Connex amb el tema de la llengua,é a dir, del català com a idioma dels Reis i de I'Estat, hi ha el fenomen del Llemosí, aberrant i abominable segons alguns escriptors, el qual va irrompre a començaments del segle XVI i que, emprat de “Maljust” per instàncies públiques poderoses, els va servir per aterrar no tan solament la llengua catalana, sinó també per deixar malmès el Cos de la Pàtria.
*Amb l’arma del Llemosí, ultra el despoderament del català, hom temptà la seva destrucció històrica, és a dir, esborrar-la de la faç de la terra, tot donant entenent que no havia existit mai.Es tracta, doncs, d’un tema cabdal per entendre la decadència de la llengua catalana esdevinguda, com és prou sabut, de forma fulminant i sense explicacions plausibles.
*Ara bé, si retraiem ací el fenomen històric del llemosí,és a dir, aquell que va consistir en això: Que des d’un moment determinat, si la llengua catalana va deixar d'ésser així anomenada per ésser coneguda amb la de llemosina, a tort i a dret, i això oficialment practicat durant segles, és per la raó següent:
“Que aquest fenomen, malgrat que no ho sembli, és una prova corroborativa, una vera contraprova del que amb el capítol dedicat a la llengua catalana creiem haver pogut demostrar: que aquesta nostra llengua era la llengua de la Monarquia i així mateix la de I'Estat. I encara més, que aquest fet lingüístic comportava que aquell Estat era un Estat completament català i que això hom volia esborrar-ho.
*No fa gaires anys, dos distingits lingüistes van dedicar sengles estudis a la qüestió llemosina, Germà Colon i August Rafanell. Del que exposen ambdós autors es desprèn que qui primer va fer servir el terme de Llemosí fou el Canonge Joan Bonllavi, que l'any 1521 féu estampar a València el Blanquerna de Ramon Llull, "traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana" tal com s'especifica al títol. Ara bé, el llibre porta "una Epístola prohemial" adreçada a Gregori Genovart, canonge de Mallorca, on prevé que "per servar-la ensems ab alguna gravitat antiga y dolça memòria de aquell bon temps li havem fet retenir acordadament alguns vocables de la llengua llemosina primera".
Respecte als susdits Genovart i Bonllavi és molt instructiu allò que en diu Germà Colon:
* "El que sorprèn és que el canonge Genovart, que fou l’instigador i el mecenes d’aquesta impressió en llengua valenciana, era mallorquí i Bonllavi havia nascut a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà). Si exteriorment l’edició sembla marcar la fragmentació de la llengua, en el fons prova la seva unitat: mecenas mallorquí, editor català, impressor i públic valencians".
*Per tal de dur, doncs, a acabament l’obra iniqua d’asserviment de Catalunya, calia que la llengua, el signe més visible d’un poble, desaparegués. Això, en conseqüència, fou fet expeditivament, arterosament i amb tota secretesa. l la tasca era fàcil als seus fautors, car no freturaven aquests de disposicions coercitives ni bans de "Ara Ojats". Tan sols era necessari fer-la desaparèixer del món dels vius amb dos mitjans de la més subtil i alhora més refinada habilior: La interdicció del seu nom i la seva divisió, lligada i complementària d’aquella.
*I així, tot d’una, des de la vida oficial, i no cal dir-ho, també en la vida literària, el català ja no existia ni havia existit mai,atès que el que havia existit era el llemosí i, d’altra banda, el català no havia estat mai la llengua de València ni tampoc la de Mallorca, que si ara eren la llengua valenciana o la mallorquina, abans havia estat la llemosina. Es tracta d’una tàctica verament diabòlica.
*Emprant-la, als seus ideadors no els calia pas prohibir ni perseguir la llengua, res d’això; res d’esvalotar el poble amb ordres importunes.
dimarts, 7 de febrer del 2012
dilluns, 6 de febrer del 2012
El Comte Ramon Berenguer IV no va ser Rei (2012)
Sobre els motius que va poder tenir el Comte Ramon Berenguer IV per no intitular-se Rei del nou Estat Medieval Català, és molt poc coneguda l’opinió del vilanoví Víctor Balaguer, malgrat ésser força interessant.
