Dir, que el títol de Rei d’Aragó,no era propietat del Comte de Barcelona, d’un Sobirà estranger, que és el que es desprèn de la constitució d’aquell Estat primerament dual i després plural,la reialesa pertanyia únicament als aragonesos...!
Els aragonesos sostenien aquella elegibilitat per a obviar les conseqüències d’aquella possessió per un altre del seu Títol Reial.Aquí hi ha gat amagat, hom pot dir davant l’espectacle d’uns Reis Catalans que no porten el nom de Catalunya al seu Títol, sinó el d’Aragó.
Uns Reis d’Aragó que no parlen aragonès sinó que parlen i escriuen en català; d’uns almiralls, d’uns guerrers, d’uns diplomàtics que no són aragonesos sinó catalans i a tot arreu són coneguts amb el nom de catalans.
Bastir un Regne d’Aragó general,perquè no lliga amb res del que hom troba en la realitat històrica.I a la dificultat d’escatir la realitat d’aquell Estat peculiar i complex, s’hi afegeixen aquelles indefinicions estructurals d’origen a què es refereixen alguns historiadors.
Indefinicions que en realitat no són tals i així hom proposa rebatre, fins a esmicolar-lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite, o més ben dit, la gran mentida històrica que constitueix l’expressió de “Corona d’Aragó” tan comunament emprada per hom referir-se a aquella gran confederació o ajust de pobles i organismes governada per la monarquia catalana.
I havem dit gran mentida perquè tal és esguardada de tots els angles, així els polítics com els concernents la realitat física dels pobles.En aquest darrer aspecte ja sobta -de bell antuvi- que per designar una realitat alhora geogràfica i històrica -un agregat de països regit per mitjà dels vincles constitucionals que es van crear entre aquells mateixos i entre ells i la reialesa- hom es valgués no pas del nom de la nació o nacions governades per aquell regisme monàrquic, sinó amb el nom de “Corona”, és a dir, amb la instància suprema de govern.
Els països governats pels antics Comtes-reis eren diversos i la seva gran majoria no eren pas aragonesos, sinó catalans, i aquest motiu tot sol ja feia inacceptable, d’entrada, l’ús del terme Aragó per a la designació del conjunt dels regnes. Així és que essent inadequat i impropi el nom d’Aragó o de regne d’Aragó, es va recórrer en un cert moment, de faisó maldestre i tardana, al subterfugi de l’expressió “Corona d’Aragó”.
Imposar ben a gratcient,atès que l’expressió “Corona d’Aragó”, en el sentit que aquí combatem, fou tardanament emprada, imposada i mantinguda contra vent i maror per una ben demarcada política.Subratllem la idea fent-ne una comparança amb el que succeïa als països veïns.
A França, per exemple, aleshores es parlava del “royaume de France” i també de la seva “couronne”, i que el mateix succeïa a Castella. I que en tots dos casos hi havia una paritat entre l’abast territorial d’ambdues expressions per bé que s’escaigués més l’empre d’una que no pas de l’altra, segons l’esdevinença o la referència.
En el cas de Catalunya,però, només la desafortunada locució de Corona d’Aragó es podia emprar per designar la totalitat dels Regnes,atès que el Regne d’Aragó era exclusivament el format, si fa no fa, per les tres províncies aragoneses actuals. És a dir, que una cosa era l’extensió dels territoris damunt els quals el sobirà comú imperava i una altra de ben diferent l’extensió del regne d’Aragó.
I és per això que el nom de regne d’Aragó no es feia servir ni es podia emprar per designar el conjunt de regnes i territoris,és a dir, el “regne”, en el sentit de “cosa governada” oposada al Rei, al Príncep.
Es va haver d’arribar al regnat de Ferran II el Catòlic, perquè aquest Rei, amb un maquiavelisme impecable -i pecador alhora- i amb una finalitat ben concreta, comencés a emprar, això sí, escadusserament i amagada i en un Document Diplomàtic, el nom de Regne d’Aragó referit a tot el conjunt d’Estats deçà de mar i dellà mar posats sota la seva sobirania.
La qual cosa constituïa una vulneració de la legalitat vigent en alterar els cossos polítics. I amb això va contribuir a l’Anihilació de Catalunya, a la desaparició del seu nom de la història i a la consagració d’Aragó com a potència medieval imperial.
Relativament a aquest punt és molt il•lustratiu el parer de Jaume Vicens i Vives: “Des de mitjan segle XIX ens ha molestat que els comtes de Barcelona fossin coneguts arreu sota el nom de reis d’Aragó; que els nostres besavis guerrers i marxants transcendissin a les planes de la història estrangera batejats com a aragonesos; que en parlar de la nostra expansió mediterrània s’emprés el qualificatiu d’aragonesa”.
Hem acudit als procediments més refinats per evitar aquest confusionisme: hem parlat de Confederació catalano-aragonesa, de reis de Catalunya-Aragó, de comtes-reis, de monarques, amb una, dues, o tres numeracions. Al meu judici, aquest infantilisme verbal no sols ens ha perjudicat, i ha molestat innecessàriament els aragonesos -que també hi eren- sinó que ha creat un perillós confusionisme en el nostre esperit públic.
Sobre això cal dir que encara que admetem que els aragonesos també hi eren, el fet és que la falsa història corrent els presenta com si ells fossin els únics que hi eren. Per això, voler corregir aquesta història mentidera i falsa i voler fer saber que els catalans no sols també hi eren, ans eren els que en tots sentits i en tots aspectes varen ésser els autors veritables de tota l’obra política i existencial d’aquell gran Estat, és una qüestió de justícia estricta i de respecte a la veritat, en tanta de mesura que clama la seva proclamació.
