Josep-Manuel Soler i Soler,90 anys d'edat i Creu de Sant Jordi-2011 pels 125 anys del Setmanari l'Eco de Sitges,del que és Director amb més de 50 anys.
*Ha recollit durant tots aquests anys totes les Distincions que pot rebre un sitgetà. Vencedor de la Ploma d’Or el 1967, del Premi Trinitat Catasús el 1980, del Premi Especial de l’Ajuntament de Sitges el 2000 en representació de l’Eco, el Premi a les Tradicions Sitgetanes el 2004, Fill predilecte de la Vila i Pregoner de la Festa Major, i la Creu de Sant Jordi-2011 entre d’altres mencions i el 18 de novembre de 2011 la Ploma d’Or Universitària.Són 90 anys d’edat i 50 de Director de l’Eco de Sitges
Aniversari d’un Degà de la premsa:
L'Eco de Sitges' celebra 125 anys amb la voluntat de trobar un model de futur-.
Dues dictadures, una guerra...i una crisi.Sobreviure 125 anys (1886-2011) és una fita per a qualsevol capçalera. L'Eco de Sitges ha celebrat aquesta setmana de l'1 de març de 2011 l'aniversari i, malgrat haver-ne vist de tots colors, es planteja ara com fer front a la crisi. "Tiene esta revista singulares pretensiones y es extremadamente difícil de calificar". Així es presentava L'Eco de Sitges fa 125 anys i encunyava una definició que encara li és vàlida avui: la publicació és una de les Deganes de la Premsa Local catalana, però viu immersa en un procés de reflexió sobre quin ha de ser el seu destí. "Hem passat dues dictadures i una guerra; doncs ara haurem de superar la crisi".
*En Josep Soler,de l'ECO, és una Institució sitgetana per la seva singularitat.És posseïdor de tots els premis i reconeixements locals.En aquest moment llueix amb orgull català la Creu de Sant Jordi-2011,que la Generalitat deCatalunya li va atorgar el mes d'abril.I,ara el dia 14 de desembre 2011,afegirà un nou guardó a la seva Prestatgeria de Premis.
*El dia 14 desembre 2011 rrebrà la Ploma d'Or universitària atorgada per la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva Assignatura d'Història del Periodisme.Que ningú no es confongui.En Josep de l'Eco va rebre la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes l'any 1967,un premi que atorgava l'Ajuntament de Sitges a través del Consell Municipal de Cultura.Aquell any s'instituïa.
*44 anys després (1967-2011) va rebre en Josep Soler una segona Ploma d'Or universitària-2011, atorgada per la Facultat de Ciències de la UAB.Curiosament,la Facultat que forma Periodistes crea aquest premi que porta el mateix títol que el que l'Ajuntament de Sitges va crear l'any 1967.
*En Josep Manuel Soler i Soler,tota una Institució sitgetana l'any 2011 tindrà dues Plomes d'Or.Amb tal motiu sis noies universitàries de quart curs de Periodisme de la UAB feliciten i entrevisten el Director del Setmanari l'Eco de Sitges.Per començar,li preguntaren que aconsellaria als Periodistes més joves.La resposta va ser aquesta:"Estimeu-vos els uns als altres i digueu sempre la veritat"
*Les sis alumnes de 4t curs de Periodisme,seguríssim que copsaren que el Director del Setmanari l'Eco de Sitges,de 90 anys d'edat i més de 50 anys deDirector que hi eren davant un personatge singular a la Vila de Sitges.E Josep Manuel Soler i Soler,clar i sitgetà,s'ha guanyat dia a dia l'estimació i el màxim respecte dels sitgetans i sitgetanes.
*I,ara,l'any 2011,amb la nova Ploma d'Or universitària,dels Estudiants d'Història del Periodisme a Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),també s'ha guanyat l'estima i el especte de la Universitat Catalana,que unit a la Creu de Sant Jordi-2011,en Josep Soler,de l'Eco de Sitges,personalment reclamo per al nostre amic
Director una Placa a la Plaça dels Artistes de Sitges.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Fundador del Club Amics de l'Eco (1992-1998)
dissabte, 19 de novembre del 2011
dimecres, 16 de novembre del 2011
Vita brevis,Ars longa (La vida és breu,la ciència,llarga)
La traducció correcta és Ciència,l'autor d'aquesta màxima no és altre que el mateix Hipòcrates, el Pare de la Medicina.
*Hipòcrites,el Pare de la Medicina es referia a la ciència, entesa, en el seu context, com l'Art de Guarir. L'obra artística pròpiament dita també sobreviu l'artista. Però (insisteixo) Hipòcrates es referia a la Ciència Mèdica,mercès a la qual és possible allargar la vida.
La màxima té l'any 2011 més actualitat que mai.
*Anys enrere, la polèmica a l'entorn de l'anomenada "mort digna" resultava del tot impensable. Morir dignament era equivalent a morir cristianament. I morir cristianament, si hem de fer cas als recordatoris que es repartien en els funerals, estava condicionat al fet de rebre els últims sagraments: la Confessió, el Viàtic i la Santa Unció.Es rebien, en la majoria dels casos, ben bé in extremis. De tal manera que, en la moral casuística, es tenien en compte un nombre indefinit de circumstàncies que podien (o no) invalidar l'administració dels esmentats Sagraments.
*A la pràctica, però, aquestes circumstàncies se solien passar per alt. Bastava el "consentiment de la família" per tirar endavant, malgrat que no hi hagués el consentiment explícit del malalt (sic). No hi era per la senzilla raó que el malalt, en la majoria dels casos, ja no era conscient del que succeïa en el seu entorn. El capellà suplia, en aquests casos, la consciència del malalt.
*De maneres ben diverses, i totes de dubtosa eficàcia,però suficients per a ell i per a la família, la qual, d'aquesta manera, podia fer constar en el recordatori dels funerals i en les notes necrològiques de la premsa la coneguda fórmula: “Ha mort cristianament, havent rebut els Sants Sagraments.” La distorsió gramatical és evident: resulta de mal discernir si “ha mort cristianament” perquè ha rebut els Sants Sagraments o bé si “ha mort cristianament” (tal com havia viscut) i, en conseqüència, també ha rebut els Sants Sagraments.
*Difícilment trobaríem una fórmula més eloqüent que aquesta per reflectir la distorsió real que es vivia en els anys del Nacionalcatolicisme. Uns anys que,l'any 2011,d'ençà que els Arxius Secrets del Vaticà poden ser consultats, sabem que no van tenir mai l'Aprovació del Papa.
*En efecte:ni Pius XI, ni Pius XII, ni Joan XXIII, ni Pau VI no van donar mai el seu Vist-i-plau a la “Santa Creuada”, el nom amb què va ésser batejat l'Alçament Mlitar i la Guerra Civil a la qual l'alçament va donar peu. Guerra Civil que va durar tres inacabables anys, i que va tenir el terrible corol•lari d'una no menys inacabable postguerra, trufada de sang, pels afusellaments militars i les represàlies brutals que es van dur a terme.
*El Pare Hilari Raguer,escriptor i monjo del Monestir de Montserrat, en el seu últim article publicat en el Diari El País, deixava constància escrita de l'actitud de fermesa mantinguda pels Papes esmentats.En cap moment es van deixar seduir pels "cants de sirena de la dreta victoriosa", ni tampoc aprovarien l'Aliança entre l'Església Catòlica i el Generalíssim.
*Després, amb el pas dels anys, els perfils es desdibuixen. I pot donar la sensació que la Jerarquia espanyola, tan Hipercatòlica, Apostòlica i Romana, sempre ha estat en Comunió amb tots i cadascun dels Papes de Roma. I no és així. Va ser a partir de Joan Pau II i, posteriorment, amb l'actual Benet XVI que la Jerarquia espanyola, amb el cardenal Rouco al capdavant, ha obtingut el vist-i-plau pontifici per elevar als altars els anomenats “màrtirs per odi a la fe”, un odi impossible per metafísic i per abstracte.
*Clar i català no és possible odiar la Fe, com tampoc és possible odiar Déu. Una altra cosa és "sentir odi pels seus Representants, sobretot si es mostren maniqueus fins a l'extrem de fer-se odiosos.El teòleg Juan José Tamayo acaba de publicar un llibre sobre els dos últims Papes, Joan Pau II i Benet XVI, i mostra amb tota mena de detalls el " Contrareformista Gir contrareformista que ha fet l'Església Catòlica actual.