*Hom diu: “No es va intitular Rei, sinó Príncep i Dominador d’Aragó, pel que se sospita, per una certa presumpció de Dret personal que creia tenir en virtut de les cessions que li van fer els Templers i els altres cohereus del Rei Alfons el Bataller, confirmades per les repetides cessions de l’Emperador Alfons de Castella i els seus fills, més que no pas per les dotacions del rei Ramir II d’Aragó”.
*Aquesta opinió,força defensada per Víctor Balaguer, és ben digna de consideració si hom fa cas de dues circumstàncies decisives: la primera, el dret absolut del Comte-rei català a emprar el títol de Rei, com el proven a bastament els documents dels Ordres Militars, que contenen explícitament la facultat del Comte-rei d’emprar el títol reial, i el mateix testament de Ramon Berenguer IV instituint successor el seu fill.-.La segona, la situació de domini en que es trobava el Comte de Barcelona envers el regne d’Aragó,allò que li permetia d’albirar i arbitrar altres solucions al problema de la denominació del seu Estat català i del seu Poder-.
*La seva prematura mort va frustrar, però, allò que hauria estat la justa solució del “nom adequat” del nou Estat medieval, format a conseqüència de la nova dominació dels Comtes de Barcelona-. No va ser així i la “reina” Peronella i els seus consellers van poder imposar el seu propi sistema denominatiu del nou Estat medieval-.D’altra banda, atesa l’actuació de la “reina” Peronella reflectida en els actes al•ludits, en tot aquest afer caldria anar-hi amb molt de compte-.
*La dita Reina fa constar en la seva abdicació que el seu fill Alfons havia estat anomenat Ramon ,a l’hora del naixement,pel seu pare Ramon Berenguer IV-.Doncs,en una tal situació, si Peronella es va veure en cor de mudar el nom al seu fill, per què no va poder ,tanmateix,mudar-Ii el Títol?-.
*Tot aquest afer del títol reial apareix als ulls dels estudiosos desapassionats de l’Estat Medieval de Catalunya, no només ple d’embolicaments,sinó ben bé més que sospitós-.Una anàlisi de la “Corona” considerada en els seus dos aspectes: com a insígnia de sobirania i com al mateix poder sobirà,hom afirma que la Corona d’Aragó, aquella “Corona” que presumien els Sobirans de les terres anomenades amb la mateixa locució, era una “Corona” que pertanyia totalment i absoluta als Sobirans catalans i era per això mateix una Corona catalana,és a dir de Catalunya-.
*L’inobliquable catalanitat de la Monarquia medieval que governava aquella gran i complexa construcció política,evidencia aquella catalanitat de la Corona,perquè primerament, aquella catalanitat dels Reis, -una catalanitat sense clivelles- , comporta necessàriament la mateixa qualificació pel que fa a la Corona que lluïen, objectada basant-se justament en el seu nom, el d'Aragó.
*A tal objecció, però, hom pot respondre-hi : la Corona simbòlica, és a dir, al poder sobirà al cim d'una monarquia, no és res més que l’ element fonamental d'aquella monarquia i la seva pròpia manifestació, la qual, d'altra banda, roman reduïda en la insígnia material.
*Per tal de pervenir a la demostració absoluta de la catalanitat de la Corona cal doncs, que reafirmem la catalanitat indiscutible dels Reis, i per això, serà oportú de fer esment d'algunes altres particularitats: La que es refereix a les Corts Generals de tota la Confederació i la que es refereix a la coronació dels reis-.
Pel que concerneix aquelles Corts, no ha estat prou remarcat que el Rei,com a representant físic de la Corona, va parlar-hi tot temps i en tota avinentesa en llengua catalana, el qual fet és una prova irrefutable de la natura catalana d’aquella Monarquia.
*N’és en tal mesura que, precisament per això, aquest capteniment no va ser mai contestat per ningú, ni pels mateixos aragonesos, que si van combatre la monarquia mitjançant les Unions durant més d'un segle, gens per això van deixar mai de respectar el procedir reial pel que fa a la llengua,la catalana-.