Cridar per la justícia -en una pruïja molt catalana- a favor d'altre, quan la injustícia és cridanera envers un mateix, no sembla pas un afer gaire equitable. I no voler molestar el proïsme quan el que hom pretén és que aquest proïsme no continuï abusant de tu i molestant-te, apar talment beneiteria.
El nom no fa la cosa,i amb aquest apotegma tampoc no hi podem estar d’acord, car l’ocultació de la veritat que hi ha implícita en certs canvis de nom i la mentida i molts cops la difamació que en resulten, han estat gairebé sempre la causa de grans malvestats polítiques i àdhuc de guerres.
Hom insisteix en la idea que la “Corona d’Aragó” fou l’obra mestra de la Política catalana medieval. I ve a dir que no hem de renunciar-hi. Però és que no es tracta d’això, de llevar mèrits a una obra política, cultural, militar i de tot ordre que la nació catalana va desenvolupar amb la seva construcció política.
Veritablement va ser una obra mestra, encara que amb l’afegiment d’algun defecte institucional que a la llarga li causà la destrucció. Es tracta, simplement, que aquesta obra s’ha desat, s’ha dissipat, s’ha esvanit de la vista dels mateixos catalans i així, tota la història ulterior n’ha anat mancada i es va produir aquella desfeta qualificda de mort de la Nació catalana.
Catalunya pràcticament va desaparèixer de la història, i una de les causes més determinants n’ha estat la denominació falsa i ultratjosa aplicada a la construcció estatal catalana. Els pobles s’aguanten damunt la pròpia història i aquesta sols es sosté si els noms la recorden, i això ho saben i ho practiquen tots els estats, els quals no permeten que hom alteri llur versió dels fets, encara que ben sovint la tal versió sigui allunyada de la veritat.
Tant és cert això, que modernament la historiografia aragonesa, conscient que la bastida mentidera de la “Corona d’Aragó” trontollava a la claror d’una realitat palesa cada dia més i d’una reflexió més lúcida -incloent-hi eminents historiadors estrangers- ha reaccionat tota amarada, com és lògic, d’una intencionalitat política evident -potser encoratjada des dels cercles superiors de l’Estat- i ha renovat la seva ofensiva adreçada a presentar la història de la unió catalano-aragonesa i dels successius additaments territorials des d’un pla enterament aragonès, i no sols amb tendenciositat, ans amb omissions i alteracions filles d’uns propòsits no gaire científics.
I allò que sobta més, és que la nostra historiografia hagi reculat ostensiblement -potser per la influència del professor Vicens i Vives- fins al punt que sembla que cedim el terreny ocupat ben fermament d’ençà de Ferran Soldevila i per obra seva i de molts altres historiadors que el precediren, per la veritat històrica catalana.
I que hom no al•legui que es tracta d’un problema mort o somort, que ja no interessa ningú.
Tot al contrari, és un problema ben viu i que traspua ara i adés en l’enorme quantitat de papers, estudis i ponències, i de congressos dedicats justament a l’estudi de la “Corona d’Aragó”. No crec que hi hagi res semblant en esguard d’altres països, i deu ésser així, perquè en aquesta mal anomenada “Corona” hi ha moltes cartes que no lliguen, molts punts sense explicació i esdevé per a molts una organització política misteriosa, de què hom no acaba de treure’n l’entrellat.
I el motiu és aquest, no ens hem pas d’enganyar: la “Corona d’Aragó”, aquest regne, aplec de regnes sense nom, no es pot entendre tal com comunament s’exposa i s’ha exposat per la historiografia corrent, perquè la història de l’organisme polític i de la nació que hom designa amb la dita expressió, no és pas la història d’Aragó, sinó que és la història de Catalunya. I bandejant aquesta, no hi ha manera humana d’explicar-la ni d’aclarir els misteris de la seva història.
I quant a importància, no cal ací que la ponderem. Ja hem fet adés referència a l’actitud vigilant i combativa actual aragonesa, defensant amb apassionament els seus punts de vista sobre la unió catalano-aragonesa i ultrant-los fins a extrems aberrants i absolutament fora de lloc.
Anem doncs a combatre la falsa denominació de “Corona d’Aragó” aplicada al conjunt de pobles i organismes polítics aplegats sota el poder originari dels comtes de Barcelona i a propugnar que aquella realitat gloriosa no era altra que Catalunya i que, per tal, el nom que li escau és aquest.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dilluns, 9 d’abril del 2012
diumenge, 8 d’abril del 2012
La Cultura a la Vila de Sitges (2012)
Sitges la cultura no és un valor afegit que cal tenir en compte en els múltiples serveis si no que és molt més que això.La Cultura a Sitges és "l’ADN" que el caracteritza, que el fa el que és i el que som.
I és el que transpira davant de qualsevol visitant que encara que potser només cerqui en alguns casos lleure, conviu des que arriba, amb aquesta realitat que no el deixa indiferent.És per aquesta raó que parlem de finalitat i no estratègia.
La cultura sitgetana no és una excusa,és un recurs per aconseguir un resultat sitgetana.És a dir,que la cultura a Sitges és Sitges, i aquesta idea, més enllà de semblar un "joc de paraules" cal tenir-ho molt present perquè cal vetllar per la seva bona salut, el seu desenvolupament constant, la seva qualitat i l’acolliment divers per a totes les persones que són Sitges i fan Sitges ja sigui perquè hi viuen, hi estiuegen, o hi venen a parar casualment.
