La Guerra Civil espanyola, que s’inicia el 18 de juliol de 1936, significa per als Països Catalans una nova Derrota Social i Nacional.La Burgesia espanyola –terratinent a Castella i a Andalusia,Industrial en Catalunya i Financiera al País Basc –i,l’Església Catòlica “auspiciant-ne l’Aixecament militar contra la II República”,vigent des de l’any 1931.Al Principat de Catalunya i el País Valencià la Legalitat Republicana es va mantenir des dels primers moments de la Revolta feixista, però a les Illes Balears i Pitüses,llevat de Menorca va triomfar el Cop d’en Franco.Durant la Guerra Civil s’ìnicien algunes experiències revolucionàries, com ara la “Col.lectivització de terres i fàbriques”, que a pesar de ser parcial,en genera grans enfrontaments entre Anarquistes i altres grups,així com amb els partits petitburgesos.
S’hi planteja,doncs,la diferència entre els qui entenen que únicament es guanyarà la guerra si també va acompanya de canvis revolucionaris (postura defensada per la CNT-FAI i pel POUM, entre altres), i els qui creuen que en primer lloc s`havia de constituir un Bloc Antifascista que hi permetés guanyar la guerra per després hi acometre els canvis socials, econòmics i polítics necesaris.Aquestes diferències provocaran grreus conflictes dintre de la Zona Republicana,com ara enfrontaments armats, seqüestros, desaparicions i depuracions, com és el cas de la persecució al POUM i de l’empresonament (i mort) dels seus Dirigents.
Mentrestant l’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini oferien ayudes militar i financera a en Franco, Els Països europeus negaren qualsevol tipus d’ajuda a la República,tot i al.leegant el cumpliment del “Pacte de No-Intervenció”, que l’EIX feixista ignorava.Mercès a aquesta ajuda d’en Franco puc bombardejar continuament les Ciutats dels Països Catalans,i assassinant milers de civils. Així les Tropes franquistes avanzaren per la Península Ibèrica,tot i entrant a Lleida el 3 d’abril de 1938 i, finalment, a Alacant el 31de març de 1939; era la fi de la guerra i l’inici de 40 años de dictadura feixista.
En primer lloc la Guerra Civil espanyola va suposar la mort de mils de catalans,l’exili, la desmembració del teixit associatiu, la desaparició dels quadres polítics i sindicals del país, la represión de toda disidncia política, la persecució de la llengua i la cultura catalans i la seva sustitució per l’espanyola,l’auge del Nacionalcatolicisme i de la preeminència de l’Església a la vida pública..fins 300.000 persones foren a fusellades, un cop acabada la guerra.El franquisme i els seus 40 anys de “Pau de cementiri” portaran els Països Catalans als límits de la desaparició i anihilació nacionals. La Llengua i la Cultura catalanes foren prohibides i rebaixades al nivell de “Curiositats Locals”,els recursos naturals greument explotats i expoliats,el territori dividit, enfrontat i ocupat per l’exèrcit espanyol.
A partir de la segona meitat dels 50 comença un Procés de Creixement econòmic i desenvolupament industrial i urbà lligat a una important Onada Migratòria provinent de l’Estat espanyol, que transforma la Societat catalana.El dictador espanyol, mort al seu llit el 20 de novembre de l’any 1975,va delegar com al seu Successor en Joan Carles I, l’actual Cap d’Estat espanyol.Aquest Rei inaugura l’actual Periode de Democràcia liberal-burgesa, un periode (conegut com la Transició o la Reforma) que no ha suposat cap ruptura amb el franquisme.
El Bloc de Classes Dominant,aconsegueix amb el vulgo dicto “Procés de Transició Democràtica” mantenir-s’hi al Poder,bo i fent-ne les concessions justes per a poder transformar el vell estat franquista en un altre homologable als Estats liberals de l’Europa Comunitària.Així és com l’Oposició política (sobretot L’Eurocomunisme) accepta un Rei, un Himne, uns símbols, un marc territorial, exèrcit, policía, bandera i estructura jurídica heretats del franquisme.Així, el Procés de Reforma no deixa de ser un formal canvi de l’Estat feixista a una Democràcia burgesa,amb la qual cosa les classes Dominants espanyoles es doten d’un Sistema Polític que les permet insertar-se en les Estructures de Poder Occidental i, tanmateix, desactivar les lluites populars que començaven a optar per “Opcions clarament Rupturistes”.
Als Països Catalans,les movilitzacions populars, que giraven al voltant del Moviment Obrer, el Moviment veïnal, les Reivindicacions d’Autodeterminació i d’Amnistia perr als presos, foren desactivades quan els principals Partits (PSOE, ERC, PSUC) hi pactaren amb les restes del Règim franquista i optaren per abandonar les Posicions rupturistes i desfer les principals Plataformes de Lluïta del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses.Els “Pactes de la Moncloa” seran la fletxa enverinada per al Moviment Obrer,mentres que els “Estatuts d’Autonomia n’hi aniran amb destinació a desactivar la Conciència Nacional que s’hi havia forjat als Països Catalans,a l’entorn de la reivindicació del Dret d’Autodeterminació i de la Unitat de la Nació Catalana.N’és en aquest marc que,l’any 1986, se signa l’Entrada de l’Estat espanyol en la Comunitat
Econòmica Europea (l’any 2012 la Unió Europea) i s’entra en la OTAN.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dimarts, 13 de març del 2012
Sant Jordi-2010,diada dels Vots anticipats de l'ACN
El Sant Jordi-2010 va ser una Diada perquè els voluntaris de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència sortissin als carrers de 50 poblacions per fer campanya aprofitant l'ambient favorable.
El Gremi de Llibreters de Catalunya preveu facturar aquests dies uns 20 milions d'euros, una xifra semblant a la del 2009,però s'aprofita la diada per demanara el vot favorable a les consultes sobre la independència.
Aquell any-2010 es planteja com un reconeixement als editors i editores catalans que «promouen i cuiden la literatura que es fa a les nostres terres». A més, aquest any-2010 també començarà la Lectura continuada de l'obra de Josep Pla.
L'enquesta d'Òmnium Cultural-2010
En la iniciativa La llança de Sant Jordi, l'entitat preguntava als internautes quin llibre tenien previst regalar, entre 170 novetats en català. En l'apartat de ficció, els cinc més votats han estat Homes, d'Isabel-Clara Simó; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; No hi ha terceres persones, d'Empar Moliner; Se sabrà tot, de Xavier Bosch, i Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.
