es fan Pactes veritablement incomprensibles. Molts independentistes que votaran Duran, comprovaran com el seu vot servirà per investir Mariano Rajoy.
Són incoherències del sistema democràtic.
*A molts polítics ben establerts els molesta moltíssim el “Moviment dels Indignats” i el criminalitzen com a exemple de tots els mals. Són gent gandula i no preparada, diuen. Què s'han cregut? Doncs, cal recordar-los que de gent gandula i mal preparada les institucions n'estan plenes.Ara bé, no suporto la manipulació ciutadana que fan determinats partits amb les seues tàctiques a la caça del vot, on sembla que tot val. També denuncio en majúscules la mediocritat política i l'abús que es fa en la concessió de subvencions al color propi.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 23 de novembre del 2011
Dia Internacional de la No Violència contra les Dones
L’afany de dominació és inherent a l’ésser humà i la història de la humanitat n’és una esfereïdora mostra plena de sadisme, de martiri i de sang.
*Una "Diada Internacional de la no-Violència contra les dones, el dia 25 de Novembre,ja és una constatació d’aquesta "Xacra Social" que afecta totes les classes socials.És molt important que existeixi una Diada així, perquè, mercès a això, són força les viles i les ciutats que organitzen actes de tota mena que no sols ajuden a conscienciar la societat, sinó que contribueixen a fer que també les víctimes de maltractaments prenguin consciència de l’estat en què es troben.
*En els casos de maltractaments, la víctima experimenta un sentiment de culpabilitat tan gran que està convençuda que és ella, amb la seva conducta, qui provoca la violència del maltractador;és a dir,que el viu com un càstig merescut o, en el millor dels casos, com la reacció pròpia d’algú temperamental però en el fons ‘bona persona’, cosa que és letal perquè, com més s’allargui aquesta situació més difícil li serà sortir-se’n.
*I no sortir-se’n significa entrar en una espiral de sotmetiment cada cop més humiliant o, encara pitjor, perdre-hi la vida.
*Un dels problemes que presenta aquesta "Xacra Social" és la seva invisibilitat. Em refereixo al fet que és la mateixa víctima qui l’amaga per vergonya o perquè el seu grau d’autoinferiorització és tan gran que no la percep com a negativa. I sovint es tracta d’una inferiorització que prové de la infantesa provocada per l’ambient familiar en què va viure o pels abusos que va patir.
*Quan ja de grans el seu home maltracta o n’abusa físicament, aquestes dones l'accepten amb docilitat perquè només hi veuen una extensió del que van viure de petites i no els sembla anormal.De víctimes, però, n’hi ha de moltes menes. Molts infants, per exemple. Infants de totes les edats i persones grans que, pel seu estat d’indefensió, mai no diran res. Com tampoc no diuen res els homes que pateixen violència psicològica per part de la seva parella a causa de la vergonya que el fet els provoca.
*N'és obvi que la violència contra les dones és la més clara i la que té més víctimes. I serà molt difícil eradicar-la. A Catalunya s’ha avançat molt, és cert, i alguns Ajuntaments estan fent molt bona tasca en aquest sentit.Hi ha maltractadors rics, pobres, forts, febles, catòlics, jueus, islamistes, agnòstics, ateus, empresaris, treballadors, aturats, votants de dreta, votants d’esquerra, antisistema, metges, advocats, manyans, pastissers...
*L’afany de dominació és inherent a l’ésser humà i la "Història de la Humanitat" n’és una esfereïdora mostra plena de sadisme, de martiri i de sang. De la mateixa manera que hi ha pobles que necessiten dominar altres pobles per apaivagar el seu complex d’inferioritat, també hi ha homes que, estimulats pel món androcèntric en què vivim, necessiten maltractar una dona per sentir-se més homes.
*Crec, per tant, que som els homes en general, per la nostra condició d’iguals en termes de gènere, els qui més podem contribuir a residualitzar la violència contra les dones. I això es fa avergonyint els homes que la practiquen.Déu n'hi dó !
*Una "Diada Internacional de la no-Violència contra les dones, el dia 25 de Novembre,ja és una constatació d’aquesta "Xacra Social" que afecta totes les classes socials.És molt important que existeixi una Diada així, perquè, mercès a això, són força les viles i les ciutats que organitzen actes de tota mena que no sols ajuden a conscienciar la societat, sinó que contribueixen a fer que també les víctimes de maltractaments prenguin consciència de l’estat en què es troben.
*En els casos de maltractaments, la víctima experimenta un sentiment de culpabilitat tan gran que està convençuda que és ella, amb la seva conducta, qui provoca la violència del maltractador;és a dir,que el viu com un càstig merescut o, en el millor dels casos, com la reacció pròpia d’algú temperamental però en el fons ‘bona persona’, cosa que és letal perquè, com més s’allargui aquesta situació més difícil li serà sortir-se’n.
*I no sortir-se’n significa entrar en una espiral de sotmetiment cada cop més humiliant o, encara pitjor, perdre-hi la vida.
*Un dels problemes que presenta aquesta "Xacra Social" és la seva invisibilitat. Em refereixo al fet que és la mateixa víctima qui l’amaga per vergonya o perquè el seu grau d’autoinferiorització és tan gran que no la percep com a negativa. I sovint es tracta d’una inferiorització que prové de la infantesa provocada per l’ambient familiar en què va viure o pels abusos que va patir.
*Quan ja de grans el seu home maltracta o n’abusa físicament, aquestes dones l'accepten amb docilitat perquè només hi veuen una extensió del que van viure de petites i no els sembla anormal.De víctimes, però, n’hi ha de moltes menes. Molts infants, per exemple. Infants de totes les edats i persones grans que, pel seu estat d’indefensió, mai no diran res. Com tampoc no diuen res els homes que pateixen violència psicològica per part de la seva parella a causa de la vergonya que el fet els provoca.
*N'és obvi que la violència contra les dones és la més clara i la que té més víctimes. I serà molt difícil eradicar-la. A Catalunya s’ha avançat molt, és cert, i alguns Ajuntaments estan fent molt bona tasca en aquest sentit.Hi ha maltractadors rics, pobres, forts, febles, catòlics, jueus, islamistes, agnòstics, ateus, empresaris, treballadors, aturats, votants de dreta, votants d’esquerra, antisistema, metges, advocats, manyans, pastissers...
*L’afany de dominació és inherent a l’ésser humà i la "Història de la Humanitat" n’és una esfereïdora mostra plena de sadisme, de martiri i de sang. De la mateixa manera que hi ha pobles que necessiten dominar altres pobles per apaivagar el seu complex d’inferioritat, també hi ha homes que, estimulats pel món androcèntric en què vivim, necessiten maltractar una dona per sentir-se més homes.
*Crec, per tant, que som els homes en general, per la nostra condició d’iguals en termes de gènere, els qui més podem contribuir a residualitzar la violència contra les dones. I això es fa avergonyint els homes que la practiquen.Déu n'hi dó !
diumenge, 20 de novembre del 2011
Dominació Islàmica i Conquesta Carolingia de Catalunya
A la mort de Vítitza l’any 710,el seu fill Àkhila,afrontat en la Successió del Tron a en Roderic,es va refugiar a la Hispània Oriental,mentre el Roderic governava la resta de la Península Ibèrica.Els partidaris d’Àkhila demanaven ajuda als Sarraïns,que derrotaren en Roderic i van ocupar els territoris que aquestdominava l’any 711.Després de negociar-ne amb els Àrabas,que lio ferien el retorn de lesseves propietats personals si els entregava el Regne.
Àkhila abanonaria la Hispània Oriental,però els seus Magnates no van aceptar el Pacte i nomenaren Rei l’Ardó l’any 713,qui va mantener-se uns quants anys a la Tarraconense Orientalni a la Septimània.Tanmateix,l’any 725 Anbasa completava l’ocupació àrab de Septimània,un fet que posà fi al Regne Visigòtic,tot i que durant un quant temps,sota el Domini Islàmic es va mantener la Població cristiana amb els seus Comtes,Jutges i Bisbes
Tanmateix,hi va haver una forta Emigració entre els Estaments dirigents,envers el Nord o vers Provença i Itàlia.Es va produir,així mateix,una Migració interior,amb una tendencia a la Ruralització i al Desplaçament vrers les Comarques muntanyenques.L’any 731,el Berber Munusa,un Valí de Septimània,es va revel.lar contra els Àrabs del Califat de Còrdova,però va ser sotmès a Llívia pel Valí cordovès Abd al-Raomn ibu Abd Allh,el qual continuaba l’fensiva Musulmana fins a la seva derrota a Poitiers l’any 732 davant l’Exèrcit franc del Carles Martell.
Però l’acció Reconqueridora de la Dinastia Carolíngia no va arribar a ocupar Septimània,i amb ella el Rosselló,fins l’any 759.Catalunya restava,però,dins l’àmbit del Domini àrab.Tanmateix,durant l’Assemblea de Paderborn l’any 777 es va presentar davant Carlemany el Governador de Barcelona i Girona Ibn al-Arab,per tal de demanar ajut a canvi d’una certa Submissió,per constituir-e independent alhora que Còrdova i de Bagdad-.
Interessat,Carlemany penetraría a la Península Ibèrica amb dos exèrcits,un per Navarra,comandat per ell mateix,i l’altre pel Portús o Panissars,al qual es va unir a Barcelona Sulaymn al-Arab:aquests dos exèrcits,quue van coincidir a Osca,davant la negativa del Valí de Sarragossa d’obrir-les les portes i després d’un Perìode de Negociacions,emprengueren la retirada,durant la qual van sofrir la important desfeta de Roncesvalls.Malgrat la derrota,l’avanç franc continuaría i hom creu que l’any 782 ja havien pres l’Alt Empordà.
L’any 785 els homes deGirona van lliurar la ciutat a en Lluís el Piadós,des de l’any 781 Rei d’Aquitània.Poc abans del 789 l’Urgellet havia passat al Domini franc i,juntament amb la Cerdanya i el Conflent,era sota la Jurisdicció d’un Comte Borell,segurament hispanovisgot.A la fi del segle VIII la Frontera amb els ârabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cantó del Comtat de Girona,encomanat al Comte Rostany,i fins al Congost,el Nord del Pla de Bages i Coll de Nargó per la banda dels dominis del Borrell.
La contínua penetració franca era,afavorida per les dissensions entre les Autoritats musulmanes de l’antiga Tarraconense-.Així Lluís el Piadós va organitzar l’any 800 una Campanya vers Barcelona que va fracasar.L’any 801,però,una Assemblea reunida a Tolosa va decidir una nova Expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa per tal d’establir jhn Territori amb sòlides Fronteres amb el Riu Ebre i el Riu Cinca.El setgge de Barcelona va durar tot l’estiu i caiguda la ciutat,Lluís el Piadós va ecomanar aquest Comtat a Berà.