*Aquest punt, de primera i summa importància, no ha estat rellevat o l’ha estat imperfectament, pels historiadors que s'han ocupat dels afers de la "Corona" catalana-. Així, Josep Pella i Forges i Josep Coroleu en els seus "Fueros de Cataluña" noticien com a dada sobresortint i elogiable que a les Corts de Montsó 1382 es va acordar que el Rei hi faria la proposició reial en català i que la resposta es faria en llengua aragonesa-. Els dits autors fan la referència, per tal de fer veure el caràcter equitatiu i respectuós d'aquella Monarquia envers totes les parts-
*Hom diu: “No es va intitular Rei, sinó Príncep i Dominador d’Aragó, pel que se sospita, per una certa presumpció de Dret personal que creia tenir en virtut de les cessions que li van fer els Templers i els altres cohereus del Rei Alfons el Bataller, confirmades per les repetides cessions de l’Emperador Alfons de Castella i els seus fills, més que no pas per les dotacions del rei Ramir II d’Aragó”.
*Aquesta opinió,força defensada per Víctor Balaguer, és ben digna de consideració si hom fa cas de dues circumstàncies decisives: la primera, el dret absolut del Comte-rei català a emprar el títol de Rei, com el proven a bastament els documents dels Ordres Militars, que contenen explícitament la facultat del Comte-rei d’emprar el títol reial, i el mateix testament de Ramon Berenguer IV instituint successor el seu fill.-.La segona, la situació de domini en que es trobava el Comte de Barcelona envers el regne d’Aragó,allò que li permetia d’albirar i arbitrar altres solucions al problema de la denominació del seu Estat català i del seu Poder-.
*La seva prematura mort va frustrar, però, allò que hauria estat la justa solució del “nom adequat” del nou Estat medieval, format a conseqüència de la nova dominació dels Comtes de Barcelona-. No va ser així i la “reina” Peronella i els seus consellers van poder imposar el seu propi sistema denominatiu del nou Estat medieval-.D’altra banda, atesa l’actuació de la “reina” Peronella reflectida en els actes al•ludits, en tot aquest afer caldria anar-hi amb molt de compte-.
*La dita Reina fa constar en la seva abdicació que el seu fill Alfons havia estat anomenat Ramon ,a l’hora del naixement,pel seu pare Ramon Berenguer IV-.Doncs,en una tal situació, si Peronella es va veure en cor de mudar el nom al seu fill, per què no va poder ,tanmateix,mudar-Ii el Títol?-.
*Tot aquest afer del títol reial apareix als ulls dels estudiosos desapassionats de l’Estat Medieval de Catalunya, no només ple d’embolicaments,sinó ben bé més que sospitós-.Una anàlisi de la “Corona” considerada en els seus dos aspectes: com a insígnia de sobirania i com al mateix poder sobirà,hom afirma que la Corona d’Aragó, aquella “Corona” que presumien els Sobirans de les terres anomenades amb la mateixa locució, era una “Corona” que pertanyia totalment i absoluta als Sobirans catalans i era per això mateix una Corona catalana,és a dir de Catalunya-.
*L’inobliquable catalanitat de la Monarquia medieval que governava aquella gran i complexa construcció política,evidencia aquella catalanitat de la Corona,perquè primerament, aquella catalanitat dels Reis, -una catalanitat sense clivelles- , comporta necessàriament la mateixa qualificació pel que fa a la Corona que lluïen, objectada basant-se justament en el seu nom, el d'Aragó.
*A tal objecció, però, hom pot respondre-hi : la Corona simbòlica, és a dir, al poder sobirà al cim d'una monarquia, no és res més que l’ element fonamental d'aquella monarquia i la seva pròpia manifestació, la qual, d'altra banda, roman reduïda en la insígnia material.
*Per tal de pervenir a la demostració absoluta de la catalanitat de la Corona cal doncs, que reafirmem la catalanitat indiscutible dels Reis, i per això, serà oportú de fer esment d'algunes altres particularitats: La que es refereix a les Corts Generals de tota la Confederació i la que es refereix a la coronació dels reis-.
Pel que concerneix aquelles Corts, no ha estat prou remarcat que el Rei,com a representant físic de la Corona, va parlar-hi tot temps i en tota avinentesa en llengua catalana, el qual fet és una prova irrefutable de la natura catalana d’aquella Monarquia.