La Cultura a la Vila de Sitges és el vestit que ens posem cada dia i el que oferim.
És en aquesta línea que com a institució i dins la Regidoria Municipal de Cultura cal estar ben bé a prop i vetllar perquè aquesta màquina no és pari.
Tot i les dificultats econòmiques,a Sitges hi tenim un Teixit Associatiu i Artístic molt important. Cal doncs donar tot el suport a aquest teixit associatiu i artístic abans de les persones particulars. Escoltar-los i crear junts les diferents Propostes Culturals col.lectivament.
Ara bé,el que cal és treballar a fons per no perdre cap activitat bàsica de l’esquelet, cercant recursos i noves maneres de fer i de col·laborar no només amb la ciutadania,sinó molt més amb les agrupacions i col.lectius sitgetans.
En quant a Accions Concretes, a banda de les establertes en el Calendari Cultural i del Suport a iniciatives de les Associacions i particulars que mirem d’estructurar, estem mirant a la llarga perspectiva (perquè la realitat no ens ha de frenar) nous plantejaments que fins ara havien estat adormits però que cal tornar a fer-ne front com tenir "la Dinamització Teatral de Qualitat".així com la Revalorització d’espais expositius entre altres.La relació amb els Museus, la potenciació i dignificació del Llegat Patrimonial sitgetà, entre altres, és quelcom molt bàsic.
D’altra banda ha arribat el moment de tenir clar l’ de l'Arxiu Històric i Municipal, que en l'any 2012 compten amb uns "Equipaments més que precaris" i això no els frena amb una Programació d’Activitats que van més enllà de l’ús funcional.En definitiva cal escoltar molt i no aillar-se.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
I és el que transpira davant de qualsevol visitant que encara que potser només cerqui en alguns casos lleure, conviu des que arriba, amb aquesta realitat que no el deixa indiferent.És per aquesta raó que parlem de finalitat i no estratègia.
La cultura sitgetana no és una excusa,és un recurs per aconseguir un resultat sitgetana.És a dir,que la cultura a Sitges és Sitges, i aquesta idea, més enllà de semblar un "joc de paraules" cal tenir-ho molt present perquè cal vetllar per la seva bona salut, el seu desenvolupament constant, la seva qualitat i l’acolliment divers per a totes les persones que són Sitges i fan Sitges ja sigui perquè hi viuen, hi estiuegen, o hi venen a parar casualment.
La Cultura a la Vila de Sitges és el vestit que ens posem cada dia i el que oferim.
És en aquesta línea que com a institució i dins la Regidoria Municipal de Cultura cal estar ben bé a prop i vetllar perquè aquesta màquina no és pari.
Tot i les dificultats econòmiques,a Sitges hi tenim un Teixit Associatiu i Artístic molt important. Cal doncs donar tot el suport a aquest teixit associatiu i artístic abans de les persones particulars. Escoltar-los i crear junts les diferents Propostes Culturals col.lectivament.
Ara bé,el que cal és treballar a fons per no perdre cap activitat bàsica de l’esquelet, cercant recursos i noves maneres de fer i de col·laborar no només amb la ciutadania,sinó molt més amb les agrupacions i col.lectius sitgetans.
En quant a Accions Concretes, a banda de les establertes en el Calendari Cultural i del Suport a iniciatives de les Associacions i particulars que mirem d’estructurar, estem mirant a la llarga perspectiva (perquè la realitat no ens ha de frenar) nous plantejaments que fins ara havien estat adormits però que cal tornar a fer-ne front com tenir "la Dinamització Teatral de Qualitat".així com la Revalorització d’espais expositius entre altres.La relació amb els Museus, la potenciació i dignificació del Llegat Patrimonial sitgetà, entre altres, és quelcom molt bàsic.
D’altra banda ha arribat el moment de tenir clar l’ de l'Arxiu Històric i Municipal, que en l'any 2012 compten amb uns "Equipaments més que precaris" i això no els frena amb una Programació d’Activitats que van més enllà de l’ús funcional.En definitiva cal escoltar molt i no aillar-se.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dissabte, 7 d’abril del 2012
La Batalla Identitària a Catalunya (2012)
Aquesta és la batalla identitària:"País,Llengua i Cultura=Carnet identitari"
L’adjectiu “identitari” no ha existit mai a la Llengua catalana fins no fa gaires mesos,és a dir, ben poc.L’han començat a usar aquells que pensen que els Nacionalistes catalans -i, de fet, la majoria dels catalans- estem massa preocupats per les coses relacionades amb la nostra Identitat Nacional.Francament, no sé el perquè tant d’estranyar-se...!. Que aquells que no veuen reconeguda degudament la seva Identitat Col•lectiva es preocupin, mobilitzin i protestin, és absolutament i justament raonable.
Com n’és que algú s’espavili quan ha perdut el Carnet d’Identitat o quan no és reconegut pels altres com aquell que ell diu que n’és-. De fet, només no s’han de preocupar de la seva Identitat aquells que ja la tenen reconeguda, aquells als quals ningú no posa en dubte qui són, què són.
Personalment,em fa força estrany que alguns "s’estranyin de la nostra inquietud", de la nostra reivindicació.Des de fa no gaires anys, però, s’han inventat un adjectiu qualitatiu o especificatiu segons hi vagi davant o després del nom, “Identitari”, que els ajuda en la seva campanya, perquè és un adjectiu lleig, massís, pesat.