La Frontera devia restar fixada vers el Riu Gaià.L’any 810 Carlemany va signar un Acord de Pau proposat per al-Akam i la Frontera està estabiltzada.Circunstàncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles,un fet que determinaría la “Diferenciació entre la Catalunya Vella,reconquerida a la fi del segle VIII i començament del segle IX,i la Cataluna Nova,que en seria principalment des de la fi del segle XI fins a mitjan del segle XII.
Àkhila abanonaria la Hispània Oriental,però els seus Magnates no van aceptar el Pacte i nomenaren Rei l’Ardó l’any 713,qui va mantener-se uns quants anys a la Tarraconense Orientalni a la Septimània.Tanmateix,l’any 725 Anbasa completava l’ocupació àrab de Septimània,un fet que posà fi al Regne Visigòtic,tot i que durant un quant temps,sota el Domini Islàmic es va mantener la Població cristiana amb els seus Comtes,Jutges i Bisbes
Tanmateix,hi va haver una forta Emigració entre els Estaments dirigents,envers el Nord o vers Provença i Itàlia.Es va produir,així mateix,una Migració interior,amb una tendencia a la Ruralització i al Desplaçament vrers les Comarques muntanyenques.L’any 731,el Berber Munusa,un Valí de Septimània,es va revel.lar contra els Àrabs del Califat de Còrdova,però va ser sotmès a Llívia pel Valí cordovès Abd al-Raomn ibu Abd Allh,el qual continuaba l’fensiva Musulmana fins a la seva derrota a Poitiers l’any 732 davant l’Exèrcit franc del Carles Martell.
Però l’acció Reconqueridora de la Dinastia Carolíngia no va arribar a ocupar Septimània,i amb ella el Rosselló,fins l’any 759.Catalunya restava,però,dins l’àmbit del Domini àrab.Tanmateix,durant l’Assemblea de Paderborn l’any 777 es va presentar davant Carlemany el Governador de Barcelona i Girona Ibn al-Arab,per tal de demanar ajut a canvi d’una certa Submissió,per constituir-e independent alhora que Còrdova i de Bagdad-.
Interessat,Carlemany penetraría a la Península Ibèrica amb dos exèrcits,un per Navarra,comandat per ell mateix,i l’altre pel Portús o Panissars,al qual es va unir a Barcelona Sulaymn al-Arab:aquests dos exèrcits,quue van coincidir a Osca,davant la negativa del Valí de Sarragossa d’obrir-les les portes i després d’un Perìode de Negociacions,emprengueren la retirada,durant la qual van sofrir la important desfeta de Roncesvalls.Malgrat la derrota,l’avanç franc continuaría i hom creu que l’any 782 ja havien pres l’Alt Empordà.
L’any 785 els homes deGirona van lliurar la ciutat a en Lluís el Piadós,des de l’any 781 Rei d’Aquitània.Poc abans del 789 l’Urgellet havia passat al Domini franc i,juntament amb la Cerdanya i el Conflent,era sota la Jurisdicció d’un Comte Borell,segurament hispanovisgot.A la fi del segle VIII la Frontera amb els ârabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cantó del Comtat de Girona,encomanat al Comte Rostany,i fins al Congost,el Nord del Pla de Bages i Coll de Nargó per la banda dels dominis del Borrell.
La contínua penetració franca era,afavorida per les dissensions entre les Autoritats musulmanes de l’antiga Tarraconense-.Així Lluís el Piadós va organitzar l’any 800 una Campanya vers Barcelona que va fracasar.L’any 801,però,una Assemblea reunida a Tolosa va decidir una nova Expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa per tal d’establir jhn Territori amb sòlides Fronteres amb el Riu Ebre i el Riu Cinca.El setgge de Barcelona va durar tot l’estiu i caiguda la ciutat,Lluís el Piadós va ecomanar aquest Comtat a Berà.
La Frontera devia restar fixada vers el Riu Gaià.L’any 810 Carlemany va signar un Acord de Pau proposat per al-Akam i la Frontera està estabiltzada.Circunstàncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles,un fet que determinaría la “Diferenciació entre la Catalunya Vella,reconquerida a la fi del segle VIII i començament del segle IX,i la Cataluna Nova,que en seria principalment des de la fi del segle XI fins a mitjan del segle XII.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Honors al Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes (2007)
Els Periodistes de Sitges,encapçalats pel Director de l’Eco de Sitges en Josep-Manel Soler i Soler,s’hi organitzaven amb l’objectiu de fer el lliurament del Premi Trinitat Catasús,creat per ser atorgat a la persona o entitat que s’hagués distingit pel seu treball i esforç desinteressat en favor de Sitges.
*El meu introductor cultural a Sitges en Jacint Picas i Cardó va ser el creador del Pergamí de tal testimoni.Tanmateix,aquests periodistes-informadors,nomenaven la persona que rebria la Ploma d’Or,aquesta,sí,pagada per l’Ajuntament,essent una Estilogràfica i un Bolígraf d’Or,amb l’Escut de Sitges i la data de lliurament.
*De nou en tenim una nova Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes,superat l’any 2006 en què no es va atorgar.El premiat és el Poeta i Bioquímic en Joan Duran i Ferrer per la seva trajectòria com a escriptor i protagonista en la restauració de la Festa de la Poesia a Sitges.Hom no pot oblidar,també,que en aquest preuat guardó,s’ hi troba el seu càrrec literari com a Sotspresident del Club Amics de l’Eco,aquell Taller d’Escriptura o Club de Parla amb la finalitat que la llengua catalana s’hi fiqués entre els adolescents i joves de la nostra Vila-.
Junta Directiva del Club Amics de l'ECO
*President:en Joan Ill i Barra (de 8è d’Egb al COU a l’IES J.Benaprès).Excel.lent jove integrador.
*Sots-president-I : en Joan Duran i Ferret,alumne 1r de BUP a l’Escola Pia.Un poeta com calia.
*Sots-president-II,en Marc Orriols i Brunetti-.7è d’Egb,que també seguirà a l’IES Benaprès.
*Secretari,en Daniel Serra i Hostench.7è d’Egb,que seguirà a l’IES Benaprès-.
Els Objectius particulars eren més concrets amb la intenció d’afavorir la sòciolingüística catalana a l’Escola Pública-.
*Fomentar l’interès per la Lectura de l’Eco de Sitges,com a premsa local i comarcal a l'escola pública.
*Informar des de Sitges per al jovent sobre Sitges,a Sitges i des de Sitges.
*Practicar l’esforç per les Lletres Sitgetanes i la cultura catalana a Sitges.
*Permetre l’elevació del grau de conscienciació ciutada de la Cultura Sitgetana.
*Despertar l’esperit crític dels alumnes-adolescents a Sitges.
*Destacar la trascendència dels valors com a Llibertat d’Expressió.
*Oferir als mestres de l’Escola Pública sitgetana la possibilitat de Programar alguna activitat escolar.
*Tipificar un Crèdit Variable per a l’E.S.O.
Les possibilitats del “Club Amics de l’Eco”,com a Taller d’Escriptura i Club de Parla.
*Que l’Alumnes millorin la seva expressió oral i escrita.
*Que progressin en la seva capacitat d’anàlisi d’un text qualsevol en llengua catalana.
*Que progressin les seves capacitats de síntesi d’un text en català.
*Que progressin les seves capacitats de comprensió d’un text en català.
Encara no s’ha interrelacionat la Cultura de la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes amb la Història de Sitges,en un nou quadern o monografia,és a dir,quin paper van jugar els premiats en la societat d’una Vila emblemàtica,culturalment parlant (1967-2007),és a dir,durant els darrers quaranta anys d’existència.
*El personatge tal i tal,qui és i com actua,o reivindicant o creant el moviment impulsor del sitgetanisme.I que aquesta tossuda dedicació li ha comportat el Premi Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes que concedeix any rere any la Comissió Municipal de Cultura,que presideix el regidor de Cultura,el Gabino Serrano-.
*Perquè,els "Plomes d’Or de les Lletres Sitgetanes", any rere any, són els desvetlladors d’una època concreta.Van viure aquesta època en tots els seus vessants-.Es pot dir que han estat repetitius o no, però que són personatges arrelats a la societat sitgetana, que no van de flor en flor,sinó uns veritables erudits que acoten materials vers la sitgetaneïtat de la Vila,a més delm seu sitgetanisme-.
*Que aquest i l’altre han cultivat al llarg la seva trajectòria professional,que com a tals acaben en el seu càrrec-.Si han mirat el sitgetanisme com un corrent “multi”,on van confluir elements de tota mena en favor de la Vila de Sitges. No en sé si el Premi de la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes porta una bona ratxa,amb tota justícia,tot llegint el llistat de les 40 atorgades per l’Ajuntament de la Vila,però el que si sé,en repassar les successives edicions –el premi es concedeix des de l’any 1967,creat per l’Ajuntament presidit per en Josep-Antoni Martínez Sardà-dels coneguts per mi,sorprèn entre la importància objectiva d’alguns dels guardonats que es compten entre les figures de la creació o de la investigació humanística en llengua catalana,i la qualitat d’alguns altres,entre els m’hi compto,si més no considerats des de la perspectiva dels seus mèrits estrictament literaris.
*Això succeix perquè el Premi de la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes no s’atorga,només en funció del valor literari o intel.lectual de l’obra dels candidats,sinó també des un altre paràmetre :des de l’exemplaritat de la tasca del premiat,que en realitat vol dir tant com l’exemplaritat de la mateixa persona-.-.És a dir,que més enllà de la composició de la Comissió Municipal de Cultura,és el criteri de l’exemplaritat el que resulta per ell mateix interessant,fins al punt de posar en entredit la credibilitat del Premi-.El que dirimeix,certifica i honora la Ploma d’Or any rere any,m’imagino que no té res a veure amb les emocions i els sentiments dels observadors de les tradicions sitgetanes.
*Perquè la Literatura Sitgetana no té res a veure amb el Sitgetanisme,ni en ésser-ne un bon ciutadà ni tan sols una bona persona,em sembla que és per la biografia de l’autor-.Bé,l’any 2007,la desena edició de la Nit de Premis Sitges a l’Hotel Melià Sitges,sigui la 36 o sigui la 40 seriada,la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes és el un cop més preuat guardó,atorgat al poeta i bioquímic i antic sotspresident del Club Amics de l’Eco-.Un escriptor molt jove i un poeta renovador i restaurador de la Festa de la Poesia a la nostra vila-.Enhorabona,bon amic Sr Sotspresident del Club Amics de l’Eco.
Froilan Franco,àlies El Mestre.
Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995
*El meu introductor cultural a Sitges en Jacint Picas i Cardó va ser el creador del Pergamí de tal testimoni.Tanmateix,aquests periodistes-informadors,nomenaven la persona que rebria la Ploma d’Or,aquesta,sí,pagada per l’Ajuntament,essent una Estilogràfica i un Bolígraf d’Or,amb l’Escut de Sitges i la data de lliurament.
*De nou en tenim una nova Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes,superat l’any 2006 en què no es va atorgar.El premiat és el Poeta i Bioquímic en Joan Duran i Ferrer per la seva trajectòria com a escriptor i protagonista en la restauració de la Festa de la Poesia a Sitges.Hom no pot oblidar,també,que en aquest preuat guardó,s’ hi troba el seu càrrec literari com a Sotspresident del Club Amics de l’Eco,aquell Taller d’Escriptura o Club de Parla amb la finalitat que la llengua catalana s’hi fiqués entre els adolescents i joves de la nostra Vila-.
Junta Directiva del Club Amics de l'ECO
*President:en Joan Ill i Barra (de 8è d’Egb al COU a l’IES J.Benaprès).Excel.lent jove integrador.
*Sots-president-I : en Joan Duran i Ferret,alumne 1r de BUP a l’Escola Pia.Un poeta com calia.
*Sots-president-II,en Marc Orriols i Brunetti-.7è d’Egb,que també seguirà a l’IES Benaprès.
*Secretari,en Daniel Serra i Hostench.7è d’Egb,que seguirà a l’IES Benaprès-.
Els Objectius particulars eren més concrets amb la intenció d’afavorir la sòciolingüística catalana a l’Escola Pública-.
*Fomentar l’interès per la Lectura de l’Eco de Sitges,com a premsa local i comarcal a l'escola pública.
*Informar des de Sitges per al jovent sobre Sitges,a Sitges i des de Sitges.
*Practicar l’esforç per les Lletres Sitgetanes i la cultura catalana a Sitges.
*Permetre l’elevació del grau de conscienciació ciutada de la Cultura Sitgetana.
*Despertar l’esperit crític dels alumnes-adolescents a Sitges.
*Destacar la trascendència dels valors com a Llibertat d’Expressió.
*Oferir als mestres de l’Escola Pública sitgetana la possibilitat de Programar alguna activitat escolar.
*Tipificar un Crèdit Variable per a l’E.S.O.
Les possibilitats del “Club Amics de l’Eco”,com a Taller d’Escriptura i Club de Parla.
*Que l’Alumnes millorin la seva expressió oral i escrita.
*Que progressin en la seva capacitat d’anàlisi d’un text qualsevol en llengua catalana.
*Que progressin les seves capacitats de síntesi d’un text en català.
*Que progressin les seves capacitats de comprensió d’un text en català.
Encara no s’ha interrelacionat la Cultura de la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes amb la Història de Sitges,en un nou quadern o monografia,és a dir,quin paper van jugar els premiats en la societat d’una Vila emblemàtica,culturalment parlant (1967-2007),és a dir,durant els darrers quaranta anys d’existència.
*El personatge tal i tal,qui és i com actua,o reivindicant o creant el moviment impulsor del sitgetanisme.I que aquesta tossuda dedicació li ha comportat el Premi Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes que concedeix any rere any la Comissió Municipal de Cultura,que presideix el regidor de Cultura,el Gabino Serrano-.
*Perquè,els "Plomes d’Or de les Lletres Sitgetanes", any rere any, són els desvetlladors d’una època concreta.Van viure aquesta època en tots els seus vessants-.Es pot dir que han estat repetitius o no, però que són personatges arrelats a la societat sitgetana, que no van de flor en flor,sinó uns veritables erudits que acoten materials vers la sitgetaneïtat de la Vila,a més delm seu sitgetanisme-.
*Que aquest i l’altre han cultivat al llarg la seva trajectòria professional,que com a tals acaben en el seu càrrec-.Si han mirat el sitgetanisme com un corrent “multi”,on van confluir elements de tota mena en favor de la Vila de Sitges. No en sé si el Premi de la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes porta una bona ratxa,amb tota justícia,tot llegint el llistat de les 40 atorgades per l’Ajuntament de la Vila,però el que si sé,en repassar les successives edicions –el premi es concedeix des de l’any 1967,creat per l’Ajuntament presidit per en Josep-Antoni Martínez Sardà-dels coneguts per mi,sorprèn entre la importància objectiva d’alguns dels guardonats que es compten entre les figures de la creació o de la investigació humanística en llengua catalana,i la qualitat d’alguns altres,entre els m’hi compto,si més no considerats des de la perspectiva dels seus mèrits estrictament literaris.
*Això succeix perquè el Premi de la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes no s’atorga,només en funció del valor literari o intel.lectual de l’obra dels candidats,sinó també des un altre paràmetre :des de l’exemplaritat de la tasca del premiat,que en realitat vol dir tant com l’exemplaritat de la mateixa persona-.-.És a dir,que més enllà de la composició de la Comissió Municipal de Cultura,és el criteri de l’exemplaritat el que resulta per ell mateix interessant,fins al punt de posar en entredit la credibilitat del Premi-.El que dirimeix,certifica i honora la Ploma d’Or any rere any,m’imagino que no té res a veure amb les emocions i els sentiments dels observadors de les tradicions sitgetanes.
*Perquè la Literatura Sitgetana no té res a veure amb el Sitgetanisme,ni en ésser-ne un bon ciutadà ni tan sols una bona persona,em sembla que és per la biografia de l’autor-.Bé,l’any 2007,la desena edició de la Nit de Premis Sitges a l’Hotel Melià Sitges,sigui la 36 o sigui la 40 seriada,la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes és el un cop més preuat guardó,atorgat al poeta i bioquímic i antic sotspresident del Club Amics de l’Eco-.Un escriptor molt jove i un poeta renovador i restaurador de la Festa de la Poesia a la nostra vila-.Enhorabona,bon amic Sr Sotspresident del Club Amics de l’Eco.
Froilan Franco,àlies El Mestre.
Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995
Ploma d'Or 1967 versus Ploma d'Or 2011.
Josep-Manuel Soler i Soler,90 anys d'edat i Creu de Sant Jordi-2011 pels 125 anys del Setmanari l'Eco de Sitges,del que és Director amb més de 50 anys.
*Ha recollit durant tots aquests anys totes les Distincions que pot rebre un sitgetà. Vencedor de la Ploma d’Or el 1967, del Premi Trinitat Catasús el 1980, del Premi Especial de l’Ajuntament de Sitges el 2000 en representació de l’Eco, el Premi a les Tradicions Sitgetanes el 2004, Fill predilecte de la Vila i Pregoner de la Festa Major, i la Creu de Sant Jordi-2011 entre d’altres mencions i el 18 de novembre de 2011 la Ploma d’Or Universitària.Són 90 anys d’edat i 50 de Director de l’Eco de Sitges
Aniversari d’un Degà de la premsa:
L'Eco de Sitges' celebra 125 anys amb la voluntat de trobar un model de futur-.
Dues dictadures, una guerra...i una crisi.Sobreviure 125 anys (1886-2011) és una fita per a qualsevol capçalera. L'Eco de Sitges ha celebrat aquesta setmana de l'1 de març de 2011 l'aniversari i, malgrat haver-ne vist de tots colors, es planteja ara com fer front a la crisi. "Tiene esta revista singulares pretensiones y es extremadamente difícil de calificar". Així es presentava L'Eco de Sitges fa 125 anys i encunyava una definició que encara li és vàlida avui: la publicació és una de les Deganes de la Premsa Local catalana, però viu immersa en un procés de reflexió sobre quin ha de ser el seu destí. "Hem passat dues dictadures i una guerra; doncs ara haurem de superar la crisi".
*En Josep Soler,de l'ECO, és una Institució sitgetana per la seva singularitat.És posseïdor de tots els premis i reconeixements locals.En aquest moment llueix amb orgull català la Creu de Sant Jordi-2011,que la Generalitat deCatalunya li va atorgar el mes d'abril.I,ara el dia 14 de desembre 2011,afegirà un nou guardó a la seva Prestatgeria de Premis.
*El dia 14 desembre 2011 rrebrà la Ploma d'Or universitària atorgada per la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva Assignatura d'Història del Periodisme.Que ningú no es confongui.En Josep de l'Eco va rebre la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes l'any 1967,un premi que atorgava l'Ajuntament de Sitges a través del Consell Municipal de Cultura.Aquell any s'instituïa.
*44 anys després (1967-2011) va rebre en Josep Soler una segona Ploma d'Or universitària-2011, atorgada per la Facultat de Ciències de la UAB.Curiosament,la Facultat que forma Periodistes crea aquest premi que porta el mateix títol que el que l'Ajuntament de Sitges va crear l'any 1967.
*En Josep Manuel Soler i Soler,tota una Institució sitgetana l'any 2011 tindrà dues Plomes d'Or.Amb tal motiu sis noies universitàries de quart curs de Periodisme de la UAB feliciten i entrevisten el Director del Setmanari l'Eco de Sitges.Per començar,li preguntaren que aconsellaria als Periodistes més joves.La resposta va ser aquesta:"Estimeu-vos els uns als altres i digueu sempre la veritat"
*Les sis alumnes de 4t curs de Periodisme,seguríssim que copsaren que el Director del Setmanari l'Eco de Sitges,de 90 anys d'edat i més de 50 anys deDirector que hi eren davant un personatge singular a la Vila de Sitges.E Josep Manuel Soler i Soler,clar i sitgetà,s'ha guanyat dia a dia l'estimació i el màxim respecte dels sitgetans i sitgetanes.
*I,ara,l'any 2011,amb la nova Ploma d'Or universitària,dels Estudiants d'Història del Periodisme a Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),també s'ha guanyat l'estima i el especte de la Universitat Catalana,que unit a la Creu de Sant Jordi-2011,en Josep Soler,de l'Eco de Sitges,personalment reclamo per al nostre amic
Director una Placa a la Plaça dels Artistes de Sitges.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Fundador del Club Amics de l'Eco (1992-1998)
*Ha recollit durant tots aquests anys totes les Distincions que pot rebre un sitgetà. Vencedor de la Ploma d’Or el 1967, del Premi Trinitat Catasús el 1980, del Premi Especial de l’Ajuntament de Sitges el 2000 en representació de l’Eco, el Premi a les Tradicions Sitgetanes el 2004, Fill predilecte de la Vila i Pregoner de la Festa Major, i la Creu de Sant Jordi-2011 entre d’altres mencions i el 18 de novembre de 2011 la Ploma d’Or Universitària.Són 90 anys d’edat i 50 de Director de l’Eco de Sitges
Aniversari d’un Degà de la premsa:
L'Eco de Sitges' celebra 125 anys amb la voluntat de trobar un model de futur-.