*El Mossèn Cinto, en el poema català Canigó, ja el diu molt clar:“El que un segle bastí, l'altre l'aterra”. Sempre ha estat així.Al segle XXI continua sent força polèmica l'anomenada "Mort Digna".Però,en penso que deixarà de ser-ne ben aviat.Sí,la Vida és breu,molt breu, però la Medicina és llarga.En va èsser-ne en el cas de la mort del Papa Joan Pau II.
*Una agonia inacabable del Papa Joan Pau II, en mans de l'Equip de Metges que l'assistien. Fins que el mateix Papa va dir prou.Les últimes paraules del Papa Wojtila varen ser: “Deixeu-me anar a la casa del Pare.” Les va dir en la seva llengua natal. Però tothom les va entendre. D'aquí ve que fossin les últimes."La Vida és breu i l'Agonia, llarga".
*Hipòcrites,el Pare de la Medicina es referia a la ciència, entesa, en el seu context, com l'Art de Guarir. L'obra artística pròpiament dita també sobreviu l'artista. Però (insisteixo) Hipòcrates es referia a la Ciència Mèdica,mercès a la qual és possible allargar la vida.
La màxima té l'any 2011 més actualitat que mai.
*Anys enrere, la polèmica a l'entorn de l'anomenada "mort digna" resultava del tot impensable. Morir dignament era equivalent a morir cristianament. I morir cristianament, si hem de fer cas als recordatoris que es repartien en els funerals, estava condicionat al fet de rebre els últims sagraments: la Confessió, el Viàtic i la Santa Unció.Es rebien, en la majoria dels casos, ben bé in extremis. De tal manera que, en la moral casuística, es tenien en compte un nombre indefinit de circumstàncies que podien (o no) invalidar l'administració dels esmentats Sagraments.
*A la pràctica, però, aquestes circumstàncies se solien passar per alt. Bastava el "consentiment de la família" per tirar endavant, malgrat que no hi hagués el consentiment explícit del malalt (sic). No hi era per la senzilla raó que el malalt, en la majoria dels casos, ja no era conscient del que succeïa en el seu entorn. El capellà suplia, en aquests casos, la consciència del malalt.
*De maneres ben diverses, i totes de dubtosa eficàcia,però suficients per a ell i per a la família, la qual, d'aquesta manera, podia fer constar en el recordatori dels funerals i en les notes necrològiques de la premsa la coneguda fórmula: “Ha mort cristianament, havent rebut els Sants Sagraments.” La distorsió gramatical és evident: resulta de mal discernir si “ha mort cristianament” perquè ha rebut els Sants Sagraments o bé si “ha mort cristianament” (tal com havia viscut) i, en conseqüència, també ha rebut els Sants Sagraments.
*Difícilment trobaríem una fórmula més eloqüent que aquesta per reflectir la distorsió real que es vivia en els anys del Nacionalcatolicisme. Uns anys que,l'any 2011,d'ençà que els Arxius Secrets del Vaticà poden ser consultats, sabem que no van tenir mai l'Aprovació del Papa.
*En efecte:ni Pius XI, ni Pius XII, ni Joan XXIII, ni Pau VI no van donar mai el seu Vist-i-plau a la “Santa Creuada”, el nom amb què va ésser batejat l'Alçament Mlitar i la Guerra Civil a la qual l'alçament va donar peu. Guerra Civil que va durar tres inacabables anys, i que va tenir el terrible corol•lari d'una no menys inacabable postguerra, trufada de sang, pels afusellaments militars i les represàlies brutals que es van dur a terme.
*El Pare Hilari Raguer,escriptor i monjo del Monestir de Montserrat, en el seu últim article publicat en el Diari El País, deixava constància escrita de l'actitud de fermesa mantinguda pels Papes esmentats.En cap moment es van deixar seduir pels "cants de sirena de la dreta victoriosa", ni tampoc aprovarien l'Aliança entre l'Església Catòlica i el Generalíssim.
*Després, amb el pas dels anys, els perfils es desdibuixen. I pot donar la sensació que la Jerarquia espanyola, tan Hipercatòlica, Apostòlica i Romana, sempre ha estat en Comunió amb tots i cadascun dels Papes de Roma. I no és així. Va ser a partir de Joan Pau II i, posteriorment, amb l'actual Benet XVI que la Jerarquia espanyola, amb el cardenal Rouco al capdavant, ha obtingut el vist-i-plau pontifici per elevar als altars els anomenats “màrtirs per odi a la fe”, un odi impossible per metafísic i per abstracte.
*Clar i català no és possible odiar la Fe, com tampoc és possible odiar Déu. Una altra cosa és "sentir odi pels seus Representants, sobretot si es mostren maniqueus fins a l'extrem de fer-se odiosos.El teòleg Juan José Tamayo acaba de publicar un llibre sobre els dos últims Papes, Joan Pau II i Benet XVI, i mostra amb tota mena de detalls el " Contrareformista Gir contrareformista que ha fet l'Església Catòlica actual.
*El Mossèn Cinto, en el poema català Canigó, ja el diu molt clar:“El que un segle bastí, l'altre l'aterra”. Sempre ha estat així.Al segle XXI continua sent força polèmica l'anomenada "Mort Digna".Però,en penso que deixarà de ser-ne ben aviat.Sí,la Vida és breu,molt breu, però la Medicina és llarga.En va èsser-ne en el cas de la mort del Papa Joan Pau II.
*Una agonia inacabable del Papa Joan Pau II, en mans de l'Equip de Metges que l'assistien. Fins que el mateix Papa va dir prou.Les últimes paraules del Papa Wojtila varen ser: “Deixeu-me anar a la casa del Pare.” Les va dir en la seva llengua natal. Però tothom les va entendre. D'aquí ve que fossin les últimes."La Vida és breu i l'Agonia, llarga".
dilluns, 14 de novembre del 2011
El Primer Diari en Llengua Catalana (1879)
Eren temps molt difícils,la Llengua Catalana era proscrita arreu de Catalunya –Escola pública i Universitat, Cultura i Premsa, Administració i Justícia...- i ben viva al carrer on dominava.
*Era el primer diumenge del mes de maig,el dijous abans apareixia el número prospecte on s'afirmava: "Lo Diari Català serà polític, eminentment polític, (...) i en política, com en tot, volem anar endavant, endavant sempre, sense que res nos espanti; sens que mai cap ensopegada nos faci trencar del camí que porta dret al nostre ideal. En política som avui partidaris de l’última paraula que ha pronunciat la ciència de gobernar-se los pobles".
*La divulgació del Darwinisme, la Narrativa d’E. Alan Poe o els articles d’Almirall -cada tres dies un- van provocar, amb un estol de corresponsals i una praxis que propugnava el Federalisme, el Republicanisme i el Catalanisme, que el Diari Català fos un èxit de lectors, d’influència i de contingut.Tot un món de referències ben valuós.Va inaugurar-se el Primer de Més de 100 Diaris en paper! Què no està gens malament per una cultura que ha viscut més anys "sota la bota militar que sota la urna democràtica".
*El Diari en Català va ser castigat i suspès tres vegades i tornava a aparèixer amb altres títols –Lo Catalanista, Lo Tibidabo, La Veu de Catalunya- no com els Diaris Bascos que són suspesos i no se’ls hi permet aixecar el cap, i quan els Tribunals els hi donen la raó, no poden, la sal no deixa sortir les flors per molt que hi hagi llavors...!
*Els articles que van ser l’Argument de la repressió són expositius del Programa: 14 de Juliol francès, la situació Russa i el Congrés Catalanista de 1880. Temàtiques cosmopolites i alhora vives en el conjunt intel•lectual del país.No va cedir i va continuar amb un Ideari que el feu ésser Bandera de sectors avançats i porta de modernitat.
La castellanització aleshores era absoluta.
*En Portada es llegia la primera Informació: «Espectacles públics: Teatre del Circo: El barberillo de Lavapiés i La voz pública». Sols anuncis diu dels nous teatres: 32 obres, només 8 en català.En pocs anys s’haurà capgirat la situació.En el món de l’edició igualment el salt catalanístic serà fabulós.