*N’és en tal mesura que, precisament per això, aquest capteniment no va ser mai contestat per ningú, ni pels mateixos aragonesos, que si van combatre la monarquia mitjançant les Unions durant més d'un segle, gens per això van deixar mai de respectar el procedir reial pel que fa a la llengua,la catalana-.
*Aquest punt, de primera i summa importància, no ha estat rellevat o l’ha estat imperfectament, pels historiadors que s'han ocupat dels afers de la "Corona" catalana-. Així, Josep Pella i Forges i Josep Coroleu en els seus "Fueros de Cataluña" noticien com a dada sobresortint i elogiable que a les Corts de Montsó 1382 es va acordar que el Rei hi faria la proposició reial en català i que la resposta es faria en llengua aragonesa-. Els dits autors fan la referència, per tal de fer veure el caràcter equitatiu i respectuós d'aquella Monarquia envers totes les parts-
diumenge, 5 de febrer del 2012
Vuitanta Aniversari de L'Institut-Escola (1932-2012)
L'Institut-Escola de la Generalitat Republicana era un Centre escolar fundat a Barcelona durant el Govern de la Generalitat Estatutària (1932-1933), el dia 3 de febrer de 1932, impulsat pel Conseller de Cultura en Ventura Gassol, i segons el Model de l'Instituto Escuela de Madrid, per tal de reestructurar l'Fnsenyament Secundari a Catalunya.
*La seu era al Palau del Governador del Parc de la Ciutadella i el Director en va ésser em Josep Estalella i Graells.El seu funcionament es regia per unes Normes elaborades pel Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que fixava l'edat mínima d'ingrés al centre -11 anys-, l'admissió d'alumnes d'ambdós sexes i el seu nombre, el Pla d'Ensenyament, l'organització, etc.
*A més,un Reglament Intern definia els Trets pedagògics i organitzatius:la coeducació de sexes, l'ús del català com a llengua bàsica, el laïcisme en la teoria i els costums i la continuïtat coordinada de l'ensenyament primari a l'Ensenyament Secundari.Era fortament influït pel Krausisme i la Institución Libre de Enseñanza.
*Entre els seus professors hi va figurar en Ramon Sugranyes-.Durant la Guerra Civil Espanyola, la Seu es va traslladar al barri de Sants, i això en va limitar molt l'expansió. El 1939 fou clausurat.Encara l'any 2012,n'hi ha exalumnes que el continuen celebrant,perquè aquella Educació Renovadora els va marcar per a tota la vida com a bons ciutadans.
*L'Institut-Escola va esdevenir "el primer model autòcton de batxillerat públic",però a Catalunya, fet i pensat en català, amb continguts propis i universals.L'Associació d'Amics de l'Institut-Escola, legalment des del 1979, ha complert la tasca de difondre uns valors, uns principis pedagògics i una metodologia activa humanista que excel•liren durant el breu període republicà.
*A finals de l'any 1980,de manera oficial,l'A d'Amics de l'Institut-Escola va deixar d'existir, si bé exalumnes i amics de l'Institut-Escola es continuen trobant a casa de la vídua del Doctor Solé i Sabarís, i també en la que fins ara havia estat la seva darrera Seu,l'Associació de Mestres Rosa Sensat.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
*La seu era al Palau del Governador del Parc de la Ciutadella i el Director en va ésser em Josep Estalella i Graells.El seu funcionament es regia per unes Normes elaborades pel Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que fixava l'edat mínima d'ingrés al centre -11 anys-, l'admissió d'alumnes d'ambdós sexes i el seu nombre, el Pla d'Ensenyament, l'organització, etc.
*A més,un Reglament Intern definia els Trets pedagògics i organitzatius:la coeducació de sexes, l'ús del català com a llengua bàsica, el laïcisme en la teoria i els costums i la continuïtat coordinada de l'ensenyament primari a l'Ensenyament Secundari.Era fortament influït pel Krausisme i la Institución Libre de Enseñanza.