Dues dictadures, una guerra...i una crisi.Sobreviure 125 anys (1886-2011) és una fita per a qualsevol capçalera. L'Eco de Sitges ha celebrat aquesta setmana de l'1 de març de 2011 l'aniversari i, malgrat haver-ne vist de tots colors, es planteja ara com fer front a la crisi. "Tiene esta revista singulares pretensiones y es extremadamente difícil de calificar". Així es presentava L'Eco de Sitges fa 125 anys i encunyava una definició que encara li és vàlida avui: la publicació és una de les Deganes de la Premsa Local catalana, però viu immersa en un procés de reflexió sobre quin ha de ser el seu destí. "Hem passat dues dictadures i una guerra; doncs ara haurem de superar la crisi".
*En Josep Soler,de l'ECO, és una Institució sitgetana per la seva singularitat.És posseïdor de tots els premis i reconeixements locals.En aquest moment llueix amb orgull català la Creu de Sant Jordi-2011,que la Generalitat deCatalunya li va atorgar el mes d'abril.I,ara el dia 14 de desembre 2011,afegirà un nou guardó a la seva Prestatgeria de Premis.
*El dia 14 desembre 2011 rrebrà la Ploma d'Or universitària atorgada per la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva Assignatura d'Història del Periodisme.Que ningú no es confongui.En Josep de l'Eco va rebre la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes l'any 1967,un premi que atorgava l'Ajuntament de Sitges a través del Consell Municipal de Cultura.Aquell any s'instituïa.
*44 anys després (1967-2011) va rebre en Josep Soler una segona Ploma d'Or universitària-2011, atorgada per la Facultat de Ciències de la UAB.Curiosament,la Facultat que forma Periodistes crea aquest premi que porta el mateix títol que el que l'Ajuntament de Sitges va crear l'any 1967.
*En Josep Manuel Soler i Soler,tota una Institució sitgetana l'any 2011 tindrà dues Plomes d'Or.Amb tal motiu sis noies universitàries de quart curs de Periodisme de la UAB feliciten i entrevisten el Director del Setmanari l'Eco de Sitges.Per començar,li preguntaren que aconsellaria als Periodistes més joves.La resposta va ser aquesta:"Estimeu-vos els uns als altres i digueu sempre la veritat"
*Les sis alumnes de 4t curs de Periodisme,seguríssim que copsaren que el Director del Setmanari l'Eco de Sitges,de 90 anys d'edat i més de 50 anys deDirector que hi eren davant un personatge singular a la Vila de Sitges.E Josep Manuel Soler i Soler,clar i sitgetà,s'ha guanyat dia a dia l'estimació i el màxim respecte dels sitgetans i sitgetanes.
*I,ara,l'any 2011,amb la nova Ploma d'Or universitària,dels Estudiants d'Història del Periodisme a Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),també s'ha guanyat l'estima i el especte de la Universitat Catalana,que unit a la Creu de Sant Jordi-2011,en Josep Soler,de l'Eco de Sitges,personalment reclamo per al nostre amic
Director una Placa a la Plaça dels Artistes de Sitges.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Fundador del Club Amics de l'Eco (1992-1998)
dimecres, 16 de novembre del 2011
Vita brevis,Ars longa (La vida és breu,la ciència,llarga)
La traducció correcta és Ciència,l'autor d'aquesta màxima no és altre que el mateix Hipòcrates, el Pare de la Medicina.
*Hipòcrites,el Pare de la Medicina es referia a la ciència, entesa, en el seu context, com l'Art de Guarir. L'obra artística pròpiament dita també sobreviu l'artista. Però (insisteixo) Hipòcrates es referia a la Ciència Mèdica,mercès a la qual és possible allargar la vida.
La màxima té l'any 2011 més actualitat que mai.
*Anys enrere, la polèmica a l'entorn de l'anomenada "mort digna" resultava del tot impensable. Morir dignament era equivalent a morir cristianament. I morir cristianament, si hem de fer cas als recordatoris que es repartien en els funerals, estava condicionat al fet de rebre els últims sagraments: la Confessió, el Viàtic i la Santa Unció.Es rebien, en la majoria dels casos, ben bé in extremis. De tal manera que, en la moral casuística, es tenien en compte un nombre indefinit de circumstàncies que podien (o no) invalidar l'administració dels esmentats Sagraments.
*A la pràctica, però, aquestes circumstàncies se solien passar per alt. Bastava el "consentiment de la família" per tirar endavant, malgrat que no hi hagués el consentiment explícit del malalt (sic). No hi era per la senzilla raó que el malalt, en la majoria dels casos, ja no era conscient del que succeïa en el seu entorn. El capellà suplia, en aquests casos, la consciència del malalt.
*De maneres ben diverses, i totes de dubtosa eficàcia,però suficients per a ell i per a la família, la qual, d'aquesta manera, podia fer constar en el recordatori dels funerals i en les notes necrològiques de la premsa la coneguda fórmula: “Ha mort cristianament, havent rebut els Sants Sagraments.” La distorsió gramatical és evident: resulta de mal discernir si “ha mort cristianament” perquè ha rebut els Sants Sagraments o bé si “ha mort cristianament” (tal com havia viscut) i, en conseqüència, també ha rebut els Sants Sagraments.
*Difícilment trobaríem una fórmula més eloqüent que aquesta per reflectir la distorsió real que es vivia en els anys del Nacionalcatolicisme. Uns anys que,l'any 2011,d'ençà que els Arxius Secrets del Vaticà poden ser consultats, sabem que no van tenir mai l'Aprovació del Papa.
*En efecte:ni Pius XI, ni Pius XII, ni Joan XXIII, ni Pau VI no van donar mai el seu Vist-i-plau a la “Santa Creuada”, el nom amb què va ésser batejat l'Alçament Mlitar i la Guerra Civil a la qual l'alçament va donar peu. Guerra Civil que va durar tres inacabables anys, i que va tenir el terrible corol•lari d'una no menys inacabable postguerra, trufada de sang, pels afusellaments militars i les represàlies brutals que es van dur a terme.
*El Pare Hilari Raguer,escriptor i monjo del Monestir de Montserrat, en el seu últim article publicat en el Diari El País, deixava constància escrita de l'actitud de fermesa mantinguda pels Papes esmentats.En cap moment es van deixar seduir pels "cants de sirena de la dreta victoriosa", ni tampoc aprovarien l'Aliança entre l'Església Catòlica i el Generalíssim.
*Després, amb el pas dels anys, els perfils es desdibuixen. I pot donar la sensació que la Jerarquia espanyola, tan Hipercatòlica, Apostòlica i Romana, sempre ha estat en Comunió amb tots i cadascun dels Papes de Roma. I no és així. Va ser a partir de Joan Pau II i, posteriorment, amb l'actual Benet XVI que la Jerarquia espanyola, amb el cardenal Rouco al capdavant, ha obtingut el vist-i-plau pontifici per elevar als altars els anomenats “màrtirs per odi a la fe”, un odi impossible per metafísic i per abstracte.
*Clar i català no és possible odiar la Fe, com tampoc és possible odiar Déu. Una altra cosa és "sentir odi pels seus Representants, sobretot si es mostren maniqueus fins a l'extrem de fer-se odiosos.El teòleg Juan José Tamayo acaba de publicar un llibre sobre els dos últims Papes, Joan Pau II i Benet XVI, i mostra amb tota mena de detalls el " Contrareformista Gir contrareformista que ha fet l'Església Catòlica actual.
*El Mossèn Cinto, en el poema català Canigó, ja el diu molt clar:“El que un segle bastí, l'altre l'aterra”. Sempre ha estat així.Al segle XXI continua sent força polèmica l'anomenada "Mort Digna".Però,en penso que deixarà de ser-ne ben aviat.Sí,la Vida és breu,molt breu, però la Medicina és llarga.En va èsser-ne en el cas de la mort del Papa Joan Pau II.
*Una agonia inacabable del Papa Joan Pau II, en mans de l'Equip de Metges que l'assistien. Fins que el mateix Papa va dir prou.Les últimes paraules del Papa Wojtila varen ser: “Deixeu-me anar a la casa del Pare.” Les va dir en la seva llengua natal. Però tothom les va entendre. D'aquí ve que fossin les últimes."La Vida és breu i l'Agonia, llarga".
*Hipòcrites,el Pare de la Medicina es referia a la ciència, entesa, en el seu context, com l'Art de Guarir. L'obra artística pròpiament dita també sobreviu l'artista. Però (insisteixo) Hipòcrates es referia a la Ciència Mèdica,mercès a la qual és possible allargar la vida.
La màxima té l'any 2011 més actualitat que mai.
*Anys enrere, la polèmica a l'entorn de l'anomenada "mort digna" resultava del tot impensable. Morir dignament era equivalent a morir cristianament. I morir cristianament, si hem de fer cas als recordatoris que es repartien en els funerals, estava condicionat al fet de rebre els últims sagraments: la Confessió, el Viàtic i la Santa Unció.Es rebien, en la majoria dels casos, ben bé in extremis. De tal manera que, en la moral casuística, es tenien en compte un nombre indefinit de circumstàncies que podien (o no) invalidar l'administració dels esmentats Sagraments.
*A la pràctica, però, aquestes circumstàncies se solien passar per alt. Bastava el "consentiment de la família" per tirar endavant, malgrat que no hi hagués el consentiment explícit del malalt (sic). No hi era per la senzilla raó que el malalt, en la majoria dels casos, ja no era conscient del que succeïa en el seu entorn. El capellà suplia, en aquests casos, la consciència del malalt.
*De maneres ben diverses, i totes de dubtosa eficàcia,però suficients per a ell i per a la família, la qual, d'aquesta manera, podia fer constar en el recordatori dels funerals i en les notes necrològiques de la premsa la coneguda fórmula: “Ha mort cristianament, havent rebut els Sants Sagraments.” La distorsió gramatical és evident: resulta de mal discernir si “ha mort cristianament” perquè ha rebut els Sants Sagraments o bé si “ha mort cristianament” (tal com havia viscut) i, en conseqüència, també ha rebut els Sants Sagraments.
*Difícilment trobaríem una fórmula més eloqüent que aquesta per reflectir la distorsió real que es vivia en els anys del Nacionalcatolicisme. Uns anys que,l'any 2011,d'ençà que els Arxius Secrets del Vaticà poden ser consultats, sabem que no van tenir mai l'Aprovació del Papa.