En l'àmbit infantil i juvenil, els més votats han estat Contes japonesos, d'Anna Gasol i Teresa Blanch; He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila, i Qui diu la veritat: el cavaller o el drac?, de Montserrat Balada i Eva Sans.
Els floristes esperen repetir les bones xifres de l'any passat –5,5 milions de flors– sempre que el temps acompanyi. El gremi de floristes catalans ha fet públics diferents consells per als compradors, com ara que cal fixar-se en la frescor de la flor, que tingui «la tija i el botó ben drets», que el botó (cap de la rosa) estigui un xic obert, que estigui el menys temps possible sense aigua, que es talli uns 5 centímetres de tija abans de posar-la en aigua, que es treguin les fulles que quedin submergides, que es canviï l'aigua sovint i que no es posi la flor a
al costat de la fruita, perquè s'accelera l'envelliment.
El Gremi de Llibreters de Catalunya preveu facturar aquests dies uns 20 milions d'euros, una xifra semblant a la del 2009,però s'aprofita la diada per demanara el vot favorable a les consultes sobre la independència.
Aquell any-2010 es planteja com un reconeixement als editors i editores catalans que «promouen i cuiden la literatura que es fa a les nostres terres». A més, aquest any-2010 també començarà la Lectura continuada de l'obra de Josep Pla.
L'enquesta d'Òmnium Cultural-2010
En la iniciativa La llança de Sant Jordi, l'entitat preguntava als internautes quin llibre tenien previst regalar, entre 170 novetats en català. En l'apartat de ficció, els cinc més votats han estat Homes, d'Isabel-Clara Simó; Maletes perdudes, de Jordi Puntí; No hi ha terceres persones, d'Empar Moliner; Se sabrà tot, de Xavier Bosch, i Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.
En l'àmbit infantil i juvenil, els més votats han estat Contes japonesos, d'Anna Gasol i Teresa Blanch; He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila, i Qui diu la veritat: el cavaller o el drac?, de Montserrat Balada i Eva Sans.
Els floristes esperen repetir les bones xifres de l'any passat –5,5 milions de flors– sempre que el temps acompanyi. El gremi de floristes catalans ha fet públics diferents consells per als compradors, com ara que cal fixar-se en la frescor de la flor, que tingui «la tija i el botó ben drets», que el botó (cap de la rosa) estigui un xic obert, que estigui el menys temps possible sense aigua, que es talli uns 5 centímetres de tija abans de posar-la en aigua, que es treguin les fulles que quedin submergides, que es canviï l'aigua sovint i que no es posi la flor a
al costat de la fruita, perquè s'accelera l'envelliment.
dilluns, 12 de març del 2012
LibDup per la llengua catalana a Perpinyà (2012)
Convocatòria de la "Federació d'Entitats pel Català i la Cultura catalana.
Dia 31 de Març de lany 2012,a Perpinyà.A les 2 de la tarda fins a les 5.
El 31 de març del 2012, els alsacians, bascos, bretons, corsos, occitans i catalans sortiran al carrer amb un objectiu comú : demanar a França una Llei que garanteixi la vivència i la transmissió de les nostres llengües.
Nosaltres, nord-catalans, organitzem a Perpinyà un LipDub.
Per exemple, a Tolosa de Llenguadoc tindrà lloc la 4a manifestació «Anem òc, per la lenga occitana». El País Basc Nord, Alsàcia, Bretanya i Còrsega també es mobilitzaran.
A Perpinyà organitzem un lip dub (doblatge labial) per la llengua catalana. Un lip dub és un vídeo musical que defensa una causa.L`objectiu és d`establir un nou rècord mundial a Perpinyà.
El lip dub amb més participació (5.770 persones) es va assolir a Vic (Osona, Catalunya Sud).Arribarem a batre aquest rècord, tot manifestant la nostra voluntat d`una llei de promoció del català?
Convideu els vostres amics i apunteu la data del 31 de març a la vostra agenda!
Bloc del lip dub per la llengua catalana:
http://lipdubcatnord.wordpress.com/
Dia 31 de Març de lany 2012,a Perpinyà.A les 2 de la tarda fins a les 5.
El 31 de març del 2012, els alsacians, bascos, bretons, corsos, occitans i catalans sortiran al carrer amb un objectiu comú : demanar a França una Llei que garanteixi la vivència i la transmissió de les nostres llengües.
Nosaltres, nord-catalans, organitzem a Perpinyà un LipDub.
Per exemple, a Tolosa de Llenguadoc tindrà lloc la 4a manifestació «Anem òc, per la lenga occitana». El País Basc Nord, Alsàcia, Bretanya i Còrsega també es mobilitzaran.
A Perpinyà organitzem un lip dub (doblatge labial) per la llengua catalana. Un lip dub és un vídeo musical que defensa una causa.L`objectiu és d`establir un nou rècord mundial a Perpinyà.
El lip dub amb més participació (5.770 persones) es va assolir a Vic (Osona, Catalunya Sud).Arribarem a batre aquest rècord, tot manifestant la nostra voluntat d`una llei de promoció del català?
Convideu els vostres amics i apunteu la data del 31 de març a la vostra agenda!
Bloc del lip dub per la llengua catalana:
http://lipdubcatnord.wordpress.com/
Catalunya Nord i la Llengua Catalana (2012)
El Tractat dels Pirineus (1659) va determinar l'Annexió dels Comtats Catalans septentrionals al Regne de França.
Des de l'any 1662 van esclatar nombroses rebel•lions entre la població però van ser ràpidament contro (segle XVII)per les noves autoritats. Dins aquest context, la defensa de la la desllengua catalana constituïa un dels pilars de la resistència a l'annexió.
Fins als últims anys del segle XVII l'ús del francès era excepcional, atès que la llengua catalana encara era la llengua principal dels Documents oficials. A partir de 1682, però, va començar el procés de francització en el Sistema Educatiu, procés que es va estendre després en els diferents àmbits de la vida pública i fins i tot de la vida privada.
L'ús exclusiu del francès en l'administració a partir de 1700 (segle XVIII) va anar erosionant progressivament la base escrita de la llengua catalana, tot i que la llengua va continuar essent utilitzada en els Usos orals dels pagesos, del Baix clergat i en les Escoles rurals religioses.