*Entre els seus professors hi va figurar en Ramon Sugranyes-.Durant la Guerra Civil Espanyola, la Seu es va traslladar al barri de Sants, i això en va limitar molt l'expansió. El 1939 fou clausurat.Encara l'any 2012,n'hi ha exalumnes que el continuen celebrant,perquè aquella Educació Renovadora els va marcar per a tota la vida com a bons ciutadans.
*L'Institut-Escola va esdevenir "el primer model autòcton de batxillerat públic",però a Catalunya, fet i pensat en català, amb continguts propis i universals.L'Associació d'Amics de l'Institut-Escola, legalment des del 1979, ha complert la tasca de difondre uns valors, uns principis pedagògics i una metodologia activa humanista que excel•liren durant el breu període republicà.
*A finals de l'any 1980,de manera oficial,l'A d'Amics de l'Institut-Escola va deixar d'existir, si bé exalumnes i amics de l'Institut-Escola es continuen trobant a casa de la vídua del Doctor Solé i Sabarís, i també en la que fins ara havia estat la seva darrera Seu,l'Associació de Mestres Rosa Sensat.
Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges
dissabte, 4 de febrer del 2012
Discurs de Santiago Rusiñol (3a Festa Modrnista)
Discurs de Santiago Rusiñol durant la Tercera Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges (1894)
*Era la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja formosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
*Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expulsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta falta de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, on aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.
*L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el per vindre, peixent resignats les engrunes del present [...]
*Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa no beuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
*Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il•lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
*Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."
*Era la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja formosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
*Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expulsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta falta de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, on aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.
*L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el per vindre, peixent resignats les engrunes del present [...]
*Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa no beuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
*Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il•lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
*Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."
El Calze i la Copa al Barça (2012)
Si s'analitza bé la trepitjada que va rebre Messi, i la repercussió que després ha tingut, el que se'n desprèn és més gratificant que la mateixa victòria, que ja és dir. Confirma el que diu la dita: no hi ha mal que per bé no vingui. I que el mal sigui una trepitjada també ha vingut per bé. De moment, ja és prou gratificant que la indignació que provocà continués després del partit i que encara duri. Normalment no és així.
*I encara menys quan el partit s'acaba guanyant. Això vol dir que, a pesar que del que es tracta és de guanyar, guanyar no ho és tot. I això és molt positiu. Que una cosa no impedeixi l'altra demostra que en tot hauria de ser així, perquè si ha pogut ser així en el futbol, que per definició és l'esport que desperta més passió, ho pot ser en tot.
*El que és injust és injust, i no deixa de ser-ho pel fet de guanyar el partit. A joc aturat, la trepitjada és més una agressió que una falta. I com a tal ha de ser sancionada. La indignació, en aquest cas, al meu entendre és santa. I això, tractant-se del futbol, sorprèn. Tant de bo en tot fos així.
*Ens hem habituat a un fatalisme que no és gens sa. Trobem normal que en la política hi hagi corrupció, i trobar-ho normal és tan o més greu i corrupte que la corrupció. I el mateix cal dir del fanatisme, tant se val si
*D'aquí li ve el plor a la criatura: condemna errors que no són seus, i els seus no els condemna ni els guareix, sinó que els empitjora. Tal ha sigut el cas dels abusos comesos per clergues i religiosos, tan lamentables, però no menys que el remei aplicat, sinó més: va ser pitjor el remei que la malaltia. Reconeguem-ho i que quedi clar. Benet XVI va confessar el pecat, però no la culpa.
*I sense aquest reconeixement, la confessió no té prou validesa per merèixer l'absolució. Em dol moltíssim, però s'ha de dir. Del mal que no es reconeix, no cal esperar que en vingui un bé. Però sí del mal que es reconeix, ja que això ja és el primer bé, i d'aquest en vénen els altres. Diria que Pepe no va trepitjar només una mà, sinó els valors que el Barça encarna i el jugador que millor els practica. I res més reconfortant que constatar el que es desprèn del fet: primer el calze que la copa.
*I encara menys quan el partit s'acaba guanyant. Això vol dir que, a pesar que del que es tracta és de guanyar, guanyar no ho és tot. I això és molt positiu. Que una cosa no impedeixi l'altra demostra que en tot hauria de ser així, perquè si ha pogut ser així en el futbol, que per definició és l'esport que desperta més passió, ho pot ser en tot.
