El llemosí als Països Catalans
Connex amb el tema de la llengua, del català com a idioma dels Reis i de I'Estat, hi ha el fenomen del Llemosí, aberrant i abominable segons alguns escriptors, el qual va irrompre a començaments del segle XVI i que, emprat de “Maljust” per instàncies públiques poderoses, els va servir per aterrar no tan solament la llengua catalana, sinó també per deixar malmès el cos de la pàtria. Amb l’arma del llemosí, ultra el despoderament del català, hom temptà la seva destrucció històrica, és a dir, esborrar-la de la faç de la terra, tot donant entenent que no havia existit mai. Es tracta, doncs, d’un tema cabdal per entendre la decadència de la llengua catalana esdevinguda, com és prou sabut, de forma fulminant i sense explicacions plausibles.
Ara bé, si retraiem ací el fenomen històric del llemosí,és a dir, aquell que va consistir en això: Que des d’un moment determinat, si la llengua catalana va deixar d'ésser així anomenada per ésser coneguda amb la de llemosina, a tort i a dret, i això oficialment practicat durant segles, és per la raó següent:
“Que aquest fenomen, malgrat que no ho sembli, és una prova corroborativa, una vera contraprova del que amb el capítol dedicat a la llengua catalana creiem haver pogut demostrar: que aquesta nostra llengua era la llengua de la Monarquia i així mateix la de I'Estat. I encara més, que aquest fet lingüístic comportava que aquell Estat era un Estat completament català i que això hom volia esborrar-ho.
No fa gaires anys, dos distingits lingüistes van dedicar sengles estudis a la qüestió llemosina, Germà Colon i August Rafanell. Del que exposen ambdós autors es desprèn que qui primer va fer servir el terme de Llemosí fou el Canonge Joan Bonllavi, que l'any 1521 féu estampar a València el Blanquerna de Ramon Llull, "traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana" tal com s'especifica al títol. Ara bé, el llibre porta "una Epístola prohemial" adreçada a Gregori Genovart, canonge de Mallorca, on prevé que "per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga y dolça memòria de aquell bon temps li havem fet retenir acordadament alguns vocables de la llengua llemosina primera".
Respecte als susdits Genovart i Bonllavi és molt instructiu allò que en diu Germà Colon: "El que sorprèn és que el canonge Genovart, que fou l’instigador i el mecenes d’aquesta impressió en llengua valenciana, era mallorquí i Bonllavi havia nascut a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà). Si exteriorment l’edició sembla marcar la fragmentació de la llengua, en el fons prova la seva unitat: mecenas mallorquí, editor català, impressor i públic valencians".
Per tal de dur, doncs, a acabament l’obra iniqua d’asserviment de Catalunya, calia que la llengua, el signe més visible d’un poble, desaparegués. Això, en conseqüència, fou fet expeditivament, arterosament i amb tota secretesa. l la tasca era fàcil als seus fautors, car no freturaven aquests de disposicions coercitives ni bans de "Ara Ojats". Tan sols era necessari fer-la desaparèixer del món dels vius amb dos mitjans de la més subtil i alhora més refinada habilior: La interdicció del seu nom i la seva divisió, lligada i complementària d’aquella. I així, tot d’una, des de la vida oficial, i no cal dir-ho, també en la vida literària, el català ja no existia ni havia existit mai, puix que el que havia existit era el llemosí i, d’altra banda, el català no havia estat mai la llengua de València ni tampoc la de Mallorca, que si ara eren la llengua valenciana o la mallorquina, abans havia estat la llemosina. Es tracta d’una tàctica verament diabòlica. Emprant-la, als seus ideadors no els calia pas prohibir ni perseguir la llengua, res d’això; res d’esvalotar el poble amb ordres importunes.
Relacionat amb l’anterior, és escaient de fer notar que Ferran el Catòlic, a desgrat de la impulsió que dóna a l’obra soscavadora de Catalunya, no va gosar mai de fer una bestiesa semblant a la consistent a designar la llengua nacional, la llengua de la Cort, i també llengua del 80 o 90% dels seus sotmesos, amb el nom d’una modalitat regional d’una llengua estrangera. El seu esperit implacable i lògic s’hi oposava. Ja tenia ell altres procediments per anar soscavant l’esperit i el cos de la nació, uns mitjans més subtils i aparentment lleials, encara que atemptessin greument contra la mateixa essència de la terra.
El cas del llemosí irrompé, doncs, com un dels elements primordials en la decapitació de Catalunya. Calia, per reexir en el designi de conquesta del que ja en deien "Aragón" a Castella i els seus cronistes, i que en realitat era Catalunya, la nació catalana, fer per manera que aquell Estat deixés d’ésser un Estat català i es tornes de debò "Aragón", és a dir, que fos Aragó qui manés, que tots els territoris fossin Aragó, i que la llengua catalana no fos la de l'Estat ni la dels reis, ni que ho hagués estat. I per això res més adient que fer desaparèixer el català del mapa d’un cop de ploma, canviant-li el nom mitjançant una injunció sobirana. I així es va procedir i així es va produir el miracle.