*En efecte:ni Pius XI, ni Pius XII, ni Joan XXIII, ni Pau VI no van donar mai el seu Vist-i-plau a la “Santa Creuada”, el nom amb què va ésser batejat l'Alçament Mlitar i la Guerra Civil a la qual l'alçament va donar peu. Guerra Civil que va durar tres inacabables anys, i que va tenir el terrible corol•lari d'una no menys inacabable postguerra, trufada de sang, pels afusellaments militars i les represàlies brutals que es van dur a terme.
*El Pare Hilari Raguer,escriptor i monjo del Monestir de Montserrat, en el seu últim article publicat en el Diari El País, deixava constància escrita de l'actitud de fermesa mantinguda pels Papes esmentats.En cap moment es van deixar seduir pels "cants de sirena de la dreta victoriosa", ni tampoc aprovarien l'Aliança entre l'Església Catòlica i el Generalíssim.
*Després, amb el pas dels anys, els perfils es desdibuixen. I pot donar la sensació que la Jerarquia espanyola, tan Hipercatòlica, Apostòlica i Romana, sempre ha estat en Comunió amb tots i cadascun dels Papes de Roma. I no és així. Va ser a partir de Joan Pau II i, posteriorment, amb l'actual Benet XVI que la Jerarquia espanyola, amb el cardenal Rouco al capdavant, ha obtingut el vist-i-plau pontifici per elevar als altars els anomenats “màrtirs per odi a la fe”, un odi impossible per metafísic i per abstracte.
*Clar i català no és possible odiar la Fe, com tampoc és possible odiar Déu. Una altra cosa és "sentir odi pels seus Representants, sobretot si es mostren maniqueus fins a l'extrem de fer-se odiosos.El teòleg Juan José Tamayo acaba de publicar un llibre sobre els dos últims Papes, Joan Pau II i Benet XVI, i mostra amb tota mena de detalls el " Contrareformista Gir contrareformista que ha fet l'Església Catòlica actual.
*El Mossèn Cinto, en el poema català Canigó, ja el diu molt clar:“El que un segle bastí, l'altre l'aterra”. Sempre ha estat així.Al segle XXI continua sent força polèmica l'anomenada "Mort Digna".Però,en penso que deixarà de ser-ne ben aviat.Sí,la Vida és breu,molt breu, però la Medicina és llarga.En va èsser-ne en el cas de la mort del Papa Joan Pau II.
*Una agonia inacabable del Papa Joan Pau II, en mans de l'Equip de Metges que l'assistien. Fins que el mateix Papa va dir prou.Les últimes paraules del Papa Wojtila varen ser: “Deixeu-me anar a la casa del Pare.” Les va dir en la seva llengua natal. Però tothom les va entendre. D'aquí ve que fossin les últimes."La Vida és breu i l'Agonia, llarga".
dilluns, 14 de novembre del 2011
El Primer Diari en Llengua Catalana (1879)
Eren temps molt difícils,la Llengua Catalana era proscrita arreu de Catalunya –Escola pública i Universitat, Cultura i Premsa, Administració i Justícia...- i ben viva al carrer on dominava.
*Era el primer diumenge del mes de maig,el dijous abans apareixia el número prospecte on s'afirmava: "Lo Diari Català serà polític, eminentment polític, (...) i en política, com en tot, volem anar endavant, endavant sempre, sense que res nos espanti; sens que mai cap ensopegada nos faci trencar del camí que porta dret al nostre ideal. En política som avui partidaris de l’última paraula que ha pronunciat la ciència de gobernar-se los pobles".
*La divulgació del Darwinisme, la Narrativa d’E. Alan Poe o els articles d’Almirall -cada tres dies un- van provocar, amb un estol de corresponsals i una praxis que propugnava el Federalisme, el Republicanisme i el Catalanisme, que el Diari Català fos un èxit de lectors, d’influència i de contingut.Tot un món de referències ben valuós.Va inaugurar-se el Primer de Més de 100 Diaris en paper! Què no està gens malament per una cultura que ha viscut més anys "sota la bota militar que sota la urna democràtica".
*El Diari en Català va ser castigat i suspès tres vegades i tornava a aparèixer amb altres títols –Lo Catalanista, Lo Tibidabo, La Veu de Catalunya- no com els Diaris Bascos que són suspesos i no se’ls hi permet aixecar el cap, i quan els Tribunals els hi donen la raó, no poden, la sal no deixa sortir les flors per molt que hi hagi llavors...!
*Els articles que van ser l’Argument de la repressió són expositius del Programa: 14 de Juliol francès, la situació Russa i el Congrés Catalanista de 1880. Temàtiques cosmopolites i alhora vives en el conjunt intel•lectual del país.No va cedir i va continuar amb un Ideari que el feu ésser Bandera de sectors avançats i porta de modernitat.
La castellanització aleshores era absoluta.
*En Portada es llegia la primera Informació: «Espectacles públics: Teatre del Circo: El barberillo de Lavapiés i La voz pública». Sols anuncis diu dels nous teatres: 32 obres, només 8 en català.En pocs anys s’haurà capgirat la situació.En el món de l’edició igualment el salt catalanístic serà fabulós.
*La contribució del Diari en català en aquest procés serà espectacular. És la demostració de la normalitat. És clar que era tot crosta i ningú no en foragitava als capdavanters. Era la vàlua del contingut: no fer versos sinó oferir la modernitat: en portada una màquina d’imprimir, una altra de vapor: una locomotora, el telègraf i en espai central la identitat: el sol ixent, Montserrat, l’escut de les quatre barres, el llorer per sota que glorificava l’ideal.
*No va ser estrany que no fracassés i si morís ho fes no per deutes sinó per idees: per a unir el Catalanisme.Eren a les portes de l'any 1885 amb la conjunció dels catalanistes davant l’Agressió centralista al Dret, l’Economia i la Llengua catalana.
En va sorgir el "Memorial de Greuges"!.
Fins a la Ruptura amb en Pi i Margall el juny del 1881 que va provocar la desaparició del Diari aparegué cada dia, cap llicència festiva, donava opinió, informava, esberlava la roca que dominava la catalanitat.
*Ara que s’anuncia La Vanguardia en català i es demostra la força del mercat, la vitalitat col•lectiva cal mirar enrera i recordar-lo però també pensar en la necessitat d’un Replanteig del Periodisme català, un debat ferm, valent i profund, per a adequar-lo i fugir del tòpic tronat, maldà per a fer-lo modern i eficaç: així s’aconseguiria una millora social. Aleshores és quan el periodisme assoleix la màxima dimensió: connexió amb lectors i utilitat col•lectiva!
*Era el primer diumenge del mes de maig,el dijous abans apareixia el número prospecte on s'afirmava: "Lo Diari Català serà polític, eminentment polític, (...) i en política, com en tot, volem anar endavant, endavant sempre, sense que res nos espanti; sens que mai cap ensopegada nos faci trencar del camí que porta dret al nostre ideal. En política som avui partidaris de l’última paraula que ha pronunciat la ciència de gobernar-se los pobles".
*La divulgació del Darwinisme, la Narrativa d’E. Alan Poe o els articles d’Almirall -cada tres dies un- van provocar, amb un estol de corresponsals i una praxis que propugnava el Federalisme, el Republicanisme i el Catalanisme, que el Diari Català fos un èxit de lectors, d’influència i de contingut.Tot un món de referències ben valuós.Va inaugurar-se el Primer de Més de 100 Diaris en paper! Què no està gens malament per una cultura que ha viscut més anys "sota la bota militar que sota la urna democràtica".
*El Diari en Català va ser castigat i suspès tres vegades i tornava a aparèixer amb altres títols –Lo Catalanista, Lo Tibidabo, La Veu de Catalunya- no com els Diaris Bascos que són suspesos i no se’ls hi permet aixecar el cap, i quan els Tribunals els hi donen la raó, no poden, la sal no deixa sortir les flors per molt que hi hagi llavors...!
*Els articles que van ser l’Argument de la repressió són expositius del Programa: 14 de Juliol francès, la situació Russa i el Congrés Catalanista de 1880. Temàtiques cosmopolites i alhora vives en el conjunt intel•lectual del país.No va cedir i va continuar amb un Ideari que el feu ésser Bandera de sectors avançats i porta de modernitat.
La castellanització aleshores era absoluta.
*En Portada es llegia la primera Informació: «Espectacles públics: Teatre del Circo: El barberillo de Lavapiés i La voz pública». Sols anuncis diu dels nous teatres: 32 obres, només 8 en català.En pocs anys s’haurà capgirat la situació.En el món de l’edició igualment el salt catalanístic serà fabulós.
*La contribució del Diari en català en aquest procés serà espectacular. És la demostració de la normalitat. És clar que era tot crosta i ningú no en foragitava als capdavanters. Era la vàlua del contingut: no fer versos sinó oferir la modernitat: en portada una màquina d’imprimir, una altra de vapor: una locomotora, el telègraf i en espai central la identitat: el sol ixent, Montserrat, l’escut de les quatre barres, el llorer per sota que glorificava l’ideal.
*No va ser estrany que no fracassés i si morís ho fes no per deutes sinó per idees: per a unir el Catalanisme.Eren a les portes de l'any 1885 amb la conjunció dels catalanistes davant l’Agressió centralista al Dret, l’Economia i la Llengua catalana.
En va sorgir el "Memorial de Greuges"!.
Fins a la Ruptura amb en Pi i Margall el juny del 1881 que va provocar la desaparició del Diari aparegué cada dia, cap llicència festiva, donava opinió, informava, esberlava la roca que dominava la catalanitat.
*Ara que s’anuncia La Vanguardia en català i es demostra la força del mercat, la vitalitat col•lectiva cal mirar enrera i recordar-lo però també pensar en la necessitat d’un Replanteig del Periodisme català, un debat ferm, valent i profund, per a adequar-lo i fugir del tòpic tronat, maldà per a fer-lo modern i eficaç: així s’aconseguiria una millora social. Aleshores és quan el periodisme assoleix la màxima dimensió: connexió amb lectors i utilitat col•lectiva!
L'Assemblea de Catalunya,40 anys després (1931-1971)
NO FA GAIRES MESOS QUE TV3 VA ESTRENAR “14 d'abril".
L’any 1931, a Catalunya, l'impuls popular congregat al voltant d'una ERC acabada de constituir va fer caure la Monarquia i va propiciar l'adveniment de la República. L'Assemblea de Catalunya, 40 anys després, va ser el mitjà aglutinador d'un ventall de Grups i d’Entitats, amb base popular, que precipatiria la fi del franquisme,que ja mostrava la feblesa al carrer i que semblava que podia ser derrotat quan, el dia 7 de Novembre del 1971,aquesta Assemblea de Catalunya va ser constituïda,hores d’ara fa 40 anys.