*La contribució del Diari en català en aquest procés serà espectacular. És la demostració de la normalitat. És clar que era tot crosta i ningú no en foragitava als capdavanters. Era la vàlua del contingut: no fer versos sinó oferir la modernitat: en portada una màquina d’imprimir, una altra de vapor: una locomotora, el telègraf i en espai central la identitat: el sol ixent, Montserrat, l’escut de les quatre barres, el llorer per sota que glorificava l’ideal.
*No va ser estrany que no fracassés i si morís ho fes no per deutes sinó per idees: per a unir el Catalanisme.Eren a les portes de l'any 1885 amb la conjunció dels catalanistes davant l’Agressió centralista al Dret, l’Economia i la Llengua catalana.
En va sorgir el "Memorial de Greuges"!.
Fins a la Ruptura amb en Pi i Margall el juny del 1881 que va provocar la desaparició del Diari aparegué cada dia, cap llicència festiva, donava opinió, informava, esberlava la roca que dominava la catalanitat.
*Ara que s’anuncia La Vanguardia en català i es demostra la força del mercat, la vitalitat col•lectiva cal mirar enrera i recordar-lo però també pensar en la necessitat d’un Replanteig del Periodisme català, un debat ferm, valent i profund, per a adequar-lo i fugir del tòpic tronat, maldà per a fer-lo modern i eficaç: així s’aconseguiria una millora social. Aleshores és quan el periodisme assoleix la màxima dimensió: connexió amb lectors i utilitat col•lectiva!
*Era el primer diumenge del mes de maig,el dijous abans apareixia el número prospecte on s'afirmava: "Lo Diari Català serà polític, eminentment polític, (...) i en política, com en tot, volem anar endavant, endavant sempre, sense que res nos espanti; sens que mai cap ensopegada nos faci trencar del camí que porta dret al nostre ideal. En política som avui partidaris de l’última paraula que ha pronunciat la ciència de gobernar-se los pobles".
*La divulgació del Darwinisme, la Narrativa d’E. Alan Poe o els articles d’Almirall -cada tres dies un- van provocar, amb un estol de corresponsals i una praxis que propugnava el Federalisme, el Republicanisme i el Catalanisme, que el Diari Català fos un èxit de lectors, d’influència i de contingut.Tot un món de referències ben valuós.Va inaugurar-se el Primer de Més de 100 Diaris en paper! Què no està gens malament per una cultura que ha viscut més anys "sota la bota militar que sota la urna democràtica".
*El Diari en Català va ser castigat i suspès tres vegades i tornava a aparèixer amb altres títols –Lo Catalanista, Lo Tibidabo, La Veu de Catalunya- no com els Diaris Bascos que són suspesos i no se’ls hi permet aixecar el cap, i quan els Tribunals els hi donen la raó, no poden, la sal no deixa sortir les flors per molt que hi hagi llavors...!
*Els articles que van ser l’Argument de la repressió són expositius del Programa: 14 de Juliol francès, la situació Russa i el Congrés Catalanista de 1880. Temàtiques cosmopolites i alhora vives en el conjunt intel•lectual del país.No va cedir i va continuar amb un Ideari que el feu ésser Bandera de sectors avançats i porta de modernitat.
La castellanització aleshores era absoluta.
*En Portada es llegia la primera Informació: «Espectacles públics: Teatre del Circo: El barberillo de Lavapiés i La voz pública». Sols anuncis diu dels nous teatres: 32 obres, només 8 en català.En pocs anys s’haurà capgirat la situació.En el món de l’edició igualment el salt catalanístic serà fabulós.
*La contribució del Diari en català en aquest procés serà espectacular. És la demostració de la normalitat. És clar que era tot crosta i ningú no en foragitava als capdavanters. Era la vàlua del contingut: no fer versos sinó oferir la modernitat: en portada una màquina d’imprimir, una altra de vapor: una locomotora, el telègraf i en espai central la identitat: el sol ixent, Montserrat, l’escut de les quatre barres, el llorer per sota que glorificava l’ideal.
*No va ser estrany que no fracassés i si morís ho fes no per deutes sinó per idees: per a unir el Catalanisme.Eren a les portes de l'any 1885 amb la conjunció dels catalanistes davant l’Agressió centralista al Dret, l’Economia i la Llengua catalana.
En va sorgir el "Memorial de Greuges"!.
Fins a la Ruptura amb en Pi i Margall el juny del 1881 que va provocar la desaparició del Diari aparegué cada dia, cap llicència festiva, donava opinió, informava, esberlava la roca que dominava la catalanitat.
*Ara que s’anuncia La Vanguardia en català i es demostra la força del mercat, la vitalitat col•lectiva cal mirar enrera i recordar-lo però també pensar en la necessitat d’un Replanteig del Periodisme català, un debat ferm, valent i profund, per a adequar-lo i fugir del tòpic tronat, maldà per a fer-lo modern i eficaç: així s’aconseguiria una millora social. Aleshores és quan el periodisme assoleix la màxima dimensió: connexió amb lectors i utilitat col•lectiva!
L'Assemblea de Catalunya,40 anys després (1931-1971)
NO FA GAIRES MESOS QUE TV3 VA ESTRENAR “14 d'abril".
L’any 1931, a Catalunya, l'impuls popular congregat al voltant d'una ERC acabada de constituir va fer caure la Monarquia i va propiciar l'adveniment de la República. L'Assemblea de Catalunya, 40 anys després, va ser el mitjà aglutinador d'un ventall de Grups i d’Entitats, amb base popular, que precipatiria la fi del franquisme,que ja mostrava la feblesa al carrer i que semblava que podia ser derrotat quan, el dia 7 de Novembre del 1971,aquesta Assemblea de Catalunya va ser constituïda,hores d’ara fa 40 anys.
En els dos anys del 1931 i del 1971, s’hi troba la Iniciativa Popular en diversos processos tant de denúncia com de canvi de l'estat de coses existent.En les dues Conjuntures, la majoria de treballadors i diversos Sectors Socials més dinàmics i actius expressen la seva disconformitat amb els Règims d'Abús de Poder, d’Injustícia i de Manca de llibertats-. En tots dos processos resulta evident la Diversitat de Posicions i de Tendències que, malgrat tensions i contradiccions, no van impedir d'actuar conjuntament.En totes dues conjuntures resulta destacadíssima la capacitat d'Autoorganització demostrada a partir de formes elementals -amb l'excepció del PSUC- d'enquadrament ciutadà.Tant l’any 1931 com l’any 1971 hi havia entre els factors de consens, la Reivindicació del Reconeixement polític de Catalunya i del seu Dret a l'Autogovern. Ara bé,no cal exagerar les coincidències,perquè es tractava de diferents processos en Situacions històriques també diferents.
Un èxit electoral aclaparador que desbordava les previsions més optimistes dels vencedors, en un cas; en l'altre, la Constitució d'una Plataforma conjunta per tal d'articular l'Oposició Democràtica al franquisme i imposar el seu trànsit des de la clandestinitat fins a la visibilitat.Però la fonamental coincidència la trobem en l'Audàcia i la Intel•ligència demostrades a l'hora d'aprofitar els marges d'actuació política disponibles.I també,la capacitat d'acumular la força que proporcionava el suport popular i saber administrar-la per provocar la transgressió del marc vigent i fundar una nova legitimitat. De manera accelerada en el primer cas, quan la crisi del Règim Antic es va precipitar. De manera més lenta en el segon, quan s'acabà habilitant l'anomenada "transició política", amb tots els seus defectes i virtuts.
L'Assemblea de Catalunya va ser el Moviment de Masses, articulat en contra de la Dictadura franquista.La seva importància ha estat tan determinant que encara al segle XXI permet “establir la delimitació entre les formacions polítiques que integren el catalanisme i aquelles altres que són, des de moltes perspectives i al marge de la seva trajectòria democràtica, hereves del règim anterior i molts dels seus valors”. Des de molts punts de vista, hom diu que el Bloc de l'Assemblea de Catalunya és encara al segle XXI, substancialment, el Bloc del Catalanisme.
El Bloc de les forces del malaguanyat Estatut-2006,del progrés en matèria de llibertats, de les conquestes socials. Un Bloc que, més enllà de les complicitats i els mínims compartits, es caracteritza, encara, per la diversitat i les profundes divisions internes, algunes de les quals viuen en el cor mateix de la majoria de formacions i les sacsegen.