Ens diuen que ens en passem el dia ocupant-nos de “Coses identitàries”(especificatiu) i d’ “Identitàries coses” (qualificatiu) que, en canvi, no ens ocupem d’allò que preocupa molt més la gent-.Vejam, que no som “gent” nosaltres...?.
Si la majoria dels catalans són nacionalistes -i al Parlament en són-, com es pot dir que ens preocupem d’allò que no preocupa...?. De fet,el que ens preocupa com a nacionalistes és el que, segons els números, preocupa a la majoria, encara que no els preocupi a ells. Déu n’hi do!
És que n’hi ha alguns que només veuen el món per un forat:el que no els preocupa a ells, ja no és interessant!. Això sí que és fer-se un món a mida. I es queden tan frescos, i tan moderns, i tan majoritaris...!
A més, no és veritat que els problemes que ells anomenen “identitaris” estiguin oposats als problemes socials, culturals o econòmics dels ciutadans. Així com la meva identitat no és independent de la meva professió, la meva edat, el meu sexe i les meves manies, així mateix la identitat d’un País va lligada a la seva economia, a la seva història, a la seva cultura, als seus projectes i aspiracions. No són coses separades, senzillament perquè “la identitat”, tota sola i separada de la resta, no significa res, no és res de res.
Treballem per la nostra “identitat” quan sabem a quin País som i quan treballem per enfortir el benestar, la cultura, els sentiments, el comerç i, amb això,l’autoestima dels ciutadans del País.
No ens deixem enredar per la “trampa identitària” dels que, des d’una Identitat defensada per les lleis i els canons (sic), pretenen que nosaltres no tinguem identitat, ni veu, ni llengua, ni personalitat, ni història col•lectiva. No ens deixem enredar per les històries identitàries que ells s’inventen contra nosaltres. Vetllem per mantenir la salut col•lectiva i per enfortir-la, vetllem per saber qui som i què volem, per saber com respondre i com actuar quan algú posi en dubte la nostra identitat.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
L’adjectiu “identitari” no ha existit mai a la Llengua catalana fins no fa gaires mesos,és a dir, ben poc.L’han començat a usar aquells que pensen que els Nacionalistes catalans -i, de fet, la majoria dels catalans- estem massa preocupats per les coses relacionades amb la nostra Identitat Nacional.Francament, no sé el perquè tant d’estranyar-se...!. Que aquells que no veuen reconeguda degudament la seva Identitat Col•lectiva es preocupin, mobilitzin i protestin, és absolutament i justament raonable.
Com n’és que algú s’espavili quan ha perdut el Carnet d’Identitat o quan no és reconegut pels altres com aquell que ell diu que n’és-. De fet, només no s’han de preocupar de la seva Identitat aquells que ja la tenen reconeguda, aquells als quals ningú no posa en dubte qui són, què són.
Personalment,em fa força estrany que alguns "s’estranyin de la nostra inquietud", de la nostra reivindicació.Des de fa no gaires anys, però, s’han inventat un adjectiu qualitatiu o especificatiu segons hi vagi davant o després del nom, “Identitari”, que els ajuda en la seva campanya, perquè és un adjectiu lleig, massís, pesat.
Ens diuen que ens en passem el dia ocupant-nos de “Coses identitàries”(especificatiu) i d’ “Identitàries coses” (qualificatiu) que, en canvi, no ens ocupem d’allò que preocupa molt més la gent-.Vejam, que no som “gent” nosaltres...?.
Si la majoria dels catalans són nacionalistes -i al Parlament en són-, com es pot dir que ens preocupem d’allò que no preocupa...?. De fet,el que ens preocupa com a nacionalistes és el que, segons els números, preocupa a la majoria, encara que no els preocupi a ells. Déu n’hi do!
És que n’hi ha alguns que només veuen el món per un forat:el que no els preocupa a ells, ja no és interessant!. Això sí que és fer-se un món a mida. I es queden tan frescos, i tan moderns, i tan majoritaris...!
A més, no és veritat que els problemes que ells anomenen “identitaris” estiguin oposats als problemes socials, culturals o econòmics dels ciutadans. Així com la meva identitat no és independent de la meva professió, la meva edat, el meu sexe i les meves manies, així mateix la identitat d’un País va lligada a la seva economia, a la seva història, a la seva cultura, als seus projectes i aspiracions. No són coses separades, senzillament perquè “la identitat”, tota sola i separada de la resta, no significa res, no és res de res.
Treballem per la nostra “identitat” quan sabem a quin País som i quan treballem per enfortir el benestar, la cultura, els sentiments, el comerç i, amb això,l’autoestima dels ciutadans del País.
No ens deixem enredar per la “trampa identitària” dels que, des d’una Identitat defensada per les lleis i els canons (sic), pretenen que nosaltres no tinguem identitat, ni veu, ni llengua, ni personalitat, ni història col•lectiva. No ens deixem enredar per les històries identitàries que ells s’inventen contra nosaltres. Vetllem per mantenir la salut col•lectiva i per enfortir-la, vetllem per saber qui som i què volem, per saber com respondre i com actuar quan algú posi en dubte la nostra identitat.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dijous, 5 d’abril del 2012
El Comunidor al Temple de Sant Bartomeu a Sitges
El Comunidor al temple parroquial,possiblement algun dels lectors es preguntarà que és un Comunidor ?.
En general és una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que concreaven o creaven alhora les tempestats que les dispersin i les allunyin.