El procés de francització es pot dividir en tres etapes: (1) una francització horitzontal i selectiva que va permetre a alguns grups socials mantenir la seva posició hegemònica, sense que fossin aplicades polítiques repressives generals; (2) després, la francització es va estendre espontàniament cap a baix atès que les classes mitjanes van intentar emular el model de les classes dominants; (3) finalment, es va donar un procés de francització cada vegada més coercitiu, ja que el procés d'imitació en les classes populars es feia massa lentament des del punt de vista de les autoritats.
El Sistema Educatiu va ser el principal instrument d'aquest procés, sobretot a partir de la Reforma Escolar de Jules Ferry . Finalment, l'encaix de l'economia rossellonesa al mercat nacional i la participació a les dues guerres mundials van acabar de consolidar el procés d'integració.
L'any 2012,hi ha nombroses Organitzacions de Defensa de la Llengua Catalana que
tenen com a objectiu la introducció i l'ús del català en el Sistema Educatiu, com ara la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes (associació que integra una cinquantena de petits grups catalanistes) que ha dut a terme un bon nombre de campanyes de catalanització.
L'any 1968 es va crear l'Institut Rossellonès d'Estudis Catalans (IREC), a la vegada que el GREC organitzava la primera Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent (1969). Altres organitzacions importants en la defensa i promoció de la llengua catalana són: Òmnium Cultural Catalunya Nord (que col•labora activament a les iniciatives dutes a terme pels seus companys del Principat) i la Federació Sardanista (que aplega cada cap de setmana unes 300 persones de les quals vora la meitat són catalanoparlants).
Les accions dutes a terme en el sector educatiu per les Associacions La Bressola (fundada al 1976) i Arrels (fundada al 1980) s'han anat estenent a tots els àmbits de la vida diària.Un bon exemple n'és la creació de Ràdio Arrels, que emet totalment en català. Finalment, cal esmentar l'associació APLEC que integra totes les associacions dedicades a la promoció del català a l'ensenyament.
Algunes d'aquestes associacions han rebut aquests darrers anys subvencions de la UE destinades a endegar activitats de desenvolupament de la cultura catalana, de les edicions en llengua catalana, de suport a la creació literària i artística, a generar intercanvis culturals entre les dues bandes dels Pirineus, i a iniciar projectes de promoció de la llengua a l'ensenyament primari.
Estatus jurídic i política oficial de la Llengua Catalana.
Tot i que el català sigui considerat com una llengua regional de França, no disposa de cap Estatus Jurídic específic. Això no obstant, la regió Llenguadoc-Rosselló ha creat un organisme oficial que té com a funció la promoció de la llengua i de la cultura catalana i occitana. També existeix un Intergroupe Langues et Cultures Régionales al si del Consell regional.
Pel que fa a l'administració local, l'Ajuntament de Perpinyà ha promogut la llengua i la cultura catalanes per mitjà de diferents iniciatives, d'entre les quals destaca la creació (1978) del Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana (CEDACC), que es composa d'una biblioteca, d'un servei de documentació i d'una sala d'exposicions.
El CEDACC ha incrementat recentment les seves activitats gràcies a la creació d'un servei de català i d'assessorament lingüístic, l'organització de cursos de català per als funcionaris municipals i per a adults, i també cursos de català a l'ensenyament preescolar i primari (1.000 alumnes en total per al curs 1993-1994). De més a més, des de 1981 l'Ajuntament de Perpinyà atorga premis anuals de literatura i d'audiovisuals.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Des de l'any 1662 van esclatar nombroses rebel•lions entre la població però van ser ràpidament contro (segle XVII)per les noves autoritats. Dins aquest context, la defensa de la la desllengua catalana constituïa un dels pilars de la resistència a l'annexió.
Fins als últims anys del segle XVII l'ús del francès era excepcional, atès que la llengua catalana encara era la llengua principal dels Documents oficials. A partir de 1682, però, va començar el procés de francització en el Sistema Educatiu, procés que es va estendre després en els diferents àmbits de la vida pública i fins i tot de la vida privada.
L'ús exclusiu del francès en l'administració a partir de 1700 (segle XVIII) va anar erosionant progressivament la base escrita de la llengua catalana, tot i que la llengua va continuar essent utilitzada en els Usos orals dels pagesos, del Baix clergat i en les Escoles rurals religioses.
El procés de francització es pot dividir en tres etapes: (1) una francització horitzontal i selectiva que va permetre a alguns grups socials mantenir la seva posició hegemònica, sense que fossin aplicades polítiques repressives generals; (2) després, la francització es va estendre espontàniament cap a baix atès que les classes mitjanes van intentar emular el model de les classes dominants; (3) finalment, es va donar un procés de francització cada vegada més coercitiu, ja que el procés d'imitació en les classes populars es feia massa lentament des del punt de vista de les autoritats.
El Sistema Educatiu va ser el principal instrument d'aquest procés, sobretot a partir de la Reforma Escolar de Jules Ferry . Finalment, l'encaix de l'economia rossellonesa al mercat nacional i la participació a les dues guerres mundials van acabar de consolidar el procés d'integració.
L'any 2012,hi ha nombroses Organitzacions de Defensa de la Llengua Catalana que
tenen com a objectiu la introducció i l'ús del català en el Sistema Educatiu, com ara la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes (associació que integra una cinquantena de petits grups catalanistes) que ha dut a terme un bon nombre de campanyes de catalanització.
L'any 1968 es va crear l'Institut Rossellonès d'Estudis Catalans (IREC), a la vegada que el GREC organitzava la primera Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent (1969). Altres organitzacions importants en la defensa i promoció de la llengua catalana són: Òmnium Cultural Catalunya Nord (que col•labora activament a les iniciatives dutes a terme pels seus companys del Principat) i la Federació Sardanista (que aplega cada cap de setmana unes 300 persones de les quals vora la meitat són catalanoparlants).
Les accions dutes a terme en el sector educatiu per les Associacions La Bressola (fundada al 1976) i Arrels (fundada al 1980) s'han anat estenent a tots els àmbits de la vida diària.Un bon exemple n'és la creació de Ràdio Arrels, que emet totalment en català. Finalment, cal esmentar l'associació APLEC que integra totes les associacions dedicades a la promoció del català a l'ensenyament.
Algunes d'aquestes associacions han rebut aquests darrers anys subvencions de la UE destinades a endegar activitats de desenvolupament de la cultura catalana, de les edicions en llengua catalana, de suport a la creació literària i artística, a generar intercanvis culturals entre les dues bandes dels Pirineus, i a iniciar projectes de promoció de la llengua a l'ensenyament primari.