El que si va ser l'Assemblea de Catalunya una Escola Unitària, on van fer l'Educació Sentimental una part molt significativa dels polítics de la Transició; on es van forjar i delimitar els camps polítics.És a dir,que va ser "l' Espai on plantar l'Assemblea de Catalunya, oberta que és la llavor democràtica,que convoca, representa, debat, proposa i decideix". La demanda de “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, en coordinació amb les altres formes d'oposició de tot l'Estat, encara ressona en el temps, sobretot quan el passat amenaça de tornar.
L’any 1931, la Mobilització Social es va produir durant l'impacte de la crisi econòmica de l’any 1929. L'orientació social de l'Assemblea de Catalunya es va enfortir davant també la crisi de l’any 1973. I,ara,l’any 2011 també vivim una agudíssima crisi econòmica que té diversos elements d'aquelles dues, però, incorpora nous factors que fan més difícil la seva Superació des de Catalunya,singularment si no comptem amb els imprescindibles instruments per prendre decisions que afecten el Model econòmic i social i l'Estil de vida de la gent catalana.
A Catalunya, les respostes a les situacions d'emergència i els grans processos de canvi han partit de l'empenta multitudinària i de l'audàcia d'unes direccions polítiques que han sabut assumir els objectius populars. L'Assemblea de Catalunya és la memòria història viva d'això. Va ser fa 40 anys.
Hores d’ara,l’any 2011, tenim Institucions,i,en l'horitzó els dramàtics Reptes Socials que tenim plantejats, després d'haver apagat les 80 espelmes de l’any 1931, quan l’any 2011 bufem les 40 espelmes de l'Aniversari de l'Assemblea de Catalunya, busquem el fil de la Tradició. La d'un Poder popular que, en moments decisius, ha estat la Plataforma impulsora del canvi. Canvi social i construcció nacional, les dues cares d'un futur possible, que s'inspira i parteix del passat i del present, però que no n'és l'esclau.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
L’any 1931, a Catalunya, l'impuls popular congregat al voltant d'una ERC acabada de constituir va fer caure la Monarquia i va propiciar l'adveniment de la República. L'Assemblea de Catalunya, 40 anys després, va ser el mitjà aglutinador d'un ventall de Grups i d’Entitats, amb base popular, que precipatiria la fi del franquisme,que ja mostrava la feblesa al carrer i que semblava que podia ser derrotat quan, el dia 7 de Novembre del 1971,aquesta Assemblea de Catalunya va ser constituïda,hores d’ara fa 40 anys.
En els dos anys del 1931 i del 1971, s’hi troba la Iniciativa Popular en diversos processos tant de denúncia com de canvi de l'estat de coses existent.En les dues Conjuntures, la majoria de treballadors i diversos Sectors Socials més dinàmics i actius expressen la seva disconformitat amb els Règims d'Abús de Poder, d’Injustícia i de Manca de llibertats-. En tots dos processos resulta evident la Diversitat de Posicions i de Tendències que, malgrat tensions i contradiccions, no van impedir d'actuar conjuntament.En totes dues conjuntures resulta destacadíssima la capacitat d'Autoorganització demostrada a partir de formes elementals -amb l'excepció del PSUC- d'enquadrament ciutadà.Tant l’any 1931 com l’any 1971 hi havia entre els factors de consens, la Reivindicació del Reconeixement polític de Catalunya i del seu Dret a l'Autogovern. Ara bé,no cal exagerar les coincidències,perquè es tractava de diferents processos en Situacions històriques també diferents.
Un èxit electoral aclaparador que desbordava les previsions més optimistes dels vencedors, en un cas; en l'altre, la Constitució d'una Plataforma conjunta per tal d'articular l'Oposició Democràtica al franquisme i imposar el seu trànsit des de la clandestinitat fins a la visibilitat.Però la fonamental coincidència la trobem en l'Audàcia i la Intel•ligència demostrades a l'hora d'aprofitar els marges d'actuació política disponibles.I també,la capacitat d'acumular la força que proporcionava el suport popular i saber administrar-la per provocar la transgressió del marc vigent i fundar una nova legitimitat. De manera accelerada en el primer cas, quan la crisi del Règim Antic es va precipitar. De manera més lenta en el segon, quan s'acabà habilitant l'anomenada "transició política", amb tots els seus defectes i virtuts.
L'Assemblea de Catalunya va ser el Moviment de Masses, articulat en contra de la Dictadura franquista.La seva importància ha estat tan determinant que encara al segle XXI permet “establir la delimitació entre les formacions polítiques que integren el catalanisme i aquelles altres que són, des de moltes perspectives i al marge de la seva trajectòria democràtica, hereves del règim anterior i molts dels seus valors”. Des de molts punts de vista, hom diu que el Bloc de l'Assemblea de Catalunya és encara al segle XXI, substancialment, el Bloc del Catalanisme.
El Bloc de les forces del malaguanyat Estatut-2006,del progrés en matèria de llibertats, de les conquestes socials. Un Bloc que, més enllà de les complicitats i els mínims compartits, es caracteritza, encara, per la diversitat i les profundes divisions internes, algunes de les quals viuen en el cor mateix de la majoria de formacions i les sacsegen.
El que si va ser l'Assemblea de Catalunya una Escola Unitària, on van fer l'Educació Sentimental una part molt significativa dels polítics de la Transició; on es van forjar i delimitar els camps polítics.És a dir,que va ser "l' Espai on plantar l'Assemblea de Catalunya, oberta que és la llavor democràtica,que convoca, representa, debat, proposa i decideix". La demanda de “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, en coordinació amb les altres formes d'oposició de tot l'Estat, encara ressona en el temps, sobretot quan el passat amenaça de tornar.
L’any 1931, la Mobilització Social es va produir durant l'impacte de la crisi econòmica de l’any 1929. L'orientació social de l'Assemblea de Catalunya es va enfortir davant també la crisi de l’any 1973. I,ara,l’any 2011 també vivim una agudíssima crisi econòmica que té diversos elements d'aquelles dues, però, incorpora nous factors que fan més difícil la seva Superació des de Catalunya,singularment si no comptem amb els imprescindibles instruments per prendre decisions que afecten el Model econòmic i social i l'Estil de vida de la gent catalana.
A Catalunya, les respostes a les situacions d'emergència i els grans processos de canvi han partit de l'empenta multitudinària i de l'audàcia d'unes direccions polítiques que han sabut assumir els objectius populars. L'Assemblea de Catalunya és la memòria història viva d'això. Va ser fa 40 anys.
Hores d’ara,l’any 2011, tenim Institucions,i,en l'horitzó els dramàtics Reptes Socials que tenim plantejats, després d'haver apagat les 80 espelmes de l’any 1931, quan l’any 2011 bufem les 40 espelmes de l'Aniversari de l'Assemblea de Catalunya, busquem el fil de la Tradició. La d'un Poder popular que, en moments decisius, ha estat la Plataforma impulsora del canvi. Canvi social i construcció nacional, les dues cares d'un futur possible, que s'inspira i parteix del passat i del present, però que no n'és l'esclau.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dissabte, 12 de novembre del 2011
La paraula "Diversitat" tan de moda al segle XXI
És una paraula , com a concepte molt antiga,és a dir que la "Catalunya Diversa "no és quelcom nou.Passa que les “generalitzacions” per a definir Catalunya o una època de la Història de Catalunya sempre es queden molt curtes.L’Historiador Pierre Vilar ens informa que la Nació Catalana,històricament- ha dubtat entre tres "Solidaritats –l’Europea,la Ibèrica i la Mediterrània-" ,la Catalunya dels segles XV al XVIII,marcada per les guerres i la pèrdua de les pròpies Institucions catalanes,va mostrar una complexitat en tots els camps que encara es deixa sentir a través de la diversa Documentació arxivística.Sobretot això és així quan s’entra en el detall i s’abandonen les Visions generalistes,que és precisament el que va demanar l’historiador italià Giovanni Levi: “La Història és la Ciència de les Preguntes Generals i de les Respostes Particulars”-. *Notables col•laboradors del Bàndol Borbònic com ara el Jurista en Francesc Ametller,que va ser clau en el redactat final del Decret de Nova Planta i del qual la Gemma Garcia aporta dades inèdites.En David Martin és qui dóna molts detalls de la trajectòria del José Molines,Ministre Català al servei de Felip Vè a la Ciutat de Roma-.