El Rector de la Parròquia que comunia (conjurava) el mal temps,les tempestats i les pedregades amb oracions amb oracions o exorcismes.Dues torres asimètriques integren els dos campanars del Temple parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla,la més baixa,a l’esquerra,es diu el Comunidor,construït l’any 1674,de planta octogonal.
Un cop enderrocada l’antiga Torre de les Hores,ubicada al C/ Major,l’any 1868 s'hi van posar les campanes i el rellotge de la Vila-. La torre de la dreta, amb dos cossos octagonals amb el cloquer, fou reformada el 1863 i acabada per una imatge de la Puríssima Concepció,que mira el passeig i els pujols de Miralpeix.
Un dels dos campanars, la torre del Comunidor, és dos anys posterior; al 1868 s'hi van posar les campanes i el rellotge de la vila, un cop enderrocada l'antiga Torre de les Hores del carrer Major. Al segle XIX es van fer novament obres d'importància: entre 1854 i 1856 és construí la capella del Santíssim i el 1868 es reformà el segon campanar, de planta octogonal.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
En general és una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que concreaven o creaven alhora les tempestats que les dispersin i les allunyin.
El Rector de la Parròquia que comunia (conjurava) el mal temps,les tempestats i les pedregades amb oracions amb oracions o exorcismes.Dues torres asimètriques integren els dos campanars del Temple parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla,la més baixa,a l’esquerra,es diu el Comunidor,construït l’any 1674,de planta octogonal.
Un cop enderrocada l’antiga Torre de les Hores,ubicada al C/ Major,l’any 1868 s'hi van posar les campanes i el rellotge de la Vila-. La torre de la dreta, amb dos cossos octagonals amb el cloquer, fou reformada el 1863 i acabada per una imatge de la Puríssima Concepció,que mira el passeig i els pujols de Miralpeix.
Un dels dos campanars, la torre del Comunidor, és dos anys posterior; al 1868 s'hi van posar les campanes i el rellotge de la vila, un cop enderrocada l'antiga Torre de les Hores del carrer Major. Al segle XIX es van fer novament obres d'importància: entre 1854 i 1856 és construí la capella del Santíssim i el 1868 es reformà el segon campanar, de planta octogonal.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimecres, 4 d’abril del 2012
Trspàs del Dibuixant i Escriptor l'Antoni Mingote i Barrachina (2012)
La Vila de Sitges està de dol
L'Antoni Mingote i Barrachina era fill del Músic l’Ángel Mingote, natural de Daroca, i de la Carme Barrachina,natural de Batea (Tarragona,filla del Mestre públic l'Esteve Barrachina i Benages,natural de Rubelos de Mora (Terol), escriptora, on exercia de Mestre el seu pare, però la Família Barrachina es va establir a Sitges,prer Concurs de Trasllats de Mestres, on va néixer fa 93 anys el Dibuixant.
De ben jove es va afeccionar a la lectura i va aprendre a dibuixar de forma autodidacta. Va passar la seva infantesa entre Daroca,poble del pare, Calataiud i Terol,poble del mestre Barrachina, on va estudiar.
L’Antoni Mingote i Barrachina ocupava també la “Cadira “R” de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) des de l’any 1987. Al Desembre de l’Any 2011, el Rei Don Joan Carlos I, li va concedir el títol de Marquès de Daroca.
Dibuixant i escriptor, l’Antoni Mingote i Barrachina va ser un assidu col•laborador del Diari ABC durant 50 anys,és a dir, més de mig segle. Va dirigir la Revista Don José (1955) i va crear el Premi Mingote (1967). Va rebre el Doctorat Honoris Causa per les Universitats d'Alcalá d'Henares i Rei Juan Carlos I de Madrid.
Va escriure obres de ficció —“Las palmeras de cartón (1948)”, “Adelita en su desván (1991)—“ i Llibres de Divulgació: “Historia de la gente (1955 i 1984),” “Historia de Madrid (1961)”, “Historia del Traje (1963)”, “Hombre solo, Hombre tranquilo (1976)”, “El mus: historia, reglamento, técnica, vocabulario (1980)”,etc.
Al llarg de la trajectòria de la seva vida va rebre nombrosos Reconeixements Oficials: “Cruz de Caballero de l'Ordre d'Isabel la Catòlica (1961)”; “Premi Ondas (1976)”; “Premis Juan Colom”, “Larra i Víctor de la Serna (1979)”; “Premi Nacional de Periodisme (1980)”; “Premi Iberoamericà d'Humor Gràfic "Quevedos" (1988)”; “Medalla d'Or al Mèrit Artístic (1988)”; “Medalla d'Or de l'Ajuntament de Madrid (1995)”; “Ploma d'Or, del Club de l'Escriptura (1999)”; “Premi Lucca de Tena (2002)”; “Medalla d'Or de les Belles arts (2002)” i “Medalla d'Or de la Comunitat de Madrid (2010)”, entre altres premis i distincions.
En aquest mateix any 2012 la “Fundació Universitat d'Alcalá d'Henares” li va nomenar, al febrer , President d'Honor de l'Institut Quevedo de l'Humor.A.C.S.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
L'Antoni Mingote i Barrachina era fill del Músic l’Ángel Mingote, natural de Daroca, i de la Carme Barrachina,natural de Batea (Tarragona,filla del Mestre públic l'Esteve Barrachina i Benages,natural de Rubelos de Mora (Terol), escriptora, on exercia de Mestre el seu pare, però la Família Barrachina es va establir a Sitges,prer Concurs de Trasllats de Mestres, on va néixer fa 93 anys el Dibuixant.