D’ençà d’aleshores el català va deixar d’existir, puix que el que es parlava i escrivia a València era el valencià, i el que hi havia escrit a les obres mestres dels grans escriptors d’aquell temps i dels segles anteriors, era el llemosí, i si a la resta de les terres catalanes s’hi parlava una llengua autòctona o aquesta era una llengua bàrbara, incuIta i digna de menyspreu, segons totes les veus acordades dels corifeus del poder.
Si la situació que acabem de descriure és certa com ho és, quin dubte hi pot haver concernent la causa de tal fenomen?. Perquè aquest no té cap altra explicació: el de la llengua que passa en el breu lapse de quatre o cinc anys, de la mort de Ferran el Catòlic al de l’aparició sobtada, triomfant i estesa del llemosí i a la proscripció del terme català, passa, com diem, d’ésser la llengua de I'Estat i de la Cort a ésser menyspreada com a llengua de l’únic territori on no se li pot mudar el nom, el Principat; a ésser-Ii estrafet el nom a València i a Mallorca; i a ésser-Ii arrabassada la identitat i la glòria en atribuir a una llengua llunyana i ambigua, la llemosina, tot aquell esplendor que feia del català un dels vehicles culturals importants de I'Europa d’aquells temps. Aquest fenomen brutal, incomprensible, aberrant, no té cap explicació raonable ni és pas fruit d’un procés de decadència. Només és, sols pot ésser el resultat d’una dejecció, el derelicte d’una feina de destrucció manada per un poder públic alienat.
Que fou així ho prova el fet mateix de la instantaneïtat del procés. I el transcurs del temps va confirmar el que acabem de raonar. Perquè no és pas que es tractés d’una moda passatgera: la generalitat de veus que anaren proclamant per tot arreu que el llemosí havia estat la llengua de la corona i del país, va anar fent el seu fet al llarg dels segles següents. I si hi hagué algunes veus discordants, com la de Cristòfor Despuig, no pogueren arribar gaire lluny: els seus extraordinaris "Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" escrits a mitjan segle XVI, han romàs inèdits fins que l'any 1877 el P. Fidel Fita els estampà. Doncs bé, com explica Eulàlia Duran, autora de la introducció d’una recent edició de la dita obra (Curial edicions): "Despuig no utilitza ni una sola vegada l’expressió llengua valenciana ni menys encara llengua llemosina". I nosaltres hi afegim que això significa quina era la consciència que el país tenia del que passava, i que el nom de llemosí que s’aplicava a la llengua era una imposició vinguda de molt amunt, contra la qual no hi havia res a fer.
L'autora de la dita introducció emet un altre judici ben interessant. "La timidesa en l'elogi de la llengua catalana denota un cert complex davant de la llatina i la castellana, i contrasta amb la fermesa amb què la qualifica invariablement de catalana, molt fora de la tècnica de l’època”. Certament, aquesta frase dóna una bona imatge tant de l’estat d’esperit de Despuig com de la seva època: la forta pressió de l’ambient amb l’elogi a unes determinades llengües i el menysteniment per a una altra. l tot i això, l’orgull ferit es redreça enfront de la injustícia.
I si anem repassant les opinions concernent el tema, veurem que aquelles van florir com per art d’encantament. Calia explicar allò que era inexplicable, és a dir, que la llengua que hom tenia al davant, la que feien servir cada dia, no era pas la que es pensaven, sinó que era una llengua altra vinguda de molt lluny. I encara, ultra això, hi havia el fet d’emprar-se en documents "seriosos", emanats d'organismes públics, l’adjectiu llemosí aplicat a la llengua dels instruments més venerables.
La lectura de les darreres edicions dels "Fueros y observancias del Reino de Aragón", amb el terme llemosí aplicat a les Ordinacions de Pere III, constitueix un oprobi pels qui ho feien, quan d’ençà de centenars d’anys aquelles ordinacions eren vigents, tot i que no eren pròpiament aragoneses, en un regne que estava sotmès a aquella monarquia. I com a anècdota, és escaient de referir-se al cas del comte de Guimerà i Vescomte de Querforadat, entrevinent notori en la publicació d’alguna de les edicions dels "Fueros" i destacat erudit d’aquella època, que encara que aragonès per ascendència familiar, també era català, per la qual raó podia ben bé conèixer la llengua de les Ordinacions. Per això sobta que caigués així mateix en l’aberració de qualificar de llemosí el text citat. Això significa, doncs, que la consigna era forta i qualificar de llemosina la llengua comunament emprada era part essencial dels deures dels oficials del regne.