Estatus jurídic i política oficial de la Llengua Catalana.
Tot i que el català sigui considerat com una llengua regional de França, no disposa de cap Estatus Jurídic específic. Això no obstant, la regió Llenguadoc-Rosselló ha creat un organisme oficial que té com a funció la promoció de la llengua i de la cultura catalana i occitana. També existeix un Intergroupe Langues et Cultures Régionales al si del Consell regional.
Pel que fa a l'administració local, l'Ajuntament de Perpinyà ha promogut la llengua i la cultura catalanes per mitjà de diferents iniciatives, d'entre les quals destaca la creació (1978) del Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana (CEDACC), que es composa d'una biblioteca, d'un servei de documentació i d'una sala d'exposicions.
El CEDACC ha incrementat recentment les seves activitats gràcies a la creació d'un servei de català i d'assessorament lingüístic, l'organització de cursos de català per als funcionaris municipals i per a adults, i també cursos de català a l'ensenyament preescolar i primari (1.000 alumnes en total per al curs 1993-1994). De més a més, des de 1981 l'Ajuntament de Perpinyà atorga premis anuals de literatura i d'audiovisuals.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dijous, 8 de març del 2012
El Tribunal Superior de Justícia salva la Immersió a mitges (2012)
El Ple de la Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigeix a la Generalitat de Catalunya "que apliqui el Castellà com a Llengua Vehicular als nens i nenes de les famílies dels quals el demanin".
No s'acaba la Immersió Lingüística en Català a l'escola,però clar i català, en surt tocada...el català no guanys...! El Ple de la Sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,després de dos dies de Deliberacions (7 i 8 de març de 2012),ha decidit el 8 de març 2012 "Imposar en Part" el castellà com a Llengua Vehicular, almenys en els casos en què les famílies catalanes o no catalanes el demanin.
La decisió és la "culminació d'un llarg periple judicial", iniciat per tres famílies que reclamen que els seus fills facin l'Ensenyament en castellà.El Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya,tot i utilitzant la Sentència contra l'Estatut d'Autonomia-2006,del Tribunal Constitucional, va sentenciar que s'havia d'introduir el castellà com a llengua vehicular.
El TSJC va emetre una "interlocutòria" que demana a la Generalitat que aclarís què havia fet per aplicar la Sentència.La conselleria d'Ensenyament,presidida per la Irene Rigau i Oliver, va respondre explicant com funciona la Immersió Lingüística a Catalunya i justificant-ne la seva necessitat,i, el TSJC va trobar-ne insuficient.
Avui,dia 8 de març de 2012,el TSJC ha respost a l'últim Recurs de la Generalitat de Catalunya amb la decisió presa aquest dijous,dia 8 de març 2012.
No s'acaba la Immersió Lingüística en Català a l'escola,però clar i català, en surt tocada...el català no guanys...! El Ple de la Sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,després de dos dies de Deliberacions (7 i 8 de març de 2012),ha decidit el 8 de març 2012 "Imposar en Part" el castellà com a Llengua Vehicular, almenys en els casos en què les famílies catalanes o no catalanes el demanin.
La decisió és la "culminació d'un llarg periple judicial", iniciat per tres famílies que reclamen que els seus fills facin l'Ensenyament en castellà.El Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya,tot i utilitzant la Sentència contra l'Estatut d'Autonomia-2006,del Tribunal Constitucional, va sentenciar que s'havia d'introduir el castellà com a llengua vehicular.
El TSJC va emetre una "interlocutòria" que demana a la Generalitat que aclarís què havia fet per aplicar la Sentència.La conselleria d'Ensenyament,presidida per la Irene Rigau i Oliver, va respondre explicant com funciona la Immersió Lingüística a Catalunya i justificant-ne la seva necessitat,i, el TSJC va trobar-ne insuficient.
Avui,dia 8 de març de 2012,el TSJC ha respost a l'últim Recurs de la Generalitat de Catalunya amb la decisió presa aquest dijous,dia 8 de març 2012.
dimecres, 7 de març del 2012
Crida per una Assemblea Nacional Catalana (2012)
Una Nació que porta una història de resistència i de lluita "en moments històrics determinats",és a dir,de les dissortades dates del 25 d'abril de 1707 i l'11 de setembre de 1714, en les quals en van arrabassar les Libertats Nacionals.
Els anys finals de la dictadura van veure la "Formació de l'Assemblea de Catalunya": Plataforma unitària catalana i antifeixista,que s'ha convertit en un "Model exemplar a reivindicar".
La dictadura va intentar un Genocidi Cultural als Päïsos Catalans,però que en canvi va comprovar com esclatava un nou "Segle d'Or" les lletres Catalanes.Ja entrat el segle XXI, la "Plataforma pel Dret a Decidir",a més de les Consultes per la independència... "Van liderar el camí cap a la Manifestació del juliol del 2010, organitzada per Òmnium Cultural,pal i paller de les reivindicacions catalanes.
L'Independentisme ha crescut als Països Catalans tant en nombre com en capacitat organitzativa, ha experimentat una revifalla.Tanmateix, l'Autonomisme ha caigut en un atzucac des del fracàs de la reforma estatutària.
El pacte "ZP-Mas" va enterrar l'Estatut i les possibilitats de relectura de l'Estat autonòmic. Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'Estatut?
I,ara,amb la greu crisi econòmica que atravessa els Països Catalans,n'hi ha la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades.
L'espoli econòmic és un dels drames nacionals.Sense un Estat propi, ni la cultura de l'esforç en permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena als Països Catalans i un Estat espanyol que mai no ha entès aquests Països Catalans del Rosselló a Oriola i de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col•laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament.
Els catalans, són innovadors...?
Els anys finals de la dictadura van veure la "Formació de l'Assemblea de Catalunya": Plataforma unitària catalana i antifeixista,que s'ha convertit en un "Model exemplar a reivindicar".
La dictadura va intentar un Genocidi Cultural als Päïsos Catalans,però que en canvi va comprovar com esclatava un nou "Segle d'Or" les lletres Catalanes.Ja entrat el segle XXI, la "Plataforma pel Dret a Decidir",a més de les Consultes per la independència... "Van liderar el camí cap a la Manifestació del juliol del 2010, organitzada per Òmnium Cultural,pal i paller de les reivindicacions catalanes.