De ben jove es va afeccionar a la lectura i va aprendre a dibuixar de forma autodidacta. Va passar la seva infantesa entre Daroca,poble del pare, Calataiud i Terol,poble del mestre Barrachina, on va estudiar.
L’Antoni Mingote i Barrachina ocupava també la “Cadira “R” de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) des de l’any 1987. Al Desembre de l’Any 2011, el Rei Don Joan Carlos I, li va concedir el títol de Marquès de Daroca.
Dibuixant i escriptor, l’Antoni Mingote i Barrachina va ser un assidu col•laborador del Diari ABC durant 50 anys,és a dir, més de mig segle. Va dirigir la Revista Don José (1955) i va crear el Premi Mingote (1967). Va rebre el Doctorat Honoris Causa per les Universitats d'Alcalá d'Henares i Rei Juan Carlos I de Madrid.
Va escriure obres de ficció —“Las palmeras de cartón (1948)”, “Adelita en su desván (1991)—“ i Llibres de Divulgació: “Historia de la gente (1955 i 1984),” “Historia de Madrid (1961)”, “Historia del Traje (1963)”, “Hombre solo, Hombre tranquilo (1976)”, “El mus: historia, reglamento, técnica, vocabulario (1980)”,etc.
Al llarg de la trajectòria de la seva vida va rebre nombrosos Reconeixements Oficials: “Cruz de Caballero de l'Ordre d'Isabel la Catòlica (1961)”; “Premi Ondas (1976)”; “Premis Juan Colom”, “Larra i Víctor de la Serna (1979)”; “Premi Nacional de Periodisme (1980)”; “Premi Iberoamericà d'Humor Gràfic "Quevedos" (1988)”; “Medalla d'Or al Mèrit Artístic (1988)”; “Medalla d'Or de l'Ajuntament de Madrid (1995)”; “Ploma d'Or, del Club de l'Escriptura (1999)”; “Premi Lucca de Tena (2002)”; “Medalla d'Or de les Belles arts (2002)” i “Medalla d'Or de la Comunitat de Madrid (2010)”, entre altres premis i distincions.
En aquest mateix any 2012 la “Fundació Universitat d'Alcalá d'Henares” li va nomenar, al febrer , President d'Honor de l'Institut Quevedo de l'Humor.A.C.S.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Mor l''emblema de la Ironia sorneguera (2012)
Mor als 93 anys el dibuixant Antoni Mingote, emblema de la Ironia sorneguera:
conservadora i centralista.Nascut a Sitges, el Dibuixant titllava de
cursis els qui demanaven el català al Senat.
Entre els molts defectes del Règim dictatorial espanyol es trobava: "el seu nul sentit de l'humor". Per tant, si una cosa tenia el règim, era la seva gran al·lèrgia a tothom que es dediqués a fer riure. I encara més d'una manera intel·ligent. Per això, les Revistes d'Humor "no van tenir el seu moment daurat" fins a finals de la Dictaura del Generalíssm, moment en què -Por Favor-, -El Papus-, -Muchas Gracias- i -Barrabás van ajudar a Torpedinar la dissortada dictadura.
En plena dictadura, només hi va haver lloc per a una revista satírica:"La Codorniz", de la qual el Dibuixant sitgetà l'Antoni Mingote, mort el 3 d'abril de 2012 als 93 anys, va ser un dels excel.lents emblemes. De "La Codorniz" se n'han explicat un grapat de Llegendes Urbanes sobre portades que mai s'han publicat (sic i resic). Una de les que es parla sovint és la que va coincidir amb la celebració dels 25 anys de la instauració del règim franquista.
L'aparell de l'Estat va llançar un Lema per a l'Efemèride:25 años de paz. Es parla d'una portada en què es va recollir el lema amb punts suspensius. A la contra es completava el missatge: “25 años de paz...iencia”.
Amb aquesta publicació es mostrava una cara més oberta, tot i que també va rebre els Cops de la censura. Entre els seus col·laboradors hi havia autors que discrepaven del Règim, però sense mostrar la seva oposició, com seria el cas del Dibuixant sitgetà l'Antoni Mingote, i altres com ara Perich, Forges i Gila, que optarien per un camí de crítica social i defensa de la democràcia.
Paradoxalment,l'any 2001,l'Antoni Mingote va rebre a Llançà i de mans d'aleshores President de la Generalitat,l'Honorable Jordi Pujol, el Premi Gat Perich d'humor gràfic.
El sitgetà Antoni Mingote va col·laborar amb La Codorniz a partir del 1943 i, des del 1953, amb el diari ABC, on la imatge dels seus dibuixos i els seus acudits esdevindrien fins ara una part de la visió dretana i centralista de la publicació.
Malgrat que havia nascut a la Vila de Sitges, l'any 1919,el Dibuixant Antoni Mingote no parlava mai el català, tot i que confessava un amor molt "sui generis" per la llengua catalana,per exemple,parlant de la seva mare,nascuda a Batea en deia:“La meva mare pensava en català i cantava en català”, deia amb orgull.Però,aquest amor de mare, no li impedia titllar de “cursis” els qui demanaven el català al Senat.
El seu "Humor" es va caracteritzar per l'Enaltiment dels Valors de la dreta i de l'espanyolisme, barrejat tot plegat per un cert populisme que retratava el costumisme hispànic i que el faria atractiu a públics de diferent procedència social.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
conservadora i centralista.Nascut a Sitges, el Dibuixant titllava de
cursis els qui demanaven el català al Senat.