*El que és injust és injust, i no deixa de ser-ho pel fet de guanyar el partit. A joc aturat, la trepitjada és més una agressió que una falta. I com a tal ha de ser sancionada. La indignació, en aquest cas, al meu entendre és santa. I això, tractant-se del futbol, sorprèn. Tant de bo en tot fos així.
*Ens hem habituat a un fatalisme que no és gens sa. Trobem normal que en la política hi hagi corrupció, i trobar-ho normal és tan o més greu i corrupte que la corrupció. I el mateix cal dir del fanatisme, tant se val si
*D'aquí li ve el plor a la criatura: condemna errors que no són seus, i els seus no els condemna ni els guareix, sinó que els empitjora. Tal ha sigut el cas dels abusos comesos per clergues i religiosos, tan lamentables, però no menys que el remei aplicat, sinó més: va ser pitjor el remei que la malaltia. Reconeguem-ho i que quedi clar. Benet XVI va confessar el pecat, però no la culpa.
*I sense aquest reconeixement, la confessió no té prou validesa per merèixer l'absolució. Em dol moltíssim, però s'ha de dir. Del mal que no es reconeix, no cal esperar que en vingui un bé. Però sí del mal que es reconeix, ja que això ja és el primer bé, i d'aquest en vénen els altres. Diria que Pepe no va trepitjar només una mà, sinó els valors que el Barça encarna i el jugador que millor els practica. I res més reconfortant que constatar el que es desprèn del fet: primer el calze que la copa.
divendres, 3 de febrer del 2012
Confins dels Països Catalans:Mandònia (2012)
El bilingüisme és la darrera etapa abans de la desaparició de la llengua pròpia.
*Al Museu Puig, de Perpinyà, s’ hi presenten monedes i medalles. Aturem-nos un moment a observar les Monedes ibèriques ja que els Ibers són els avantpassats directes de Catalunya,abans de l’arribada dels Romans.
*I també perquè van patir un Procés que s’assembla força amb procés català. De primer, les Monedes iberes són escrites amb l’ Alfabet ibèric. Normal. Cinquanta anys abans de la nostra era (50 abans de Crist) apareixen Monedes Bilingües, un costat en iber i l’ altre en llatí (Normal. Han estat ocupats. Són bilingües) Més tard, és clar, les Monedes són totalment llatines.(Normal, han estat colonitzats) Les Monedes són com les Llengües:el Bilingüisme és la darrera etapa abans de la desaparició.
*El nostre personatge d’ avui el podem situar en aqueixa època, en qualsevol poblat ibèric de les nostres terres : A Ruscino , per exemple (Castell Rosselló, a tocant de Perpinyà) o al poblat d’ Ullestret, a prop d’ Empúries. Posem que hi viu una noia i diguem-li "Mandònia en record de Mandoni",el Cabdill màrtir que va capitanejar la revolta contra l’ ocupació romana. Però això de la revolta ja és passat i oblidat perquè ara viuen en pau, la pax romana, la pau del més fort.
*De fet, s’ ha casat amb un legionari romà, instal•lat aquí de fa temps. Ella veu que en el llenguatge corrent ja hi ha una pila de paraules llatines. I l’ escriptura, ja fa temps que l’ han abandonada, adoptant la de l’ ocupant. Amb els fills, han decidit parlar llatí perquè tenen por que més tard el barregin tot si els parlen dues llengües,que algú els tracti de passats de moda. I a més, si un dia volen anar a treballar a Roma… qui sap ?
Debat a taula rodona.
*Ell li diu que les llengües, neixen i moren, com les persones, que és llei de vida. Ella diu que qui perd la llengua perd la identitat. Ell respon que el llatí és una llengua més perfeccionada i adaptada per dir les coses modernes. També diu, i això a ella la treu de polleguera, que és “una llengua més universal”.
*Els ilergetes, una altra Tribu ibèrica, viuen més cap a l’ interior de les terres catalanes.Guarden la llengua intacta però no són tan avançats perquè han tingut poc contacte amb els pobles de la mar : fenicis, grecs, romans…!. Ells, sovint, encara protesten, i allavores els romans els tracten de nacionalistes.
Sobreviure...i com ?