L'Independentisme ha crescut als Països Catalans tant en nombre com en capacitat organitzativa, ha experimentat una revifalla.Tanmateix, l'Autonomisme ha caigut en un atzucac des del fracàs de la reforma estatutària.
El pacte "ZP-Mas" va enterrar l'Estatut i les possibilitats de relectura de l'Estat autonòmic. Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'Estatut?
I,ara,amb la greu crisi econòmica que atravessa els Països Catalans,n'hi ha la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades.
L'espoli econòmic és un dels drames nacionals.Sense un Estat propi, ni la cultura de l'esforç en permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena als Països Catalans i un Estat espanyol que mai no ha entès aquests Països Catalans del Rosselló a Oriola i de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col•laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament.
Els catalans, són innovadors...?
dissabte, 3 de març del 2012
"El Llemosí" ,llengua als Països Catalans
""Apunts de recerca i d'estudi per les classes de 8è d'EGB al CEIP Esteve Barrachina de Sitges per al "CLUB AMICS DE l'ECO (1992/1998)""(Setmanari L'Eco de Sitges)
*Connex amb el tema de la llengua, del català com a idioma dels Reis i de I'Estat, hi ha el fenomen del Llemosí, aberrant i abominable segons alguns escriptors, el qual va irrompre a començaments del segle XVI i que, emprat de “Maljust” per instàncies públiques poderoses, els va servir per aterrar no tan solament la llengua catalana, sinó també per deixar malmès el cos de la Pàtria.
*Amb l’arma del llemosí, ultra el despoderament del català, hom temptà la seva destrucció històrica, és a dir, esborrar-la de la faç de la terra, tot donant entenent que no havia existit mai.Es tracta, doncs, d’un tema cabdal per entendre la decadència de la llengua catalana esdevinguda, com és prou sabut, de forma fulminant i sense explicacions plausibles.
*Ara bé, si retraiem ací el fenomen històric del llemosí,és a dir, aquell que va consistir en això: Que des d’un moment determinat, si la llengua catalana va deixar d'ésser així anomenada per ésser coneguda amb la de llemosina, a tort i a dret, i això oficialment practicat durant segles, és per la raó següent:
“Que aquest fenomen, malgrat que no ho sembli, és una prova corroborativa, una vera contraprova del que amb el capítol dedicat a la llengua catalana creiem haver pogut demostrar: que aquesta nostra llengua era la llengua de la Monarquia i així mateix la de I'Estat. I encara més, que aquest fet lingüístic comportava que aquell Estat era un Estat completament català i que això hom volia esborrar-ho.
*No fa gaires anys, dos distingits lingüistes van dedicar sengles estudis a la qüestió llemosina, Germà Colon i August Rafanell. Del que exposen ambdós autors es desprèn que qui primer va fer servir el terme de Llemosí fou el Canonge Joan Bonllavi, que l'any 1521 féu estampar a València el Blanquerna de Ramon Llull, "traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana" tal com s'especifica al títol. Ara bé, el llibre porta "una Epístola prohemial" adreçada a Gregori Genovart, canonge de Mallorca, on prevé que "per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga y dolça memòria de aquell bon temps li havem fet retenir acordadament alguns vocables de la llengua llemosina primera".
*Respecte als susdits Genovart i Bonllavi és molt instructiu allò que en diu Germà Colon: "El que sorprèn és que el canonge Genovart, que fou l’instigador i el mecenes d’aquesta impressió en llengua valenciana, era mallorquí i Bonllavi havia nascut a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà). Si exteriorment l’edició sembla marcar la fragmentació de la llengua, en el fons prova la seva unitat: mecenas mallorquí, editor català, impressor i públic valencians".
*Per tal de dur, doncs, a acabament l’obra iniqua d’asserviment de Catalunya, calia que la llengua, el signe més visible d’un poble, desaparegués. Això, en conseqüència, fou fet expeditivament, arterosament i amb tota secretesa. l la tasca era fàcil als seus fautors, car no freturaven aquests de disposicions coercitives ni bans de "Ara Ojats". Tan sols era necessari fer-la desaparèixer del món dels vius amb dos mitjans de la més subtil i alhora més refinada habilior: La interdicció del seu nom i la seva divisió, lligada i complementària d’aquella.
*I així, tot d’una, des de la vida oficial, i no cal dir-ho, també en la vida literària, el català ja no existia ni havia existit mai, puix que el que havia existit era el llemosí i, d’altra banda, el català no havia estat mai la llengua de València ni tampoc la de Mallorca, que si ara eren la llengua valenciana o la mallorquina, abans havia estat la llemosina. Es tracta d’una tàctica verament diabòlica.
*Emprant-la, als seus ideadors no els calia pas prohibir ni perseguir la llengua, res d’això; res d’esvalotar el poble amb ordres importunes.Relacionat amb l’anterior, és escaient de fer notar que Ferran el Catòlic, a desgrat de la impulsió que dóna a l’obra soscavadora de Catalunya, no va gosar mai de fer una bestiesa semblant a la consistent a designar la llengua nacional, la llengua de la Cort, i també llengua del 80 o 90% dels seus sotmesos, amb el nom d’una modalitat regional d’una llengua estrangera.
*El seu esperit implacable i lògic s’hi oposava. Ja tenia ell altres procediments per anar soscavant l’esperit i el cos de la nació, uns mitjans més subtils i aparentment lleials, encara que atemptessin greument contra la mateixa essència de la terra.El cas del llemosí irrompé, doncs, com un dels elements primordials en la decapitació de Catalunya.
*Calia, per reexir en el designi de conquesta del que ja en deien "Aragón" a Castella i els seus cronistes, i que en realitat era Catalunya, la nació catalana, fer per manera que aquell Estat deixés d’ésser un Estat català i es tornes de debò "Aragón", és a dir, que fos Aragó qui manés, que tots els territoris fossin Aragó, i que la llengua catalana no fos la de l'Estat ni la dels reis, ni que ho hagués estat. I per això res més adient que fer desaparèixer el català del mapa d’un cop de ploma, canviant-li el nom mitjançant una injunció sobirana. I així es va procedir i així es va produir el miracle.