*En el terreny cultural hi ha aportacions molt interessants sobre el Joc a Barcelona que fa l’Anna Alonso o sobre les Opcions Lingüístiques que el Xavier Baró defensa la vigència del Concepte de Decadència,referent a la qüestió literària i historiogràfica del segle de l’Art Barroc,tot i anotant tres tipus d’Actituds envers l’ús de la llengua catalana:a)la defensa airosa,b)El pragmatisme en funció del receptor,c)El menysteniment o refús així com la conseqüent defensa acarnissada de la Llengua Castellana-.En el Camp Cultural,la Maria Garganté recupera la figura d’una Impressora catalana del segle XVIII,l’Antònia Ibarra que va regentar la Imprenta de la Universitat de Cervera-.
Molt interessant és l’aproximació al Setge Barceloní de 1713-1714 que fa la Mireia Campabadal a través de l’entrada en vaixell sobretot de blat i pólvora,tal com reflecteix dos Dietaris en Català,privats i inèdits-.I ja l’any 1718,en Josep M.Torres Ribé dóna a conèixer l’Episodi del Tancament de Botigues,protagonitzat pels Comerciants de diverses poblacions de Catalunya,una de les protestes per les condicions de Misèria Indescriptible en què vivía Catalunya.
"Les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit? Aquestes paraules foren dites per Manuel Ferrer i Sitges, Conseller de Barcelona, un 5 de juliol de l'any 1713. Ferrer i Sitges fou dels que s'oposà amb tota fermesa a capitular davant l'exèrcit franco-castellà de Felip V i encoratjà els patriotes barcelonins a resistir fins al final. L'aclaparadora superioritat de l'exèrcit ocupant (un soldat per cada quinze catalans) i la traïció dels anglesos, acabaren amb els fets que cada onze de setembre, amb vergonyant acceptació celebrem.
*Són paraules dites fa vora tres-cents anys però podríem fer-les nostres avui mateix per la seva insultant actualitat. Ultratges, greuges... El penúltim capítol de la llarga llista, l'afer AVE, encara crema. El pròxim...demà mateix. Mentrestant la colonització física i mental que s'inicià aquells terribles dies de fa tres-cents anys continua avançant i veiem, astorats, com la nostra classe política -junt amb bona part dels mitjans de comunicació del nostre país-, s'embadaleixen, per exemple, davant debats de dos forasters que, ai las! en l'únic que estan d'acord és en tenir Catalunya lligada de mans i peus pels segles dels segles.
Una classe política paradoxal. Diu una cosa i en fa una altra.
*Fins i tot n'hi ha que ens assegura que tot s'haurà arreglat, perquè ells són més "istes" que ningú i van a totes però s'obliden que van votar fa tan sols un any i mig la Ley de Tropa y Marineria, al Congreso de los Diputados de Madrid, amb uns sucosos recursos (d'aquells que els catalans cada any paguem a balquena) per a, curiosament, l'exèrcit successor d'aquell que entrà victoriós a Barcelona un 11 de setembre del 1714 i un 26 de gener del 1939.
Tanmateix ara diuen que no es deixaran enredar tan fàcilment i, si més no, posaran un preu més alt per a poder tornats a ser enganyats. En psiquiatria això té un nom. En política també, però per pudor, callem.
*Aquell "Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits". No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra Pàtria estimada, en la negra obscuritat d'una perpètua esclavitud" de Ferrer i Sitges als catalans que dubtaven entre servar la seva dignitat o doblegar-se a l'invasor ens fan pensar en el paper que jugaran aquells que malden per anar a la capital d'Espanya a pidolar quatre engrunes...Cal anar a la capital d'Espanya? Potser sí que cal anar-hi. Però amb el cap ben dret i decidits a dir, educadament, el que calgui com ara: Adéu Espanya !
Almansa,la gran desfeta dels aliats combatent anglesos i holandesos i portuguesos.
*La Primavera de l’any 1706,Felip Vè va fracassar en el seu intent d’ocupar la ciutat de Barcelona defensada per en Carles III-.Però,poc després,els exèrcits aliats van entrar victoriosos a Madrid,tot i que no s’hi van poder mantenir a causa del molt poc suport dels castellans cap a la figura del Rei Carles d’Àustria-.I,així els exèrcits aliats van haver de partir cap a València,seguits per les tropes borbòniques comandades pel Duc de Berwik-.La Primavera de l’any 1707 els exèrcits aliats van decidir atacar abans que l’enemic rebés reforços-.Berwik va acceptar el repte,ja que el seu exèrcit borbònic era molt superior i podia escollir posició-.Tenia 50 Batallons d’Infanteria i 81 Esquadrons de Cavalleria,és a dir,uns 20.000 infants i 8.000 genets-.L’exèrcit borbònic tenia unintats experimentades i bons Comandants-.Berwik,un bon militar,era un anglès al servei de França-.
Els exèrcits aliats,amb 42 Batallons d’Infanteria,sumaven uns 16.000 infants i 6.000 genets-.La meitat de l’exèrcit aliat es componia de Tropes portugueses,coratjoses però amb Comandaments i experiències desiguals-.El Galway,el cap dels exèrcits aliats era un francès al servei d’Anglaterra,que comportaria un Comandament amb el Portugués,el Marquèrs das Minas-.
A punt del combat entre els dos exèrcits.
*L’exèrcit borbònic,ja a la defensiva,es va desplegar a llevant d’Almansa amb la Infanteria al centre i la Cavalleria a les ales,tot aprofitant els pendents-.I així a migdia del 25 d’Abril,els exèrcits aliats es van situar en ordre de batalla-.La dreta,al Nord,es va formar amb portuguesos: cavalleria i Infanteria intercalades-.Al centre es va disposar la Infanteria;
portuguesos,holandesos,anglesos i hugonots,és a dir,protestants francesos-.L’esquerra,al Sud,aplegava Cavalleria holandesa,anglesa i portuguesa i Batallons d’infanteria anglesa-.
*El General dels anglesos no va conèixer la situació de la Batalla,però el Berwik amb una cadena de c coherent comandament,va aconseguir girar a favor seu la situació perillosa perquè va fer valer les seves reserves i la seva superioritat,guanyant la batalla-.I,així la cavalleria aliada es retirava i la infanteria es rendia-.Els aliats van perdre més de 6.000 baixes i més de 10.000 presoners i els Borbons van perdre menys de 2000 combatents-.
*Les converses de pau protagonitzades per anglesos i francesos van deixar de banda els catalans-.A les autoritats de Catalunya només els quedava la rendició incondicional o una resistència numantina contra un enemic molt superior-.La matinada de l’11 de setembre de 1714l,les forces borbòniques van llençar el definitiu atac contra la capital de Catalunya,és a dir,contra Barcelona-.
L’Abril de l’any 1709,amb la caiguda del Castell de Santa Bàrbara d’Alacant,tot el territori valencià va quedar sota domini dels exèrcits del Rei Felip Vè.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*En el terreny cultural hi ha aportacions molt interessants sobre el Joc a Barcelona que fa l’Anna Alonso o sobre les Opcions Lingüístiques que el Xavier Baró defensa la vigència del Concepte de Decadència,referent a la qüestió literària i historiogràfica del segle de l’Art Barroc,tot i anotant tres tipus d’Actituds envers l’ús de la llengua catalana:a)la defensa airosa,b)El pragmatisme en funció del receptor,c)El menysteniment o refús així com la conseqüent defensa acarnissada de la Llengua Castellana-.En el Camp Cultural,la Maria Garganté recupera la figura d’una Impressora catalana del segle XVIII,l’Antònia Ibarra que va regentar la Imprenta de la Universitat de Cervera-.
Molt interessant és l’aproximació al Setge Barceloní de 1713-1714 que fa la Mireia Campabadal a través de l’entrada en vaixell sobretot de blat i pólvora,tal com reflecteix dos Dietaris en Català,privats i inèdits-.I ja l’any 1718,en Josep M.Torres Ribé dóna a conèixer l’Episodi del Tancament de Botigues,protagonitzat pels Comerciants de diverses poblacions de Catalunya,una de les protestes per les condicions de Misèria Indescriptible en què vivía Catalunya.