*Si pregunteu a la Mandònia si se sent ibera o romana, ella s’ atura un moment i després del dubte respon que se sent ibera de cor i ciutadana romana… I afegeix : l’ iber i el llatí i totes les llengües, desapareixeran… però per ordre.Sí. I les llengües bi-lin-güit-za-des són a primera fila. Per procés « natural ».
*Els processos “naturals” els provoquen els Estats. No se sap de cap llengua que hagi pogut sobreviure sense un Estat que la defensi. I encara menys si té un Estat en contra.
*Al Museu Puig, de Perpinyà, s’ hi presenten monedes i medalles. Aturem-nos un moment a observar les Monedes ibèriques ja que els Ibers són els avantpassats directes de Catalunya,abans de l’arribada dels Romans.
*I també perquè van patir un Procés que s’assembla força amb procés català. De primer, les Monedes iberes són escrites amb l’ Alfabet ibèric. Normal. Cinquanta anys abans de la nostra era (50 abans de Crist) apareixen Monedes Bilingües, un costat en iber i l’ altre en llatí (Normal. Han estat ocupats. Són bilingües) Més tard, és clar, les Monedes són totalment llatines.(Normal, han estat colonitzats) Les Monedes són com les Llengües:el Bilingüisme és la darrera etapa abans de la desaparició.
*El nostre personatge d’ avui el podem situar en aqueixa època, en qualsevol poblat ibèric de les nostres terres : A Ruscino , per exemple (Castell Rosselló, a tocant de Perpinyà) o al poblat d’ Ullestret, a prop d’ Empúries. Posem que hi viu una noia i diguem-li "Mandònia en record de Mandoni",el Cabdill màrtir que va capitanejar la revolta contra l’ ocupació romana. Però això de la revolta ja és passat i oblidat perquè ara viuen en pau, la pax romana, la pau del més fort.
*De fet, s’ ha casat amb un legionari romà, instal•lat aquí de fa temps. Ella veu que en el llenguatge corrent ja hi ha una pila de paraules llatines. I l’ escriptura, ja fa temps que l’ han abandonada, adoptant la de l’ ocupant. Amb els fills, han decidit parlar llatí perquè tenen por que més tard el barregin tot si els parlen dues llengües,que algú els tracti de passats de moda. I a més, si un dia volen anar a treballar a Roma… qui sap ?
Debat a taula rodona.
*Ell li diu que les llengües, neixen i moren, com les persones, que és llei de vida. Ella diu que qui perd la llengua perd la identitat. Ell respon que el llatí és una llengua més perfeccionada i adaptada per dir les coses modernes. També diu, i això a ella la treu de polleguera, que és “una llengua més universal”.
*Els ilergetes, una altra Tribu ibèrica, viuen més cap a l’ interior de les terres catalanes.Guarden la llengua intacta però no són tan avançats perquè han tingut poc contacte amb els pobles de la mar : fenicis, grecs, romans…!. Ells, sovint, encara protesten, i allavores els romans els tracten de nacionalistes.
Sobreviure...i com ?
*Si pregunteu a la Mandònia si se sent ibera o romana, ella s’ atura un moment i després del dubte respon que se sent ibera de cor i ciutadana romana… I afegeix : l’ iber i el llatí i totes les llengües, desapareixeran… però per ordre.Sí. I les llengües bi-lin-güit-za-des són a primera fila. Per procés « natural ».
*Els processos “naturals” els provoquen els Estats. No se sap de cap llengua que hagi pogut sobreviure sense un Estat que la defensi. I encara menys si té un Estat en contra.
dimecres, 1 de febrer del 2012
El Bisbe Irurita es va negar a enviar Capellans a la vetlla d'en Macià
No fa gaire l' "Associació Memòria i Història de Manresa" (Bages) va fer públic un Document inèdit, que revela diversos fets relacionats amb la mort del President de la Generalitat Republicana,àlies "L'Avi".
*El Bisbe de Barcelona,mosenyor Manuel Irurita,quan va morir el President de la Generalitat Francesc Macià i Llussà,el 25 de desembre de 1933,es va negar en un primer moment a enviar Capellans a la Vetlla i va ser l'Arquebisbe de la Tarraconense,monsenyor Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que el fes.