En els dos anys del 1931 i del 1971, s’hi troba la Iniciativa Popular en diversos processos tant de denúncia com de canvi de l'estat de coses existent.En les dues Conjuntures, la majoria de treballadors i diversos Sectors Socials més dinàmics i actius expressen la seva disconformitat amb els Règims d'Abús de Poder, d’Injustícia i de Manca de llibertats-. En tots dos processos resulta evident la Diversitat de Posicions i de Tendències que, malgrat tensions i contradiccions, no van impedir d'actuar conjuntament.En totes dues conjuntures resulta destacadíssima la capacitat d'Autoorganització demostrada a partir de formes elementals -amb l'excepció del PSUC- d'enquadrament ciutadà.Tant l’any 1931 com l’any 1971 hi havia entre els factors de consens, la Reivindicació del Reconeixement polític de Catalunya i del seu Dret a l'Autogovern. Ara bé,no cal exagerar les coincidències,perquè es tractava de diferents processos en Situacions històriques també diferents.
Un èxit electoral aclaparador que desbordava les previsions més optimistes dels vencedors, en un cas; en l'altre, la Constitució d'una Plataforma conjunta per tal d'articular l'Oposició Democràtica al franquisme i imposar el seu trànsit des de la clandestinitat fins a la visibilitat.Però la fonamental coincidència la trobem en l'Audàcia i la Intel•ligència demostrades a l'hora d'aprofitar els marges d'actuació política disponibles.I també,la capacitat d'acumular la força que proporcionava el suport popular i saber administrar-la per provocar la transgressió del marc vigent i fundar una nova legitimitat. De manera accelerada en el primer cas, quan la crisi del Règim Antic es va precipitar. De manera més lenta en el segon, quan s'acabà habilitant l'anomenada "transició política", amb tots els seus defectes i virtuts.
L'Assemblea de Catalunya va ser el Moviment de Masses, articulat en contra de la Dictadura franquista.La seva importància ha estat tan determinant que encara al segle XXI permet “establir la delimitació entre les formacions polítiques que integren el catalanisme i aquelles altres que són, des de moltes perspectives i al marge de la seva trajectòria democràtica, hereves del règim anterior i molts dels seus valors”. Des de molts punts de vista, hom diu que el Bloc de l'Assemblea de Catalunya és encara al segle XXI, substancialment, el Bloc del Catalanisme.
El Bloc de les forces del malaguanyat Estatut-2006,del progrés en matèria de llibertats, de les conquestes socials. Un Bloc que, més enllà de les complicitats i els mínims compartits, es caracteritza, encara, per la diversitat i les profundes divisions internes, algunes de les quals viuen en el cor mateix de la majoria de formacions i les sacsegen.
El que si va ser l'Assemblea de Catalunya una Escola Unitària, on van fer l'Educació Sentimental una part molt significativa dels polítics de la Transició; on es van forjar i delimitar els camps polítics.És a dir,que va ser "l' Espai on plantar l'Assemblea de Catalunya, oberta que és la llavor democràtica,que convoca, representa, debat, proposa i decideix". La demanda de “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, en coordinació amb les altres formes d'oposició de tot l'Estat, encara ressona en el temps, sobretot quan el passat amenaça de tornar.
L’any 1931, la Mobilització Social es va produir durant l'impacte de la crisi econòmica de l’any 1929. L'orientació social de l'Assemblea de Catalunya es va enfortir davant també la crisi de l’any 1973. I,ara,l’any 2011 també vivim una agudíssima crisi econòmica que té diversos elements d'aquelles dues, però, incorpora nous factors que fan més difícil la seva Superació des de Catalunya,singularment si no comptem amb els imprescindibles instruments per prendre decisions que afecten el Model econòmic i social i l'Estil de vida de la gent catalana.
A Catalunya, les respostes a les situacions d'emergència i els grans processos de canvi han partit de l'empenta multitudinària i de l'audàcia d'unes direccions polítiques que han sabut assumir els objectius populars. L'Assemblea de Catalunya és la memòria història viva d'això. Va ser fa 40 anys.
Hores d’ara,l’any 2011, tenim Institucions,i,en l'horitzó els dramàtics Reptes Socials que tenim plantejats, després d'haver apagat les 80 espelmes de l’any 1931, quan l’any 2011 bufem les 40 espelmes de l'Aniversari de l'Assemblea de Catalunya, busquem el fil de la Tradició. La d'un Poder popular que, en moments decisius, ha estat la Plataforma impulsora del canvi. Canvi social i construcció nacional, les dues cares d'un futur possible, que s'inspira i parteix del passat i del present, però que no n'és l'esclau.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
L’any 1931, a Catalunya, l'impuls popular congregat al voltant d'una ERC acabada de constituir va fer caure la Monarquia i va propiciar l'adveniment de la República. L'Assemblea de Catalunya, 40 anys després, va ser el mitjà aglutinador d'un ventall de Grups i d’Entitats, amb base popular, que precipatiria la fi del franquisme,que ja mostrava la feblesa al carrer i que semblava que podia ser derrotat quan, el dia 7 de Novembre del 1971,aquesta Assemblea de Catalunya va ser constituïda,hores d’ara fa 40 anys.
En els dos anys del 1931 i del 1971, s’hi troba la Iniciativa Popular en diversos processos tant de denúncia com de canvi de l'estat de coses existent.En les dues Conjuntures, la majoria de treballadors i diversos Sectors Socials més dinàmics i actius expressen la seva disconformitat amb els Règims d'Abús de Poder, d’Injustícia i de Manca de llibertats-. En tots dos processos resulta evident la Diversitat de Posicions i de Tendències que, malgrat tensions i contradiccions, no van impedir d'actuar conjuntament.En totes dues conjuntures resulta destacadíssima la capacitat d'Autoorganització demostrada a partir de formes elementals -amb l'excepció del PSUC- d'enquadrament ciutadà.Tant l’any 1931 com l’any 1971 hi havia entre els factors de consens, la Reivindicació del Reconeixement polític de Catalunya i del seu Dret a l'Autogovern. Ara bé,no cal exagerar les coincidències,perquè es tractava de diferents processos en Situacions històriques també diferents.
Un èxit electoral aclaparador que desbordava les previsions més optimistes dels vencedors, en un cas; en l'altre, la Constitució d'una Plataforma conjunta per tal d'articular l'Oposició Democràtica al franquisme i imposar el seu trànsit des de la clandestinitat fins a la visibilitat.Però la fonamental coincidència la trobem en l'Audàcia i la Intel•ligència demostrades a l'hora d'aprofitar els marges d'actuació política disponibles.I també,la capacitat d'acumular la força que proporcionava el suport popular i saber administrar-la per provocar la transgressió del marc vigent i fundar una nova legitimitat. De manera accelerada en el primer cas, quan la crisi del Règim Antic es va precipitar. De manera més lenta en el segon, quan s'acabà habilitant l'anomenada "transició política", amb tots els seus defectes i virtuts.
L'Assemblea de Catalunya va ser el Moviment de Masses, articulat en contra de la Dictadura franquista.La seva importància ha estat tan determinant que encara al segle XXI permet “establir la delimitació entre les formacions polítiques que integren el catalanisme i aquelles altres que són, des de moltes perspectives i al marge de la seva trajectòria democràtica, hereves del règim anterior i molts dels seus valors”. Des de molts punts de vista, hom diu que el Bloc de l'Assemblea de Catalunya és encara al segle XXI, substancialment, el Bloc del Catalanisme.
El Bloc de les forces del malaguanyat Estatut-2006,del progrés en matèria de llibertats, de les conquestes socials. Un Bloc que, més enllà de les complicitats i els mínims compartits, es caracteritza, encara, per la diversitat i les profundes divisions internes, algunes de les quals viuen en el cor mateix de la majoria de formacions i les sacsegen.
El que si va ser l'Assemblea de Catalunya una Escola Unitària, on van fer l'Educació Sentimental una part molt significativa dels polítics de la Transició; on es van forjar i delimitar els camps polítics.És a dir,que va ser "l' Espai on plantar l'Assemblea de Catalunya, oberta que és la llavor democràtica,que convoca, representa, debat, proposa i decideix". La demanda de “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, en coordinació amb les altres formes d'oposició de tot l'Estat, encara ressona en el temps, sobretot quan el passat amenaça de tornar.
L’any 1931, la Mobilització Social es va produir durant l'impacte de la crisi econòmica de l’any 1929. L'orientació social de l'Assemblea de Catalunya es va enfortir davant també la crisi de l’any 1973. I,ara,l’any 2011 també vivim una agudíssima crisi econòmica que té diversos elements d'aquelles dues, però, incorpora nous factors que fan més difícil la seva Superació des de Catalunya,singularment si no comptem amb els imprescindibles instruments per prendre decisions que afecten el Model econòmic i social i l'Estil de vida de la gent catalana.
A Catalunya, les respostes a les situacions d'emergència i els grans processos de canvi han partit de l'empenta multitudinària i de l'audàcia d'unes direccions polítiques que han sabut assumir els objectius populars. L'Assemblea de Catalunya és la memòria història viva d'això. Va ser fa 40 anys.
Hores d’ara,l’any 2011, tenim Institucions,i,en l'horitzó els dramàtics Reptes Socials que tenim plantejats, després d'haver apagat les 80 espelmes de l’any 1931, quan l’any 2011 bufem les 40 espelmes de l'Aniversari de l'Assemblea de Catalunya, busquem el fil de la Tradició. La d'un Poder popular que, en moments decisius, ha estat la Plataforma impulsora del canvi. Canvi social i construcció nacional, les dues cares d'un futur possible, que s'inspira i parteix del passat i del present, però que no n'és l'esclau.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dissabte, 12 de novembre del 2011
La paraula "Diversitat" tan de moda al segle XXI
És una paraula , com a concepte molt antiga,és a dir que la "Catalunya Diversa "no és quelcom nou.Passa que les “generalitzacions” per a definir Catalunya o una època de la Història de Catalunya sempre es queden molt curtes.L’Historiador Pierre Vilar ens informa que la Nació Catalana,històricament- ha dubtat entre tres "Solidaritats –l’Europea,la Ibèrica i la Mediterrània-" ,la Catalunya dels segles XV al XVIII,marcada per les guerres i la pèrdua de les pròpies Institucions catalanes,va mostrar una complexitat en tots els camps que encara es deixa sentir a través de la diversa Documentació arxivística.Sobretot això és així quan s’entra en el detall i s’abandonen les Visions generalistes,que és precisament el que va demanar l’historiador italià Giovanni Levi: “La Història és la Ciència de les Preguntes Generals i de les Respostes Particulars”-. *Notables col•laboradors del Bàndol Borbònic com ara el Jurista en Francesc Ametller,que va ser clau en el redactat final del Decret de Nova Planta i del qual la Gemma Garcia aporta dades inèdites.En David Martin és qui dóna molts detalls de la trajectòria del José Molines,Ministre Català al servei de Felip Vè a la Ciutat de Roma-.