"Les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit? Aquestes paraules foren dites per Manuel Ferrer i Sitges, Conseller de Barcelona, un 5 de juliol de l'any 1713. Ferrer i Sitges fou dels que s'oposà amb tota fermesa a capitular davant l'exèrcit franco-castellà de Felip V i encoratjà els patriotes barcelonins a resistir fins al final. L'aclaparadora superioritat de l'exèrcit ocupant (un soldat per cada quinze catalans) i la traïció dels anglesos, acabaren amb els fets que cada onze de setembre, amb vergonyant acceptació celebrem.
*Són paraules dites fa vora tres-cents anys però podríem fer-les nostres avui mateix per la seva insultant actualitat. Ultratges, greuges... El penúltim capítol de la llarga llista, l'afer AVE, encara crema. El pròxim...demà mateix. Mentrestant la colonització física i mental que s'inicià aquells terribles dies de fa tres-cents anys continua avançant i veiem, astorats, com la nostra classe política -junt amb bona part dels mitjans de comunicació del nostre país-, s'embadaleixen, per exemple, davant debats de dos forasters que, ai las! en l'únic que estan d'acord és en tenir Catalunya lligada de mans i peus pels segles dels segles.
Una classe política paradoxal. Diu una cosa i en fa una altra.
*Fins i tot n'hi ha que ens assegura que tot s'haurà arreglat, perquè ells són més "istes" que ningú i van a totes però s'obliden que van votar fa tan sols un any i mig la Ley de Tropa y Marineria, al Congreso de los Diputados de Madrid, amb uns sucosos recursos (d'aquells que els catalans cada any paguem a balquena) per a, curiosament, l'exèrcit successor d'aquell que entrà victoriós a Barcelona un 11 de setembre del 1714 i un 26 de gener del 1939.
Tanmateix ara diuen que no es deixaran enredar tan fàcilment i, si més no, posaran un preu més alt per a poder tornats a ser enganyats. En psiquiatria això té un nom. En política també, però per pudor, callem.
*Aquell "Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits". No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra Pàtria estimada, en la negra obscuritat d'una perpètua esclavitud" de Ferrer i Sitges als catalans que dubtaven entre servar la seva dignitat o doblegar-se a l'invasor ens fan pensar en el paper que jugaran aquells que malden per anar a la capital d'Espanya a pidolar quatre engrunes...Cal anar a la capital d'Espanya? Potser sí que cal anar-hi. Però amb el cap ben dret i decidits a dir, educadament, el que calgui com ara: Adéu Espanya !
Almansa,la gran desfeta dels aliats combatent anglesos i holandesos i portuguesos.
*La Primavera de l’any 1706,Felip Vè va fracassar en el seu intent d’ocupar la ciutat de Barcelona defensada per en Carles III-.Però,poc després,els exèrcits aliats van entrar victoriosos a Madrid,tot i que no s’hi van poder mantenir a causa del molt poc suport dels castellans cap a la figura del Rei Carles d’Àustria-.I,així els exèrcits aliats van haver de partir cap a València,seguits per les tropes borbòniques comandades pel Duc de Berwik-.La Primavera de l’any 1707 els exèrcits aliats van decidir atacar abans que l’enemic rebés reforços-.Berwik va acceptar el repte,ja que el seu exèrcit borbònic era molt superior i podia escollir posició-.Tenia 50 Batallons d’Infanteria i 81 Esquadrons de Cavalleria,és a dir,uns 20.000 infants i 8.000 genets-.L’exèrcit borbònic tenia unintats experimentades i bons Comandants-.Berwik,un bon militar,era un anglès al servei de França-.
Els exèrcits aliats,amb 42 Batallons d’Infanteria,sumaven uns 16.000 infants i 6.000 genets-.La meitat de l’exèrcit aliat es componia de Tropes portugueses,coratjoses però amb Comandaments i experiències desiguals-.El Galway,el cap dels exèrcits aliats era un francès al servei d’Anglaterra,que comportaria un Comandament amb el Portugués,el Marquèrs das Minas-.
A punt del combat entre els dos exèrcits.
*L’exèrcit borbònic,ja a la defensiva,es va desplegar a llevant d’Almansa amb la Infanteria al centre i la Cavalleria a les ales,tot aprofitant els pendents-.I així a migdia del 25 d’Abril,els exèrcits aliats es van situar en ordre de batalla-.La dreta,al Nord,es va formar amb portuguesos: cavalleria i Infanteria intercalades-.Al centre es va disposar la Infanteria;
portuguesos,holandesos,anglesos i hugonots,és a dir,protestants francesos-.L’esquerra,al Sud,aplegava Cavalleria holandesa,anglesa i portuguesa i Batallons d’infanteria anglesa-.
*El General dels anglesos no va conèixer la situació de la Batalla,però el Berwik amb una cadena de c coherent comandament,va aconseguir girar a favor seu la situació perillosa perquè va fer valer les seves reserves i la seva superioritat,guanyant la batalla-.I,així la cavalleria aliada es retirava i la infanteria es rendia-.Els aliats van perdre més de 6.000 baixes i més de 10.000 presoners i els Borbons van perdre menys de 2000 combatents-.
*Les converses de pau protagonitzades per anglesos i francesos van deixar de banda els catalans-.A les autoritats de Catalunya només els quedava la rendició incondicional o una resistència numantina contra un enemic molt superior-.La matinada de l’11 de setembre de 1714l,les forces borbòniques van llençar el definitiu atac contra la capital de Catalunya,és a dir,contra Barcelona-.
L’Abril de l’any 1709,amb la caiguda del Castell de Santa Bàrbara d’Alacant,tot el territori valencià va quedar sota domini dels exèrcits del Rei Felip Vè.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 2 de novembre del 2011
El Halloween versus la Castanyada a Sitges (2011)
Halloween o Nit de Bruixes ,celebrat al capvespre de la Diada dels Sants,té els seus orìgens en la cultura celta i per tant,també a la Galícia-celta.
*Una festa que se celebra el dia 31 d’octubre als països anglo-saxons, com ara a Estats Units,Canadà,Irlanda i el Regne Unit.Una festa exportada pels emigrants irlandesos envers els Estats Units d’Amèrica al segle XIX.I,com que la cultura nord-americana ha estat força expansiva,ben aviat es va popularitzar Halloween arreu d’altres països europeus i per tant l’any 2011 ja se celebra en molts països Occidentals i no faltaría més,amb més o menys presencia a Catalunya i Espanya-.
*A Sitges el dia de Halloween,l’hem presenciat el dia 31 d’octubre i clar i sitgetà l’hem considerat com una festa nord-americana no pas irlandesa, en què els nois i les noies es disfressen i passegen per alguns carrers sitgetans,si no demanant dolços de porta en porta com fan als EUA,sí exhibint les seves disfresses,tot un plaer per als vianants -vilatans.
*Hom diu que quan truquen a les portes pronuncien l’expressió "dolç o truc" o "dolç o entremaliadura"-.Ara bé si les persones adultes els donen caramels, diners o qualsevol altre tipus de recompensa, s'interpreta que han acceptat el tracte-.
Al contrari,si se’ls hi neguen, els nois i les noies els gasten una broma,com per exemple llençar escuma d’afaitar contra les portes.Déu n’hi dó…la rebequeria-.
*A Santa Marta d’Ortigueira (A Coruña),d’origen celta,hi vaig sentir que la història del Halloween és molt antiga i que es remonta a més de dos mils anys, quan l'Any Cèltic finalitzava en acabat l’estiu,concretament el 31 d'octubre del Calendari cristià-.Els gallecs-cèltics,un tant supersticiosos,portaven el bestiar dels Prats on pasturaven als estables per a passar l'hivern-.
*El dia 31 d’octubre,el darrer dia,hom suposava que els esperits sortirien dels cementiris i prendre’s els cossos dels vius per ressuscitar,i així, per evitar-lo,els poblats celtes (Galicia és un poble celta) embrutaven les cases i les "decoraven" amb ossos i altres coses desagradables, de manera que els morts es guiessin per mitjà d'aquests fins arribar a un lloc millor.