*Aquesta revelació s'inclou en un Document, fins ara inèdit, que ha fet públic
l'any 2011 l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que en permet consultar a Internet,tot i coincidint amb la Commemoració del 78è aniversari de la mort d'en Macià "L'AVI".
*El Document és un escrit d'en Jaume Creus,que va escriure l'any 1970 al biògraf del Cardenal Vidal i Barraquer,en Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del President de la Generalitat Republicana.
*En el seu article, explica com el Cardenal Vidal i Barraquer va obligar el Bisbe Irurita de Barcelona a atendre les peticions de la família del Sr Macià d'enviar capellans a la Vetlla del President de la Generalitat, ja que aquest era creient.
*Explica,també que “a Barcelona, en aquell moment,tenien un mal bisbe, un enemic de Catalunya, que es deia Irurita.Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix l'article– posava com a condició que també hi havien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes."Doncs llavors no hi ha Capellans', deia el Bisbe”.
*Jaume Creus indica que es va haver d'enviar una carta en cotxe al Cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo d'aquests fets i que aquest, immediatament, va telefonar el Bisbat de Barcelona.“En demanar pel bisbe, li van dir –a Vidal i Barraquer– que se n'havia anat al llit. Amb energia va comminar perquè s'aixequés i li va donar l'ordre taxativa que enviés de seguida a casa del president el que demanava la família i que es donés el compliment degut als seus desitjos. Es va fer així”.
*La citada Associació també dóna a conèixer l'any 2011 un altre Document històric relacionat amb la mort de Macià, que és la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del president, conegut popularment com l'Avi.
*A la crònica,parla de l'acceptació de la mort per part de Macià: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir.Però quan el va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
*També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de Macià i quan finalment Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
*El Bisbe de Barcelona,mosenyor Manuel Irurita,quan va morir el President de la Generalitat Francesc Macià i Llussà,el 25 de desembre de 1933,es va negar en un primer moment a enviar Capellans a la Vetlla i va ser l'Arquebisbe de la Tarraconense,monsenyor Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que el fes.
*Aquesta revelació s'inclou en un Document, fins ara inèdit, que ha fet públic
l'any 2011 l'Associació Memòria i Història de Manresa (Bages), que en permet consultar a Internet,tot i coincidint amb la Commemoració del 78è aniversari de la mort d'en Macià "L'AVI".
*El Document és un escrit d'en Jaume Creus,que va escriure l'any 1970 al biògraf del Cardenal Vidal i Barraquer,en Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del President de la Generalitat Republicana.
*En el seu article, explica com el Cardenal Vidal i Barraquer va obligar el Bisbe Irurita de Barcelona a atendre les peticions de la família del Sr Macià d'enviar capellans a la Vetlla del President de la Generalitat, ja que aquest era creient.
*Explica,també que “a Barcelona, en aquell moment,tenien un mal bisbe, un enemic de Catalunya, que es deia Irurita.Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament”.
“El bisbe –afegeix l'article– posava com a condició que també hi havien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes."Doncs llavors no hi ha Capellans', deia el Bisbe”.
*Jaume Creus indica que es va haver d'enviar una carta en cotxe al Cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo d'aquests fets i que aquest, immediatament, va telefonar el Bisbat de Barcelona.“En demanar pel bisbe, li van dir –a Vidal i Barraquer– que se n'havia anat al llit. Amb energia va comminar perquè s'aixequés i li va donar l'ordre taxativa que enviés de seguida a casa del president el que demanava la família i que es donés el compliment degut als seus desitjos. Es va fer així”.
*La citada Associació també dóna a conèixer l'any 2011 un altre Document històric relacionat amb la mort de Macià, que és la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la mort del president, conegut popularment com l'Avi.
*A la crònica,parla de l'acceptació de la mort per part de Macià: “A la seva habitació, resistia a la mort. Lluitava. No volia morir. Faltava tanta feina...!. No volia morir.Però quan el va comprendre, la va acceptar, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
*També explica com es va viure la matinada angoixant de la mort de Macià i quan finalment Ventura Gassol, que va ocupar diversos càrrecs al govern català, el va telefonar i li va dir “Veniu...!, correu...!, s'acaba...!”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)