*En el terreny cultural hi ha aportacions molt interessants sobre el Joc a Barcelona que fa l’Anna Alonso o sobre les Opcions Lingüístiques que el Xavier Baró defensa la vigència del Concepte de Decadència,referent a la qüestió literària i historiogràfica del segle de l’Art Barroc,tot i anotant tres tipus d’Actituds envers l’ús de la llengua catalana:a)la defensa airosa,b)El pragmatisme en funció del receptor,c)El menysteniment o refús així com la conseqüent defensa acarnissada de la Llengua Castellana-.En el Camp Cultural,la Maria Garganté recupera la figura d’una Impressora catalana del segle XVIII,l’Antònia Ibarra que va regentar la Imprenta de la Universitat de Cervera-.
Molt interessant és l’aproximació al Setge Barceloní de 1713-1714 que fa la Mireia Campabadal a través de l’entrada en vaixell sobretot de blat i pólvora,tal com reflecteix dos Dietaris en Català,privats i inèdits-.I ja l’any 1718,en Josep M.Torres Ribé dóna a conèixer l’Episodi del Tancament de Botigues,protagonitzat pels Comerciants de diverses poblacions de Catalunya,una de les protestes per les condicions de Misèria Indescriptible en què vivía Catalunya.
"Les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit? Aquestes paraules foren dites per Manuel Ferrer i Sitges, Conseller de Barcelona, un 5 de juliol de l'any 1713. Ferrer i Sitges fou dels que s'oposà amb tota fermesa a capitular davant l'exèrcit franco-castellà de Felip V i encoratjà els patriotes barcelonins a resistir fins al final. L'aclaparadora superioritat de l'exèrcit ocupant (un soldat per cada quinze catalans) i la traïció dels anglesos, acabaren amb els fets que cada onze de setembre, amb vergonyant acceptació celebrem.
*Són paraules dites fa vora tres-cents anys però podríem fer-les nostres avui mateix per la seva insultant actualitat. Ultratges, greuges... El penúltim capítol de la llarga llista, l'afer AVE, encara crema. El pròxim...demà mateix. Mentrestant la colonització física i mental que s'inicià aquells terribles dies de fa tres-cents anys continua avançant i veiem, astorats, com la nostra classe política -junt amb bona part dels mitjans de comunicació del nostre país-, s'embadaleixen, per exemple, davant debats de dos forasters que, ai las! en l'únic que estan d'acord és en tenir Catalunya lligada de mans i peus pels segles dels segles.
Una classe política paradoxal. Diu una cosa i en fa una altra.
*Fins i tot n'hi ha que ens assegura que tot s'haurà arreglat, perquè ells són més "istes" que ningú i van a totes però s'obliden que van votar fa tan sols un any i mig la Ley de Tropa y Marineria, al Congreso de los Diputados de Madrid, amb uns sucosos recursos (d'aquells que els catalans cada any paguem a balquena) per a, curiosament, l'exèrcit successor d'aquell que entrà victoriós a Barcelona un 11 de setembre del 1714 i un 26 de gener del 1939.
Tanmateix ara diuen que no es deixaran enredar tan fàcilment i, si més no, posaran un preu més alt per a poder tornats a ser enganyats. En psiquiatria això té un nom. En política també, però per pudor, callem.
*Aquell "Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits". No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra Pàtria estimada, en la negra obscuritat d'una perpètua esclavitud" de Ferrer i Sitges als catalans que dubtaven entre servar la seva dignitat o doblegar-se a l'invasor ens fan pensar en el paper que jugaran aquells que malden per anar a la capital d'Espanya a pidolar quatre engrunes...Cal anar a la capital d'Espanya? Potser sí que cal anar-hi. Però amb el cap ben dret i decidits a dir, educadament, el que calgui com ara: Adéu Espanya !
Almansa,la gran desfeta dels aliats combatent anglesos i holandesos i portuguesos.
*La Primavera de l’any 1706,Felip Vè va fracassar en el seu intent d’ocupar la ciutat de Barcelona defensada per en Carles III-.Però,poc després,els exèrcits aliats van entrar victoriosos a Madrid,tot i que no s’hi van poder mantenir a causa del molt poc suport dels castellans cap a la figura del Rei Carles d’Àustria-.I,així els exèrcits aliats van haver de partir cap a València,seguits per les tropes borbòniques comandades pel Duc de Berwik-.La Primavera de l’any 1707 els exèrcits aliats van decidir atacar abans que l’enemic rebés reforços-.Berwik va acceptar el repte,ja que el seu exèrcit borbònic era molt superior i podia escollir posició-.Tenia 50 Batallons d’Infanteria i 81 Esquadrons de Cavalleria,és a dir,uns 20.000 infants i 8.000 genets-.L’exèrcit borbònic tenia unintats experimentades i bons Comandants-.Berwik,un bon militar,era un anglès al servei de França-.
Els exèrcits aliats,amb 42 Batallons d’Infanteria,sumaven uns 16.000 infants i 6.000 genets-.La meitat de l’exèrcit aliat es componia de Tropes portugueses,coratjoses però amb Comandaments i experiències desiguals-.El Galway,el cap dels exèrcits aliats era un francès al servei d’Anglaterra,que comportaria un Comandament amb el Portugués,el Marquèrs das Minas-.
A punt del combat entre els dos exèrcits.
*L’exèrcit borbònic,ja a la defensiva,es va desplegar a llevant d’Almansa amb la Infanteria al centre i la Cavalleria a les ales,tot aprofitant els pendents-.I així a migdia del 25 d’Abril,els exèrcits aliats es van situar en ordre de batalla-.La dreta,al Nord,es va formar amb portuguesos: cavalleria i Infanteria intercalades-.Al centre es va disposar la Infanteria;
portuguesos,holandesos,anglesos i hugonots,és a dir,protestants francesos-.L’esquerra,al Sud,aplegava Cavalleria holandesa,anglesa i portuguesa i Batallons d’infanteria anglesa-.
*El General dels anglesos no va conèixer la situació de la Batalla,però el Berwik amb una cadena de c coherent comandament,va aconseguir girar a favor seu la situació perillosa perquè va fer valer les seves reserves i la seva superioritat,guanyant la batalla-.I,així la cavalleria aliada es retirava i la infanteria es rendia-.Els aliats van perdre més de 6.000 baixes i més de 10.000 presoners i els Borbons van perdre menys de 2000 combatents-.
*Les converses de pau protagonitzades per anglesos i francesos van deixar de banda els catalans-.A les autoritats de Catalunya només els quedava la rendició incondicional o una resistència numantina contra un enemic molt superior-.La matinada de l’11 de setembre de 1714l,les forces borbòniques van llençar el definitiu atac contra la capital de Catalunya,és a dir,contra Barcelona-.
L’Abril de l’any 1709,amb la caiguda del Castell de Santa Bàrbara d’Alacant,tot el territori valencià va quedar sota domini dels exèrcits del Rei Felip Vè.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*En el terreny cultural hi ha aportacions molt interessants sobre el Joc a Barcelona que fa l’Anna Alonso o sobre les Opcions Lingüístiques que el Xavier Baró defensa la vigència del Concepte de Decadència,referent a la qüestió literària i historiogràfica del segle de l’Art Barroc,tot i anotant tres tipus d’Actituds envers l’ús de la llengua catalana:a)la defensa airosa,b)El pragmatisme en funció del receptor,c)El menysteniment o refús així com la conseqüent defensa acarnissada de la Llengua Castellana-.En el Camp Cultural,la Maria Garganté recupera la figura d’una Impressora catalana del segle XVIII,l’Antònia Ibarra que va regentar la Imprenta de la Universitat de Cervera-.
Molt interessant és l’aproximació al Setge Barceloní de 1713-1714 que fa la Mireia Campabadal a través de l’entrada en vaixell sobretot de blat i pólvora,tal com reflecteix dos Dietaris en Català,privats i inèdits-.I ja l’any 1718,en Josep M.Torres Ribé dóna a conèixer l’Episodi del Tancament de Botigues,protagonitzat pels Comerciants de diverses poblacions de Catalunya,una de les protestes per les condicions de Misèria Indescriptible en què vivía Catalunya.
"Les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit? Aquestes paraules foren dites per Manuel Ferrer i Sitges, Conseller de Barcelona, un 5 de juliol de l'any 1713. Ferrer i Sitges fou dels que s'oposà amb tota fermesa a capitular davant l'exèrcit franco-castellà de Felip V i encoratjà els patriotes barcelonins a resistir fins al final. L'aclaparadora superioritat de l'exèrcit ocupant (un soldat per cada quinze catalans) i la traïció dels anglesos, acabaren amb els fets que cada onze de setembre, amb vergonyant acceptació celebrem.
*Són paraules dites fa vora tres-cents anys però podríem fer-les nostres avui mateix per la seva insultant actualitat. Ultratges, greuges... El penúltim capítol de la llarga llista, l'afer AVE, encara crema. El pròxim...demà mateix. Mentrestant la colonització física i mental que s'inicià aquells terribles dies de fa tres-cents anys continua avançant i veiem, astorats, com la nostra classe política -junt amb bona part dels mitjans de comunicació del nostre país-, s'embadaleixen, per exemple, davant debats de dos forasters que, ai las! en l'únic que estan d'acord és en tenir Catalunya lligada de mans i peus pels segles dels segles.
Una classe política paradoxal. Diu una cosa i en fa una altra.
*Fins i tot n'hi ha que ens assegura que tot s'haurà arreglat, perquè ells són més "istes" que ningú i van a totes però s'obliden que van votar fa tan sols un any i mig la Ley de Tropa y Marineria, al Congreso de los Diputados de Madrid, amb uns sucosos recursos (d'aquells que els catalans cada any paguem a balquena) per a, curiosament, l'exèrcit successor d'aquell que entrà victoriós a Barcelona un 11 de setembre del 1714 i un 26 de gener del 1939.
Tanmateix ara diuen que no es deixaran enredar tan fàcilment i, si més no, posaran un preu més alt per a poder tornats a ser enganyats. En psiquiatria això té un nom. En política també, però per pudor, callem.
*Aquell "Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits". No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra Pàtria estimada, en la negra obscuritat d'una perpètua esclavitud" de Ferrer i Sitges als catalans que dubtaven entre servar la seva dignitat o doblegar-se a l'invasor ens fan pensar en el paper que jugaran aquells que malden per anar a la capital d'Espanya a pidolar quatre engrunes...Cal anar a la capital d'Espanya? Potser sí que cal anar-hi. Però amb el cap ben dret i decidits a dir, educadament, el que calgui com ara: Adéu Espanya !
Almansa,la gran desfeta dels aliats combatent anglesos i holandesos i portuguesos.