*Encara l'any 2011 hi ha la tradició de decorar amb motius sinistres les cases en el capvespre de la Diada de Tots els Sants i disfressar-se-.Ara bé,el recorregut dels nois i les noies a la recerca de llaminadures,hom diu que prové de la tradició neerlandesa de la Festa de Sant Martí,l’11 de noviembre-.A Catalunya i Sitges el Halloween està reemplaçant cada cop més la Diada de Tots els Sants-.
*En realitat El que predomina és el model americà a l’Estat espanyol entre les generacions més joves-.Sembla ser que se celebra en aquesta data en diversos pobles de la Península Ibèrica, encara que amb un origen diferent-.
A Sitges,se celebra la castanyada i el foc a finals d’octubre i així la castanya recupera la importància que el blat de moro i la patata li van arrabassar en els darrers segles a causa del descobriment d'Amèrica-.Sembla que la ingestió d’aquests aliments prové del fet que durant la nit de Tots Sants,la vigília de la Diada dels Difunts, es tocava a morts sense aturar-se fins al matí, amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca i consumien aquests aliments per no defallir-.
La imatge més representativa és la Castanyera: una dona vella, vestida amb roba molt pobre d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un espai al carrer per rostir castanyes-.A Sitges i a Catalunya n’hi ha una variant: que no només es degusten castanyes torrades sinó que s'acompanyen de panellets, moniatos i fruita confitada-.La beguda típica de la castanyada és el moscatel a Sitges com a Tenerife la Malvasia-.A la meva terra berciana el Magosto com a Galícia-.
*Una festa que se celebra el dia 31 d’octubre als països anglo-saxons, com ara a Estats Units,Canadà,Irlanda i el Regne Unit.Una festa exportada pels emigrants irlandesos envers els Estats Units d’Amèrica al segle XIX.I,com que la cultura nord-americana ha estat força expansiva,ben aviat es va popularitzar Halloween arreu d’altres països europeus i per tant l’any 2011 ja se celebra en molts països Occidentals i no faltaría més,amb més o menys presencia a Catalunya i Espanya-.
*A Sitges el dia de Halloween,l’hem presenciat el dia 31 d’octubre i clar i sitgetà l’hem considerat com una festa nord-americana no pas irlandesa, en què els nois i les noies es disfressen i passegen per alguns carrers sitgetans,si no demanant dolços de porta en porta com fan als EUA,sí exhibint les seves disfresses,tot un plaer per als vianants -vilatans.
*Hom diu que quan truquen a les portes pronuncien l’expressió "dolç o truc" o "dolç o entremaliadura"-.Ara bé si les persones adultes els donen caramels, diners o qualsevol altre tipus de recompensa, s'interpreta que han acceptat el tracte-.
Al contrari,si se’ls hi neguen, els nois i les noies els gasten una broma,com per exemple llençar escuma d’afaitar contra les portes.Déu n’hi dó…la rebequeria-.
*A Santa Marta d’Ortigueira (A Coruña),d’origen celta,hi vaig sentir que la història del Halloween és molt antiga i que es remonta a més de dos mils anys, quan l'Any Cèltic finalitzava en acabat l’estiu,concretament el 31 d'octubre del Calendari cristià-.Els gallecs-cèltics,un tant supersticiosos,portaven el bestiar dels Prats on pasturaven als estables per a passar l'hivern-.
*El dia 31 d’octubre,el darrer dia,hom suposava que els esperits sortirien dels cementiris i prendre’s els cossos dels vius per ressuscitar,i així, per evitar-lo,els poblats celtes (Galicia és un poble celta) embrutaven les cases i les "decoraven" amb ossos i altres coses desagradables, de manera que els morts es guiessin per mitjà d'aquests fins arribar a un lloc millor.
*Encara l'any 2011 hi ha la tradició de decorar amb motius sinistres les cases en el capvespre de la Diada de Tots els Sants i disfressar-se-.Ara bé,el recorregut dels nois i les noies a la recerca de llaminadures,hom diu que prové de la tradició neerlandesa de la Festa de Sant Martí,l’11 de noviembre-.A Catalunya i Sitges el Halloween està reemplaçant cada cop més la Diada de Tots els Sants-.
*En realitat El que predomina és el model americà a l’Estat espanyol entre les generacions més joves-.Sembla ser que se celebra en aquesta data en diversos pobles de la Península Ibèrica, encara que amb un origen diferent-.
A Sitges,se celebra la castanyada i el foc a finals d’octubre i així la castanya recupera la importància que el blat de moro i la patata li van arrabassar en els darrers segles a causa del descobriment d'Amèrica-.Sembla que la ingestió d’aquests aliments prové del fet que durant la nit de Tots Sants,la vigília de la Diada dels Difunts, es tocava a morts sense aturar-se fins al matí, amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca i consumien aquests aliments per no defallir-.
La imatge més representativa és la Castanyera: una dona vella, vestida amb roba molt pobre d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un espai al carrer per rostir castanyes-.A Sitges i a Catalunya n’hi ha una variant: que no només es degusten castanyes torrades sinó que s'acompanyen de panellets, moniatos i fruita confitada-.La beguda típica de la castanyada és el moscatel a Sitges com a Tenerife la Malvasia-.A la meva terra berciana el Magosto com a Galícia-.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Aixecament Militar a Barcelona el 18 de juliol 1936
El dia 17 Juliol al Protectorat del Marroc,a les cinc de la tarda,les Forces de la Legió i els Regulars de la Guarnició de Melilla sortien al carrer i ocupaven la Plaça.Els barris obrers de la Ciutat intentaven la resistència,durant algunes hores.
*A Ceuta,el General Yagüe i la Legió feien el mateix i a Tetuan,el Coronel Sàenz de Buruaga amb els Regulars.I,així el Protectorat del Marroc se sollevava contra la República,tot i sostenint que no es rebel.laven contra el Govern Republicà establert,sinó contra el desgovern del Front Popular,que regnava ja arreu de l’Estat espanyol,és a dir,es tractava d’un Cop de timó per tal de redreçar la nau.
*A Barcelona,Capital de Catalunya,el dia 17 de juliol,el President de la Generalitat Republicana,en Lluís Companys i Jover,molt bon coneixedor del que passava al Marroc,hi convocava una reunió amb els Representants de les Forces Polítiques i Sindicals del Front Popular amb la fi d’informar-ne de la situació,una oportunitat perquè els reunits reclamessin armes per tal de defensar la República.
*El President Companys va respondre negativament i això per dues raons:a) D’una banda la Generalitat de Catalunya no disposava de prou armament per repartir-lo entre les Organitzacions,si no era desarmant les pròpies Forces d’Ordre Públic,les úniques amb les quals es podia aturar el Moviment i b) L’altra raó que hi havia el temor de perdre el control tant de Barcelona com de Catalunya,posant-ne les armes en mans dels Anarquistes catalans.
*Tant el General LLanos de la Encomienda,Cap de la de la Divisió Orgànica com el Comissari General en Frederic Escofet,van ordenar "l’Aquarterament de les Forces a les seves ordres,tot i preparant el que semblava inevitable".De bon matí,després del Comunicat del Govern Central republicà de Madrid,el Comissari en Frederic Escofet va rebre-hi al seu Despatx a la Via Laietana els màxims Comandaments de la Guàrdia Civil de Catalunya.
*La visita del General Aranguren i dels Coronels Brotons i Escobar va tranquilitzar-lo.Hi van acordar que les Forces de la Guàrdia Civil es concentrarien a les Casernes C/Ausiaàs March i C/ Consell de Cent,sota les Ordres dels dos Coronels,mentre el General es traslladava a la Conselleria de Governació de la Generalitat Republicana de Catalunya.
*Tot apuntava que la Guàrdia Civil no es posaria de part dels Sollevats.Mentrestant van ser detinguts tres Ofcials del Cos de la Guàrdia d’Assalt,ja implicats en l’Aixecament Militar.En l’Interrogatori es va poder confeccionar un Llistat de 70 Oficials involucrats,i preparar,així,les Contramesures que les Tropes Militars Sollevades sortissin de les Casernes-.
