Naixença d'un Estat Català "sui gèneris"

Com a conseqüència d’uns fets pactats entre el Regne d’Aragó i el Comte de Barcelona,va esdevenir la creació o naixença d’un ens polític sui generis, que ja no era  Regne aragonès antic, sinó que era un Estat català, totalment diferent d’aquell, i que molt a posteriori i a tort, mancat d’una denominació adient, va acabar convertint-se “ grotescament” en Corona d’Aragó-.

*La formació d’aquest nou Estat català, aquest nou poder internacional diferent dels que havien tingut els antics components del Regne d’Aragó, i personificats en el Sobirà d’un dels dos països que l’integraven, és a dir en el Comte de Barcelona, sobirà de Catalunya, serà regit anys després, a la mort de Ramon Berenguer IV pel seu fill Alfons, el qual ja va emprar com a títol primer el de Rei d’Aragó-.

*Sense que sigui obstacle allò que acabo de dir, tal mudament en el títol de presentació del sobirà no va representar ni poc ni molt cap mena de canvi en la situació jurídica dels dos Estats ajustats sota el regisme comú: era el poder del Comte de Barcelona, o sigui el Poder català aquell que governava Aragó i continuava governant Catalunya,portant la política internacional-.I era així, no sols per vigor de la donació de Ramir II i les cessions dels Ordes Militars,sinó també per la força de les realitats-. Si el susdit Rei i aquelles Ordes Militars van escollir el Comte de Barcelona per dominar i governar el regne d’Aragó,va ser ,justa la fusta per les virtuts humanes i militars que posseïa i també per la potència de Catalunya, i encara,  a  causa de la necessitat en qui el Regne d’Aragó es trobava tant d’auxili, com de favor i ajuda, perquè estava arran de la desfeta-.

*Tot plegat, va comportar que en incorporar el Regne d’ Aragó al seu Regisme, en Ramon Berenguer IV hagués de continuar amb els mitjans i instruments de govern de què ja disposava i així mateix en l’exercici de les pròpies funcions sobiranes-.En altres paraules, I’organització de l’Estat català medieval va continuar existint i obrant amb una ampliació del seu camp d'actuació com a base fonamental del nou Estat format-.

Pel que fa a la veritable necessitat, que patia el Regne d’Aragó n'hi ha prou en recordar que el rei Alfons VII de Castella ,amb ambició cobejava el Regne d’Aragó i més concretament el Reialme de Saragossa que en bona part ja ocupava-.Doncs,en una reunió que Alfons VII va celebrar amb Ramir II l’’octubre de 1136, ambdós sobirans van concloure una concòrdia que obligava l’Alfons a restituir la ciutat de Saragossa, deixant-li només Calataiud, Sòria i Alagón, és a dir la part occidental del “Regnum Caesaraugustarum”. El fet que Alfons continués incloent Saragossa en el seu títol demostra quin sentit tenia l’acord:  “Alfons VII de Castella restituïa a Aragó la part oriental del Regnum amb la seva capital, però se’n reservava la sobirania”-.

La transmissió del Regne d’Aragó amb els drets sobirans inherents al Comte de Barcelona va ser, doncs, perfecta i operada  en virtut de les dues vies obertes a l’efecte: la que es va iniciar amb l’elecció de Ramir II i la que va començar amb la institució com a hereus del Regne d’Aragó a les grans institucions cristianes de Jerusalem-.

*Perquè el primer, Ramir el Monjo, ni que fos vulnerant les disposicions del Rei difunt, Alfons el Bataller i forçant potser les normes consuetudinàries i, a més a més, amb l’impediment de la seva condició sacerdotal, no sols va ocupar el Tron d’Aragó i va regnar-hi , sinó que tot això es produía en vigor d’una elecció feta per una majoria de Cabdals del seu poble-.Les institucions de Jerusalem van transferir al Comte de Barcelona i amb l’aprovació del Pontífex de Roma tots els drets que els competien sobre el Regne d’Aragó-.

*La següent transmissió  l’Estat català, encarnat en Ramon Berenguer IV, és a dir, la d’aquest a favor del seu fill Alfons I, el Cast, qui de naixença fou anomenat Ramon pel seu pare-. Aquest fill Ramon -Alfons- va ser successor del seu pare el virtut del testament per aquest atorgat ,de paraula, el mes d’agost de 1162, al burg de Sant Dalmau, de Gènova, davant l’ Asbert de Castellvell i Huc de Cervelló, en el qual testament li deixa tots els seus honors de Barcelona i d’Aragó i tots altres honors seus, llevat del Comtat de Cerdanya que llega al seu fill Pere,  amb la senyoria de Carcassona, els feus que per ell tenia Trencavell i els drets que tenia sobre Narbona-.

*S’ha d’advertir que l’accessió de Ramon Berenguer al domini i a la sobirania d’Aragó no va consistir pas en un canvi de dinastia en aquest regne,  sinó que va ser un fenomen polític ben diferent: el de l’adquisició d'un nou territori, en aquest cas un Regne, que s’incorporava al patrimoni del sobirà de l’Estat adquiridor català, Barcelona, tot formant des d’aleshores una nova entitat política internacional,a més  el de l’adquisició per la casa de Barcelona del seu primer títol reial-.

*Tanmateix, no és pas aquesta la teoria dominant en aquest punt, i això es deu a haver-hi, a més de les dues vies exposades que van convergir en la titularitat de Ramon Berenguer, una altra versió sobre l’afer successori davallant del Rei Batallador: és la versió aragonesa, nascuda  i mantinguda contra vent i maror fins a l’actualitat del segle XXI-.