*La Primavera de l’any 1706,Felip Vè va fracassar en el seu intent d’ocupar la ciutat de Barcelona defensada per en Carles III-.Però,poc després,els exèrcits aliats van entrar victoriosos a Madrid,tot i que no s’hi van poder mantenir a causa del molt poc suport dels castellans cap a la figura del Rei Carles d’Àustria-.I,així els exèrcits aliats van haver de partir cap a València,seguits per les tropes borbòniques comandades pel Duc de Berwik-.La Primavera de l’any 1707 els exèrcits aliats van decidir atacar abans que l’enemic rebés reforços-.Berwik va acceptar el repte,ja que el seu exèrcit borbònic era molt superior i podia escollir posició-.Tenia 50 Batallons d’Infanteria i 81 Esquadrons de Cavalleria,és a dir,uns 20.000 infants i 8.000 genets-.L’exèrcit borbònic tenia unintats experimentades i bons Comandants-.Berwik,un bon militar,era un anglès al servei de França-.
Els exèrcits aliats,amb 42 Batallons d’Infanteria,sumaven uns 16.000 infants i 6.000 genets-.La meitat de l’exèrcit aliat es componia de Tropes portugueses,coratjoses però amb Comandaments i experiències desiguals-.El Galway,el cap dels exèrcits aliats era un francès al servei d’Anglaterra,que comportaria un Comandament amb el Portugués,el Marquèrs das Minas-.
A punt del combat entre els dos exèrcits.
*L’exèrcit borbònic,ja a la defensiva,es va desplegar a llevant d’Almansa amb la Infanteria al centre i la Cavalleria a les ales,tot aprofitant els pendents-.I així a migdia del 25 d’Abril,els exèrcits aliats es van situar en ordre de batalla-.La dreta,al Nord,es va formar amb portuguesos: cavalleria i Infanteria intercalades-.Al centre es va disposar la Infanteria;
portuguesos,holandesos,anglesos i hugonots,és a dir,protestants francesos-.L’esquerra,al Sud,aplegava Cavalleria holandesa,anglesa i portuguesa i Batallons d’infanteria anglesa-.
*El General dels anglesos no va conèixer la situació de la Batalla,però el Berwik amb una cadena de c coherent comandament,va aconseguir girar a favor seu la situació perillosa perquè va fer valer les seves reserves i la seva superioritat,guanyant la batalla-.I,així la cavalleria aliada es retirava i la infanteria es rendia-.Els aliats van perdre més de 6.000 baixes i més de 10.000 presoners i els Borbons van perdre menys de 2000 combatents-.
*Les converses de pau protagonitzades per anglesos i francesos van deixar de banda els catalans-.A les autoritats de Catalunya només els quedava la rendició incondicional o una resistència numantina contra un enemic molt superior-.La matinada de l’11 de setembre de 1714l,les forces borbòniques van llençar el definitiu atac contra la capital de Catalunya,és a dir,contra Barcelona-.
L’Abril de l’any 1709,amb la caiguda del Castell de Santa Bàrbara d’Alacant,tot el territori valencià va quedar sota domini dels exèrcits del Rei Felip Vè.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 2 de novembre del 2011
El Halloween versus la Castanyada a Sitges (2011)
Halloween o Nit de Bruixes ,celebrat al capvespre de la Diada dels Sants,té els seus orìgens en la cultura celta i per tant,també a la Galícia-celta.
*Una festa que se celebra el dia 31 d’octubre als països anglo-saxons, com ara a Estats Units,Canadà,Irlanda i el Regne Unit.Una festa exportada pels emigrants irlandesos envers els Estats Units d’Amèrica al segle XIX.I,com que la cultura nord-americana ha estat força expansiva,ben aviat es va popularitzar Halloween arreu d’altres països europeus i per tant l’any 2011 ja se celebra en molts països Occidentals i no faltaría més,amb més o menys presencia a Catalunya i Espanya-.
*A Sitges el dia de Halloween,l’hem presenciat el dia 31 d’octubre i clar i sitgetà l’hem considerat com una festa nord-americana no pas irlandesa, en què els nois i les noies es disfressen i passegen per alguns carrers sitgetans,si no demanant dolços de porta en porta com fan als EUA,sí exhibint les seves disfresses,tot un plaer per als vianants -vilatans.
*Hom diu que quan truquen a les portes pronuncien l’expressió "dolç o truc" o "dolç o entremaliadura"-.Ara bé si les persones adultes els donen caramels, diners o qualsevol altre tipus de recompensa, s'interpreta que han acceptat el tracte-.
Al contrari,si se’ls hi neguen, els nois i les noies els gasten una broma,com per exemple llençar escuma d’afaitar contra les portes.Déu n’hi dó…la rebequeria-.
*A Santa Marta d’Ortigueira (A Coruña),d’origen celta,hi vaig sentir que la història del Halloween és molt antiga i que es remonta a més de dos mils anys, quan l'Any Cèltic finalitzava en acabat l’estiu,concretament el 31 d'octubre del Calendari cristià-.Els gallecs-cèltics,un tant supersticiosos,portaven el bestiar dels Prats on pasturaven als estables per a passar l'hivern-.
*El dia 31 d’octubre,el darrer dia,hom suposava que els esperits sortirien dels cementiris i prendre’s els cossos dels vius per ressuscitar,i així, per evitar-lo,els poblats celtes (Galicia és un poble celta) embrutaven les cases i les "decoraven" amb ossos i altres coses desagradables, de manera que els morts es guiessin per mitjà d'aquests fins arribar a un lloc millor.
*Encara l'any 2011 hi ha la tradició de decorar amb motius sinistres les cases en el capvespre de la Diada de Tots els Sants i disfressar-se-.Ara bé,el recorregut dels nois i les noies a la recerca de llaminadures,hom diu que prové de la tradició neerlandesa de la Festa de Sant Martí,l’11 de noviembre-.A Catalunya i Sitges el Halloween està reemplaçant cada cop més la Diada de Tots els Sants-.
*En realitat El que predomina és el model americà a l’Estat espanyol entre les generacions més joves-.Sembla ser que se celebra en aquesta data en diversos pobles de la Península Ibèrica, encara que amb un origen diferent-.
A Sitges,se celebra la castanyada i el foc a finals d’octubre i així la castanya recupera la importància que el blat de moro i la patata li van arrabassar en els darrers segles a causa del descobriment d'Amèrica-.Sembla que la ingestió d’aquests aliments prové del fet que durant la nit de Tots Sants,la vigília de la Diada dels Difunts, es tocava a morts sense aturar-se fins al matí, amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca i consumien aquests aliments per no defallir-.
La imatge més representativa és la Castanyera: una dona vella, vestida amb roba molt pobre d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un espai al carrer per rostir castanyes-.A Sitges i a Catalunya n’hi ha una variant: que no només es degusten castanyes torrades sinó que s'acompanyen de panellets, moniatos i fruita confitada-.La beguda típica de la castanyada és el moscatel a Sitges com a Tenerife la Malvasia-.A la meva terra berciana el Magosto com a Galícia-.
*Una festa que se celebra el dia 31 d’octubre als països anglo-saxons, com ara a Estats Units,Canadà,Irlanda i el Regne Unit.Una festa exportada pels emigrants irlandesos envers els Estats Units d’Amèrica al segle XIX.I,com que la cultura nord-americana ha estat força expansiva,ben aviat es va popularitzar Halloween arreu d’altres països europeus i per tant l’any 2011 ja se celebra en molts països Occidentals i no faltaría més,amb més o menys presencia a Catalunya i Espanya-.
*A Sitges el dia de Halloween,l’hem presenciat el dia 31 d’octubre i clar i sitgetà l’hem considerat com una festa nord-americana no pas irlandesa, en què els nois i les noies es disfressen i passegen per alguns carrers sitgetans,si no demanant dolços de porta en porta com fan als EUA,sí exhibint les seves disfresses,tot un plaer per als vianants -vilatans.
*Hom diu que quan truquen a les portes pronuncien l’expressió "dolç o truc" o "dolç o entremaliadura"-.Ara bé si les persones adultes els donen caramels, diners o qualsevol altre tipus de recompensa, s'interpreta que han acceptat el tracte-.
Al contrari,si se’ls hi neguen, els nois i les noies els gasten una broma,com per exemple llençar escuma d’afaitar contra les portes.Déu n’hi dó…la rebequeria-.
*A Santa Marta d’Ortigueira (A Coruña),d’origen celta,hi vaig sentir que la història del Halloween és molt antiga i que es remonta a més de dos mils anys, quan l'Any Cèltic finalitzava en acabat l’estiu,concretament el 31 d'octubre del Calendari cristià-.Els gallecs-cèltics,un tant supersticiosos,portaven el bestiar dels Prats on pasturaven als estables per a passar l'hivern-.
*El dia 31 d’octubre,el darrer dia,hom suposava que els esperits sortirien dels cementiris i prendre’s els cossos dels vius per ressuscitar,i així, per evitar-lo,els poblats celtes (Galicia és un poble celta) embrutaven les cases i les "decoraven" amb ossos i altres coses desagradables, de manera que els morts es guiessin per mitjà d'aquests fins arribar a un lloc millor.
*Encara l'any 2011 hi ha la tradició de decorar amb motius sinistres les cases en el capvespre de la Diada de Tots els Sants i disfressar-se-.Ara bé,el recorregut dels nois i les noies a la recerca de llaminadures,hom diu que prové de la tradició neerlandesa de la Festa de Sant Martí,l’11 de noviembre-.A Catalunya i Sitges el Halloween està reemplaçant cada cop més la Diada de Tots els Sants-.
*En realitat El que predomina és el model americà a l’Estat espanyol entre les generacions més joves-.Sembla ser que se celebra en aquesta data en diversos pobles de la Península Ibèrica, encara que amb un origen diferent-.
A Sitges,se celebra la castanyada i el foc a finals d’octubre i així la castanya recupera la importància que el blat de moro i la patata li van arrabassar en els darrers segles a causa del descobriment d'Amèrica-.Sembla que la ingestió d’aquests aliments prové del fet que durant la nit de Tots Sants,la vigília de la Diada dels Difunts, es tocava a morts sense aturar-se fins al matí, amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca i consumien aquests aliments per no defallir-.
La imatge més representativa és la Castanyera: una dona vella, vestida amb roba molt pobre d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un espai al carrer per rostir castanyes-.A Sitges i a Catalunya n’hi ha una variant: que no només es degusten castanyes torrades sinó que s'acompanyen de panellets, moniatos i fruita confitada-.La beguda típica de la castanyada és el moscatel a Sitges com a Tenerife la Malvasia-.A la meva terra berciana el Magosto com a Galícia-.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)