*El General Frederic Escofet es va entrevistar,a la Divisió,amb el General Llanos de la Encomienda,Comandant en Cap de totes les forces militars de la Quarta Divisió Orgànica,i li va entregar la Llista dels Oficials implicats en l’Aixecament Militar,bo i demanant que el General n’ordenés la immediata Detenció,però el General s’hi va negar argumentant que n'estava segur de la Fidelitat dels Caps de les Forces Armades i que,en tot cas,era una Minoria la que pretenia llançar-se al carrer.En Frederic Escofet va marxar i se’n va anar a la Generalitat per a informar el President Lluís Companys i Jover-.
*En Lluís Companys va contactar-telefònicament- amb el Ministre de la Guerra per informar-lo i per demanar-li queb ordenés al General Llanos de la Encomienda que efectués les Detencions dels implicats en el Sollevament,cosa que va fer el Ministre,però sembla que el General no va fer cas d’aquella Ordre,perquè les detencions no es van arribar a produir.
*Al matí la CNT-FAI va convocar una reunió per tal de preparar la pròpia Estratègia defensiva,a través dels Comitès de Defensa que tenia escampats arreu de Catalunya,bo i seguint la tradiocional "Xarxa Confederal,pels barris de la ciutat de Barcelona" i a la tarda els Espies que s’havien enviat a la Telefònica de Barcelona per a intercvenir les Comunicacions de les Casernes van informar que l’Aixecament Militar es produïa a Barcelona la següent matinada.Noticia,que comunicada al Conseller Espanya,a les sis de la tarda,les Unitats de la Guàrdia d’Assalt i dels Cossos de Seguretat adoptaren les previstes Posicions per al Dispositiu de Defensa
El 18 juliol,dels tres Generals amb comandament a Barcelona,només el General San Pedro es va mantenir fidel a la República.
*Els altres dos van trair la paraula donada,bo i encapçalant el Sollevament.El mateix General Burriel va ser l’encarregat d’arrestar el General Llanos de la Encomienda,per Ordre del General Goded.El General San Pedro va recórrer aquella mateixa nit les Casernes dels seus Regiments per a llegir a la Tropa un Comunicat del del General LLanos de la Encomienda.
*Va començar per la Caserna del Règim d’Alcàntara,on només se li va permetre llegir el Comunicat a la Tropa que era de guàrdia.En arribar a la Caserna del Bruc va ésser pels sollevats i empresonat amb el Coronel Espallargas,Cap d’aquell Regiment,i d’altres Oficials que es negaven a secundar el Alzamiento Nacional.A la resta de Casernes els Oficials compromesos en el Alzamiento Nacional prenien el control i es detenia i empresonava els qui es negaven a secundar-lo.
*Alhora alguns centenars de civils de les Organitzacions polítiques involucrades en El Alzamiento NAcional –els Requetés i els Falangistes- anaven arribant a les Casernes,on eren armats i parcialment uniformats per tal de sortir al carrer amb la
resta de Tropes.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*A Ceuta,el General Yagüe i la Legió feien el mateix i a Tetuan,el Coronel Sàenz de Buruaga amb els Regulars.I,així el Protectorat del Marroc se sollevava contra la República,tot i sostenint que no es rebel.laven contra el Govern Republicà establert,sinó contra el desgovern del Front Popular,que regnava ja arreu de l’Estat espanyol,és a dir,es tractava d’un Cop de timó per tal de redreçar la nau.
*A Barcelona,Capital de Catalunya,el dia 17 de juliol,el President de la Generalitat Republicana,en Lluís Companys i Jover,molt bon coneixedor del que passava al Marroc,hi convocava una reunió amb els Representants de les Forces Polítiques i Sindicals del Front Popular amb la fi d’informar-ne de la situació,una oportunitat perquè els reunits reclamessin armes per tal de defensar la República.
*El President Companys va respondre negativament i això per dues raons:a) D’una banda la Generalitat de Catalunya no disposava de prou armament per repartir-lo entre les Organitzacions,si no era desarmant les pròpies Forces d’Ordre Públic,les úniques amb les quals es podia aturar el Moviment i b) L’altra raó que hi havia el temor de perdre el control tant de Barcelona com de Catalunya,posant-ne les armes en mans dels Anarquistes catalans.
*Tant el General LLanos de la Encomienda,Cap de la de la Divisió Orgànica com el Comissari General en Frederic Escofet,van ordenar "l’Aquarterament de les Forces a les seves ordres,tot i preparant el que semblava inevitable".De bon matí,després del Comunicat del Govern Central republicà de Madrid,el Comissari en Frederic Escofet va rebre-hi al seu Despatx a la Via Laietana els màxims Comandaments de la Guàrdia Civil de Catalunya.
*La visita del General Aranguren i dels Coronels Brotons i Escobar va tranquilitzar-lo.Hi van acordar que les Forces de la Guàrdia Civil es concentrarien a les Casernes C/Ausiaàs March i C/ Consell de Cent,sota les Ordres dels dos Coronels,mentre el General es traslladava a la Conselleria de Governació de la Generalitat Republicana de Catalunya.
*Tot apuntava que la Guàrdia Civil no es posaria de part dels Sollevats.Mentrestant van ser detinguts tres Ofcials del Cos de la Guàrdia d’Assalt,ja implicats en l’Aixecament Militar.En l’Interrogatori es va poder confeccionar un Llistat de 70 Oficials involucrats,i preparar,així,les Contramesures que les Tropes Militars Sollevades sortissin de les Casernes-.
*El General Frederic Escofet es va entrevistar,a la Divisió,amb el General Llanos de la Encomienda,Comandant en Cap de totes les forces militars de la Quarta Divisió Orgànica,i li va entregar la Llista dels Oficials implicats en l’Aixecament Militar,bo i demanant que el General n’ordenés la immediata Detenció,però el General s’hi va negar argumentant que n'estava segur de la Fidelitat dels Caps de les Forces Armades i que,en tot cas,era una Minoria la que pretenia llançar-se al carrer.En Frederic Escofet va marxar i se’n va anar a la Generalitat per a informar el President Lluís Companys i Jover-.
*En Lluís Companys va contactar-telefònicament- amb el Ministre de la Guerra per informar-lo i per demanar-li queb ordenés al General Llanos de la Encomienda que efectués les Detencions dels implicats en el Sollevament,cosa que va fer el Ministre,però sembla que el General no va fer cas d’aquella Ordre,perquè les detencions no es van arribar a produir.
*Al matí la CNT-FAI va convocar una reunió per tal de preparar la pròpia Estratègia defensiva,a través dels Comitès de Defensa que tenia escampats arreu de Catalunya,bo i seguint la tradiocional "Xarxa Confederal,pels barris de la ciutat de Barcelona" i a la tarda els Espies que s’havien enviat a la Telefònica de Barcelona per a intercvenir les Comunicacions de les Casernes van informar que l’Aixecament Militar es produïa a Barcelona la següent matinada.Noticia,que comunicada al Conseller Espanya,a les sis de la tarda,les Unitats de la Guàrdia d’Assalt i dels Cossos de Seguretat adoptaren les previstes Posicions per al Dispositiu de Defensa
El 18 juliol,dels tres Generals amb comandament a Barcelona,només el General San Pedro es va mantenir fidel a la República.
*Els altres dos van trair la paraula donada,bo i encapçalant el Sollevament.El mateix General Burriel va ser l’encarregat d’arrestar el General Llanos de la Encomienda,per Ordre del General Goded.El General San Pedro va recórrer aquella mateixa nit les Casernes dels seus Regiments per a llegir a la Tropa un Comunicat del del General LLanos de la Encomienda.
*Va començar per la Caserna del Règim d’Alcàntara,on només se li va permetre llegir el Comunicat a la Tropa que era de guàrdia.En arribar a la Caserna del Bruc va ésser pels sollevats i empresonat amb el Coronel Espallargas,Cap d’aquell Regiment,i d’altres Oficials que es negaven a secundar el Alzamiento Nacional.A la resta de Casernes els Oficials compromesos en el Alzamiento Nacional prenien el control i es detenia i empresonava els qui es negaven a secundar-lo.
*Alhora alguns centenars de civils de les Organitzacions polítiques involucrades en El Alzamiento NAcional –els Requetés i els Falangistes- anaven arribant a les Casernes,on eren armats i parcialment uniformats per tal de sortir al carrer amb la
resta de Tropes.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)