Entre els molts defectes del Règim dictatorial espanyol es trobava: "el seu nul sentit de l'humor". Per tant, si una cosa tenia el règim, era la seva gran al·lèrgia a tothom que es dediqués a fer riure. I encara més d'una manera intel·ligent. Per això, les Revistes d'Humor "no van tenir el seu moment daurat" fins a finals de la Dictaura del Generalíssm, moment en què -Por Favor-, -El Papus-, -Muchas Gracias- i -Barrabás van ajudar a Torpedinar la dissortada dictadura.
En plena dictadura, només hi va haver lloc per a una revista satírica:"La Codorniz", de la qual el Dibuixant sitgetà l'Antoni Mingote, mort el 3 d'abril de 2012 als 93 anys, va ser un dels excel.lents emblemes. De "La Codorniz" se n'han explicat un grapat de Llegendes Urbanes sobre portades que mai s'han publicat (sic i resic). Una de les que es parla sovint és la que va coincidir amb la celebració dels 25 anys de la instauració del règim franquista.
L'aparell de l'Estat va llançar un Lema per a l'Efemèride:25 años de paz. Es parla d'una portada en què es va recollir el lema amb punts suspensius. A la contra es completava el missatge: “25 años de paz...iencia”.
Amb aquesta publicació es mostrava una cara més oberta, tot i que també va rebre els Cops de la censura. Entre els seus col·laboradors hi havia autors que discrepaven del Règim, però sense mostrar la seva oposició, com seria el cas del Dibuixant sitgetà l'Antoni Mingote, i altres com ara Perich, Forges i Gila, que optarien per un camí de crítica social i defensa de la democràcia.
Paradoxalment,l'any 2001,l'Antoni Mingote va rebre a Llançà i de mans d'aleshores President de la Generalitat,l'Honorable Jordi Pujol, el Premi Gat Perich d'humor gràfic.
El sitgetà Antoni Mingote va col·laborar amb La Codorniz a partir del 1943 i, des del 1953, amb el diari ABC, on la imatge dels seus dibuixos i els seus acudits esdevindrien fins ara una part de la visió dretana i centralista de la publicació.
Malgrat que havia nascut a la Vila de Sitges, l'any 1919,el Dibuixant Antoni Mingote no parlava mai el català, tot i que confessava un amor molt "sui generis" per la llengua catalana,per exemple,parlant de la seva mare,nascuda a Batea en deia:“La meva mare pensava en català i cantava en català”, deia amb orgull.Però,aquest amor de mare, no li impedia titllar de “cursis” els qui demanaven el català al Senat.
El seu "Humor" es va caracteritzar per l'Enaltiment dels Valors de la dreta i de l'espanyolisme, barrejat tot plegat per un cert populisme que retratava el costumisme hispànic i que el faria atractiu a públics de diferent procedència social.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
diumenge, 1 d’abril del 2012
Igualtat de Gènere versus Identitat de Gènere (s.XXI)
La identitat sempre ha marcat l'existència humana i al segle XXI, més que mai cada persona necessita no sols saber com és i qui és ella mateixa sinó també qui i com és l'altra i les altres persones amb les quals s’hi relaciona.
Per a complicar encara més aquest “marc de relacions”, els subjectes se senten “envaïts pels seus cossos” de manera que es perceben vertebrats entorn d'una sèrie de percepcions, valors, comportaments, actituds i aptituds diferents de les que la societat ha projectat, a través de l'Educació, per a ell o per a ella atenent les seves característiques sexuals biològiques.
És a dir, que mentre que la societat espera que un ésser humà nascut home tingui comportaments associats a la masculinitat o que, si neix dona, es comporti de manera femenina, hi ha éssers humans que se senten radicalment estranys a aquestes demandes contra les quals es rebel•len,ai las! i es posicionen en contra fins al punt de necessitar canviar la seva condició sexual biològica per a sentir-se éssers humans íntegres, persones amb una Identitat ajustada al seu ésser, al seu sentir, al seu estar en el món.
Entre aquesta bipolarització produïda entre els qui es pleguen sense donar cap resposta al paper que els ha estat assignat a partir de la seva condició sexual i els qui s'hi rebel•len absolutament, hi ha força matisos que afecten totes les persones, perquè cap home és estrictament masculí ni hi ha cap dona que respongui, una per una, a totes les característiques associades a la feminitat (sic): es fa el que coneixem com “subjectivitat”,una subjectivitat que la societat obvia”, perquè s'organitza en funció d'una suposada “objectivitat” sostinguda per estereotips a partir dels quals es regula què és “ésser normal” i què no n’és, quines són les “relacions normals” i quines no, amb la qual cosa s'obrin enormes bretxes que distancien unes persones d'altres, que les discriminen, que les posen en risc d'exclusió o que les sotmeten a insofribles graus d'infelicitat-.
La incursió de la Tecnologia i la Societat del coneixement provoquen transformacions en l'imaginari col•lectiu i generen nous codis comunicatius que modifiquen els models no sols de relació personal, sinó també social, cultural, econòmica i científica, que afecta fins i tot al transcórrer de la història i configuren noves dimensions en les mesures de “temps i espai”.
Altrament, l'entrada massiva de les dones en l'escena pública està produint impactes que estan provocant substantives i sensibles transformacions que transcendeixen les tradicionals “Relacions de Gènere”, afectades per la divisió sexual del treball-.I en l'àmbit del coneixement, l'impacte de les teories crítiques feministes està revolucionant la idea unicista de raó, saber i veritat, i està incorporant, dinàmiques, didàctiques i epistemologies més plurals i participatives.
