Un desig al Mur de les Lamentacions
La visita del Barça a Palestina i Israel ha estat històrica. Certament, ho ha estat més per al Barça que per als indrets que, com recorda l'aforisme, són una terra amb massa història per a tan poca geografia. Però no perdem de vista que els palestins se senten humiliats i els israelians amenaçats, i encara que sigui per un dia i separats per un mur, milers de palestins i israelians han compartit incrèduls la mateixa emoció: la de rebre els jugadors que els fan somiar cada diumenge.
Si heu estat nens i us heu bloquejat davant el vostre ídol o si mai heu vist la canalla llàgrimes avall al costat d'un crac, imagineu la felicitat multiplicada pel patiment i la desesperança que han experimentat aquest cap de setmana uns joves a qui el conflicte els ha arrabassat el dret de créixer en pau.
Una cosa semblant al comentari de Shimon Peres d'ahir sobre la contribució dels jugadors del Barça com a "missatgers de la pau", encara que per definir el joc de l'equip va referir-se al tiqui-taca, concepte futbolístic que va fer famós als vuitanta l'entrenador José María Maguregui (tècnic de l'Espanyol, entre altres equips) i que, en origen, no té res a veure amb el joc de toc precís del Barça, més aviat tot al contrari. Era una manera prudent de no exposar la pilota al risc de perdre-la. Però em temo que està fent fortuna.
En tot cas, Jerusalem va veure passar ahir el Barça pel Mur de les Lamentacions, amb l'expedició inserint els seus desitjos entre les escletxes de les pedres mil·lenàries. Segur que més d'un va recordar-se de la salut de Tito Vilanova.
Per al conflicte, esclar, la presència del Barça és més simbòlica que efectiva. És un lubricant de distensió entre dues comunitats que a base de demonitzar-se han arribat a oblidar que poden compartir. I el Barça es comparteix. Però com va afirmar el primer ministre israelià Netanyahu, la pau serà bastant més difícil d'aconseguir que asseient Messi, Xavi i Iniesta a la taula de les negociacions. Ha estat el mateix dia que Sandro Rosell lamentava en una entrevista al diari Sport que el president del Barça no tingués el poder de revertir la malaltia de Tito Vilanova i reflexionava: "I diuen que aquest càrrec té tant de poder, que encara no sé on és". Encapçalant una visita multitudinària al Pròxim Orient i presidint sengles actes al costat de Mahmud Abbas i Shimon Peres, és evident on és el poder del president blaugrana. El Barça és avui un actor global en l'escenari parapolític de la bona voluntat, al qual volen associar-se caps d'estat o filantrops com Bill Gates.
Justament ara fa dos anys, al Newseum de Washington, Gates, Rosell i Guardiola van presentar la iniciativa conjunta en la lluita per l'eradicació de la malària. Un assistent va preguntar-los com podrien transmetre als polítics americans la cultura del joc en equip, tenint en compte la seva lamentable deriva cap al bloqueig partidista. És una coneguda impotència: veus jugar en equip i t'imagines els teus polítics fent el mateix. Una cosa semblant al comentari de Shimon Peres d'ahir sobre la contribució dels jugadors del Barça com a "missatgers de la pau", encara que per definir el joc de l'equip va referir-se al tiqui-taca, concepte futbolístic que va fer famós als vuitanta l'entrenador José María Maguregui (tècnic de l'Espanyol, entre altres equips) i que, en origen, no té res a veure amb el joc de toc precís del Barça, més aviat tot al contrari. Era una manera prudent de no exposar la pilota al risc de perdre-la. Però em temo que està fent fortuna.
En tot cas, Jerusalem va veure passar ahir el Barça pel Mur de les Lamentacions, amb l'expedició inserint els seus desitjos entre les escletxes de les pedres mil·lenàries. Segur que més d'un va recordar-se de la salut de Tito Vilanova.