*D’ençà d’aleshores el català va deixar d’existir, puix que el que es parlava i escrivia a València era el valencià, i el que hi havia escrit a les obres mestres dels grans escriptors d’aquell temps i dels segles anteriors, era el llemosí, i si a la resta de les terres catalanes s’hi parlava una llengua autòctona o aquesta era una llengua bàrbara, incuIta i digna de menyspreu, segons totes les veus acordades dels corifeus del poder.
*Si la situació que acabem de descriure és certa com ho és, quin dubte hi pot haver concernent la causa de tal fenomen?. Perquè aquest no té cap altra explicació: el de la llengua que passa en el breu lapse de quatre o cinc anys, de la mort de Ferran el Catòlic al de l’aparició sobtada, triomfant i estesa del llemosí i a la proscripció del terme català, passa, com diem, d’ésser la llengua de I'Estat i de la Cort a ésser menyspreada com a llengua de l’únic territori on no se li pot mudar el nom, el Principat; a ésser-Ii estrafet el nom a València i a Mallorca; i a ésser-Ii arrabassada la identitat i la glòria en atribuir a una llengua llunyana i ambigua, la llemosina, tot aquell esplendor que feia del català un dels vehicles culturals importants de I'Europa d’aquells temps. Aquest fenomen brutal, incomprensible, aberrant, no té cap explicació raonable ni és pas fruit d’un procés de decadència.
*Només és, sols pot ésser el resultat d’una dejecció, el derelicte d’una feina de destrucció manada per un poder públic alienat.Que fou així ho prova el fet mateix de la instantaneïtat del procés. I el transcurs del temps va confirmar el que acabem de raonar. Perquè no és pas que es tractés d’una moda passatgera: la generalitat de veus que anaren proclamant per tot arreu que el llemosí havia estat la llengua de la corona i del país, va anar fent el seu fet al llarg dels segles següents.
*I si hi hagué algunes veus discordants, com la de Cristòfor Despuig, no pogueren arribar gaire lluny: els seus extraordinaris "Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa" escrits a mitjan segle XVI, han romàs inèdits fins que l'any 1877 el P. Fidel Fita els estampà. Doncs bé, com explica Eulàlia Duran, autora de la introducció d’una recent edició de la dita obra (Curial edicions): "Despuig no utilitza ni una sola vegada l’expressió llengua valenciana ni menys encara llengua llemosina". I nosaltres hi afegim que això significa quina era la consciència que el país tenia del que passava, i que el nom de llemosí que s’aplicava a la llengua era una imposició vinguda de molt amunt, contra la qual no hi havia res a fer.
*L'autora de la dita introducció emet un altre judici ben interessant. "La timidesa en l'elogi de la llengua catalana denota un cert complex davant de la llatina i la castellana, i contrasta amb la fermesa amb què la qualifica invariablement de catalana, molt fora de la tècnica de l’època”. Certament, aquesta frase dóna una bona imatge tant de l’estat d’esperit de Despuig com de la seva època: la forta pressió de l’ambient amb l’elogi a unes determinades llengües i el menysteniment per a una altra. l tot i això, l’orgull ferit es redreça enfront de la injustícia.
*I si anem repassant les opinions concernent el tema, veurem que aquelles van florir com per art d’encantament. Calia explicar allò que era inexplicable, és a dir, que la llengua que hom tenia al davant, la que feien servir cada dia, no era pas la que es pensaven, sinó que era una llengua altra vinguda de molt lluny. I encara, ultra això, hi havia el fet d’emprar-se en documents "seriosos", emanats d'organismes públics, l’adjectiu llemosí aplicat a la llengua dels instruments més venerables. La lectura de les darreres edicions dels "Fueros y observancias del Reino de Aragón", amb el terme llemosí aplicat a les Ordinacions de Pere III, constitueix un oprobi pels qui ho feien, quan d’ençà de centenars d’anys aquelles ordinacions eren vigents, tot i que no eren pròpiament aragoneses, en un regne que estava sotmès a aquella monarquia.
*I com a anècdota, és escaient de referir-se al cas del comte de Guimerà i Vescomte de Querforadat, entrevinent notori en la publicació d’alguna de les edicions dels "Fueros" i destacat erudit d’aquella època, que encara que aragonès per ascendència familiar, també era català, per la qual raó podia ben bé conèixer la llengua de les Ordinacions. Per això sobta que caigués així mateix en l’aberració de qualificar de llemosí el text citat.
*Això significa, doncs, que la consigna era forta i qualificar de llemosina la llengua comunament emprada era part essencial dels deures dels oficials del regne.
Per fer fi reproduirem algunes mostres de l'abundant literatura que es creà a l’època barroca a fi i efecte d’entabanar la societat i de mantenir la versió mentidera que llemosí havia estat la llengua de l’antiga monarquia i la dels documents reials i doncs que no ho havia estat la llengua catalana.
Vegem-ne tres exemples:
A)El de Rafael Martí de Viciana, que reporta August Rafanell en el seu notable llibre "Un nom per a la llengua", pg.61 (Eumo editorial, 1991): "empero, como el rey y los de su casa y corte, y muchos de sus vasallos hablaban lengua de Provenza y de Limós, aquella como a mas común prevaleció, pero no sin grande mixtura de otras lenguas, y toda en junto fue nombrada lengua limosina, con la qual tenemos escripto el libro de las leyes forales del reino y las obras de Ausias March…
B)Un altre cas notable és el de Fernández de Navarrete, de finals del segle XVIII, que sorprèn granment. Perquè era un personatge força ben informat de la historia medieval peninsular. Per això la seva versió sobre el tema lingüístic europeu és paradigmática. Diu el que segueix: "las lenguas principales de Europa como la francesa, inglesa, italiana, portuguesa, holandesa alemana, sueca y la grisona, siendo apreciable esta última por el idioma en que está escrito, que tiene mucho parentesco con el lemosín o antiguo valenciano".
*Veritablement un no pot menys que restar espalmat davant un text semblant escrit per una de les summitats espanyoles del segle XVIII. (Viajes y descubrimientos que hicieron por mar los españoles).Antoni de Capmany (Memorias Històricas). A l’apèndix intitulat "Diccionario de las voces catalanas más difíciles... para inteligencia de los instrumentos vulgares de la presente edición".
“Estas ligeras y previas advertencias me han parecido oportunas para facilitar a los lectores con conocimiento mediano del idioma lemosín, que fue la matriz del catalàn de los instrumentos de esta edición".El cas de Capmany , pel que es refereix a la llengua, no és pas menys extraordinari que el de Navarrete, puix que es tracta d’un autor català d’àmplia erudició, familiaritzat amb els documents antics, molts dels quals publica en les seves obres, les susdites memòries i les ordinacions navals de Bernat de Cabrera i el rei Pere III, i el comentari que fa al començament del fragment que hem reproduït no pot ésser més inescaient i alhora més revelador.