L'amplitud de la normativa en matèria d'Igualtat de Gènere,s’ està facilitant l'entrada de subjectes diversos en els espais de presa de decisions, que tindran repercussions tan imprevisibles com positives sobre la forma d'exercir el poder que tindrà en compte l'existència de diversos models de persones i les diferències de les seues necessitats i desitjos-.S'està desenvolupant en un context social i econòmic en què es confonen els conceptes “tenir” i “ésser”, de manera que sembla que som el que tenim o, al contrari, que tenim el que som, amb la qual cosa es genera més desigualtat, més vulnerabilitat i més dolor.
Ens hi cal obrir un espai de reflexió sobre com la “Creació de la Construcció de la Identitat personal” des d'un únic model afecta cada persona, la Identitat col•lectiva i, per tant, el conjunt de la societat.Un espai des d'on facilitar la trobada de les diferents alternatives que s'articulen amb la finalitat de superar els obstacles, d'identificar els aspectes positius de la diversitat i de donar rang de “normal” a qualsevol conducta i/o comportament humà, marcant com a únic límit el respecte de la voluntat de l'altre.
Des de la perspectiva dels Drets Humans, mantenint els principis que els alimenten, perquè una societat rica en drets és una societat més lliure, justa, respectuosa i democràtica, perquè els drets no obliguen a ser allò que no es desitja ser, ni a relacionar-se des de valors aliens a cada ideologia; al contrari, els drets garanteixen la diversitat, el respecte a la diferència i al desenvolupament integral de les indivídues i els individus.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Per a complicar encara més aquest “marc de relacions”, els subjectes se senten “envaïts pels seus cossos” de manera que es perceben vertebrats entorn d'una sèrie de percepcions, valors, comportaments, actituds i aptituds diferents de les que la societat ha projectat, a través de l'Educació, per a ell o per a ella atenent les seves característiques sexuals biològiques.
És a dir, que mentre que la societat espera que un ésser humà nascut home tingui comportaments associats a la masculinitat o que, si neix dona, es comporti de manera femenina, hi ha éssers humans que se senten radicalment estranys a aquestes demandes contra les quals es rebel•len,ai las! i es posicionen en contra fins al punt de necessitar canviar la seva condició sexual biològica per a sentir-se éssers humans íntegres, persones amb una Identitat ajustada al seu ésser, al seu sentir, al seu estar en el món.
Entre aquesta bipolarització produïda entre els qui es pleguen sense donar cap resposta al paper que els ha estat assignat a partir de la seva condició sexual i els qui s'hi rebel•len absolutament, hi ha força matisos que afecten totes les persones, perquè cap home és estrictament masculí ni hi ha cap dona que respongui, una per una, a totes les característiques associades a la feminitat (sic): es fa el que coneixem com “subjectivitat”,una subjectivitat que la societat obvia”, perquè s'organitza en funció d'una suposada “objectivitat” sostinguda per estereotips a partir dels quals es regula què és “ésser normal” i què no n’és, quines són les “relacions normals” i quines no, amb la qual cosa s'obrin enormes bretxes que distancien unes persones d'altres, que les discriminen, que les posen en risc d'exclusió o que les sotmeten a insofribles graus d'infelicitat-.
La incursió de la Tecnologia i la Societat del coneixement provoquen transformacions en l'imaginari col•lectiu i generen nous codis comunicatius que modifiquen els models no sols de relació personal, sinó també social, cultural, econòmica i científica, que afecta fins i tot al transcórrer de la història i configuren noves dimensions en les mesures de “temps i espai”.
Altrament, l'entrada massiva de les dones en l'escena pública està produint impactes que estan provocant substantives i sensibles transformacions que transcendeixen les tradicionals “Relacions de Gènere”, afectades per la divisió sexual del treball-.I en l'àmbit del coneixement, l'impacte de les teories crítiques feministes està revolucionant la idea unicista de raó, saber i veritat, i està incorporant, dinàmiques, didàctiques i epistemologies més plurals i participatives.
L'amplitud de la normativa en matèria d'Igualtat de Gènere,s’ està facilitant l'entrada de subjectes diversos en els espais de presa de decisions, que tindran repercussions tan imprevisibles com positives sobre la forma d'exercir el poder que tindrà en compte l'existència de diversos models de persones i les diferències de les seues necessitats i desitjos-.S'està desenvolupant en un context social i econòmic en què es confonen els conceptes “tenir” i “ésser”, de manera que sembla que som el que tenim o, al contrari, que tenim el que som, amb la qual cosa es genera més desigualtat, més vulnerabilitat i més dolor.
Ens hi cal obrir un espai de reflexió sobre com la “Creació de la Construcció de la Identitat personal” des d'un únic model afecta cada persona, la Identitat col•lectiva i, per tant, el conjunt de la societat.Un espai des d'on facilitar la trobada de les diferents alternatives que s'articulen amb la finalitat de superar els obstacles, d'identificar els aspectes positius de la diversitat i de donar rang de “normal” a qualsevol conducta i/o comportament humà, marcant com a únic límit el respecte de la voluntat de l'altre.
Des de la perspectiva dels Drets Humans, mantenint els principis que els alimenten, perquè una societat rica en drets és una societat més lliure, justa, respectuosa i democràtica, perquè els drets no obliguen a ser allò que no es desitja ser, ni a relacionar-se des de valors aliens a cada ideologia; al contrari, els drets garanteixen la diversitat, el respecte a la diferència i al desenvolupament integral de les indivídues i els individus.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)