*Perquè tot parlant del llemosí es refereix primerament a les voces catalanes i més avall al "catalán de los instrumentos de esta edición", justament els documents que a continuació publica a les seves dues sèries diplomàtiques. En que quedem? parla del llemosí o parla del català. La força de la censura és aquí evident.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*Connex amb el tema de la llengua, del català com a idioma dels Reis i de I'Estat, hi ha el fenomen del Llemosí, aberrant i abominable segons alguns escriptors, el qual va irrompre a començaments del segle XVI i que, emprat de “Maljust” per instàncies públiques poderoses, els va servir per aterrar no tan solament la llengua catalana, sinó també per deixar malmès el cos de la Pàtria.
*Amb l’arma del llemosí, ultra el despoderament del català, hom temptà la seva destrucció històrica, és a dir, esborrar-la de la faç de la terra, tot donant entenent que no havia existit mai.Es tracta, doncs, d’un tema cabdal per entendre la decadència de la llengua catalana esdevinguda, com és prou sabut, de forma fulminant i sense explicacions plausibles.
*Ara bé, si retraiem ací el fenomen històric del llemosí,és a dir, aquell que va consistir en això: Que des d’un moment determinat, si la llengua catalana va deixar d'ésser així anomenada per ésser coneguda amb la de llemosina, a tort i a dret, i això oficialment practicat durant segles, és per la raó següent:
“Que aquest fenomen, malgrat que no ho sembli, és una prova corroborativa, una vera contraprova del que amb el capítol dedicat a la llengua catalana creiem haver pogut demostrar: que aquesta nostra llengua era la llengua de la Monarquia i així mateix la de I'Estat. I encara més, que aquest fet lingüístic comportava que aquell Estat era un Estat completament català i que això hom volia esborrar-ho.
*No fa gaires anys, dos distingits lingüistes van dedicar sengles estudis a la qüestió llemosina, Germà Colon i August Rafanell. Del que exposen ambdós autors es desprèn que qui primer va fer servir el terme de Llemosí fou el Canonge Joan Bonllavi, que l'any 1521 féu estampar a València el Blanquerna de Ramon Llull, "traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana" tal com s'especifica al títol. Ara bé, el llibre porta "una Epístola prohemial" adreçada a Gregori Genovart, canonge de Mallorca, on prevé que "per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga y dolça memòria de aquell bon temps li havem fet retenir acordadament alguns vocables de la llengua llemosina primera".
*Respecte als susdits Genovart i Bonllavi és molt instructiu allò que en diu Germà Colon: "El que sorprèn és que el canonge Genovart, que fou l’instigador i el mecenes d’aquesta impressió en llengua valenciana, era mallorquí i Bonllavi havia nascut a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà). Si exteriorment l’edició sembla marcar la fragmentació de la llengua, en el fons prova la seva unitat: mecenas mallorquí, editor català, impressor i públic valencians".
*Per tal de dur, doncs, a acabament l’obra iniqua d’asserviment de Catalunya, calia que la llengua, el signe més visible d’un poble, desaparegués. Això, en conseqüència, fou fet expeditivament, arterosament i amb tota secretesa. l la tasca era fàcil als seus fautors, car no freturaven aquests de disposicions coercitives ni bans de "Ara Ojats". Tan sols era necessari fer-la desaparèixer del món dels vius amb dos mitjans de la més subtil i alhora més refinada habilior: La interdicció del seu nom i la seva divisió, lligada i complementària d’aquella.
*I així, tot d’una, des de la vida oficial, i no cal dir-ho, també en la vida literària, el català ja no existia ni havia existit mai, puix que el que havia existit era el llemosí i, d’altra banda, el català no havia estat mai la llengua de València ni tampoc la de Mallorca, que si ara eren la llengua valenciana o la mallorquina, abans havia estat la llemosina. Es tracta d’una tàctica verament diabòlica.
*Emprant-la, als seus ideadors no els calia pas prohibir ni perseguir la llengua, res d’això; res d’esvalotar el poble amb ordres importunes.Relacionat amb l’anterior, és escaient de fer notar que Ferran el Catòlic, a desgrat de la impulsió que dóna a l’obra soscavadora de Catalunya, no va gosar mai de fer una bestiesa semblant a la consistent a designar la llengua nacional, la llengua de la Cort, i també llengua del 80 o 90% dels seus sotmesos, amb el nom d’una modalitat regional d’una llengua estrangera.
*El seu esperit implacable i lògic s’hi oposava. Ja tenia ell altres procediments per anar soscavant l’esperit i el cos de la nació, uns mitjans més subtils i aparentment lleials, encara que atemptessin greument contra la mateixa essència de la terra.El cas del llemosí irrompé, doncs, com un dels elements primordials en la decapitació de Catalunya.
*Calia, per reexir en el designi de conquesta del que ja en deien "Aragón" a Castella i els seus cronistes, i que en realitat era Catalunya, la nació catalana, fer per manera que aquell Estat deixés d’ésser un Estat català i es tornes de debò "Aragón", és a dir, que fos Aragó qui manés, que tots els territoris fossin Aragó, i que la llengua catalana no fos la de l'Estat ni la dels reis, ni que ho hagués estat. I per això res més adient que fer desaparèixer el català del mapa d’un cop de ploma, canviant-li el nom mitjançant una injunció sobirana. I així es va procedir i així es va produir el miracle.
*D’ençà d’aleshores el català va deixar d’existir, puix que el que es parlava i escrivia a València era el valencià, i el que hi havia escrit a les obres mestres dels grans escriptors d’aquell temps i dels segles anteriors, era el llemosí, i si a la resta de les terres catalanes s’hi parlava una llengua autòctona o aquesta era una llengua bàrbara, incuIta i digna de menyspreu, segons totes les veus acordades dels corifeus del poder.
*Si la situació que acabem de descriure és certa com ho és, quin dubte hi pot haver concernent la causa de tal fenomen?. Perquè aquest no té cap altra explicació: el de la llengua que passa en el breu lapse de quatre o cinc anys, de la mort de Ferran el Catòlic al de l’aparició sobtada, triomfant i estesa del llemosí i a la proscripció del terme català, passa, com diem, d’ésser la llengua de I'Estat i de la Cort a ésser menyspreada com a llengua de l’únic territori on no se li pot mudar el nom, el Principat; a ésser-Ii estrafet el nom a València i a Mallorca; i a ésser-Ii arrabassada la identitat i la glòria en atribuir a una llengua llunyana i ambigua, la llemosina, tot aquell esplendor que feia del català un dels vehicles culturals importants de I'Europa d’aquells temps. Aquest fenomen brutal, incomprensible, aberrant, no té cap explicació raonable ni és pas fruit d’un procés de decadència.
*Només és, sols pot ésser el resultat d’una dejecció, el derelicte d’una feina de destrucció manada per un poder públic alienat.Que fou així ho prova el fet mateix de la instantaneïtat del procés. I el transcurs del temps va confirmar el que acabem de raonar. Perquè no és pas que es tractés d’una moda passatgera: la generalitat de veus que anaren proclamant per tot arreu que el llemosí havia estat la llengua de la corona i del país, va anar fent el seu fet al llarg dels segles següents.
*I si hi hagué algunes veus discordants, com la de Cristòfor Despuig, no pogueren arribar gaire lluny: els seus extraordinaris "Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa" escrits a mitjan segle XVI, han romàs inèdits fins que l'any 1877 el P. Fidel Fita els estampà. Doncs bé, com explica Eulàlia Duran, autora de la introducció d’una recent edició de la dita obra (Curial edicions): "Despuig no utilitza ni una sola vegada l’expressió llengua valenciana ni menys encara llengua llemosina". I nosaltres hi afegim que això significa quina era la consciència que el país tenia del que passava, i que el nom de llemosí que s’aplicava a la llengua era una imposició vinguda de molt amunt, contra la qual no hi havia res a fer.
*L'autora de la dita introducció emet un altre judici ben interessant. "La timidesa en l'elogi de la llengua catalana denota un cert complex davant de la llatina i la castellana, i contrasta amb la fermesa amb què la qualifica invariablement de catalana, molt fora de la tècnica de l’època”. Certament, aquesta frase dóna una bona imatge tant de l’estat d’esperit de Despuig com de la seva època: la forta pressió de l’ambient amb l’elogi a unes determinades llengües i el menysteniment per a una altra. l tot i això, l’orgull ferit es redreça enfront de la injustícia.
*I si anem repassant les opinions concernent el tema, veurem que aquelles van florir com per art d’encantament. Calia explicar allò que era inexplicable, és a dir, que la llengua que hom tenia al davant, la que feien servir cada dia, no era pas la que es pensaven, sinó que era una llengua altra vinguda de molt lluny. I encara, ultra això, hi havia el fet d’emprar-se en documents "seriosos", emanats d'organismes públics, l’adjectiu llemosí aplicat a la llengua dels instruments més venerables. La lectura de les darreres edicions dels "Fueros y observancias del Reino de Aragón", amb el terme llemosí aplicat a les Ordinacions de Pere III, constitueix un oprobi pels qui ho feien, quan d’ençà de centenars d’anys aquelles ordinacions eren vigents, tot i que no eren pròpiament aragoneses, en un regne que estava sotmès a aquella monarquia.
*I com a anècdota, és escaient de referir-se al cas del comte de Guimerà i Vescomte de Querforadat, entrevinent notori en la publicació d’alguna de les edicions dels "Fueros" i destacat erudit d’aquella època, que encara que aragonès per ascendència familiar, també era català, per la qual raó podia ben bé conèixer la llengua de les Ordinacions. Per això sobta que caigués així mateix en l’aberració de qualificar de llemosí el text citat.
*Això significa, doncs, que la consigna era forta i qualificar de llemosina la llengua comunament emprada era part essencial dels deures dels oficials del regne.
Per fer fi reproduirem algunes mostres de l'abundant literatura que es creà a l’època barroca a fi i efecte d’entabanar la societat i de mantenir la versió mentidera que llemosí havia estat la llengua de l’antiga monarquia i la dels documents reials i doncs que no ho havia estat la llengua catalana.
Vegem-ne tres exemples:
A)El de Rafael Martí de Viciana, que reporta August Rafanell en el seu notable llibre "Un nom per a la llengua", pg.61 (Eumo editorial, 1991): "empero, como el rey y los de su casa y corte, y muchos de sus vasallos hablaban lengua de Provenza y de Limós, aquella como a mas común prevaleció, pero no sin grande mixtura de otras lenguas, y toda en junto fue nombrada lengua limosina, con la qual tenemos escripto el libro de las leyes forales del reino y las obras de Ausias March…
B)Un altre cas notable és el de Fernández de Navarrete, de finals del segle XVIII, que sorprèn granment. Perquè era un personatge força ben informat de la historia medieval peninsular. Per això la seva versió sobre el tema lingüístic europeu és paradigmática. Diu el que segueix: "las lenguas principales de Europa como la francesa, inglesa, italiana, portuguesa, holandesa alemana, sueca y la grisona, siendo apreciable esta última por el idioma en que está escrito, que tiene mucho parentesco con el lemosín o antiguo valenciano".
*Veritablement un no pot menys que restar espalmat davant un text semblant escrit per una de les summitats espanyoles del segle XVIII. (Viajes y descubrimientos que hicieron por mar los españoles).Antoni de Capmany (Memorias Històricas). A l’apèndix intitulat "Diccionario de las voces catalanas más difíciles... para inteligencia de los instrumentos vulgares de la presente edición".
“Estas ligeras y previas advertencias me han parecido oportunas para facilitar a los lectores con conocimiento mediano del idioma lemosín, que fue la matriz del catalàn de los instrumentos de esta edición".El cas de Capmany , pel que es refereix a la llengua, no és pas menys extraordinari que el de Navarrete, puix que es tracta d’un autor català d’àmplia erudició, familiaritzat amb els documents antics, molts dels quals publica en les seves obres, les susdites memòries i les ordinacions navals de Bernat de Cabrera i el rei Pere III, i el comentari que fa al començament del fragment que hem reproduït no pot ésser més inescaient i alhora més revelador.
*Perquè tot parlant del llemosí es refereix primerament a les voces catalanes i més avall al "catalán de los instrumentos de esta edición", justament els documents que a continuació publica a les seves dues sèries diplomàtiques. En que quedem? parla del llemosí o parla del català. La força de la censura és aquí evident.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)